17 de desembre, 2006

Sobre el Nadal I /Sobre la Navidad I

El día que se acababa la escuela, salíamos alborozados. Eran tiempos en los que no existía eso del amigo invisible, eran tiempos en los que Papá Noël sólo "actuaba" en el extranjero, porque nosotros teníamos a los Reyes Magos y, en Catalunya, el "tió", un tronco que "cagaba" turrones y golosinas en Nochebuena, después de haberlo alimentado desde el 13 de diciembre (festividad de santa Lucía, patrona de las modistas). La chiquillería se apresuraba a alimentar al pedazo de tronco mágico, llevándole mandarinas y otros tipos de alimentos para que cagara más. Los pusilánimes no decían "caga tió" sino "raja tió" porque el verbo cagar les destrozaba sus sensibles oídos...
Días atrás...
El día de Santa Llúcia, íbamos a la feria que colocaban en los alrededores de la Catedral. Íbamos los cuatro: mi papá, mi mamá, la abuela y yo. Era un día de fiesta para mi. El ritual consistía en mirar la caja de las figuras del pesebre de años anteriores y apuntar en un papel las figurillas que se habían roto (eran de barro) o las que se habían perdido cuando, el día 2 de febrero, fiesta de la Candelaria, se recogían las figuras y se volvían a guardar en la caja, junto a los puentes de madera, los pozos, las casitas y las montañas de corcho y la cueva del nacimiento.
Una vez tenías la chuleta con lo que faltaba, los cuatro juntos escogíamos las figurillas de repuesto, paseábamos sin aglomeraciones (había gente, pero no tanta como ahora) y dábamos una vuelta por el Portal de l'Àngel: entonces se podía caminar, por allí, en estos días. Antes de volver a casa, íbamos a merendar a Can Jorba (actualmente forma parte del Corte Inglés) mamá y la abuela se tomaban un "suizo", que no era un bollo, no, era una taza de chocolate con nata. Papá se tomaba un café y yo un cacaolat que, si había suerte, no me echaba por encima y por lo tanto, no había bronca materna. Era un día especial en el que, para volver a casa, se tomaba un taxi (todo un lujo) en lugar de tomar el autobús que nos llevaba a un descampado que en aquel momento todavía no se llamaba "Guineueta", para andar un kilómetro más hasta casa. El taxi nos dejaba - oh maravilla- delante de la puerta del jardín, donde nos solía esperar el gato, un gato que si le llamabas,
- ¡Rufino!
venía, como un perro...
Continuará.
* Los RRMM me trajeron una muñeca como la del video (la del gorrito). Se llamaba Cristina y si la cogías de las manos, andaba. (Todos tenemos un pasado, repito, again)



El dia que s'acabava l'escola, sortíem esvalotats. Eren temps en els quals "l'amic invisible" no existia i Papà Noël era un personatge estranger, perquè a casa nostra ja hi havia els Reis de l'Orient i a Catalunya, el tió, aquest tronc màgic que caga la nit de Nadal i que els llepafils no li havien dit mai "caga tió" sinó "raja tió" perquè el verb cagar els feia mal a les orelles. Començavem a alimentar el tió el dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre. Santa Llúcia és la patrona de les modistes i cosidores i a mi em feia certa basarda perquè ens la presentaven amb els ulls a dins d'un plat (ai uix), però li perdonava la manca de pudor d'anar amb els ulls enlaire perquè aquell mateix dia, a casa, es feia inventari de les figuretes del pessebre i, pare, mare, àvia i jo, sortíem a la Fira de Santa Llúcia, als voltants de la Catedral, per comprar les figuretes o els ponts, el pou, la caseta o la muntanya de suro que faltava des de l'any anterior, ja perquè s'havia trencat (les figuretes eren de fang) ja perquè s'havia perdut quan netejavem el lloc on havia estat situat el pessebre, feina que es feia el dia 2 de febrer, festa de la Candelera.

