11 d’abril, 2007

Matizando, que es gerundio

Ahir vaig fer unes afirmacions una mica "imprudents", perquè les reaccions han estat diverses. M'explicaré una mica millor.

Jo m'estava referint, una mica crípticament, a les relacions pares-fills i no pas a la relació de parella, que, segurament, en el cas que jo parlava ahir, no seria tan "dràstica" perquè precisament volem la parella per estar acompanyats, perquè ens estimem, perquè bla bla bla bla. No vaig per aquí.

Vaig per un altre cantó. Què faríeu si un fill vostre us anunciés que se'n va a viure a mils de quilòmetres de vosaltres? Segurament, us sabria molt de greu perquè el veuríeu poc. Segurament, intentaríeu que trobés una feina més a prop de casa perquè... però si veiéssiu que el que ell desitja realment és anar a viure al Canadà o a Austràlia (o allà on sigui)... li tallaríeu les ales, dient-li que us està abandonant?

- Ves, fill meu, i viu la teva vida- això és el que li diria jo a un fill meu. I em guardaria la pena que em pugués fer el fet que - egoïstament- jo el veiés menys del que estigués acostumada a veure'l.

Perquè no es pot dir: - Fill meu, ves i viu la teva vida però pensa que jo em quedaré aquí mortificada pensant que no hi ets i ja m'explicaràs què faré jo i...

L'amor materno i paterno filial no ha de ser un "amor ablatiu", que busca el "no patiment" dels pares, en detriment de l'aplicació de la llibertat per part dels fills.

Deixa'ls volar. Si se la foten, ja s'aixecaran. Que sàpiguen que et tenen al costat (o a mils de quilòmetres) però que els faràs costat en el que puguis. Que ho sàpiguen. Però no els aclaparis. L'únic que aconseguràs fent-ho, és que marxin amb un sentit de culpa que potser farà que no siguin feliços.


Vale, traduzco, que hoy es más complicado.

Digo que ayer levanté polémica porque dije que "amar es dejar libre al amado". Y explico que, con la propia pareja, es mucho más difícil de asumir, aunque sea igualmente cierta mi afirmación, que he meditado durante media vida. Difícil, aunque no imposible. Pero un poco utópico si, por la propia naturaleza humana.

Pero ahora vamos a proceder a situar el tema de otra manera: en el amor materno y paterno filial.

Creo que hay que dejar volar sin ataduras a los hijos. Que ellos deben saber que nos tienen a su lado (aunque sea a miles de quilómetros de distancia), pero que nos tengan a favor con todas las consecuencias. Incluso si se nos alejan, para siempre o por un tiempo determinado.

Que no se le puede decir a un hijo:

-Sé feliz, vive tu vida, pero acuérdate de que yo me quedo aquí hecho polvo porque tú te vas.

Que a eso le llamo yo "chantaje emocional".


En fin, en castellano me ha salido mejor.
Y eso que, según tele Madrid, los catalanes creemos que este idioma es un idioma de segunda. Yo me pregunto de segunda qué.
Ayyyyy, que no quería decirloooooooooooooo (pero lo dije). ¿Chantaje emocional?
Qué mala eres, Arareeeeeeeeeee!!!!

40 comentaris:

barbollaire ha dit...

Penso que també es degut a que han canviat els hàbits de convivència.
Jo recordo, a casa, a part dels pares i dels meus germans, el pare de la meva mare i la mare del meu pare... I pel que m'expliquen, abans que nasqués jo, fins i tot els meus oncles hi vivien... Tots junts, a un entresol, enooooooooooooooooorme del carrer Provença...
Però els "costums" canvien... I malgrat amb mi ho van intentar (sóc el petit), que em quedés amb ells, viuen sols... I malgrat son grans, tampoc els deixem sols.
Especialment les meves germanes que viuen ben aprop...

En fi, que fins un cert punt puc entendre la postura dels pares... No vol dir que la comparteixi.

Bufff! Darrerament, em fas barbollar molt, nina... ;¬)**

Petonets de croquetes (uixxx, això t'ho he dit a casa XDDDDD)

onix ha dit...

és el pensament mes intel·ligent mes abnegat i mes ben sintetitzat que mai he vist per mi aquestes paraules teves es l'amor de mare /pare ets gran Arare ;)****

Tondo Rotondo ha dit...

Hi ha decissions que les has de prendre quan t'hi trobes, amb tots els elements a sobre la taula...

Salutacions arare ;-)

yole ha dit...

Un poquito mala si parece lo eres...
Un saludito nuevo desde el Foro

MoNaLiTzA ha dit...

