13 de desembre, 2008

Llegint la vida

M'assec en un bar, al bell mig de Barcelona. Estic sola. Bé, envoltada de gent, però sola. Sona música de Nadal, però són cançons dels anys 40 i 50, cantades pels grans d'aquell moment, masteritzats (remasteritzats?) bé, digitalitzats. Bing Crosby i Cia. Standards. Tanco els ulls un moment i em sembla que estic ficada en una pel·lícula antiga i que en qualsevol moment em toparé amb un papanoel que toca la campana, reparteix caramels i es passeja entre la gent que compra regals en uns grans magatzems plens de gent feliç. Artificialment feliç. Llàstima que se'ns vengui la felicitat d'aquesta manera...

Obro els ulls, però, i em trobo amb una Barcelona amb gust de crisi. La gent sembla no tenir tanta pressa com anys anteriors. No sé per què, em ve a la memòria una dona vella que es va asseure a prop nostre quan preníem una cervesa en un bar de París, prop de Saint Etienne. Una dona vella, sola, que s'anava prenent una cervesa darrera l'altra i explicava la seva vida a qui la volgués escoltar. No sé per què hi penso, en ella. Ha estat un flash. Torno a la realitat. És un bar de fumadors. Ara em fumaria una cigarreta. Els déus saben que me la fumaria.

Entra una parella mixta: una catalana i un noi d'un altre país. No puc identificar de quin país deu ser, però l'accent no és català, ni castellà. És probable que sigui romanès o rus, que vingui de Moldàvia o ves a saber. Malgrat tot, amb la noia parla català. Digne d'admirar, si més no. Fumen. Miro cap a una altra banda. Dos executius parlen dels seus problemes - pel to de veu, juraria que en tenen, i grossos, a l'empresa - em sembla que no els resoldran a l'hora del cafè, però ells ho intenten.

Dues taules més enllà, una dona molt gran amb cadira de rodes. L'acompanya una colombiana, peruana, equatoriana... vés a saber. També li parla en català, a la senyora que acompanya. Això deu voler dir que el nostre idioma és més fàcil del que es pensen alguns i que no crea tants traumes com tot això...

Darrera la barra hi ha una noia fregant gots. Per què, a tots els bars, sempre treuen llustre als gots i a la barra? escena típica de sèrie... desvio la vista cap a unes boles vermelles, indicatives que el Nadal és aquí a tocar. I malgrat tot, tots disfressem de festa les nostres llars... malgrat tot.


Tinc un llibre al meu davant i mentre assaborejo el cafè amb llet...

...penso que de vegades a la vida no cal portar-se la literatura de casa. La vida també es llegeix.

Ara mateix voldria ser poeta.



p.d.- perdoneu, abans he penjat el post inacabat, no sé què ha passat, ho he vist quan l'he llegit després de publicar-lo... coses de la informàtica, aix...

19 comentaris:

Trini González Francisco ha dit...

En aquest moment jo també estic escoltant nadales estil Bing Crosby, però des de dins de casa. Les posa l'Ajuntament per magafonia. No està malament, però el volum hauria d'estar un pel més baix, se'm barreja amb els diàlegs de la pel·li del James Bond, però no em molesta, perquè no la miro. Ara llegiré un parell de blogs més i me'n vaig a banyar la Kara amb aigüeta ben calentona.
Bon cap de setmana, observadora llegidora de la vida! ;)

Montse ha dit...

aix, Trini , que has llegit mig post! que no sé què m'ha passat ni quina mena de botó he apretat... tchts, semblo nova!!!

bon bany per la Kara i bon cap de setmana per tu!!!

Striper ha dit...

Dius que voldrias ser poetessa , dons tens fusta un escrit molt poetic.

Joana ha dit...

M'ha encantat...
Per cert, arribo ara de Barcelona... un munt de gent, per tot arreu, i sí, sols amb observar una mica... veus la vida pasar...
Petonets reina del Mar

Carme Rosanas ha dit...

Jo crec que no en sé mai prou d ellegir la vida i mira que m'agrada!

Anònim ha dit...

TU, BONICA, JA ETS POETA,LES TEVES LLETRAS TRNSPUAN SENTIMENTS POETICS. JO TAMBE TINC LA TRISTA SENSAÇIO DE VIURE UNA PELICULA ANTIGA, D' AQUELLES EN BLANC I NEGRE. AIXO NO RUTLLA.....JUGANT AMB BCN.....

el paseante ha dit...

Fa temps que ets poeta. Ahir vaig estar en una festa. Una noia croata, que no porta massa temps a Barcelona, parlava un català molt acceptable. Potser no ho tenim tot perdut.

Júlia ha dit...

...t'anava a dir 'ja ho ets' però ja t'ho han dit el paseante i d'altres. Galdós ja diu en un moment de Fortunata y Jacinta que vagi un vagi cadascú porta la seva novel·la.

