01 de setembre, 2010

Angoixa

La Gran Via Carles III s'ha començat a omplir d'aigua, a poc a poc. Una aigua blava i transparent, amb un fons blau de sorra fina i sense peixets ni cap mena de fauna. La gent, des de les voreres, s'anava tirant a l'aigua, vestida, naturalment (ens ha enganxat per sorpresa, la improvisada piscina) i nosaltres els hem imitat. Les meves malles vermelles (quan he tingut jo unes malles vermelles?) s'han anat empapant i al final me les he tret. Em molestaven per nedar. Les he llançat amb força a la vorera, per retrobar-les més tard. Tothom romania en silenci, nedant, remullant-se, refrescant-se. El bany ha durat fins que l'aigua, tan a poc a poc com havia anat omplint el carrer, s'ha anat retirant, deixant altra vegada l'asfalt, aquest cop net, lluminós, brillant. No hi havia cotxes ni semàfors. La gent, amb parsimònia, a càmera lenta, recuperava bosses, moneders, motxilles... jo no he trobat les meves malles vermelles però m'ha afanyat a posar-me una faldilla negra que he trobat. No era meva, però ningú me l'ha reclamat.

Tots els que venien amb mi han desaparegut del meu entorn i m'he trobat sola davant la casa on vaig viure onze anys de la meva vida i que és on actualment viuen en Ferran i la Marina. El carrer era ben sec, hi havia cotxes i els semàfors funcionaven. He mirat enrere i a la Gran Via Carles III ja no hi havia ni rastre de la piscina. L'autobús, el 43, baixava en aquell moment i he tingut el temps just de veure'l desaparèixer per la cantonada. Una corrua de cotxes li anaven al darrere. Tot era normal.

He entrat i havien canviat tota la decoració de l'entrada. Hi havia grans miralls i vidres; hi tornava a haver el porter, com abans de posar porters automàtics. Mentre el saludava he pensat (però no era mort?) però com que m'ha contestat amablement, he pensat que no, que no era mort. He caminat fins a l'ascensor i també l'havien canviat.

No m'agraden, els ascensors, em fan por i sempre que puc pujo a peu, però quan vaig carregada i he de pujar fins un sisè o setè pis, faig el cor fort i hi pujo. No anava carregada, només duia la bossa, però sabia que havia d'agafar l'ascensor per pujar al meu pis, al pis del meu fill. Sabia que ara mateix hi havia la meva tieta amb la seva família, però les meves cosines i el meu cosí eren petits, encara. I el tiet no era mort, tampoc, com el porter. Ho sabia i tanmateix, també sabia que allà hi ha, actualment, en Ferran i la Marina. He començat a angoixar-me mentre esperava l'arribada de l'artefacte.

Quab ha arribat m'he angoixat encara més. M'havia d'introduir en un tub molt estret, havia de posar els peus en unes petites plataformes que semblaven les de la moto d'en JS. Per no caure m'havia d'agafar en uns agafadors negres de metall i posar-me un cinturó de seguretat. Si et miraves bé l'ascensor, tenia forma d'aparell de gimnàs, d'aquells per fer peses. Però en vertical. No sabria pas com definir-lo, els somnis, és el que tenen. El veig però no el puc descriure.

He aconseguit arribar a dalt, he arribat suada i molt anguniosa. Ni rastre de la frescor del bany de Gran Via Carles III. La tieta m'ha obert la porta. El pis tenia una decoració mig xinesa, mig japonesa, en qualsevol cas, molt oriental i amb molts vermells. M'he mirat les cames. Ja tornava a portar les malles vermelles, però on me les he canviat? si jo havia agafat la faldilla negra just al costat de "Casa Jacinto"!

El microones pitava molt fort, com si s'hagués espatllat. La meva cosineta m'ha llepat la mà.

He obert els ulls:

la Taca em demanava, desesperada, que la tragués a fer pipí mentre el despertador m'indicava, tot pitant, que era hora de llevar-se.

imatge de google

24 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

No hi ha res millor que treure's angoixes i mals sons de sobre, escrivint-los... segur que t'ha anat bé.

