05 d’abril, 2007

Proust, Crist i la tarta Tatin (sembla un embarbussament)

Records a partir d'una imatge. Quant de temps ha passat des que vaig començar l'aventura de l'ordinador! però d'això ja n'he parlat altres vegades, aquí i en els comentaris a d'altres blogaires, per tant, no us donaré més la tabarra. Només em recordava a mi mateixa, davant d'un Amstrad? ... No sóc capaç, ara mateix, de recordar el nom del primer ordinador que va ser meu-meu i no dels meus fills o del meu primer marit, que ell en tenia un d'aquells que s'endollaven a la tele, o sigui, que la tele feia de monitor i s'havia de "carregar" des d'una cinta de cassette. Alguns blocaires ni tan sols devien haver nascut (glups). Però tornant a la meva pròpia magdalena prosutiana (que després us en parlaré, de Proust) us diré que per un moment se m'ha acudit pensar que ara, còmodamet i des de casa, escric un post diari (o poc menys), envio correspondència i en rebo, "domino" a la perfecció algunes de les funcions del meu pecé (vale, d'altres, no les domino gens, ja ho sé, però ja m'enteneu) i veient-me (com si hagués fet un vol per damunt de mi mateixa) he recordat els meus dolorosos dies davant el primer pecé, com us deia al principi, plorant com una Magdalena (no pas proustiana, aquest cop) perquè pensava que mai a la vida podria dominar-lo. I heus ací l'Arare, explicant petits trucs a gent que encara en sap menys que ella, com si d'una Sra. Francis qualsevol de la tecnologia es tractés.

Sobre Proust... després del toc d'atenció de Jaka, aquell dia que vaig parlar de les lectures que em volia endur a París... em vaig adonar que molta magdalena i molta història, però que jo no havia llegit mai Proust. I ni curta ni gandula (com es tradueix, ni corta ni perezosa, eh? eh?) vaig anar-me'n a Fnac (si, encara que ho critiqui, hi vaig, què passa?) i m'hi vaig comprar la primera part, del mític "A la recerca del temps perdut", que es veu que són sis llibres (sis). Us he de confessar que encara no l'he començat. Jaka, em pots dir de tot i més, que m'ho mereixo. En aquell moment estava amb la biografia de la Roig - que ja vaig acabar- i després vaig agafar "París no se acaba nunca", aquell de Vila Matas que em va recomanar la Frac i que ja he acabat. I també en tinc dos que esperen ser llegits, tots aquests, abans de Proust: l'un es diu "El fil d'Ariadna", és d'una tal Mariona Masferrer, que no conec, i que em va deixar la Feli, l'amiga que ve amb mi a caminar i de vegades a córrer. Quan correm no li cal suportar les meves confessions, perquè no puc dir fava i només se sent "buf buf buf". Quan caminem, la pobra m'escolta en confessió i gairebé diria que de vegades em dóna l'absolució i tot. Beneïda sigui, té el cel guanyat!

L'altre llibre que tinc és un que em va deixar l'Andreu, que tocarà la guitarra el dia ... però això ja ho explicaré quan toqui, si ho faig. El llibre en qüestió és de José Maria Loperena i es diu "El circo de la justicia". M'hi estic fent un bon panxó de riure, el vaig començar ahir mateix, però em va quedant la constatació que, efectivament, la justícia és "un cachondeo", com deia aquell alcalde de no sé quin poble d'Andalusia, que no sabíem pas en aquell moment la raó que tenia...

Abans de marxar a plaça (avui serem vuit a sopar, si, altra vegada!, però aquest cop no són fills sinó amics) deixeu-me dir que ahir a la nit vaig veure un tros de "La pasión de Cristo", de Mel Gibson, que ja havia vist al cine, precisament amb l'Andreu, el que tocarà la guitarra el dia... ja que el capità i la Montserrat, la dona de l'Andreu, no van voler venir. "Per veure una pel·li de la que ja en coneixem l'argument i a més, en arameu, què vols que et digui" deien en el seu dia. I l'Andreu i jo ens en hi vàrem anar.
Vaig patir com feia temps que no patia. Però vaig entendre que, si les coses van anar d'alguna manera, segurament, van anar precisament de la manera que Gibson va pensar i no pas en plan romanticon, com a les pel·lícules que estàvem acostumats a veure quan erem petits, aquelles que ens endollaven per Setmana Santa, amb un Jesucrist d'ulls blaus i cara de místic. Ja he dit alguna vegada - em sembla que ho he dit al meu Camí de Santiago- que Jesucrist és, per mi, una de les figures importants de la Història. Independentment que sigui o no creient. I que segurament, si hagués viscut a la seva època, l'hauria seguit sense miraments i estic convençuda que me n'hauria enamorat sense remei. Que hagués estat corresposta o no, això ja són figues d'un altre paner i producte de la meva imaginació malaltissa.

