Entrades
Imatge:http://linino.files.wordpress.com/2008/01/soledad.jpgCom més gran em faig més mandra em fa ser amiga.
Implica unes responsabilitats que no hauria d'implicar.
S'hauria de poder ser amic o amiga sense obligacions, sense lligams, sense retrets i sense haver-de tenir un comportament concret. Una mica com ens hauria agradat a tots - en la època més jove i eixelebrada- que fossin els amors. No efímers, però si lliures. Aquesta idea, però, amb el temps, canvia. Se'ns sol fer evident que estimar i ésser estimat per la parella comporta un compromís, normalment, si les coses van bé, ho acceptem gustosos . Però no passa el mateix amb les amistats.
Jo, per exemple, no sé ser amiga dels meus amics perquè vaig massa per lliure. És dur. Perquè per part de l'altre (o l'altra), no sol ser fàcil de portar.
Tinc amics i amigues amb els quals, després de mesos o d'anys de no veure'ns, ens abracem i és com si ens haguéssim vist ahir i som capaces/ços de posar-nos al dia davant un cafè o una cerveseta sense retrets .
Ens costa tenir amics lliurement, no? al menys a mi em costa molt. Tinc un problema...
Sóc absolutament a-social.
No en sé, de tenir amics!
36 comentaris:
No se Jo aquesta semana he rebut un pal gros de part de una amiga que no m'esperava gens, estic esceptic.
Vaja, striper... el meu problema és que quan em passa una cosa semblant, no sé com reaccionar. Espero que això teu sigui passatger...
malgrat tot, malgrat ser associal, malgrat anar per lliure, fa patir, oi?
A mi em sembla un tema interesantíssim de plantejar-se, ja que no crec que tu siguis a-social, sinó que en general sembla que les relacions (totes) s'hagin de basat en uns compromisos i en unes... no voldria dir obligacions, sinó potser més aviat unes expectatives a complir. Si no es compleixen les expectatives ens creiem en el dret de reclamar-les i per això, per exemple, l'Striper ha rebuit un pal gros. Les expectatives d'ella devien estar posades més altes del compte o més alte s que les d'ell. I jo, amb els amics/gues més de l'ànima, intento trobar sempre una llibertat, sense compromisos que si t'acostes, truques, escrius, sigui pel plaer de cmuncar-te amb aquesta persona i no pas perquè fa dies que... o hauria de... o s'enfadarà si no...
A mi m'agraden una mica les paradoxes i dic sovint que la llibertat en les relacions i el no compromís, acaba essent finalment el més gran compromís que és respectar la llibertat de l'altre, respectar els seus ritmes, les seves necessitats i sobretot no inventar problemes que no existeixen i no crear mals rotllos, ni pals.
Jo crec que en questes condicions sóc cada dia més social i que la xarxa d'amics creix. I com tot a la vida té les seves dificultats incials, que quan le s has vençut es tornen sempre en avantatges i seguretat, com aquest que tu dius en el post. No importa el temps que faci, sempre és com si fos ahir.
Malgrat tot això crec que hi ha moments que si te'ls estimes hi ets, sense pensar "hi he de ser", "Hauria d'anar" hi ets perquè vols ser-hi i prou.
Jo em reconec en alguna de les coses que expliques, que també em passen, però jo ho enfoco d'una altra manera (m'enganyo????)
Jo em dic: nena, ja va sent hora a la nostra edat que fem el que volem, que ens vingui de gust i de gana i que, sense fer malifetes, si hem passat la vida intentant entendre i acompanyar elas altres, doncs ara en tenim prou. I ja està. Si realment ewns estimen, han d'entendre també ells que els codis i les relacions passen estacions, com l'any....
No sé, m'has entès? Perquè jo si que t'entenc!
vaja... et deixo comentari i desapareix... si surt duplicat, arare, esborra el que més ràbia et faci! :)
et deia, més o menys, que m'encanta com no saps tenir amics!
i que no estic d'acord amb això que dius que amb el temps canvien algunes idees: per a mi segueix essent vàlid voler els amors lliures (dec ser un eixelabrat, encara)...
estic més d'acord amb el plantejament de la carme; de fet, em sembla que no tenim la culpa de viure i haver viscut l'aprenentatge d'una societat que encara valora el patiment, la resignació i la culpabilitat com a elements necessaris en les relacions... jo no crec pas que hagi de ser així, tot i que alguna vegada el subconscient em pugui trair.
petons i llepades lliures!
Carme, em fa l'efecte que si, qie té a veure (al menys una mica) amb la raresa personal: jo estic molt bé tota sola. Necessito rodejar-me dels altres, però a distància, m'entens? que em deixin el meu petit-gran espai perquè jo m'hi pugui moure. Suposo que es fa difícil d'entendre...
Per a mi la xarx d'amistats també creix, però no dono l'abast. No sé si m'explico...
ho deixo aquí, que em sembla que m'embolico encara més.
Gràcies pel teu comentari.
