18 de desembre, 2006

Sobre el Nadal II / Sobre la Navidad II

Quan jo feia el pessebre amb el meu pare, a casa nostra no hi havia tele. La tele va arribar a casa quan jo ja estudiava el batxillerat, perquè - us ho ben juro- a casa no teníem necessitat de televisor. De tota manera, i per il·lustrar una mica el què "han fet amb nosaltres" encara que ja ho sabeu tots, el que han fet amb nosaltres (em refereixo a través de la tele) us deixo aquest video que he trobat (qui no el recorda, aquest anunci?) estava buscant alguna cosa més nostrada, però no n'hi ha gaires... de fet, a youtube, hi ha el que la gent envia.
Cuando yo montaba el belén con mi papá, en nuestra casa no había tele. la tele llgó a nuestra casa cuando yo ya estudiaba bachillerato, porque - os lo juro- en casa no teníamos necesidad de televisor. De todos modos, y para ilustrar un poco "lo que han hecho con nosotros" aunque ya lo sabeis todos, lo que han hecho con nosotros (a través de la tele, digo) os dejo este video que he encontrado (¿quién no recuerda este anuncio?) estaba buscando otra cosa, pero es que, de hecho, en youtube hay lo que la gente envía.


Anàvem a comprar paper de folre blau marí (el mateix amb el què em folraven els llibres, un paper semblant al d'embalar actual, però de color blau marí, que, a l'escola, amb una etiqueta ben blanca amb el nom, anava d'allò més bé i no calien plàstics. La meva anècdota amb aquest paper és que jo, que no parava mai, em menjava els cantos dels llibres i després feia pipi verd, fins que no es van adonar que el color del pipi tenia a veure amb la meva menjada de paper blau marí, la família i el metge es van tornar bojos, hehehe)... bé, al gra: amb aquest paper fèiem el cel. Amb cola líquida i un pinzellet, jo feia el cel, tot inventat. Posava estels allà on em venia de gust, tirant purpurina platejada de manera que aquell cel era una glòria de cel. Les muntanyes eren de suro, el riu era de paper de plata del paper tret de la xocolata, que llavors no hi havia paper albal (alguna vegada l'havíem fet amb un mirall, però no molava perquè no es podien fer meandres) i els pastors disposaven d'una foguera preciosa, al voltant de la qual, menjaven, com a la nadala, ous i botifarra, fum,fum,fum. La senyora que renta roba sempre solia fer-ne tres com el senyor que pescava i els porquets eren, normalment, gegants, igual que les ovelles que pasturava un pastoret que semblava sortit del país de Liliput. I és que una de les gràcies dels pessebres casolans era la manca de proporcions. Gairebé sempre anàvem a buscar molsa a la muntanya, allà on ara hi ha Ciutat Meridiana, quant de temps ha passat, mare meva! i llavors encara no existia, l'ecologia! Muntar les bombetes de colors, les úniques que existien i que havies d'anar a comprar a la lampisteria i no pas a qualsevol súper (Caprabo no existia, us ho puc ben jurar) era una odissea, perquè quan fallava una bombeta, havies de fer mil i un invents, que, normalment, feia el pare. La mare es limitava a donar la seva aprovació i a netejar tot el merder que havíem fet amb la terra dels camins, la molsa, els retalls del cel, la purpurina... i, amb sort, en Rufino no li venien ganes de passejar-se per damunt de l'obra ja acabada. Segurament tota la faramalla (ep, Ramon!) li imposava un cert respecte, pobra bèstia...
Continuarà
Íbamos a comprar papel de forro azul marino (el mismo con el que forrábamos los libros, una especie de papel de embalar del de hoy en día, pero de color azul marino, que, con una etiqueta blanca encima y el nombre, ibas que chutabas y no se necesitaban plásticos para forrar libros. Mi anécdota con ese papel es que yo, que no paraba nunca, me comía las esquinas del forro y luego hacía pis de color verde. No sabéis lo que sufrieron el médico de cabecera y mi familia hasta que descubrieron que me comía el forro) pero vamos al grano. Con este papel hacíamos el cielo. Yo cogía cola líquida y un pincelito y llenaba el cielo de estrellas de purpurina plateada, que era un cielo de cielo. Todo inventado, naturalmente. Las montañas eran de corcho, el río era de papel de plata (de la del chocolate, que el papel albal aun no se había inventado, alguna vez lo habíamos hecho con un espejo, pero no iba tan bien porque no se podían hacer meandros) y los pastores disponían de un fuego precioso, lo rodeaban y comían, como en el villancico, huevos y butifarra (fum fum fum, que no fun fun fun, como se oye por ahí. O sea: humo, humo, humo, oigan) La lavandera solía tener un tamaño tres veces superior al del señor que pescaba y los cerditos y las ovejitas solían ser de tamaño gigante o al menos eso parecía al lado del pastorcillo que los acompañaba, que parecía un liliputiense. Y es que una de las gracias de un belén casero era la falta de proporciones. Casi siempre íbamos a buscar musgo a la montaña. En nuestro caso era allí donde ahora se ubica Ciudad Meridiana, válgame el cielo, ¡cuánto tiempo ha pasado! y además, todavía no sabíamos lo que era la ecología, ni falta que nos hacía. Montar las bombillitas de colores era una odisea, porque cuando no fallaba una, fallaba otra y se cargaba a las demás. Había que ir con un cuidado tremendo y si te quedabas sin lucecitas no podías ir a comprarlas al súper (Caprabo no estaba inventado) sino que había que ir a la (ahivadios, ahora me hacéis mirar el diccionario)pues si: a la lampistería (no sabía si esa palabra existía en castellano, lapsus-lingüe). Los inventos con las luces las hacía mi papá y mamá y la abuela se limitaban a asentir (o no). Mamá limpiaba, después, todo el desbarajustre (ahí si que no os puedo traducir merder) que habíamos montado con la purpurina, el forro, trozos de corcho, arena para los caminitos, restos de musgo... buf! lo dicho: un merder. Y con un poco de suerte, a Rufino no le entraban ganas de pasearse por encima. Y si le entraban ganas, enseguida se le pasaban, por la cuenta que le traía... aunque probablemente, toda la parafernalia le imponía un respeto, al pobre minino.
Continuará...

