Llegint la vida

M'assec en un bar, al bell mig de Barcelona. Estic sola. Bé, envoltada de gent, però sola. Sona música de Nadal, però són cançons dels anys 40 i 50, cantades pels grans d'aquell moment, masteritzats (remasteritzats?) bé, digitalitzats. Bing Crosby i Cia. Standards. Tanco els ulls un moment i em sembla que estic ficada en una pel·lícula antiga i que en qualsevol moment em toparé amb un papanoel que toca la campana, reparteix caramels i es passeja entre la gent que compra regals en uns grans magatzems plens de gent feliç. Artificialment feliç. Llàstima que se'ns vengui la felicitat d'aquesta manera...

Obro els ulls, però, i em trobo amb una Barcelona amb gust de crisi. La gent sembla no tenir tanta pressa com anys anteriors. No sé per què, em ve a la memòria una dona vella que es va asseure a prop nostre quan preníem una cervesa en un bar de París, prop de Saint Etienne. Una dona vella, sola, que s'anava prenent una cervesa darrera l'altra i explicava la seva vida a qui la volgués escoltar. No sé per què hi penso, en ella. Ha estat un flash. Torno a la realitat. És un bar de fumadors. Ara em fumaria una cigarreta. Els déus saben que me la fumaria.

Entra una parella mixta: una catalana i un noi d'un altre país. No puc identificar de quin país deu ser, però l'accent no és català, ni castellà. És probable que sigui romanès o rus, que vingui de Moldàvia o ves a saber. Malgrat tot, amb la noia parla català. Digne d'admirar, si més no. Fumen. Miro cap a una altra banda. Dos executius parlen dels seus problemes - pel to de veu, juraria que en tenen, i grossos, a l'empresa - em sembla que no els resoldran a l'hora del cafè, però ells ho intenten.

Dues taules més enllà, una dona molt gran amb cadira de rodes. L'acompanya una colombiana, peruana, equatoriana... vés a saber. També li parla en català, a la senyora que acompanya. Això deu voler dir que el nostre idioma és més fàcil del que es pensen alguns i que no crea tants traumes com tot això...

Darrera la barra hi ha una noia fregant gots. Per què, a tots els bars, sempre treuen llustre als gots i a la barra? escena típica de sèrie... desvio la vista cap a unes boles vermelles, indicatives que el Nadal és aquí a tocar. I malgrat tot, tots disfressem de festa les nostres llars... malgrat tot.

Tinc un llibre al meu davant i mentre assaborejo el cafè amb llet...

...penso que de vegades a la vida no cal portar-se la literatura de casa. La vida també es llegeix.

Ara mateix voldria ser poeta.

p.d.- perdoneu, abans he penjat el post inacabat, no sé què ha passat, ho he vist quan l'he llegit després de publicar-lo... coses de la informàtica, aix...