Perfectament, Zel. T'he entès perfectament. El problema és quan els que t'envolten no ho entenen així.
Ja no tinc més ganes de fercap paperico. Necessito ser sempre natural i que se'm respecti. I això és taaaaaaaaan difícil sense que els altres pensin que ets un egoista que vas a la teva i prou...
Buf,buf,buf, només era una reflexió, però veig que dóna per molt més que no em pensava.
Que passis un bon dissabte, Zel.
Ets un eixelebrat, Gatot, hehehe! els amors deixen de ser lliures en el moment en què entra la possessió i... però què m'empatollo, jo, ara? no era d'això, que parlàvem!
A mi se'm fa molt i molt difícil, estimat gatot, "complir" amb allò que hom i don "s'espera" d'una amistat. Digue'm rara, digue'm tabalot, digue'm el que vulguis.
Ja no estic disposada a "complir". Necessito que em vulguin així, tal qual, o que no em vulguin. M'entens?
Com em complico la vida, maremeva!
petons i llepades complicades.
Doncs em sembla que som molts al club...
Coincideixo amb Carme i amb Gatot i amb zel i amb tu Perla de Labuan
Qualsevol relació, no comercial, en la que s'ha de dependre de compromisos, de necessitats i obligacions de mantenir contactes...
Bé, com diria Mafalda, és una mica una relació de morondanga...
I l'hora que és tampoc vull empatollar-me...
De totes maneres, el món tingués més asocials com tu!
Una bosseta de petonets dolços, nina
:¬)*******
L'altre dia una nebodeta em va enviar un missatge en clau (L) per fer-me saber que ja tenia carnetde conduir. Quan ho vaig arribar a entendre, vaig entendre també que no es tractava només del carner de conduir. Sempre serem aprenents i navegants per aquesta vida, suposo.
Un tema genial si el proposes coma tertúlia!
Petó d'associal a associal (però tampoc tant).
No és el mateix tenir amistat per fer un volt, prendre un cafetó, fer petar la xerrada... que tenir amics; amics i amigues es tenen pocs. Jo també vaig força per lliure, de vegades això ho he parlat amb "una amiga".
Un petó, Ararre.
M'ha agadat molt, això de la relació de morondanga, Barbollaire, hehehe...
Doncs pobres de nosaltres si el món tingués gaire gen com jo! encara seríem a l'Edat de Pedra...
Petó "dumingueru"
Albert, doncs ja està: tema proposat per a tertúlia: Com entendre's amb els amics? (no, el títol l'haurem de buscar entre tots, millor)
La teva neboda, un 10!!!
petonets aprenents
Glorieta, tens raó. NO és el mateix. Malgrat tot,tampoc no és tan senzill. No ho és gens, de senzill. Ara se m'acuden un munt de coses per dir però potser serien més per a fer un post que no pas una resposta a un comentari.
I ara em fa una mandraaaaaaa...
vaig a llegir el diari de paper, que encara és un plaer més gran que llegir-lo on line!
Bon diumenge, un petonet.
Mai he suportat les obligacions i menys amb les amistats. Però també m'agrada molt tenir-ne i gaudir-les. Crec que la carme i el gatot ho han explicat molt bé.
També fa temps que dic que faig només el que em ve de gust. Potser es tracta de trobar gent que entengui i comparteixi la teva manera de veure-ho i viure-ho.
Només, quan no sé res d'alguna amistat fa temps, miro de saber si està bé, això sí, però si la resposta és positiva ja en tinc prou. Ja sortirà el dia en que coincidirem. Sempre surt.
Petons bonica!
Jo més que a-social, sóc solitari. I si els amics no em van al darrere, poden passar mesos sense que tinguem contacte. A més, si quedes amb algú, t'has de dutxar, rentar-te les dents... Massa feina.
Arare, al post anterior a aquest (La Ràdio, la tele...) t'he posat uns links a pàgines que parlen de "Y al final esperanza". No és gran cosa, però igual et serveixen.
Jo sóc de les que ho fa tot pels amics (a vegades massa i tot, fins al punt de plantejar-me que si sóc sa mare), a la llarga hi ha coses que cansen, també t'enduus disgustos perquè alguns no fan prou, no cumpleixen les teves expectatives però jo intento no fer-hi cas.
Tinc amics d'aquests que tu dius, que els abraces i els estimes com si el temps no hagués passat, també dels que te n'adones que la seva vida no t'interessa ni molt menys, etc...
Jo crec que hi ha tipus, que són classificables començant pels coneguts i acabant pels amors. És una escala d'estimació-compromís on els extrems són obvis però la resta no tots tenim clar on col·locar a la gent.
Montse aquest post diu molt de tu!
No t'hi trenquis el cap, segueix com sempre que crec que no podem demanar més de tu.
:)
Ja tinc el pc muntat, és molt maco!
A tu encara et falla allò?
Per cert, estic millor. Ara les punxades i mareigos els tinc només al fer moviments bruscos. En Pep ja t'explicarà què en pensa que crecq ue és secret de sumari! jaja
Un petó i bonanit!!
