Encallats (i ben encallats)

13 de maig, dissabte. Canet-en-Roussillon, abans anomenat Canet Plage. (Molt abans! Quan tant en Joan Salvador com jo érem joves! i d'això fa molt de temps)

Hi ha novetats: moltes. De les que no ens agradaria haver d'explicar.

Resulta que la tramuntana ens té atrapats aquí, al port de Canet-en-Roussillon. Això no és una novetat, i ja hi comptàvem. Sempre que hem sortit, tant amb el Menjavents, com amb el Swing, com amb el Blauet, com amb la Nura, hi ha hagut dies de quedar atrapats per la tramuntana.  La novetat, actualment, en ple 2023, és que a França, que sembla que son força raonables (en alguns temes. En d'altres, ho deixaríem córrer), han decidit que als ports no se subministrarà aigua als vaixells, perquè hi ha sequera.

D'entrada, la idea és, diguem-ne, normal: Uns senyors que venen a passar les vacances, no s'haurien d'emportar l'aigua que els vilatans han de fer servir per viure (tot i que passar les vacances, també seria considerat com a "viure"). Però ho entenem. Més ben dit: ho entendríem, si no fos perquè et donen la possibilitat d'omplir el dipòsit amb 50 litres d'aigua cada dia i prou. Fins aquí, tot continua sent normalment acceptable.

I on és, el problema? direu... Doncs el problema és que l'aigua te l'has de carretejar amb bidons, des d'un únic punt del port, situat a l'altra banda d'on som nosaltres, que tenim a dos quilòmetres, i omplir-te el dipòsit "a mà". Aquest port és enorme. No sabria dir la quantitat exacta de punts per amarrar, però a mi particularment, em recorda Almerimar (A Almeria, com el seu nom indica)... Que estem molt lluny del punt d'aigua, vaja!

No, no és pas tan dolent... Tens aigua per rentar-te la cara i per fregar plats, i tens accés a les dutxes del port. El problema rau en "la manera" d'aconseguir -la. 

Sembla una contradicció, però no ens sap greu. Si cal prendre mesures, cal prendre mesures.

Nosaltres som uns privilegiats que podem fer aquesta mena de viatges (perquè ja hem treballat tot el que havíem de treballar i perquè d'alguna manera, era el nostre somni, com ho és el del muntanyenc pujar als cims més alts, o a qualsevol altre tipus de viatger, anar a veure allò que sempre havia somiat).

Per això, perquè ens considerem privilegiats de poder-ho fer, no ens en queixem. Només lamentem que no estem preparats físicament (psíquicament, sí, perquè alguna cosa cal fer davant la sequera. Quedar-se de braços plegats com fan alguns governs, no serveix per a res). Però, com dic, ja no tenim edat per anar a buscar bidons d'aigua i carretejar-los fins a la Nura, per poder fregar plats i rentar-nos la cara, les mans i les dents. Per això, donat que aquesta situació es dona a tot arreu, a França, insisteixo, hem decidit que així que ens  la tramuntana baixi o s'aturi, la Nura tornarà cap a casa.

Potser no és la millor decisió, però és la decisió que hem pres.

Com que la tramuntana ha de durar uns quants dies més, de moment farem turisme per aquí. Si ens surten les coses bé, i no al revés, com tot darrerament, llogarem un cotxe i visitarem petits pobles del voltant, que encara no coneixem, perquè només hem visitat  aquells als que s'hi pot accedir en vaixell, i no tots, evidentment!

Per qui ens vulgui continuar seguint, aquí estarem, fins que tornem a Blanes, que no serà gaire tard.

De vegades els somnis no s'acompleixen... I tanmateix, nosaltres n'hem acomplert uns quants, per tant... Endavant les atxes, amb el que la vida ens continuï brindant!

Platja de Canet-en-Roussillon, abans Canet-Plage, sota els efectes de la tramuntana, que tot ho neteja.

La Nura a les vuit del matí, amb aquell romanticisme. Cal dir que feia un fred que pelava, cosa que és d'agrair, després de les calorades que vam passar l'any passat!

La Montse sota/ o al costat de la tramuntana, que no es veu a la foto, però bufa, bufa!

Veler de tres o quatrre màstils (ara no recordo quants i a la foto no ho veig bé pels reflexes). 

A galeres!

Les dues darreres fotos son fetes a l'Oniria, un bonic i didàctic aquari que han fet a Canet, i que vam visitar dimecres. També hi ha una sala amb reproduccions de vaixells, com aquests dos. Hi ha el Titànic, però no el vaig fotografiar, perquè em feia malastrugança... (com diuen els castellans, "lagarto-lagarto")

Avís als navegants i als seguidors dels navegants

 Degut a l'última informació rebuda per part de la Capitania de Port la Nouvelle i de la V.N.F., (Vies navegables de França), d'ahir mateix, dissabte, 6 de maig, que recomanen que no s'entri al Canal du Midi pel Canal de la Robine, perquè està infestat d'algues (sempre les algues!), hem pensat (de vegades pensem!) i llavors hem llegit (de vegades llegim!) 

i 

Vist el que hem vist... que per sort no hem arribat a veure... els plans de la Nura canvien radicalment.

