31 de juliol, 2008

Taca-taca-que-taca y taca, ¿qué culpa tiene la estaca? taca...

Juliol, 2008. Gibraltar. (Quina ciutat més lletja, Déus de l'Univers)

- Tiruliruliru!!!(intenteu fer la música de "Passion". Els meus amics de #stella saben quina és)

- Ei, Jordi, què hi ha?

-Mare, ara mateix a l'hospital tenim una "cosa" que us aniria molt bé.

- Ai!

- No diguis "Ai!". És una gosseta tamany petit, model "No-t'hi-fixis" però que sembla un creuament entre una mena de "Bodeguero andaluz", l'Snoopy i un gos caçador. (En Jordi m'ho va explicar bé. Jo vaig entendre això que dic. Són amores distintos, diferents maneres d'entendre les coses).

- O sigui: una merdufla.

- Com ets! És una gosseta que algú sense escrúpols va abandonar lligada. La persona que l'ha trobat me l'ha portat ensangrentada, a punt de degollar-se ella mateixa a base d'estirar la corretja per poder-se escapar. Si la voleu, us la proporcionaré curada, desparassitada, i noseque nosequantos...

- La vull!

-Però què dius, desgraciada! Ara que fa anys que els nois són grans, ara que fa anys que no tenim gossos, no recordes haver de treure tres vegades al dia el Truc i quan es va fer vell, pobret, que no s'aguantava els pets, que blablablabalbbbbbbbbbbbbbbbbbla...

- No t'escolto! No t'escolto! No t'escolto, Capità! Jordi... la vull, la volem!

- Us envio una foto per internet...

- Internet funciona per la part dels... no funciona bé. Millor foto al telèfon. Vaaaaaaaaaaaal, per internet. Anirem a les oficines a veure-la.

Estepona, al cap de dos dies. Juliol 2008. Nou del matí. Acaben d'obrir les oficines.

- A veure...

- A veure... ostres, quina lentitud, aquesta línia

- Paciència. ¿Oye, esto no va?

- ¡Si que funsiona, malahe, que estuvo el informático asher mijmo! Un poco de pasiensia!

- Ja s'obre, ja s'obre! ves a gmail, si, ara, la contrassenya, a veureeee...

Sant google --> Gmail--> Correu personal--> La gossa.

Tots tres (Capità del Blauet, Capità del Taka i Arare):

- Ooooooooooooooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhhhh!

Porca misèria.... ja tenim gos! una feinada, un rollo, un...

- que bonica!

- que lletjaaaaaaaaaaaa, però que bonica!

- és molt maaaaca, no diguis aixòoooooooo, com es dirà?

- Pruna? Proa? Popa? Giga? Maribel? Joia?

- Joia? - mania amb aquest nom, noia!- no siguis carrinclona

- hmmmmmmmmm... té una taca al llom... encara que amb l'arnés no se li veu...

- De taques en té moltes!

- Sembla l'Snoopy.

- Halaaaaaaaa, si és gossa!

- Tacada? Tacada? NOOOOOOOO! TACA! perquè els del Taka no han parat de tocar-nos allò que no sona amb el "cuento" de que ens quedem la gossa dels coll...

- Ssssssssshhhhhhhhhht!

- Taca!

Et voilà: La Taca, la nova companya del Xat (que encara no ho sap i que ja li ha fotut un parell de bufades. Ja s'acostumarà...)

Et voilà, els Srs. Blauet, amb una nova modalitat de bèstia, que - ella no ho sap- haurà d'aprendre a navegar, ¡por éstas! (i ara jureu en arameu o al més pur estil gitano, un petó al polze i a l'índex en forma de creu i escopiu al terra)

On vera, que diuen els francesos...

Ah! Sóc aquí (a Blanes) però dissabte tornem a marxar. Que com? buf buf buf... com que a Clic Air no volen gossos... (així revent... ai, perdó) no volen gossos, doncs ens ho hem muntat d'una altra manera: un dels nostres fills i la nòvia venen a passar una setmana al Blauet (quin xollo, vacances pagades) i "baixarem" (què passa, que no anem cap al sud?) cap a Estepona, tots quatre i el gos (perdó, la gossa). Misèries de la vida, què voleu?

