Coses de l'idioma (febles) - i més (llibres)

Ja fa uns quants anyets – moltíssims, de fet- en una traducció del castellà al francès vaig fer passar tot l’exèrcit de Napoleó per sobre de l’Arc de triomf. La profe encara deu riure ara, pobra dona, sembla que la vegi, a Mme. Mir, amb uns guants de fregar plats, perquè era al•lèrgica al guix, assenyalant-me la pissarra i intentant que jo entengués que “pas la même chose par desus que par dessous”…


A mi, encara ara, m’és ben igual par dessus que par dessous, quan ho sento pronunciar per un francès. Em cal veure-ho escrit, i llavors si. Llavors sóc capaç de saber si és a dalt o a baix. O guiar-me pel context. Ara ja fa molts anys – moltíssims, de fet- que ja em sé guiar pel context; quan va passar això, encara no devia saber ni què carai era el context…

Par dessus = Pagdesi


Par dessous= Pagdesu

Bé, si, canvia una mica la pronunciació de la darrera vocal, però... homeeeeeeee, és fàcil equivocar-se, no?

Vale, és fàcil equivocar-se si no ets la Violette Moulin!

Ahir vaig seguir dues pel·lis la mar de bé (se m'escapaven algunes coses, però vaig entendre-ho tot)... val a dir que el francès de París és molt més tancat i em costa força d'entendre, sobre tot quan parlen taaaaaaaaaaan de pressa... però vaja...

L’altre dia vam anar a comprar en un súper molt petit d’un poble molt petit al costat d’un canal molt petit.

Vam entrar tots menys l’A., que es va quedar a fora amb les gosses; a dins no hi havia ningú, només les dues senyores que porten el súper, a saber, dues senyores molt grosses i bastant granadetes. Jo vaig escollir el que volia i vaig anar a pagar. Quan vaig arribar a la caixa hi havia la senyora grossa i gran (la més grossa i la més gran de les dues). Em va dir el preu i vaig treure la visa. Ella va intentar passar-la “de costat”, però la visa és de xip (ja fa anys que gairebé totes les vises són de xip, i, fora del Caprabo, a tot arreu saben que les han de passar “de canto”). Vaig intentar explicar-li, però la dona no m’entenia, o jo no m’explicava. Finalment em va dir:

- Laissez-le. Ma fiancée, elle passera votre carte visa. (deixeu-ho. La meva nòvia passarà la visa).

Amb la qual cosa jo vaig donar per suposat que, si la senyora no tan grossa ni tan gran, era la fiancée de la senyora més grossa i més gran (o sigui, l’amiga, la nòvia), les dues bones dones vivien juntes. I vaig pensar “mite-les, que xules, sense cap problema, elles, en un poble tan petitet, i ben bé ques’ho han muntat. Olé per elles”.

Quan va venir la fiancée, efectivament, em va passar la visa sense cap més problema.

Els altres també van pagar i en sortir, els vaig comentar que aquestes dues senyores són lesbianes i mira que maques, i blablabla... i tots em van mirar una mica així... “de biaix”. Potser perquè, a part que no els importava la relació entre les senyores grosses i grans (a mi tampoc, però m’havia fet gràcia, què voleu que us digui? Aquella naturalitat tan natural, valgui la redundància). A part que no els importava la relació que hi pogués haver entre elles, la M em va dir ostres, doncs n’hi ha una que és força més gran que l’altra. I jo vaig respondre que i què? Hi ha parelles hetero que un d’ells (que sol ser ell, però no sempre) és més gran quel’altre. Si, però és que sembla fooooooorça més gran, deia la M. I aquí es va acabar el comentari. L'A., que s'havia quedat a fora amb les gosses, no piulav i als  nostres homes els importava un rave, tot plegat. No van fer cap mena de comentari, només ah, si, doncs mira que bé.

Mentre arrossegàvem els carretons (havíem carregat aigua, llet, coses que pesen...) vaig començar a analitzar la conversa que havia mantingut amb la senyora grossa i gran, després, la conversa mantinguda amb la M, després vaig intentar traduir la frase directament al català i allà se’m van obrir els ulls als nostres estimats pronoms febles. Ells, els francesos, també en tenen, de febles! I llavors vaig veure la llum: la bona dona no m’havia dit “Ma fiancée” sinó “Ma fille en sait” (pronunciat exactament igual ), és a dir:

Ma fiancée = Ma fiansé


Ma fille en sait = Ma fi an sé

O sigui: Ma filla en sap! Deixeu-ho, ma filla en sap! (quina planxa, la meva!)
Vet-ho aquí: eren mare i filla! De tota manera, fora de l’estrictament anecdòtic, és que no ens preocupava gens ni mica, la relació que poguessin tenir, les senyores grosses i grans, eh? Que consti... o no.

Sigui com sigui, aquest hivern m’apunto a l’escola oficial d’idiomes per perfeccionar el meu francès. Ja he començat pel meu compte; ara estic llegint dos llibres i un d’ells és en francès. A saber:

“Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part”, d’Anna Gavalda. La traducció és “Jo voldria que algú m’esperés en algun lloc” i és un llibre de relats. Poques vegades he de recórrer al diccionari, oi que val la pena, perfeccionar l’idioma una miqueta? Ah, jo també ho penso!

L’altre llibre que he començat és de l’Empar Moliner. És la seva darrera novel•la “La col•laboradora”. No em desagrada, però tampoc em barrufa al cent per cent.

Entremig del “Jo confesso” i els dos que llegeixo ara em vaig llegir el premi planeta del 2009, “Contra el viento”, d’Angeles Caso. Em va agradar, però em vaig preguntar què hauria passat si aquest llibre en lloc d’haver-lo escrit l’Angeles Caso l’hagués escrit, per exemple, qualsevol de les blogaires que jo llegeixo. Si, jo pensava el mateix: podria haver estat més o menys venut, però mai no hauria estat premi planeta. Ahà, veig que pensem igual.

Una altra cosa: després de llegir “Jo confesso” es fa difícil trobar una lectura que t’ompli del tot. Ho confesso.