Ens hem estat plantejant si entrar per Grau d'Agde, però ja ho coneixem, perquè  l' hem fet quatre vegades, aquell tros. A part, hi ha una altra cosa que no sabem. Hi ha un tram en què s'ha de travessar el riu Aude. Ningú ens sap (o ens vol) informar sobre si hi ha sequera o no... Total, que el que novolem és el que els ha passat darrerament a alguns vaixells que sí que es van aventurar a entrar al Midi pel Canal de la Robine: hi van haver d'enviar un grup de submarinistes perquè els desemboliquessin les hèlix, per la quantitat d'algues que s'hi havien entortolligat. Un malson!hem acabat decidint que continuarem navegant, però per mar. 

A través del blog seguirem informant de les singladures que anem fent. Sortirem de Port de la Selva el dimarts, si no ens canvia la méteo!

Coses que hem llegit, per si us pot interessar (és en fancès)

https://www.bateaux.com/article/39759/le-canal-de-la-robine-un-lien-entre-le-canal-du-midi-et-la-grande-bleue

https://france3-regions.francetvinfo.fr/occitanie/haute-garonne/toulouse/algue-qui-compromet-navigation-canaux-du-sud-ouest-1307545.html

Foto: Punta de S'Arenella (Camí de ronda  de Port de la Selva a Llançà)

La Nura navega de nou: Canal du Midi

Bon dia, tarda o nit a tothom que segeuix aquest blog! 

Un any més, com es pot comprovar, la Nura navegarà per un canal. Aquesta vegada, el Canal du Midi, si tots els déus ens vinguéssin de cara. Si les circumstàncies no ens són favorables... llavors la Nura tornarà a casa, què hi farem?! 

Les petites diferències d'aquest any: 

1.- No tenim la Taca, ens en vàrem acomiadar l'agost del 2022. Era molt velleta, estava molt malalta i "era la seva hora". 

2.-Aquest viatge està pensat per tornar a principis de juliol. Per tant, durarà aproximadament, la meitat que el de l'any passat. 

La raó de la durada més curta és molt senzilla: Tenim l'amenaça de les calors extremes que sembla que ens han d'acompanyar per sempre, ens diuen els meteoròlegs (sempre és una paraula molt seriosa!)... Davant d'aquesta amenaça, hem decidit que no val la pena passar calor per aquests mons de Déu, perquè a casa s'hi està molt bé i tampoc no es tracta de tancar-se a la Nura en les hores centrals del dia. No té cap sentit. 

Per això, doncs, ens hem proposat arribar el més a prop de Burdeus que puguem, sense estressar-nos gens si no hi podem arribar. Quan creguem que ja n'hi ha prou, tornarem. 

Avui, divendres, 5 de maig, hem sortit de Blanes a les 7 del matí, rumb a Port de la Selva i la navegació ha estat prou còmoda. Davant la meva insistència, el capità ha decidit fer-me la concessió de quedar-nos un parell de dies. Haurem de sortir dimarts, perquè dimecres entrarà tramuntana. 

Com diuen els i les "influencers" Adoro Port de la Selva! (queda bé i tot, dir-ho, però tenim la sort de no ser influencers de res)... 

Com que no hi ha res a destacar, us deixarem un parell de fotos, típicament tòpiques, i aquest apunt, perquè us aneu entrenant altra vegada a llegir-nos. Intentarem anar dient coses, com a mínim, un dia per setmana.O més. És una amenaça en tota regla. 

Recordeu que ens podeu seguir per Instagram (mmontsem1) (nura_canals_francesos). El segon el porta ell, així que no n'espereu gaire... ehem... perquè encara en sap menys que jo, de xarxes socials! A mi també em podeu trobar al Facebook (Montse Medalla), que tinc connectat, habitualment, amb l'instagram (no al revés). Apa, ja hi ha prou rollo, per avui!

Sortint de Blanes

Boira sobre el Cap de Begur

L'Encalladora (Cap de Creus) 

Aigues Mortes- Blanes, passant per Gruissan, Portbou i L'Estartit

Abans que res, les fotos del post anterior, que vam tenir problemes per penjar i vam haver d'esperar a fer-ho des de casa: AQUÍ

I seguidament, ara sí, d'Aigues Mortes a Blanes, passant per Gruissan, Portbou i L'Estartit.