Escolta'm, amiga! Quin millor example que tú i jo, que no ens escribim ni ens veiem en tres anys i ens retrobem com si res i tan amigues i tanta estima com la que tenim.
Tú no diguis que ets "associal", tú ets : Poca vergonya, que no és el mateix!
:)) ;))
Et desitjo el millor!
Petons.
Paseante, jo de tu em dutxaria i em rentaria les dents cada dia... per si et cau una senyora al damunt (o un senyor, ep!) jo ho faig, que no se sapmai, hehehe!
Paseante, hi aniré i ja et diré, d'acord? moltísssiissiissiissimes gràcies, això és un amic solitari! :)***
Mar, tu encara ets "tendra" i creus en déus! m'encanta com ets perquè fas feliç el meu fill.
Si, reina mora, encara em falla. Puc escoltar música, funciona el media noseque, però no puc sentir videos de youtube, només els veig. Per mi que hi ha un problema de cables que no sé resoldre. Avui trucaré a PC-Box, perquè el meu informàtic de capçalera està navegant per aigües gregues (que no grogues)
Un petonet!!
p.d.- malgrat tot, si et repeteix, mira't un metge de la mútua i comenta-li!!!!
Rita, haurem de fer una reunió amb tota la gent que pensa com nosaltres i proposar un club d'associals solitaris que en tenen p`rou amb que els amics els entenguin de lluny, què et sembla?
Ah, però els dies de les reunions tot seran petons, abraçades i saltar de contents!
Un petó solitari però content.
Pia! què t'he de dir que tu no sàpigues?
Quants "moments" hem arribat a compartir?
:D
aix......... aix!!!!!
poca-vergonya? si, ben mirat no sé massa què és això, hehehe!
Abraçada des de tan lluny (o no tant!)
?¿?¿?
He dit "poca vergonya",simpàticament, perquè tú ets una excel.lent amiga i, a més, ets sociable. El tema és que a tú t'agrada triar, però això no és un defecte, crec que és una "virtud" i que m'agrada molt que siguis així.
Sabs què crec? Que volies crear polèmica i has triat un bon tema. Et felicito!
Jo, amb els anys també trio amb qui, quan i com. I el qui no li agradi que no em saludi.
Porta't malament, noia!
:)
Que sí que en saps de tenir amics. El que passa es que de vegades "pilles" lluny. Ep, d'asocial a asocial t'ho dic ;-)
Petonsios
Elena ¿Cual es la pregunta, bruixeta roin?
uix, Pia, ja t'havia entès, eh? amb això de poca-vergonya? el que deia és que no sé què és la vergonya, jejeje!
Tema polèmic? Vols dir?
Ser sociable no és ser social!
en fi, tot deu dependre del que entengui cadascú per amistat. realment si que ho és, un tema polèmic!
petonet.
Ostres Andreu! D'on surts?
què passa amb els vostres telèfons, tio, que no hi sou mai dels mais?
:D
M'alegra llegir-te la veu!
Ens hauríem de veure aviat, o quan ens veiem jo seré una pansa i tu una boleta de bi(t)llar, hehehe ;)
Un petonàs!!!!!
Ai, amiga, què és l'amistat -coneguts i saludats, a part-? Els misantrops (això va pels asocials) en tenim idees peregrines
M'agradarà saber les teves idees peregrines, Pere! Divendres? :D
"Tinc amics i amigues amb els quals, després de mesos o d'anys de no veure'ns, ens abracem i és com si ens haguéssim vist ahir i som capaces/ços de posar-nos al dia davant un cafè o una cerveseta sense retrets."
Traducció: No ets associal ni de fallo!
Si tens l'empatia, el tacte i la sociabilitat per a poder pendre aquest cafè 1 any més tard sense retrets, és que no ho ets, au contraire, arare, vsca l'intel.ligència emocional, que d'això en vas molt sobrada!
De la panxa del bou, where don't neva ni snow. Ja que les comunicacions telefòniques son més aviat àrdues, com has pogut comprovar, m'he llençat a la "cinerbáutica". By the way, el dissabte ens podem associalitzar tots plegats a base de guitarramenta. Parc Francesc Macià de Malgrat cap a mitja nit, The Fisherman Brothers in concert. Ja sé que no son hores, però pels nostàlgics de les corredisses del post franquisme, s'espera intervenció de la Policia Local per fer-nos plegar, com cada any, o sigui que animeu-vos, que tanmateix es repartiran "ostias como panes", com als vells temps ;-
les apariències enganyen, m!
:)
Gràcies per continuar visitant-me. Jo també ho faig al teu blog, has estat una troballa, aquest estiu.
Que tinguis un bon dia, navegant(a)!
Andreu, estiraré el iaio de casa. Li donaré el sopar ben tard i segurament ens hi acostarem. Tranqui, ens intentarem aguantar els "bostetsos" ;)
I esperem no haver de córrer gaire darrere la poli...
(ah, que era al davant?)
Publica un comentari a l'entrada