T'he de dir que malgrat l'angoixa al final m'has fet riurre. "La meva consineta m'ha llepat la mà" i devia ser la taca... has introduït una sensació real dins del somnni. Deia Freud que això era un estratègia per no despertar... devies tenir molta son... :)

Bon dia, somiadora, quina peli t'has muntat!

Jo dels meus somnis recordo sensacions, detalls, moments, però rarament tota la història amb tanta precisió.

Clidice ha dit...

uiiiiii malles vermeeeelleeeeessss, un psicoanalista freudià et faria xixines ^^ per què serà que aquests dies els malsons abunden i, a més, es recorden amb més facilitat? Si t'expliqués que vaig somniar l'altre dia amb El Mundo Deportivo, una noia russa inflable i uns entrepans de truita pels meus fills! :P Ànims!

Anònim ha dit...

SEGUR QUE VAS ANAR A VEURE "ORIGEN"......DIUENT QUE ELS SOMNIS SON PREMONITORIS,EL SUBCONSCIEN AVISA,AIXI QUE AL TANTO¡¡¡¡¡
JUGANT AMB BCN.

Pepe ha dit...

No le hagas caso a Clidice que el Dr. Freud está hoy totalmente desprestigiado. Me encanta esa imagen de la calle convertida en piscina. Le tengo que pasar luego el traductor a tu sueño, que se me escapan detalles.

iruna ha dit...

quan t'he llegit "angoixa", m'he angoixat i tot, arare. però quan t'he començat a llegir mentre s'omplia d'aigua la gran via, "amb un fons de sorra fina i sense cap mena de fauna", i tothom remullant-vos, en silenci, tan tranquil·lament (bé, amb l'agobio de les malles, però que te les has pogut treure), fins que ha tornat a desaparèixer l'aigua, "tan a poc a poc com havia anat omplint el carrer"... m'ha passat l'angoixa i he pensat "oooh... que bé... un somni de l'arare!"

m'encanta el trosset on saludes el porter dubtant si era mort i acabes pensant que potser no, després de saludar-te :)

també quan te sorprèns de tornar a trobar-te amb les malles roges, quan el que recordaves era haver-te posat la faldilla negra "just al costat de casa jacinto!" :)
(m'he quedat amb la intriga de saber què deu ser "casa jacinto")

de l'ascensor... bufff, arare. potser és lo responsable principal de resumir el somni en "angoixa", però... has pogut pujar-hi, xeica!

m'ha agradat molt llegir-te, arare.

no sé si intentaràs fer allò que et vaig dir, d'anar reescrivint un mateix somni, o els somnis que recordes, no per fer-los "novel·la", senzillament per a practicar de "relectura i reescriptura". si ho fesses, m'agradaria llegir-t'ho. si no ho fas, te llegiré igualment amb ganes.

bon dia, arare

Montse ha dit...

Carme, ho he escrit una mica més com a divertimento que com a teràpia :) de fet, com diu més avall la iruna, els moments d'angoixa han estat els de l'ascensor, sobre tot (un somni recurrent, el dels ascensors, hauria de preguntar a papà Freud què vol dir, somiar ascensors que pugen i no baixen o que pugen i pugen i no paren, o que són molt difícils de pujar-hi)
Jo tampoc no me'n recordo, al cap d'una estona, dels somnis, avui ho he escrit només despertar-me, per poder fer l'apunt "aquí" després.

Un petonet somniador.

Montse ha dit...

Clidice, una noia russa inflable? lagarto-lagarto (llangardaix-llangardaix) ;)

Montse ha dit...

Si, Jugant, vaig veure Origen i em va agradar molt! Tant de bo hagués pogut connectar al meu somni algú més, així, entre tots dos l'hauríem pogut reconstruir millor!

Montse ha dit...

Pepe, si el traductor te da detalles confusos, te lo traduzco sin problemas, ok? sólo faltaría que no pudieras saber el final de mi sueño ;)

Montse ha dit...