P.d.- Quin descerebrat va ser capaç de deixar aquesta "cosa tan lletja" però tan entranyable, que a més a més és un ésser viu! lligada en un arbre i marxar corrents perquè no el seguís? buf buf buf... no m'ho p uc ni imaginar!

La Taca té un any (dia més-dia menys) i està aprenent a viure amb nosaltres (pobreta, hehehe)





p.d.2.- les taques no s'aprecien a la foto, però en té moltes!!!!

26 de juliol, 2008

¡¡Arenal de Sevilla y olé, Torre del Oro!!

Sólo un abrazo desde Sevilla. Volveré pronto con novedades.

Només una abraçada des de Sevilla. Tornaré aviat amb novetats.

08 de juliol, 2008

Una palabra vale más que mil imágenes (¿O era al revés?)

Se ve poco, ¡pero es mi amigo Flipper con unos cuantos colegas!. Durante la travesía Benalmádena-Estepona. Para que conste en acta y a los efectos oportunos.

Recuerdo las palabras de mi buena amiga Pilar... ¿Cómo has pasado el verano, shiquiya? Pues... viento, mucho viento, mar, mucho mar, agua, mucha agua, cielo, mucho cielo... pero ¿qué tal las vacaciones, Pilar? pues... mar, mucho mar, viento, mucho viento, agua, mucha agua, cielo, mucho cielo... La entendí perfectamente. Gracias Pilar, ¡fuiste tan gráfica!
eh, que no es una queja, ¿vale? es constatar hechos. No digo ninguna mentira. Pero es bonito, de verdad.
La mona en La Punta de la ídem (o Marina del Este) aunque la mona se vista de seda... ¿verdad?

Loritos moviéndose al bonito compás de la mar salada. Normalmente no se ven borrosos. Juro que hice la foto con las gafas puestas. ¡Es que bailaban!

Joya nocturna en el puerto de Benalmádena. Estaba preciosa. Què vols? La lluna en un cove! (i sense cove...)

Pastelito guay. En su día debió de ser modernillo. A mi me da tres patadas, pero ¡aun gracias que pudimos resguardarnos en este puerto, con el viento que había, Jesusmariayjosé!


Jaulitas para pasar el verano. Parece el Portal de l'Àngel en Navidades. Silencioso, intimista, y olé. Sábado por la tarde. El domingo por la tarde cesó la aglomeración, se ve que todo el mundo estaba de (S)iesta.

06 de juliol, 2008

Vent de l'Oest

Ahir havíem de sortir cap a Estepona. En el moment de sortir, llei de Murphy, una espessa boira va sobrevolar tot el port de Benalmàdena i rodalies; vam decidir quedar-nos un dia més i sortir avui, tranquil·lament. Innocents!

Ahir vam contemplar com passen el dissabte a la nit pels xiringuitos del port i també com es fa botellón al llarg de tot l'espigó i fins i tot com s'emborratxa la joventut (no tota, però sí la majoria) i com cauen rodons, ves a saber si empastillats, borratxos o les dues coses a l'hora. Les nenes (ben jovenetes) es vesteixen com p(i)tons verbeneres, els nanos, en canvi, van amb el banyador (no tenen manies ni gasten lluentines) les bosses del Mercadona ben plenes de begudes comprades a granel, les butxaques a rebentar de "petas", tabac i tot el que hom vulgui (i don segurament també). És trist, però és el que hi ha. La música que se sent a les discos és la mateixa que quan jo anava a les discos i l'única diferència és que ara no ballen: ara es queden a fora, bevent, cridant, fumant, vomitant i intentant lligar, abalançant-se els uns contra els altres a veure "si cau alguna cosa". Repeteixo: tristíssim.

Des del Blauet hem vist una persona en coma etílic i com, quan estàvem a punt de trucar als de seguretat o a la policia perquè vinguéssin a ajudar-la- la persona- (no vam aconseguir saber si el que hi havia al terra era nen o nena) vam veure que es bellugava i que era recollit/da pels companys de "joc". Llavors va venir un cotxe i se'l/se la van endur. Lamentable, però cert.