Hola capitana!
Com ha anat la Pasqua?

Saps? Tens molta raó. Jo també sóc de les que fan volar sense cable i tant sols procuro estar a l'aguait, carregada amb tiretes i betadine en alguns casos, o loctite directament, en d'altres.

No fa gaire m'he hagut de gastar més de 50 ecus amb loctites i betadines en forma de factura de mòbil, però passa molt poc que vagin a repenjar-se a l'espatlla de la mama per a treure tot el que els angoixa. I quan hi son, no es repara en despeses ;)

Un petó ben gran.

Joana ha dit...

Un dia vaig llegir a la contra de la Vanguardia una entrevista ( sempre són interessants, les persones que hi surten ), no recordo ara quie era, però em va semblar molt intel.ligent quan deia: " El millor que han fet els meus pares per mi és no donar-me sol.lucions a les preguntes que els hi plantejava. Vaig aprendre a buscar-me-les jo sol ". Crec que ni la sobreprotecció ni el " xantatge emocional" els pot ajudar, al contrari, els perjudica.
El que passa avui en dia és que , per diferents motius, no tenen l'ànsia de llibertat que teníem nosaltres ni poden independitzar-se, ni... els pares ajuden. Però estic amb tu. Ells han d'aprendre a caminar sols i aixecar-se si cauen i continuar...!!!

Angelusa ha dit...

Tienes más razón que una santa, Arare, hija. En toda relación sea de la índole que fuere, lo que debe primar es la libertad. Sin libertad, no hay amor, sino necesidad.
Me viene a la mente este poema de mi paisano García Calvo, que musicó Amancio Prada:

Libre te quiero
pero no mía,
ni de dios,
ni de nadie,
ni tuya siquiera
.../...

Un beso alado.

son ha dit...

Grabat a foc "un cop que l'has parit ja no et pertany, es pertany a ell mateix"

Noia... Austràlia?? 8J

escriptorum54 ha dit...

eres mala, muy mala ... pero así son las cosas. Tienes mucha razón.

Iruna ha dit...

arare,
avui 12 és el cumple de ma mare... mai m'ha posat moltes dificultats per deixar-me caminar i caure de morros deu mil vegades... (també ha tingut sempre a punt el betadine i m'ha ofert la mà per aixecar-me... o ha intentat aixecar-me quan no he tingut forces i ha pogut comprovar com pesem els fills quan ens fem grans)... l'hauries de veure com es posa de contenta quan em veu feliç (no se'n fia gaire, perquè em coneix, deu pensar "quant durarà?", però mentre dura ella també és feliç).
sempre ha estat al meu costat i l'he sentit amiga meva.
hem compartit els nostres equilibrismes i els nostres desequilibris... he après amb ella el desig de llibertat i a la vegada les contradiccions constants que implica davant de tantes coses que ens ofereix la vida i que sovint ens sentim incapaces de satisfer de manera simultània... és difícil ser lliure i a la vegada ser mare, filla, dona treballadora, amiga, estimadora-estimada o desestimadora-desestimada (pots canviar les quatre com vulguis, no van lligades sempre)... (si a sobre ets ionqui dels blogs o d'alguna altra droga, no te digo na!)

quan vaig marxar uns mesos a irlanda, mon pare em va dir que sempre sabré on trobar-lo, que ell és per mi com un far... ho va dir molt millor... ara no recordo ben bé les paraules... és així i sempre ho serà (fins i tot si marxa abans que jo, encara que pugui trobar-lo a faltar)

m'han deixat volar... però també quan pateixen puc notar-ho, i quan estan contents...

de vegades diem "vés, no em necessitis, fes la teva...", i mentrestant per dins sentim com necessitem a aquella persona... potser també és una manera de procurar no necessitar-la...

prepara't per enyorar-te! i aprofita mentre puguis per abraçar-lo... i vigila! a veure si en una abraçada l'estrujarás tant que sortirà disparat a propulsió...!
(fes-te una mica la dura, si vols... jo què sé...!)
estima'l i au!

FRAC ha dit...

Les vides agafen una inèrcia, i en els moments decisius, potser trobem la suma del que s'ha fet fins aleshores.
És bo fer exercicis empàtics. Totes dues parts tenen raó de ser, i totes dues parts tenen raons per expressar-se lliurament i actuar en conseqüència.

Bon dia companya!

OLEASTRUM ha dit...

Tienes toda la razon, cuanto mas libre es el amor, mas profundo son los sentimientos.

Besos sureños

Arare ha dit...

Qué te voy a contar a ti, ¿verdad Meli? Un beso!!!

