Matizando, que es gerundio

Ahir vaig fer unes afirmacions una mica "imprudents", perquè les reaccions han estat diverses. M'explicaré una mica millor.

Jo m'estava referint, una mica crípticament, a les relacions pares-fills i no pas a la relació de parella, que, segurament, en el cas que jo parlava ahir, no seria tan "dràstica" perquè precisament volem la parella per estar acompanyats, perquè ens estimem, perquè bla bla bla bla. No vaig per aquí.

Vaig per un altre cantó. Què faríeu si un fill vostre us anunciés que se'n va a viure a mils de quilòmetres de vosaltres? Segurament, us sabria molt de greu perquè el veuríeu poc. Segurament, intentaríeu que trobés una feina més a prop de casa perquè... però si veiéssiu que el que ell desitja realment és anar a viure al Canadà o a Austràlia (o allà on sigui)... li tallaríeu les ales, dient-li que us està abandonant?

- Ves, fill meu, i viu la teva vida- això és el que li diria jo a un fill meu. I em guardaria la pena que em pugués fer el fet que - egoïstament- jo el veiés menys del que estigués acostumada a veure'l.

Perquè no es pot dir: - Fill meu, ves i viu la teva vida però pensa que jo em quedaré aquí mortificada pensant que no hi ets i ja m'explicaràs què faré jo i...

L'amor materno i paterno filial no ha de ser un "amor ablatiu", que busca el "no patiment" dels pares, en detriment de l'aplicació de la llibertat per part dels fills.

Deixa'ls volar. Si se la foten, ja s'aixecaran. Que sàpiguen que et tenen al costat (o a mils de quilòmetres) però que els faràs costat en el que puguis. Que ho sàpiguen. Però no els aclaparis. L'únic que aconseguràs fent-ho, és que marxin amb un sentit de culpa que potser farà que no siguin feliços.

Vale, traduzco, que hoy es más complicado.

Digo que ayer levanté polémica porque dije que "amar es dejar libre al amado". Y explico que, con la propia pareja, es mucho más difícil de asumir, aunque sea igualmente cierta mi afirmación, que he meditado durante media vida. Difícil, aunque no imposible. Pero un poco utópico si, por la propia naturaleza humana.

Pero ahora vamos a proceder a situar el tema de otra manera: en el amor materno y paterno filial.

Creo que hay que dejar volar sin ataduras a los hijos. Que ellos deben saber que nos tienen a su lado (aunque sea a miles de quilómetros de distancia), pero que nos tengan a favor con todas las consecuencias. Incluso si se nos alejan, para siempre o por un tiempo determinado.

Que no se le puede decir a un hijo:

-Sé feliz, vive tu vida, pero acuérdate de que yo me quedo aquí hecho polvo porque tú te vas.

Que a eso le llamo yo "chantaje emocional".

En fin, en castellano me ha salido mejor.

Y eso que, según tele Madrid, los catalanes creemos que este idioma es un idioma de segunda. Yo me pregunto de segunda qué.

Ayyyyy, que no quería decirloooooooooooooo (pero lo dije). ¿Chantaje emocional?

Qué mala eres, Arareeeeeeeeeee!!!!