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Si encara conseguim recordar aquestes escenes, 40 anys després (perdó), es que signifiquen molt per nosaltres. I que han servit per formar-nos i que les persones que ens criaven així valien molt la pena. Un petó, pipivert

Anònim ha dit...

Hola Arare, ja veig que va de pessebres. Ja saps que en preparo un de blocaire amb tots els nostres amics voluntaris? Si vols participar tens temps fins a finals de setmana que serà quan el penjaré. Au anima't hi sortim molts blocaires donant la cara.

Anònim ha dit...

arare!!! els cantos dels llibres et menjaves??? i després a l'hora de dinar segur que deies que no tenies gana! bona manera d'explicar els colors (un mica marranota, però didàctica!): blau i groc... verd! si ho expliques així als teus alumnes, potser voldran fer l'experiment... espera! vaig a buscar algun llibre blau!! i si després no pixo verd, et demanaré el llibre de reclamacions.
bona nit i tapa't!

Montse ha dit...

argg, si, Iruna, ves... (a que no saps per què entenc tant els nens amb allò que actualment es diu TDA-H? ¿A que no ho saps però ho endevines? ;)

I menjar-se el folre, i els taps dels bolis bic i seure com un indi al pupitre de l'escola... eren algunes de les meves característiques i la creu dels meus profes, pobrets...

Anònim ha dit...

Ospaaa!! No em diguis que lo del pipi verd era pels llibres?? Espera que li expliqui a ma mare!! (Llàstima, el Dr. Ramis va morir sense entendre com m'ho feia. Per cert... Si be es cert que el blau era el mes habitual, mes endavant van sortir els colors (vermell, verd o negre). Ara em pregunto com seria el pipi menjant el vermell. bufa!
Apart d'això, deixam dir-te que si segueixes així, acabaré pensant que "fas catúfols" (quina expressió mes maca!).
Un peto net.

Montse ha dit...

Violant, m'hi apunto, quins papers queden, al pessebre? Hi ha hagut alguna vegada un corredor de fons, als pessebres? O una saltimbanqui? I algú que remunta riu amunt - si és navegable- ?

I si no, també em va bé qualsevol dels personatges tradicionals,excepte el caganer, que, tot i que m'agrada fer cagar el tió, no m'agrada, aquest personatge tan nostrat i tan escatològic, què vols que et digui?

Ja m'ho diràs!

Montse ha dit...

Vertttttttt, que jo faig catúfols? Huy lo que m'ha dishoooooooooo!!!!

Montse ha dit...

Manel, un petó verd sense pipí (no siguem escatològics, aix)... doncs si: 40 anys després, es recorda tal com va ser... i aquest any m'ha donat per la batalleta, cof cof! però els nadals amb els nostres nanos de petits no tenen desperdici (i ara de grans tampoc)

per això a mi, el Nadal, contra el que diu tothom, m'agrada!

I per això el reivindico, apa.

Anònim ha dit...

Ai Déu meu...!!! I jo que durant tooooooooots aquest anys he anat portant l'estigma de menja papers, taps de Bic, gomes nata?... (i no parlarem de les boletes de "pega")
I ara resulta que no he sigut gens original...!!!

País, país, país...

Petó de nen no intoxicat mai malgrat totes les marranades que es va empassar. ;)

Montse ha dit...

oichsssss! Imedio! Imedio! (L'Uhu tenia mal gust, arggg)

I després va resultar que olorar-la creava addicció (doncs jo en vaig olorar i menjar la tira i mitja i d'addició res de res... I supose) - diu ella enganxant el xiclet a sota la Z

ÔÔ

Barbollaire :)**

Violant de Bru ha dit...

Molt bé Arare!!!!! Ja t'he enviat un mail. Seràs el que vulguis ser!!!

Anònim ha dit...

Mariana reina... Què no voldria jo que t'espantessis...
Però has perdut el vaixell...
Que surts caminant... (Això si al costat d'un riu /rierol/ riera / canal...) xDDDD

Petó de records dolços.
Bona nit PdL ;)
__________
PdL és Perla de Labuán, no Prop de .. (uiiiiiiixxxxxx..)

Mar ha dit...

Que vuelvan los recuerdos querida Arare. Como me ha gustado leerte.

Besos

Mar

Anònim ha dit...

Tus recuerdos exudan sanidad mental.... Creo que eso es lo que se necesita para que una navidad sea tan linda y memorable como la que narras. No todos lo viven así, lamentablemente. Un beso

Anònim ha dit...

Una vegada els llibres estaven folrats amb paper blau, el meu avi m'hi feia escriure a dins, més o menys:
Si se perdiese este libro
como puede suceder
es de una pobre estudiante
que lo ha de menester...

Chiara Boston ha dit...

La última anónima fui yo...