Arare ha dit...

Frac, estava a punt de dir-te el que li vaig dir a Vert: Sempre és la mateixa persona, la que s'ha d'esforçar per comprendre l'altra?

Una abraçada empàtica :)**

Arare ha dit...

Tens molta sort, Iruna, amb els pares que tens. Cuida'ls força!!! I una abraçada ben forta per tu. I gràcies per venir, ep!

Arare ha dit...

Escriptorum, así son las cosas porque "ellos" son así de idiotas, que si no, otro gallo nos cantaría, companya!

Una abraçada des de la València del nord, bruixa roin!

Arare ha dit...

Era un exemple, Sooooooooooon! era un exempleeeeeeeee...

tchts, tchts...

No. El meu fill no marxa.

Marxo jo.

I no vaig a Austràlia! (ja m'agradaria, però París és molt bonico, també, i és més a prop)

;)

Arare ha dit...

Una canción preciosa, Angelusa, que me "regaló" un viejo "amor" (que era químico)

qué cosas, en un comentario en otro blog les decía que los químicos... ojito con ellos!

;)

La libertad es lo que tiene: que todos te la aconsejan pero nadie sabe cómo darla.

Un gran beso, amiga.

Arare ha dit...

Totalment d'acord, joana. El problema, molts cops, és que els pares es pensen que no han de deixar que els seus fills caiguin i jo sempre dic que un nano sense els genolls pelats i plens de mercromina no és un nano...

La sobreprotecció és nefasta, a qualsevol edat. Inutilitza l'altre d'una manera aclaparadora. I si a l'altre li agrada ser inutilitzat, llavors es crea una relació d'amor-odi de dependència-independència que ratlla la paranoia.

Una abraçada!

Arare ha dit...

Hola Yole. Yo no sería tan mala si no me incitaran, pero ya sabes que esas cosas van así.

Otro saludo desde mi mar.

¿Foro?

Bienvenido/a a mi blog, vuelve cuando quieras y si no entiendes alguna cosa, te la traduciré (sólo soy mala hasta cierto punto)

Un abrazo.

Arare ha dit...

Ei Tondo, feia molts dies que no et veia per "casa". Tens raó: les decisions cantelludes s'han de prendre amb tots els elements damunt la taula: en ello estamos :)

Petonets!

Arare ha dit...

Gràcies, Onix, jo sempre ho he procurat tot i que he plorat molt pel tema (el fill gran va estudiar per capità de vaixell i va ser molt temps fora de casa - embarcat- amb només vint anys. T'asseguro que més dur no podia ser. Vam patir tots dos. Però havia de ser. Després ha descobert que és millor la informàtica i tots hem respirat tranquils)

però... les coses són com són.

Molts petonets.

Arare ha dit...

Ostres Barbollaire, que fort! Jo no tinc cap germà ni germana, però a casa erem 9! La iaia, el tiet, la tieta i el seu marit quan encara no tenien pis propi, amb les seves dues nenes... els meus pares i jo!

T'asseguro va ser fantàstic...mentre va durar.

Ja saps que jo, després, i per allò del guió de la vida, he estat mare de família numerosa (de casta le viene al galgo?)

Un petonet de xocolata (per variar una miqueta)

Vert! ha dit...

Trobo que tens tota la raó. Però hem de tenir en comte el pes del entorn cultural en que els nostres pares van creixer. Els convencionalismes estan molt arrelats i en aquest sentit, l'amor maternal sembla que hagi d'expresar-se com un "queda't amb mi que jo et protegiré", la qualcosa es absolutament viciada. No deixa de ser el tipic "egoisme" de gent gran.
(m'he enrrollaoooo)

son ha dit...

Aclariment: no va ser Telemadrid si no una empresa depenent de... ara no sé si Abc... millor no dic perquè no m'en recordo.

Has vist el reportatge cuqueta? Preocupant en molts sentits

http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw

Arare ha dit...

Si, Son. I em preocupa molt, molt molt!
jo ja no sóc d'eixe món però em sembla que amb mi... hi ha molta més gent.

Què us sembla si en fem un de nou sense odis ni enveges?

Arare ha dit...

I m'encanta que t'enrollis, Vert! m'encanta, ja ho saps!

UN petonet, vaig a dinar (avui em convida el meu fill petit, al "seu" pis de Barcelona. Uix, veig que està parant taula, surtoooooooo!!!!)

Esther ha dit...