Però... he d'anar a plaça, que aquesta nit tinc convidats! Ahir vaig fer una tarta tatin (m'estic entrenant per quan tingui néts...) avui repetiré, perquè em va quedar taaaaaaaaan bona...


Si m'animo us en donaré la recepta "pas a pas", com aquell dia dels cocos. Oído, Violette? Oído, Onixeta?

Apa, ja podeu respirar, que me'n vaig!

traducción: por la tarde, si los dioses me son favorables.
Como veis, no fueron favorables hasta ahora. Lo prometido es deuda, aunque creo que "ya" no necesitáis traducción, porque ya me entendéis. Sin embargo, no me importa traduciros "a mi manera" (ya se sabe que las máquinas esas traductoras no son lo mismo, que no personalizan, oigan)
Recuerdos a partir de una imagen. ¡Cuanto tiempo ha pasado desde que empecé la aventura del ordenador! Pero de eso ya he hablado otras veces, aquí y en los comentarios a otros bloggers, por lo tanto, no os daré más la lata. Sólo me recordaba a mi misma, ante un ¿Amstrad?... No soy capaz, ahora mismo, de recordar el nombre del prime ordenador que fue mío-mío y no de mis hijos o de mi primer marido, que él tenía uno de aquellos que se enchufaban a la tele, o sea, que la tele hacía de monitor y se tenía que “cargar” desde una cinta de cassette. Algunos bloggers ni siquiera debían haber nacido (glups). Pero volviendo a mi propia magdalena proustiana (luego hablaré, de Proust) os diré que por un momento se me ha ocurrido pensar que ahora, cómodamente y desde casa, escribo un post diario (o poco menos), envío y recibo correspondencia, “domino” a la perfección algunas de las funciones de mi pecé (vale, otras no las domino para nada, ya lo sé, pero ya me entendéis) y viéndome (como si hubiera volado por encima de mi misma) he recordado mis dolorosos dísa ante mi primer pecé, como os decía al principio, llorando como una Magdalena (no proustiana, esta vez) porque pensaba que nunca en la vida podría dominarlo. Y he aquí a Arare, explicándoles pequeños trucos a gente que todavía sabe menos que ella, como si de una Sra. Francis cualquiera de la tecnología se tratara.
Sobre Proust... después del toque de atención de jaka, aquél día en que hablé de las lecturas que me quería llevar a París... me di cuenta de que mucha magdalena y mucha historia, pero que no había leído nunca a Proust. Y no corta ni perezosa (ahí no tengo que traducir) me fui a Fnac (si, qué pasa, aunque lo critique, compro muchoen Fnac) y allí me compré la primera parte del mítico “En busca del tiempo perdido” (en catalán no lo he dicho, pero desde que vi “En busca del arca perdida” siempre pienso que Proust se parecía a Indiana Jones)... se ve que son seis libros (pero Zifnab dice que son siete) Os tengo que confesar que todavía no lo he leído. Jaka, me puedes decir de todo y más (ya me lo has dicho, pero has sido muy benévola conmigo) me lo merezco. En aquél momento estaba con la biografía de Montserrat Roig – que ya terminé- y luego empecé con “París no se acaba nunca, de Vila Matas, que me había recomendado Frac y que también he terminado. Y también tengo dos que esperan ser leídos, todos ellos, antes que Proust. Uno de ellos se llama “El hilo de Ariadna”, de una tal Mariona Masferrer, que no conzco, y que me dejí Feli, la amiga que me soporta cuando vamos a caminar y, a veces, a correr. Cuando corremos no tiene que soportar mis confesiones, porque no puedo ni hablar, sólo se puede oir “buf buf”. Cuando caminamos, la pobre me escucha en confesión y casi diría que a veces me acaba dando la absolución. Bendita sea, tiene el cielo ganado.
Sigo cuando vuelva del Caprabo, lo juro (Arare, no jures, que tienes once a comer otra vez...)