La diada de Santa Llúcia era Festa Major. Sortíem tots quatre i, després d'haver comprat el que ens faltava, feiem un volt pel Portal de l'Àngel, que lluïa amb llums de Nadal i encara s'hi podia passejar tranquil·lament. Feia fred i les bufandes, les gorres i els guants eren la indumentària perfecta. També anàvem a berenar a Can Jorba (ara forma part de El Corte Inglés, aixxx) i la mare i l'àvia es prenien un suís, el pare un cafè i jo un cacaolat que, amb sort, no acabava damunt l'abric. Si aconseguia no fotre-me'l per sobre, doncs, no hi havia bronca i regnava la pau a la família.

Per tornar a casa agafàvem un taxi, luxe asiàtic, donat que en aquells temps, per tornar a casa s'havia d'agafar un autobús (que li deien el Tac, vagi vostè a saber per què) i que ens deixava a un descampat que encara no es deia Guineueta. Des d'allà encara tocava caminar gairebé un quilòmetre. per això, agafar un taxi, que ens deixava a la mateixa porta de casa, era tot un esdeveniment.

M'agradava arribar i cridar el nom del gat:

-Rufino!

Era un gat que semblava un gos, ja que quan el cridaves, venia...

Continuarà.

* Els RRMM em van portar una nina com la del video, la de la gorreta. Es deia Cristina i si l'agafaves de les mans, caminava. (Tots tenim un passat, repeteixo again)

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Tu recordes els Reis, baixant per les escales de Can Jorba i sonant la marxa d'Aida?
I aquell arbre enmig del Portal de l'Angel?
I aquell aire de Nadal?
Aiiiiiixxxxxxxxx....
No vull possar-me pastelon ni melodramàtic...
Tampoc crec que tot temps passat va ser millor...
Però hi han coses què, mira tu, s'enyoren un xic...
(per cert, jo el suïs, sempre a La Pallaresa, carrer Pretitrxol...)

Petó de il.lusió Nadalenca (malgrat estigui força perduda)
:)

Anònim ha dit...

Que bo!!! avui jo també parlo dels meus primers nadals ,( però com no tinc bloc , blocat sembla ser que ha petat del tot) ,
Aquell arbre de can Jorba era una meravella , i recordo com en un núvol ho m’ho he inventat , ara ja no sé.... hi havia una mona a la cafeteria de can Jorba? Ho recordeu? Potser tot es fruit de la meva fantasiosa imaginació?
petonets de nadals amb nines

Montse ha dit...

Ho recordo, barbollaire. L'arbre també el recordo, com no! I wels Reis que es repetien a Can Jorba, a l'Aguila i al Sepu (i jo que em mirava el meu pare i li preguntava amb els ulls i ell em deia "Són màgics i poden estar a molts llocs al mateix temps"...

Carrer Petritxol,"Dulcinea" (també)
:)

i la il·lusió tants cops perduda i tornada a trobar en moments com aquest.

Un petó, Corto Maltés.

Montse ha dit...

Onix, no sé què em pasa però no tinc accés al teu blog :(
La mona devia ser per Pasqua, no? (o també en posaven una per Nadal? ara em falla la memòria...)

Doncs si:
Petonets de Nadal amb nines :)**

JANA ha dit...

Tots tenim un passat, i recordar-lo amb nostàlgia ens arrenca un ampli somriure...

Jo no anava al mercat de Sta. Llúcia ni a menjar suïssos perquè els que erem de lluny de la capital, anar-hi era tot un privilegi.
Ens hem fet grans, però segurament els nostres fills també ho recordaran amb nostàlgia.

Una abraçada! ,-)
P.D. la cançó de l'anunci forma part del meu disc dur...la recordo perfectament i la cantó sencera, uixx hehehe)

Anònim ha dit...

des de fa nou desembres, a casa els iaios ha tornat el Tronc de Nadal. Tapat amb una manta, los menuts li peguen amb un pal, i tots junts li cantem: "tronc de nadal!, caga torrons! i pixa vi blanc!", tres vegades. després, marxem a una habitació "a resar"!!, mentre dos o tres es queden "fent companyia al tronc"... Quina pinta fem "resant"! sembla una trobada interreligiosa, amb pregàries en un idioma inventat, mig llatí, mig moro, mig dalai-lama, mig japonès..., a fosques, agenollats al voltant del llit gran. fins que algú avisa que el tronc ja ha cagat i anem a destapar el "pastel". lo ritual es repeteix, fins que el tronc caga una pataca o una taronja...
de pessebre no n'hem fet mai.
l'aclariment de la gorreta ha anat bé, arare, no sigue que algú mos penséssem que et van regalar al nen jesuset!

miquel ha dit...