Iruna, com molt bé dius, l'angoixa ha estat sobre tot, en el tema de l'ascensor. Però també quan em veia ltra vegda amb les malles vermelles (horteres a més no poder, jajaja) que jo havia canviat per una faldilla negra (molt bonica) que havia trobat davant d'un restaurant que hi ha a la cantonada G.V. Carles III - María Barrientos, que es diu Casa Jacinto i que es menja moooooooolt bé (i mooolt car)

He pensat en tu, quan escrivia el somni. Ara feia molts dies que no recordava el que somiava, però tinc una llibreteta a la tauleta de nit, no només per apuntar els somnis, sinó per apuntar les "idees genials" que em vénen al cap a la nit (i que després resulta que no eren tan genials)

Una abraçada, iruna!

iruna ha dit...

(m'agrada molt que tingues la llibreta a la tauleta de nit, a punt per a escriure estes "idees genials que després resulta que no eren tan genials" :)
un bissito, arare

Joana ha dit...

Els mecanismes de l'angoixa funcionen tant si és realitat com un somni. El cor bategant, suor, por, opressió al pit...
Per sort quan ens despertem van amaïnant tot i que el mal moment no te'l treu ningú. Jo ara fa dies que no recordo cap somni...dormo com un tronc.
Bona tarda Arare

Isabel Barriel ha dit...

Sort que no t'apretaven les parets del carreró com al de la pel·li Origen. Això sí que ha de fer angúnia...

Montse ha dit...

Iruna :)

Montse ha dit...

Joana, això que dius és molt bo! dormir com un tronc i no recordar res (desconnectar del tot!) petonet dormilega.

Montse ha dit...

Ai, Isabel, per sort! només m'hauria faltat que els carrers m'apretessin, argggggg... estava ben aconseguit, eh, allò de la ciutat de París, a Origen?

Anònim ha dit...

Buf, quin patiment!!! Sort que era un somni... un mal somni!!!
Ara, la descripció, fantàstica!

Pepe ha dit...

El traductor me ha confirmado lo que esperaba, que lo había entendido todo -el sueño, no su significado-; solo al final... mira:

"El microondas pitaba muy fuerte, como si se hubiera estropeado. Mi *cosineta me ha lamido la mano.

He abierto los ojos:

la Mancha me pedía, desesperada, que la sacara a hacer *pipí mientras el despertador me indicaba, todo *pitant, que era hora de quitarse."

Cosineta? mancha? quitarse?

Montse ha dit...

jajajaja, Pepe, es que estos traductores...

Te cuento el final:

El microondas pitaba muy fuerte, como si se hubiera estropeado. Mi primita me ha lamido la mano. He abierto los ojos:
la Taca (mi perrita) me pedía, desesperada, que la sacara a hacer pis mientras el despertador me indicaba, emitiendo pitidos, que era hora de levantarse.

Mucho mejor ahora, ¿verdad?

Gracias mil por intentarlo, eres un héroe! ;)

Montse ha dit...

Gràcies, Glòria, la descripció... m'encantaria saber pintar o saber plasmar els somnis en format imatge! que bé, els directors de cine o de videoclips, o els pintors que ho poden fer, eh?

ricderiure ha dit...

deu ni do quin somni!
qui el vulgui interpretar ja té feina...
diuen que somiar amb aigua té a veure amb mostrar els sentiments...
apa salut!

Pepe ha dit...

La verdad es que "cosineta" lo podría haber sacao con ayuda del gabachois, "levantarse" por "quitarse" no era difícil, lo único lo de la perrita... Se ve que andaba mandroso ;-) Gracias mil, anyway.

Joana ha dit...

Ufff.... doncs quin ensurt.... sort de la Taca que t'ha "tornat" aqui.

Olga Xirinacs ha dit...

Un gran somni, Arare, digne dels deliris més inflats dels surrealistes. Si et dediques a descriure escenes i personatges, ja tindràs la novel·la feta. Recorda, però, que no s'acabi despertant i dient que és un somni. L'has d'escriure com si hagués passat. Dir que tot ha estat un somni és una estafa al lector. Sí que es pot descriure un somni dins d'una novel·la, però no que ho sigui tota la narració. Ànims i èxit, que el material ja el tens.