Ya he vuelto y ya estoy con la comida de hoy (nueve, otra vez.... dioses del Olimpo, quiero descansaaaaaaaaaaaaaaaaaaar!!!)

El otro libro que tengo es uno que me dejó Andreu, el amigo que toacrá la guitarra el día... pero eso ya lo explicaré en su momento, si lo hago. El libro en cuestión es de José María Loperena y se llama “El circo de la justicia”. Me estoy riendo bastante con él, lo empecé anteayer y me va quedando la constatación – una vez más- de que la justicia es “un cachondeo”, como dijo aquel alcalde andaluz no recuerdo cuando ni por qué motivo, no sabíamos entonces cuánta razón tenía, el hombre...

Antes de irme al mercado (el día que lo escribí) os dije que el miércoles por la noche (¿o fue el martes?) vi un trozo de la película de Mel Gibson “La pasión de Cristo”, que ya había visto en el cine, precisamente con Andreu, ya que ni Montserrat, su mujer, ni el capitán, quisieron ir con nosotros. Decían que para ver una peli de la que ya conocen el argumento y encima, en arameo, que no venían. Y no vinieron. Me hizo sufrir mucho, la película. Pero entendí que, si las cosas fueron de alguna manera, es más probable que fueran como en esa película que como en otras, mucho más romanticonas,que nos han ido endilgando a lo largo y ancho de los años, con unos Jesucristos guapos, de ojos azules y cara mística. Alguna vez he dicho – creo que en mi camino de Santiago- que Jesucristo, para mi, es una de las figuras más importantes de la Historia. Independientemente de que yo sea o no creyente. Y que, si hubiera vivido en aquél tiempo, me habría enamorado perdidamente de él. Que hubiera sido correspondida o no, eso ya es otra historia, producto de mi imaginación desbordante (que no desbordada, todavía). Y ahora añado que ya sé que para los creyentes este comentario puede llegar a ser uuna blasfemia. Pues pido perdón humilremente, pero lo sostengo.

Y ahí ya lo dejé, que tenía que ir al mercado, que por la noche tuve invitados. Repetí una tarta tatin, el miércoles por la noche ya hice una y puedo decir que esta vez quedó igual de buena pero menos bonita de aspecto (me faltó media manzana para “tapar agujeritos”) habría quedado más mona, pero en fin... que estaba – dicen, porque a mi no me gusta- riquísima.

38 comentaris:

Anònim ha dit...

can this language be translated in www?

Montse ha dit...

Yes, Bertha,whith the "translate". Thanks for your visit!

Montse ha dit...

maremevasenyor, quin anglès de pacotilla que tinc
:(

Zifnab ha dit...

Pues por partes que ha sido muy intenso

Yo me he leido Por el Camino de Swam, pero en total son siete libros y para eso si que no he tenido valor, ni lo tendré jamás. Me pareció uno de los libros más aburridos que me he leido en mi vida y sin embargo, uno de los más brillantes. Que como se come eso?. A mí también me gustaría saberlo. De todas formas ten algo entretenido a mano, por si aca.

Yo tuve un Amstrad con su pantalla verde y sus chirridos de cinta y su read error a y read error b con los que te cagabas en todo lo cagable porque un programa a lo mejor tardaba en cargar 15 minutos. En eso hemos mejorado aunque el romanticismo siempre echa de menos cualquier cosa.

Y más allá de que piense que correr es de cobardes, si la peli es más o menos cruda pues no es demasiado importante. Y decirte que según la Iglesia, no te hubiera correspondido pero eso es según la Iglesia que otra cosa sería según Jesus y de ser así estaría bien que recomedases a tus seguidores en el reino del señor. Y que si, si es el personaje más importante de la historia. Y ojalá que sus palabras se hubieran cumplido

Ya está?

