Angoixa

La Gran Via Carles III s'ha començat a omplir d'aigua, a poc a poc. Una aigua blava i transparent, amb un fons blau de sorra fina i sense peixets ni cap mena de fauna. La gent, des de les voreres, s'anava tirant a l'aigua, vestida, naturalment (ens ha enganxat per sorpresa, la improvisada piscina) i nosaltres els hem imitat. Les meves malles vermelles (quan he tingut jo unes malles vermelles?) s'han anat empapant i al final me les he tret. Em molestaven per nedar. Les he llançat amb força a la vorera, per retrobar-les més tard. Tothom romania en silenci, nedant, remullant-se, refrescant-se. El bany ha durat fins que l'aigua, tan a poc a poc com havia anat omplint el carrer, s'ha anat retirant, deixant altra vegada l'asfalt, aquest cop net, lluminós, brillant. No hi havia cotxes ni semàfors. La gent, amb parsimònia, a càmera lenta, recuperava bosses, moneders, motxilles... jo no he trobat les meves malles vermelles però m'ha afanyat a posar-me una faldilla negra que he trobat. No era meva, però ningú me l'ha reclamat.

Tots els que venien amb mi han desaparegut del meu entorn i m'he trobat sola davant la casa on vaig viure onze anys de la meva vida i que és on actualment viuen en Ferran i la Marina. El carrer era ben sec, hi havia cotxes i els semàfors funcionaven. He mirat enrere i a la Gran Via Carles III ja no hi havia ni rastre de la piscina. L'autobús, el 43, baixava en aquell moment i he tingut el temps just de veure'l desaparèixer per la cantonada. Una corrua de cotxes li anaven al darrere. Tot era normal.

He entrat i havien canviat tota la decoració de l'entrada. Hi havia grans miralls i vidres; hi tornava a haver el porter, com abans de posar porters automàtics. Mentre el saludava he pensat (però no era mort?) però com que m'ha contestat amablement, he pensat que no, que no era mort. He caminat fins a l'ascensor i també l'havien canviat.

No m'agraden, els ascensors, em fan por i sempre que puc pujo a peu, però quan vaig carregada i he de pujar fins un sisè o setè pis, faig el cor fort i hi pujo. No anava carregada, només duia la bossa, però sabia que havia d'agafar l'ascensor per pujar al meu pis, al pis del meu fill. Sabia que ara mateix hi havia la meva tieta amb la seva família, però les meves cosines i el meu cosí eren petits, encara. I el tiet no era mort, tampoc, com el porter. Ho sabia i tanmateix, també sabia que allà hi ha, actualment, en Ferran i la Marina. He començat a angoixar-me mentre esperava l'arribada de l'artefacte.

Quab ha arribat m'he angoixat encara més. M'havia d'introduir en un tub molt estret, havia de posar els peus en unes petites plataformes que semblaven les de la moto d'en JS. Per no caure m'havia d'agafar en uns agafadors negres de metall i posar-me un cinturó de seguretat. Si et miraves bé l'ascensor, tenia forma d'aparell de gimnàs, d'aquells per fer peses. Però en vertical. No sabria pas com definir-lo, els somnis, és el que tenen. El veig però no el puc descriure.

He aconseguit arribar a dalt, he arribat suada i molt anguniosa. Ni rastre de la frescor del bany de Gran Via Carles III. La tieta m'ha obert la porta. El pis tenia una decoració mig xinesa, mig japonesa, en qualsevol cas, molt oriental i amb molts vermells. M'he mirat les cames. Ja tornava a portar les malles vermelles, però on me les he canviat? si jo havia agafat la faldilla negra just al costat de "Casa Jacinto"!

El microones pitava molt fort, com si s'hagués espatllat. La meva cosineta m'ha llepat la mà.

He obert els ulls:

la Taca em demanava, desesperada, que la tragués a fer pipí mentre el despertador m'indicava, tot pitant, que era hora de llevar-se.

imatge de google