És difícil prendre decissions i més quan aquestes impliquen canvis forts ens els nostres hàbits... ja ho diuen que som animals de costums... però hem de tenir en compte que sense canvi no hi ha endavants... Jo m'iniciaré aviat en un interinatge, ves a saber on acabo... i la mare (tot i fer ja dos anys que visc independent) em deia que si aniria molt lluny i amb mala cara... a vegades s'ha de fer una bona cara i fer les coses més fàcils als altres. No es pot sempre mira el melic d'un mateix. Vola Arare, vola tranquila que tots estarem aquí sempre per tu! Petonets i nanit!

ramon ha dit...

abandonar el niu i aprendre a volar sol. És llei de vida, i és bo que sigui així. No he acabat d'entendre mai la "super protecció", potser és perquè no sóc mare
;)

Pd40 ha dit...

Han de fer la seva vida, per això els preparem des de petits, no? Una cosa és si veus que pot anar malament i intentes fer-li veure, però al final les decisions han de ser seves (i millor així). I ara la tecnologia pot apropar bastant a les persones, no té pq perdre's el contacte.

Carolina ha dit...

Por lo que ves este es un tema muy complicado de tratar, con diversas opiniones, pues cada caso, a cada casa es un planteamiento distinto...en la relación padres-hijos estoy completamente de acuerdo que hay un momento quizas diferente para cada uno que deben marchar de casa a hacer su vida, es sano, es crecer...yo particularmente tengo hijos y sé que cuesta aceptarlo pero cuando mi hijo de 18 años decidió marchar no le puse ninguna condición, y le di un beso y un abrazo y le desee las mejores de las suertes.Todos los seres humanos no tienen las mismas inquetudes y quizás hay personas que les cueste más dejar el nido materno, allí creo que hay que darles un buen empujón cuando ya son mayores de 24...jaaaa ...
el tema pareja es un tema muy complejo eso de la libertad...más si hay una familia entre medio...otro día seguimos...jaaa un beso

Albert de la Hoz ha dit...

En política es diu que la llibertat no es dona, sinó que s'agafa. Crec doncs que això és extensible a totes les esferes de la vida perquè encara que critiquem els polítics, els professionals de la política, totes les relacions humanes són, en certa mesura, política.
Quan jo era noi i ma mare em preguntava a on anava, jo responia "al carrer" i ella deia que això no volia dir res. Tenia raó; tanmateix això era política, la meva. La meva manera de prendre'm la llibertat.
Molt d'acord amb la Joana.

jaka ha dit...

Arare, no es per res però jo et vaig entendre a la primera, es molt difícil estimar de veritat però un ha de comprendre que els fills son persones independents i es pot aconsellar dins la pròpia experiència personal però mai tallar ales.
No se si es al Canadà on vol marxar alguna persona molt propera a tu, però t’asseguro que si jo ara fos jove hi aniria amb els ulls tancats.
Petonets, mooooooooooooooolts
=;)

Arare ha dit...

Sabia que m'hauries entès, jaka!
Un petonet de pluja!

Arare ha dit...

Albert, jo recordo que quan arribava a casa molt tard de les meves gresques nocturnes de joveneta a l'estiu, quan era a l'apartament de Blanes amb la meva iaia, que els meus pares treballaven, la iaia, amb veu d'ultra-tomba deia:

- Nena, quina hora és?- i jo li responia
- Quarts!
I ella donava la volta i continuava roncant.

Suposo que això també és política, hehehe... i això que la diplomàcia no seria el meu fort!!!

Un petonet.

Arare ha dit...

Carolina, cuanta razón tienes... a los de 24 habría que ponerles la maletita en la puerta, jejeje...
Bienvenida a mi blog, un abrazo desde mi mar.

Arare ha dit...

Pd40, tu ho has dit: per això els preparem de petits (pensament que no tots els pares comparteixen, lamentablement)
i tanmateix, és just que quan marxen ens sentim sols, hi tenim tot el dret del món, però no els ho podem fer saber: s'ha d'anar al tanto amb el xantatge emocional, molt al tanto!

Petonets!!

Arare ha dit...

Ramon, si fossis mare veuries que... ai, ara que hi penso, tampoc no ets pare? si, no?
:)
El niu cada vegada costa més d'abandonar,tu, que a casa s'hi està molt bé, que et rentin la roba, que et facin el dinaar... ui ui ui, que m'enrotllo, tchts,tchts...

Una abraçada!

Arare ha dit...

Esther! tan jove que ets i tan bé que m'entens! Volaré i us trobaré a tots aquí quan torni. N'estic segura! un petó ben fort, reina mora.

ramon ha dit...

Com que no sóc pare? Pare i avi!!!! dues nenes precioses de quatre i dos anys. Uns tresors!