Si creo que si

Se feliz

Anònim ha dit...

Només saludar-te. I a l'Andreu, que assagi força. Ja ens diràs quan és el concert.
Ah, i la tertúlia?

Anònim ha dit...

Feliz Semana Santa, que disfrutes de la Pasión de Cristo y felicidades por el blog, me ha gustado, pasaré a menudo a verte. Un saludo.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Nenaaaaa!! Tatín (quins records... Mon Oncle, les vacances de Mr Hulot...) XDDDDDDDDD!!!
Jo, sense haver tastat la teva, la millor que he menjat mai, és la que fan a una cèntrica pastisseria de Palafrugell...
Així que tens un amic que farà un concert de guitarra? ;¬)
Ai, ai, ai... que els dits ja no poden més....

Mira ara sona Freni / Domingo: "Oh, saró la piu bella" (Manon Lescaut)

Petonets dolços i.... descarats!, ;¬)*****
Gràcies nina!

rhanya2 ha dit...

Oído, Arare!! Justament dilluns vaig menjar-ne una deliciosa al port de Maó en una de les nits més entranyables que hauré passat a la meva vida!!

Anònim ha dit...

Fixa't que amb Proust tinc una relació malalta... Quan una persona em va dir que si no havies llegit Proust no havies llegit res (òbviament jo no havia llegit res per a ell) em vaig comprar aquest primer volum... i el tinc a la prestatgeria... sense llegir... Serà greu doctora?

Interessant aquest ídol teu Cuqueta... No he vist la pel.li però com bona ex-alumne de col.le de "monges-monges-però molt monges" et puc dir on li clavaren els claus, com eren els flagels, la corona... molt fort... Si fou o no fou jo no ho sé... però qui imaginà aquesta novel.la amb aquest personatge segur fou molt especial...

De postres no en parlaré perquè ja estic "en-Mona-da" i això que no ha arribat el dilluns...glups...

Petonets i bona Setmana Santa Cuca!!

Waipu Joan ha dit...

la pel.lícula aquesta del mel gibson em va semblar d'una crueltat extrema, la veritat.
Salutacions.

onix ha dit...

Delicioses combinacions Proust , Tatin el guitarrista ... XDD no fotis què és qui penso!! Ai las!!! quina emoció animat a fer la Tatin que tinc l'onixeta esverada ;)********

Montse ha dit...

Onix, no sé qui t'imagines que és, però aventura't i ja t'ho diré ;)

La tatin, deliciosa! em vaig oblidar de fer fotos pas a pas, però posaré la recepta. Un petonet.

Montse ha dit...

Joan, estic amb tu: una crueltat fora de mides. Però si és certa la història de Jesús, la seva pasió i la seva mort, no creus que aquesta versió es pot assemblar més a la realitat que les versions ensucrades a les quals ens han anat acostumant al llarg de la "nostra" infància? (com que no sé quina edat tens, no sé quin tipus de pel·li has vist) jo et parlaria de "Rey de reyes", amb Jeffrey Hunter com a Jesucrist, per posar un exemple. Però si. T'he de donar la raó. Jo no vaig dir que m'hagués agradat. Vaig dir que em va fer patir molt i que em vaig poder fer una idea de com devia ser en la realitat la passió de Jesús com a persona humana, independentment de la seva "faceta" divina, de la que no en parlo per res. Molt benvingut al meu blog, salutacions cordials!

Montse ha dit...

Son, és tan greu com "lo" meu. Encara no l'he llegit, però si és veritat, com diu Zifnab, que és un dels millors llibres que ha llegit, encara que sigui avorrit (que ho és, perquè el vaig començar)el llegirem. Ja ho veuràs.

jo no vaig anar mai a un col·legi de monges, però si que em van educar en la religió catòlica. Però vaig tenir molta sort: o bé mai m'han volgut donar gat per llebre, o inconscientment, no he deixat mai que me'n donéssin (prefereixo pensar en la primera opció)... a mi m'agrada que m'hagin ensenyat la història de l'església (digue'm estranya) perquè després m'ha anat molt bé per entendre certes facetes de l'art. El que trobo a faltar, però, és la formació també en altres religions. Però sóc massa gandulota per començar a estudiar-ho ara, buf buf...

quant a la mona, li deia l'altre dia al Saragatona que el millor de totes les mones, per mi, són aquells pollets grocs (digue'm cursi), hehehe...

