El dictador ha muerto.
Un saludo muy cordial a los chilenos.
Canta: Víctor Jara, asesinado durante la dictadura...
DES DEL MEU MAR - FRANÇA
Subscripció al blog
Entrades
Comentaris
Entrades
Comentaris
DES DEL MEU MAR - FRANÇA
Entrades
Comentaris
El dictador ha muerto.
Un saludo muy cordial a los chilenos.
Canta: Víctor Jara, asesinado durante la dictadura...
15 comentaris:
Una abraçada per a tots els xilens i totes les xilenes, als qui són aquí, als qui són allà i als qui ja no hi són.
me sumo al abrazo para mis vecinos...
Com tu fas homenatge a Víctor Jara, jo des d'aquí el faig a Sergio Ortega que va fer VENCEREMOS! i EL PUEBLO UNIDO, JAMÁS SERÁ VENCIDO i a més va posar la música a dues grans obres de Pablo Neruda: CANTO GENERAL, que han cantat els grecs sota la direcció de Mikis Theodorakis i FULGOR Y MUERTE DE JOAQUÍN MURIETA, que els del Lliure van fer en català de Miquel Martí i Pol.
Que els ossos de Pinochet no trobin mai la pau.
Jo diria més... una abraçada a tots els demòcrates!
Ya lo dije y lo repito por aquello de que no se me ocurre nada mejor
Que nunca descanse, ni siquiera en paz.
pinochet era un hombre.
ese hombre está muerto.
los huesos no descansan.
ni dejan de descansar.
otros quedan en la sombra que tendrán mas culpa.
haz lo que tengas que hacer.
gatoclaro
Estimada cuca en sucre,
El dia dels Drets Humans d'enguany va ser màgic. Com els exiliats polítics xilens formen part de la meva vida et puc dir que les llàgrimes no van parar. Tot just havia quedat per sopar amb un xilè exiliat gràcies a aquest senyor i va començar la cadena de missatges al mòbil:
- ¡Pinochet a muerto! Quedada en St. Jaume. Pásalo.
- Pino8 ya se puso el pijama de madera.
- El muy cabrón al final se libró.
- Murió el cerdo.
A St. Jaume Cuca hi havien molts silencis i llàgrimes que no sé si sortien d'alegria, de dolor o de tot plegat. Crits, rialles, tot barrejat, tot ben dolorós.
Avui parlant amb Viña del Mar em comentaven que està tot molt a pell i carn.
No em surten les paraules per a resumir totes les històries, totes les pors, totes les impotències, tot el dolor i el sentiment.
Petonets Cuqueta
¡Ah la historia de los pueblos!, cuánta miseria y crímenes, latrocinio y crueldad impía por los privilegios y las posesiones. Ha muerto un miserable, no desviéis vuestra atención en alegraros, hay muchos cómplices esperando que se haga la justicia, sobre los huesos del monstruo, sobre el esqueleto político y militar que le sostuvo hasta su muerte impune. Que alguien se avergüence por favor de no saber dónde están las prioridades.
Y, señora Bachelet, de momento:-1
No entenc tantes alegries, ha mort vell, de mort natural, ric, i tot el que ha tingut són uns quants maldecaps judicials. Els dictadors només són la punta d'un gran iceberg on hi ha molta més gent que els dóna suport, de vegades més importants que ells mateixos. A nivell simbòlic, d'acord, tenen un pes, però res més. Valdria més que ens avergonyíssim d'un món que els permet i del qual formem part. Em fa gràcia això del xampany post-mortem, com en el cas de Franco. Encara, a Portugal, el van fer marxar durant un temps, breu, però amb Franco i Pinochet... Castro també morirà de vell, i tants d'altres, en països que no surten mai a les notícies. Fa poc rebien al nostre país a Obiang, per exemple. És allò de 'muerto el perro, muerta la ràbia' i per matar la ràbia fa falta molta feina d'investigació, vacunes i medicina socialitzada.
Arare, sóc la Júlia, et poso l'àlies d'un altre blog perquè el blocat darrerament em dóna molts disgustos.
¡Qué triste tener que alegrarse por la muerte de alguien. Son las cosas que se consiguen sembrando el dolor y el miedo. Para las personas que lo han sufrido en sus carnes ha sido la única alegría en muchos años, tal vez. Yo siento una profunda tristeza por ellos, y un inmenso asco visceral por él. Alegría, ninguna,
molinera, ni cubierto por todo el oro del mundo dejaría de ser un miserable. No es una cuestión económica. A mi me da igual que muera rico o pobre, y entiendo que la muerte es un punto de inflexión, un hecho que procura un poco de alivio a los agraviados. Es lógico. Por otro lado, estoy de acuerdo contigo, en que valdría la pena tomar nota y actuar contra las dictaduras actuales sin esperar a la muerte natural de estos monstruos tan longevos.
¿Por qué carajo viven tantos años?
¡Eterno Victor!
Quizá no me he explicado bien, por la respuesta que leo de liter-tres, claro que no deja de ser un miserable porque sea rico, ni mucho menos, más bien al revés, me refiero a como podemos alegrarnos del fin de un dictador, cuando este no ha recibido el castigo que merecía y cuando detrás de el hay todo un sistema que lo ha sostenido, me parece un poco patético. Que moriría, claro, todos moriremos. No es ningún éxito democrático, una muerte por vejez.
En fin, sea como sea, el dictador ha muerto. Y todos saben que muerto el perro, se acabó la rabia... (o por lo menos eso es lo que dice el refrán) luego las cosas no son tan sencillas.
Un gran beso a todos.Chilenos y resto del mundo.
Estic amb el que diu la Molinera Júlia.
El meu sentiment no va ser d'alegria. Vaig sentir impotència.
Ambtot, els xilens, com a mínim el van poder baixar de la poltrona. Aquí, se'ns va morir ben empoltronat i deixant tots els fils ben cosits per a que, encara en el dia d'avui, el PP sigui incapaç de condemnar les atrocitats del seu règim.
Està molt bé que el Sr. Garzón es dediqui, plomall en ma, a fer neteja de casa dels altres, però primer hauria de netejar casa seva, que està pleeeeeeena de me.
Sento haver arribat tard als comentaris, l'arribada del Nadal em destarota amb tantes coses que vull fer :)
Publica un comentari a l'entrada