Francesc Puigcarbó ha dit...

es pot fer poesia en prosa, tu ho has fet, t'ha surtir un relat quotidià rodó.

Rita ha dit...

Ni fent-lo rimar seria millor aquest escrit. M'ha agradat molt!

Joana ha dit...

Va bé tenir aquests moments per llegir la vida. Perdre el temps( que és guanyar-lo)només interpretant la realitat que se'ns posa al davant o que de reüll espiem.
Bon diumenge Montse...que ja s'acaba!

Anònim ha dit...

Imagina el que pots fer d'un cafè amb llet a soles... Felicitats!
Em quedo, però, amb els estrangers que parlen en català; jo et podria dir un exemple que conec d'un nen amb certes limitacions, digne d'admirar el seu esforç!
Un petó.

Barbollaire ha dit...

Aparentment, ahir, a una hora o un altre, matí o tarda, molts érem a Barcelona...

Quina més poesia vols posar a les teves paraules, nina?

El pare sempre cantava (ara, com tantes altres coses, ja no ho fa) imitant a Bing Crosby. Impostant la veu... White Christmas... o el Tura-Lura-Lura, o... tant se val..

I es que hi han imatges, records, sons... que sol es poden recordar amb la força i l'intensitat del blanc i negre.

Una abraçada ben forta.
Uns petonets saladets, Mariana
:¬)***

Deric ha dit...

ja ho ets de poeta! poeta de la vida!

Anònim ha dit...

no salgas de casa princesa. eso siempre crea problemas.
y sobre todo no vayas a bares.
a parte de esto,....., eres la mejor relatora de la cotidianidad que yo he leido, aunque si quieres ser poeta el siguiente escalón es: primero serrat y luego sabina.
te lo traduzco,...............corazón?

Anònim ha dit...

ey, se me habia olvidado:
te quiero mucho.

A_ca_dia ha dit...

No és poeta qui escriu poesia, sino qui pensa en poesia. No ho creus? No tothom hagués vist i sentit el que tu has vist i sentit. Això ja et fa poeta.

bellosoli ha dit...

potser és bo que ens obliguem/obliguin a ser falsament feliços durant uns dies. Si no, hi hauria molta gent que no trobaria temps per ser-ho (miri's els directius dels que parles).

El Nadal és, com es diu en castellà, "un arma de doble filo" que ben portada ens pot ajudar a desconnectar i ser, ni que sigui artificialment, feliços durant uns dies, o que pot fer-nos recordar totes les mancances i buidors de la nostra vida, submergint-nos encara més en la melangia.

No fumis, per favor!

Montse ha dit...

Striper, gràcies, tu ets un amic com cal :D

Joana, observar la vida com passa és un bon entreteniment, eh? i et muntes cada novel·la que riu-te'n dels culebrots!

Carme, tu no solament en saps, sinó que ho saps transmetre!!!

Jugant amb BCN, no em diguis això que em faràs posar vermella!!!

Paseante, gràcies. No, no crec que estigui tot perdut. Més perdut estava quan jo era petita (ja no m'atreveixo a dir quan tu també ho eres perquè em sembla que ets foooooooorça més jove que jo, ai!) i tanmateix, hem anat sobrevivint!

Júlia, venint de tu encara m'afalaga més. Com més velletes som més novel·les portem al damunt, oi? aixxx, la meva comença a ser gruixudeta!

Gràcies Francesc, sort que tenim la prosa poètica, perquè si hagués de fer rimar alguna cosa ho tindria fatal, hehehe...

Per aquí anava, Rita: sort que no cal que hagi de rimar! :D

Hola Joana, de vegades ens enfrontem a la realitat amb els ulls tapats... en canvi, quan obrim els ulls de veure-hi de veritat, la quantitat de coses que veiem és fantàstica!

Glòria, molts cops, la gent que més dificultats té és la que ho intenta... no hi ha com voler aprendre!

Brbollaire, ... no ho sé, perquè jo no hi veig un poema sinó una crònica, però potser són maneres de veure-ho (ja saps que a vosaltres us envejo molt molt i em feu tornar verda-verda) :)

Ostres deric, gràcies, nano, m'ha agradat, això de poeta de la vida!!!

Anònim, ara m'has "pillat". Em sembla que tinc clar qui ets, però... dels meus dos madrilenys preferits només en pots ser un :D
No, no cal que tradueixis, no. Ja ho entenc! Avui escrivies tombat o assegut? ;)

Edelia, així, doncs, el poeta no neix, sinó que es fa? què opines? (gràcies, guapa!!!)

Bellosoli, no pateixis, els dos o tres cigarrets que em fumo cada any me'ls amarguen del tot els que m'envolten, dient-me que no me'ls fumi. No fumo. No val la pena :) Siguem falsament feliços, que potser ho acabarem sent de veritat! Un petonet.