Bon Divendres Sant, reina mora.

Montse ha dit...

Violette, el port de Mò em porta molt bells records... hi hem estat un munt de vegades, amb tota la patoleia, amb el primer vaixell, el Menjavents, i després amb el Swing, buf buf... on vas anar, a menjar-te la tatin? un dels restaurantillos que hi ha? a casa d'algun amic especial? en un vaixell? cuenta,cuenta,cuentaaaaaaaa!!!

Montse ha dit...

Vale, cucoalmeria, gracias, pero la palabra no sería precisamente "disfrutar". Disfrutaré de las vacaciones de semana santa, pero no precisamente de la pasión, no sé como explicarlo... repito, gracias por tu visita, ven cuando quieras, un abrazo!

Montse ha dit...

Manel, és un concert privadillu. Quant a la tertúlia, estigues atent, que arribaran notícies (suposo)... un petonet king size.

Montse ha dit...

Barbolaire descarat!
Els dits no són tan hiperactius com la seva mestressa, tranquil, hehehe...

La tatin de Palafrugell deu ser molt millor que la meva, però t'asseguro que a casa se'n llepen els dits (ells, els altres, que a mi no m'agrada, ai, que sóc una llepafils, que jo on hi hagi un bon "bucadillu" de pa amb tomàquet i pernil... nyam!)

Gaudeix d'aquests dies de relativa tranquil·litat, company, treu-te l'estréss del damunt i a viure, que són quatre dies, dos dels quals, tu ja saps que plou, i l'altre te'l passes dormint (jo, com som, eh?)

Petonets variats!!!

Montse ha dit...

Zifnab, creo que en Fnac sólo debían tener los seis primeros libros y me hicieron la pirula. "Alomojó" pensaban que se los iba a comprar todos a la vez, juas!

El Amstrad fue más tarde, creo que el de mi 1er marido se llamaba Atari, pero no sé si estoy diciendo una barbaridad, ahora. El que fue mío-mío del todo - el primero- tenía teclado y monitor propios, y una impresora que escribía como una máquina de escribir, con cinta!... pero no puedo recordar el nombre ni que me aspen!!! cargaba con un disquete (fíjatetú qué modelno) y el procesador de textos se llamaba "Locoscript", no te lo pierdas! lo guardaba todo en el disco duro, sin compartimentos ni carpetas ni ná ni ná, asó, a lo bestia, como un gran armario donde metes todo a trapo, como los niños, que luego para buscar, agotaba la memoria, el pobre... qué tiempos, diosmiodemivida...

Ahí, enfrente de ese aparatejo infernal, lloré lágrimas amargas por mi inutilidad informática, aix...

En cuanto a Jesucristo, yo cero que soy apañadita, par ligar, hombre, supongo que aunque fuera para una noche loca... (buf buf, pero qué burradas estoy diciendo, ahora me condenaré en el infierno, glups)

Bromas aparte: es cierto que si se hubieran cumplido sus palabras al pie de la letra, otro gallo nos cantaría.

Un beso, mago, y gracias por pasearte por mi mar.

Montse ha dit...

Fe de erratas en el último comentario:

donde pone asó debería poner ASÍ

donde pone cero debería poner CREO

donde pone par debería poner PARA

disléxica estoy, buf!

¿alguien se viene a correr conmigo? (en el buen sentido, ya lo saben)

Vert ha dit...

apaa!! quina boullabesa has fet amb en Proust, en Gibson i l'Andreu! uuff! I jo que t'haig de comentar ara, eeh? eh??.
Be, d'acord... m'has fet somriure de bon matí. Ja n'hi ha prou.
Pesto.net

Montse ha dit...