Aquest matí, a les 7, volíem sortir, però el vent de l'Oest amb tota la seva fúria ens ha indicat que val més que esperem a que calmi si no les volem passar magres. Així doncs, estem - encara- a Benalmàdena, que de dia i en diumenge, sembla un desert. Com que fa molt de vent però també fa molt de sol, la gent va a dormir la mona a la platja, convivint nens i nenes en coma etílic amb famílies que s'emporten el diari i la iaia a rostir-se al sol. Encantador.

Ara me'n vaig a caminar i potser em dóni un bany - dependrà del vent i de la calor- el capità està mirant tennis, abans "hem" mirat els cotxes (o eren les motos?) em diu que eren cotxes i que a més a més ha guanyat en Hamilton. Ah, vale!

I crec que per avui, res més. El TAKA ha passat la nit del lloro, perquè el vent de l'Oest l'ha fet ballar de valent i el capità, la capitana i les dues bestioles (la Mel i la Llum, que ja coneixeu) s'han marejat com a sopes. Al matí ens han deixat canviar d'amarre a tots dos - després de plorar-li una mica força bastant a la noia de Capitania - perquè allà on erem entrava tota la ressaca de ponent. Es veu que era un vent anunciat, com aquella mort de Garcia Màrquez. Uix, em sembla que m'estic embolicant. Aquí ho deixo, me'n vaig a caminar, que avui només he fet de maruja (de tant en tant s'ha de fer neteja de la caseta que portem al damunt)... fins aviat!

05 de juliol, 2008

Un pastelito de cemento

Un dels meus regals de reis va ser el llibre del Boris Izaguirre, el finalista del Planeta. Vaig fer cara de pomes agres i vaig dir un "gràcies" a seques. El llibre va quedar a la prestatgeria i me l'he endut a passar les vacances amb nosaltres, com a condescendència. Ahir vaig acabar "Leche materna" i vaig començar amb "Villa Diamante". De moment estic amb ell. Ja us diré el què. De savis deu ser rectificar, encara, oi que si? diuen que aquest personatge a qui jo no puc veure, és un tipus intel·ligent (potser per guanyar diners...) en fi, que ed moment he de callar perquè he començat i he continuat. Ehem...

Som a Benalmàdena. Us podria definir com trobo aquesta "cosa": com una gran mona de Pasqua. Cal que doni més explicacions? ah! millor... aquí és un dels llocs on venia la jet set divine, no? Gunilla & Co... doncs vaja decadència i olé...

Val a dir que vam tenir la sort que ens van donar uns amarres al final de tot del port, perquè si ens els haguéssin donat al mig del meollo no hauríem dormit en tota la nit. Molt pitjor que Sant Antoni d'Eivissa als anys 70's, per entendre'ns. No voldria dir que Lloret de Mar perquè m'estimo Lloret de Mar, però ja m'enteneu (suposo). Vam sopar pejjjcaíto frito i cerveseta frejjjca (uauuuuuuuu, estic recuperant quilets - em faltaven, em faltaven!)

Ara sortirem cap a Estepona. ja us diré el què. Tinc la web abandonada i és que com que el capità no està per la labor i jo trobo molt més còmode el blog... en fi, que aquí hi ha molta més informació. I de fotos n'anem penjant a l'àlbum de picassa que teniu a la dreta del blog, així que...

És dissabte i "sereno".

04 de juliol, 2008

Un post anterior

Este post no llegó a ver la luz porque la conexión que había en Aguadulce era muy mala. Así pues, ahora que lo he visto, lo incluyo.
_________________________________

Terminé el libro de Murakami; es un libro irregular, pero está impecablemente escrito, así que me hizo disfrutar del lenguaje. Bien traducido al catalán (la traducción es muy importante, puede estropear una obra). Empecé otro que compré en Cartagena, ciudad que a mi me enamoró y que, sin embargo, a personas muy queridas por mi les trae malísimos recuerdos . No es lo mismo estar de vacaciones que haber tenido que hacer allí el servicio militar por obligación y -evidentemente- sin creer en el servicio militar, te entiendo, Xavier, igual que entiendo a Jaume Puig cuando dice que no tiene buenos recuerdos de Aguadulce.

Hablando de libros, encontré una edición de bolsillo de "Instrucciones para un descenso al infierno", de Doris Lessing y me gustaría que alguien que lo haya leído me diga si le ha gustado o qué. Lo compré en un impulso: porque era barato y porque la Lessing fue premiada el año pasado y de ella no he leído nada.