Aquests records, amb algunes variants geogràfiques i de lèxic, són també els meus. La meva aproximació al 24 de desembre és més aviat la de Iruna.
Ai, que encara...

MIB ha dit...

me encantan los recuerdos de la infancia!!!!!!!!!!!! en blanco y negro!!! qué lindos!!
(la muñeca parecía diabólica... mira que la publicidad ha mejorado lo suyo desde entonces.... cuánto progreso en cuánto? 10 años? ;o))

por qué será que a mí también me da la sensación que antes nos divertíamos de forma más simple y más barata?


quiero leer la continuación!! todos tenemos un pasado!!

un beso grande ! / y felices fiestas por adelantado.. no sé cuánto más podré pasear por tu mar..

Anònim ha dit...

I've certainly got some way to go before the site about Travel Marketing meets the standards of your blog.

Anònim ha dit...

Bon dia Arare!!

Petó hivernal (brrrrrr!!!) :)***
______________
PS. Compra Cucal, veig que comences a tenir invasió d'spam ;)

Anònim ha dit...

Ma ha gustado eso del día de la Candelaria. No lo sabía e igual me aplico el cuento o igual no, pero gustándome de todas formas. Eran buenos tiempos para la NAvidad los de la infancia. Luego ya pierde cosas, para que nos vamos a engañar. Supongo que hastq eu tienes hijos y las vives a través de ellos

Se feliz

Anònim ha dit...

Penso que està en nosaltres, el mantenir aquelles coses que ens agraden del Nadal. De vegades, ens deixem portar per el racionalisme pragmatic que ens fa perdre allò que es important com els detalls. (per exemple, aquell famos arbre o aquella famosa nina). Tambe nosaltres podem evitar perdre allò que ens val la pena.
Bon Dia!

Ángela ha dit...

Detesto la Navidad con todas mis fuerzas, pero reconozco que las historias ajenas me resultan entrañables... Quedo a la espera de la seguanda parte del relato, Arare. Petons.

Anònim ha dit...

Jo també recordo els Nadals a Barcelona i aquell enorme arbre de davant de Can Jorba i del pessebre de la plaça Sant Jaume que anava a veure amb il.lusió amb els meus avis i les llums dels carrers i els aparadors... Ara també existeix (l'arbre no, coses de la correcció ecològica)i potser fins i tot més bonic però és com molt més consumista, fred i impersonal o, simplement, és perquè llavors era un nen i ara sóc un adult desencantat.

Anònim ha dit...

Jo també recordo els Nadals a Barcelona i aquell enorme arbre de davant de Can Jorba i del pessebre de la plaça Sant Jaume que anava a veure amb il.lusió amb els meus avis i les llums dels carrers i els aparadors... Ara també existeix (l'arbre no, coses de la correcció ecològica)i potser fins i tot més bonic però és com molt més consumista, fred i impersonal o, simplement, és perquè llavors era un nen i ara sóc un adult desencantat.

Anònim ha dit...

Jo també recordo els Nadals a Barcelona i aquell enorme arbre de davant de Can Jorba i del pessebre de la plaça Sant Jaume que anava a veure amb il.lusió amb els meus avis i les llums dels carrers i els aparadors... Ara també existeix (l'arbre no, coses de la correcció ecològica)i potser fins i tot més bonic però és com molt més consumista, fred i impersonal o, simplement, és perquè llavors era un nen i ara sóc un adult desencantat.

Anònim ha dit...

ups! li he donat 3 vegades al botó de "publicar", sorry.

Anònim ha dit...

Per cert, la meva mare, quan van començar a proliferar els reis per tot arreu, sempre em deia que els de veritat eren els de Can Jorba, que els altres eren 'patges'. Vaig tenir un disgust gran amb la primera i xarona remodelació de Can Jorba, quan se'l va quedar Preciados.