M'alegra que hagis somrigut, però nen, no t'has mullat gens ni mica, podries haver-me contestat sobre l'Amstrad i els meus plors, sobre Proust i la seva famosísima magdalena, sobre l'altra Magdalena, Gibson i Jesús. sobre la tarta tatin, les pomes i les collites de les pomes. Podries haver fet una tesi doctoral, xaval!

mandra punyetera, això és el que tens :P

Petonets amb gust de bunyols de Quaresma, nyaaaam (avui canviarem la condimentació)

Vert ha dit...

osti! L'arare em vol humit! I a sobre m'ha renyat!
oooiiichsss!

Anònim ha dit...

Atari!!! Quina gran peli!...
Fixa't hem passat pel cinema francés, el Gibson redemptor, i acabem amb Yon Vainas!!! XDDDDDDDDDDD

Per cert, Atari va ser un ordinador (ja!) com els commodore 64, spectrum, etc... si no recordo malament un xic més robust...
després es van dedicar a fer jocs per ordinador...
(com pots veure encara no he desaccelerat...)

Ah! I fas tartes que no et menges?

Petonets de jabugo (ja m'he quedat amb la copla que tu més aviat salat que dolç), nina ;¬)**

Anònim ha dit...

Ei Arare!!!
Doncs parlant d’ordinadors jo vaig començar amb un Spectrum si, si, que es carregava amb un casset i sortia a la pantalla del televisor, el primer dia vaig estar 4 hores perquè sortís “Hola”, maremevaquinamarxa. A banda et diré que hi va haver un temps que fins hi tot tenia un ordinador a la cuina...
Celebro que t’hagis decidir a cercar el temps perdut, encara que ara pensant que has de fer el viatge amb el vaixell camí de Paris, també et recomanaria els Diaris de l’Anaïs Nin, ella va viure un temps en una barcassa al Sena, deu ser bonic dormir/viure en un vaixell sota els ponts de Paris.
Segur que el teu pastis va tenir un èxit extraordinari, fa una bona pinta !!!
Petonets,

MIB ha dit...

hola reina mora!!! hoy me acordé de tí porque fui de visita a un bosque... una pequeña ciudad.. al borde del mar... sí.. bosque y mar.. al estilo ibiza... pero más tranqui... y una callecita se llamaba reinamora... así... bueno nada...

mi primer ordena fue un commodor 64 ... cuando tenía 7 años quizá... mi padre siempre fue fan de las nuevas tecnologías... pero probablemente en este hemisferio SUR llegaran más tarde...

La peli de Mel Gibson... la vi hace años.. en el cine... y me quedé pasmada de lo real que lo sentí todo.... produce un efecto de mea culpa intenso... No sé cómo fueron las cosas.. igual no importa... lo interesante es lograr ver lo injusto que somos los hombres con nuestros pares .. ya sea jesus o montoto... da igual... es tremendo...

Bueno dama del cielo... le dejo un beso grande! ya sabe que la estimo mucho...

cariños! petonets!

Júlia ha dit...

Hola, Arare,
Jo també trobo avorrit Proust, la veritat, més endavant ho tornaré a intentar, he, he.

Sobre Jesús, com que la realitat històrica no la sabem ni la sabrem, ja que se'n saben molt poques coses i avui hi ha qui fins i tot discuteix la veritat de tot plegat, doncs... Una altre cosa és la importància del personatge -o mite-, la seva manipulació i l'èxit de l'empresa 'església oficial', precisament avui hi ha molta discussió sobre tot plegat i, al menys, es pot debatre... Sobre violència del poder, ja sabem com les gastaven, els romans i molts d'altres -i les gasten-.

Montse ha dit...

Vert, no t'amaguis. Ja ho sé que el que dic de jesucrist, per als creients, pot ser una veritable blasfèmia, però és el que penso, tu! sempre - des de petita- ho havia pensat. I possiblement tot plegat no sigui més que un mite, com diu la Júlia! (un altre tema de tertúlia, potser)
I què en penses, de Proust? i de la tarta tatin? eh?

Petonets sense pluja!

Montse ha dit...

barbollaire, de Atari recordo fins i tot la musiqueta, que la reproduïa al piano i tot! Un jove Johb Vaina, com dius tu, hehehe... i força masclisme (em sembla recorda, si no l'estic confonent amb alguna altra), una pel·li que en el seu dia vaig trobar fantàstica i que ara no trobo a través de la mula i que segurament em decepcionaria força, hores d'ara. I si, l'Atari (confirmat pel meu fill gran) va ser el primer (ordinador que va arribar a casa, malpensat)

Petonets per esmorzar!