¿Por qué no puedo resistirme a pasar una horita entera en una librería cuando encuentro una librería? Y si en la librería hay aire acondicionado, ¡más a mi favor!
___________________

Bueno, hasta aquí llegaba el post que no envié. Estamos a punto de zarpar para Benalmádena o La Caleta de Vélez. no es lo mismo. Es que cuando salgamos al mar veremos cómo está y los capitanes decidirán si Vélez o Benalmádena. Todo es cuestión de vientos. Y de tiempo atmosférico, como siempre. ¡Eso de estar siempre a merced del viento es interesante!

Fins aviat!

02 de juliol, 2008

Graná (cazi ná)

Som a la Punta de la Mona, o a Marina del Este, com vulgueu. La navegació ha estat tranquil·líssima, diria jo.

Ja som a la província de Granada, malgrat tot, des d'Almerimar vam llogar un cotxe i vam fer excursions: a la Alpujarra granadina i a Granada-Granada, amb visita a l'Alhambra. Us estalvio els comentaris. Tot ho vaig trobar tan meravellós que ara em sortiria un post ensucrat i fàcil.
Un espontani (o fixe, que no se sap mai) tocant (divinament). L'Alhambra, al fons.

Dissabte (era dissabte?) vaig estar jugant al tetris - la connexió anava fatal- mentre tothom i tot don devia estar mirant el futbol. Jo no el mirava, però sentia els Aaaaaaaaaiiii! i les alegries de torn. No cal que us digui que em vaig alegrar molt que guanyés la selecció espanyola. Mai no m'ha agradat anar contra el que hi ha i "el que hi ha" és que es veu que van jugar molt bé i que es mereixien guanyar. Felicitats, per tant. Passo d'altres rollos. Si hagués guanyat Alemanya o Rússia estaria dient exactament el mateix.

Estic a mig llibre. Edward St.Aubyn se m'està descobrint com un autor irònic, que escriu amb vocabulari ric i dotat de talent, un dels paràmetres que més agraeixo actualment a la literatura. Tot i que encara no l'he acabat, us el recomano. Recordeu: "Leche materna". Anagrama.

Estic a mig escriure. Tinc un relat mitjà (no m'atreveixo a dir-ne relat curt, tot i que ho acabarà sent, quan em poso a "podar" tot allò que hi sobra) el tinc trossejat, i estic entenent molt bé aquells escriptors que van donar les gràcies als déus quan va sortir l'ordenador i van poder fer ús del copiar i enganxar. Allò d'escriure planes i planes i haver-les de numerar o escriure de diferents colors (no gaires, però, ep, negre, blau o vermell) amb l'Olivetti de torn... qui no ha tingut una Olivetti, eh? eh? eh? (qui d'una certa i determinada edat, és clar!)... bé, doncs això.

Estic sense estudiar ni papa d'anglès. He aconseguit treure la carpeta i anar-la passant d'un lloc a l'altre, per tant, molesta molt i el capità em diu que a veure si la guardo, ja que no la faig servir. Serà qüestió de fer-la servir. He d'acabar els exercicis i em queda mig llibre, marededeu!
Gat a l'Alhambra.

Estic enyorada del Martí. Dels fills, de les nòvies dels fills, de la mare, de la tieta, dels cosins... també, però menys. La veritat és que estic enyorada del Martí. Quan éreu petits no feieu rànkings amb les persones a qui estimàveu? jo recordo que sempre deia: primer els meus pares. I de seguida venia la pregunta traïdora de l'amic o l'amiga de torn: però més a la mare o al pare? ves a la porra! a tots dos! (era el que s'havia de dir)... després ja podies fer el rànking de persones a qui estimaves, de més a menys amor. Bé, doncs jo ara em nego a fer un rànking d'enyorament: enyoro directament el meu nét!!!!

D'aquest port tinc el bon record d'haver-hi passat l'any 1992, quan ja pujàvem des de Sevilla, amb el Menjavents i amb tota la criaturada. meravellós viatge, meravellosos records...

demà més (que a quí si que funciona, això, que fins i tot podrem escriure alguna coseta a la web i tot!)

Aquesta és per al Francesc Puigcarbó.