Montse ha dit...

Jaka, jo amb aquell Atari només hijugava al comecocos, perquè no tenie ni idea de res més. El meu fill gran, informàtic, conserva tots els apunts del seu pare, que en el seu dia va fer un curset d'informàtica d'aquella que feien abans (sistemes binaris i tot allò, que van anar de visita a l'ordinador de La Caixa, allà a la Diagonal, i deia que ocupava tota una habitació des del terra fins al sostre) quins temps... i estem parlant de principis dels 80, eh? tampoc no parlo de la prehistòria (o si?)
glups...

Petonets i abraçades, preciosa!

Montse ha dit...

MIB, recuerdo el nombre "Comodore" porque a mi primo cuando terminó la carrera de economista, su madre le regaló uno. Eran tiempos en que a mi los ordenadores sólo me servían para darme cuenta de mi inutilidad total (ahora por lo menos soy usuaria, caramba!) y para jugar al comecocos, como he dicho...

Disfruta del bosque - de los bosques- y de todo, en este viaje, reina mora de la morería, y ya nos contarás.
¡¡¡Ya sabes que yo también te quiero!!!

Montse ha dit...

Júlia, d'això que Jesús només sigui un mite també n'haviem parlat molt, en aquelles reunions mig clandestines on arreglavem el món (en recordo una de sonada amb la presència del profe d'història de la U.B., Julio Miñambres) que va durar tota una revetlla de Sant Joan... mentre la gent ballava i tirava petards, "nosaltres" (quatre idealistes) erem a casa d'un (que vivia en un pis de Víctor Mora, si, el del Capitán Trueno, el mateix)vam sopar i després vam començar a cremar incens, beure força, asseure'ns per terra amb coixins, fumar com uns condemnats (algun porret, també) i haaala! vinga arreglar el món. Allà vam tocar el tema del possible mite de Jesucrist!

petonets i gràcies per fer-me recordar coses oblidades...

euria ha dit...

L'últim i primer cop que vaig intentar fer la tarta tatin van sortir flamarades del forn....que consti que visualment semblava bona però no li vaig poder treure la pudor de fum que feia....segur que la teva és perfecte :)

Doncs no he llegit Proust tampoc...fa temps que no deboro llibres i mira que ho trobo a faltar, no m'acabo de concentrar.

Aquesta peli també em queda pendent!.... ufff quantes coses pendents.

Salutacions!

Montse ha dit...

benvinguda, Euria. Sempre hi ha coses que ens queden pendents. La meva tatin no és perfecta, companya! a la darrera, li faltava al menys una poma, perquè hi havia "forats". Ara, de gust era boníiiiiiiiiisima (diuen, diuen!)

La peli... és extremadament cruel, com ha dit algú. Tot depèn de l'ànim amb què es miri, com tot.

I Proust... tens tota la vida per llegir-lo, dona, no desesperis, hehehe!

Petonets.

Joana ha dit...

Crec que la peli no la veuré. Massa sang i fetge.
la tatín m'encanat però la rebosteria no em surt bé. Prefereixo cuinar plats. Són més agraïts.
Proust va anys i panys que el vaig llegir. Ara lleigeixo llibres ménys seriosos. No sé per què...
bona setmana!Arare

miquel ha dit...

L'ordinador que esmentes que tenia com monitor la pantalla de la tele em recorda el meu "Spectrum", encara que no sé si es podia anomenar ben bé un ordinador.

Amb el meu Proust no sé que faré, el meu francès cada dia és més deplorable. Em fa molta mandra.

Dubto que tingui ganes de mirar la peli del Gibson. La que trobo més fidel a l'època -de les que conec- és "La vida de Brian", encara que hi ha molta gent que se la pren poc seriosament, cosa que no m'estranya.

La tarta tatin és la meva preferida. Si publiques la recepta i canviem el forn, potser intentaré destrossar-la, de moment em conformo amb les de pastisseria i, qui ho sap, potser algun dia tastaré la teva.

miquel ha dit...

Veig que amb la jaka compartíem Spectrum. Uf!