Dilluns, 1 d'agost, A les 8,40 sortim d'Aigues Mortes. Farà bon dia. Farà "massa" bon dia! Els aproximadament 40 km que ens separen del mar es fan avorrits. Només de tant en tant, veiem un grup de flamencs que val la pena fotografiar, però sempre, per a prop que estiguem, queden molt lluny, a la foto. Ens tornem a trobar molts vaixells de lloguer. La reflexió que ens fem és "com és que la gent lloga un vaixell en "aquest" canal, amb la quantitat de canals preciosos que hi ha més cap al nord". Per desconeixement? Els preus són similars, així que deu ser això. Que pensen que tots els canals són iguals...

A les 11,35 entrem al mar! El contrast és fort, perquè comencem a saltar, com se sol saltar navegant pel mar, però tot i així, ni la Taca ni jo hi patim gaire. Deu ser que tres mesos caminant per l'aigua et fan menys sensible a estar sempre en moviment, tot i que als rius i als canals és gairebé com si anessis amb el cotxe. La mar és arrissada i hi ha un ventet que ens fa el favor de refrescar-nos una mica.

Passat el Cap d'Agde, on ens hauríem quedat si la navegació hagués estat més incòmoda, decidim arribar fins a Gruissan. Hi arribem a les quatre de la tarda, amb una calor infernal. Se'ns dispara una alarma, la de càrrega de bateria del motor de babord. Quan esbrinem què passa (de fet, ho esbrina en Joan Salvador, parlant amb els amics navegants i amb el mecànic, veiem que no cal preocupar-se. És l'alternador del motor de babord i haurem de continuar només amb l'alternador d'estribord). 

Aquesta vegada ens donen l'amarre a l'interior del port, vora els restaurants. Si no fos per la intensa calor, no s'hi estaria pas malament. Si voleu saber el que jo en penso, de Gruissan, em sembla un parc temàtic (un altre, en portem tants!) que, a la nit, amb els llumets de colors, passa com si fos bonic i tot. Però la realitat és que és una pila de ciment, més ciment, i encara més ciment, ni un bri d'herba enlloc, els pocs arbrets i plantes ornamentals al seu voltant tenen bocins de fusta, que deu ser molt decoratiu, fins i tot ecològic— no en tinc ni idea— però no deixa de ser ciment. I la platja és tan lluny que no val la pena ni plantejar-se anar-hi, si no tens un cotxe o una moto o una bicicleta. Decididament, i ho sento per als que els agrada, jo no hi aniria mai a passar ni un sol dia. Només, com era la qüestió, perquè havíem de dormir en algun lloc... En Joan Salvador no és tan extremista com jo.

Dimarts, 2 d'agost, de Gruissan a Portbou.  Sortim a les 8, després d'haver passat per Capitainerie, a buscar els papers. Es torna a disparar l'alarma de la bateria. Com que sabem que "no passa res", sortim igualment. Al cap d'un quart de donar canya al motor, l'alarma deixa de disparar-se cada moment (fins aleshores, calia anar-la apagant "a mà"). Tota la resta del viatge, ja no molesta més. A les 9 truquem a la Capitania de Port de la Selva, per anar-hi a passar un parell de dies. Resulta que no hi ha lloc i a més, està tot reservat pel mateix dimarts, pel dimecres i per la resta de la setmana, així que hem de buscar una altra alternativa. A Llançà ens diuen el mateix. Haurem d'anar a Roses, que no hi ha problemes per amarrar, perquè el port és enorme. Però tenim corrent en contra i se'ns enlenteix la navegació. No sabem si la Taca podrà aguantar tantes hores sense fer les seves necessitats. A part, justegem de gasoil, així que cal espavilar-se d'una altra manera. Truquem a Portbou, un port on no hem estat mai i que ens sorprendrà gratament, tot i que encara no ho sabem!

Arribem a les dues de la tarda i la Taca fa un petó al terra i un pipí que, si en lloc del ciment del port fos un jardí, quedaria regat per una setmana! L'aigua del port és tan neta i cristal·lina que convida a banyar-s'hi. Llàstima que estigui prohibit banyar-se als ports. Tot i que la calor és molt forta, passa una mica d'airet que fa que tot sigui una mica més agradable d'entomar. Hi ha una guingueta, que a mi em continua agradant més dir xiringuito, on, al capvespre, ens hi comprem unes pizzes per emportar-nos. Sopem a bord, com uns senyors —les pizzes són boníssimes— i dormim prou bé. Demà seguirem fins a L'Estartit.

Dimecres, 3 d'agost, de Portbou a L'Estartit. Sortim a les 8,30 i trobem la mar una mica moguda, tot i que la previsió era de poc vent. El vent acaba sent de N.E., d'uns 15'. Anem ballant ballant fins al Cap de Creus, que passem a les 9,50. Poc abans d'arribar-hi, ens trobem uns quants dofins que ens salten a la proa. Impossible fotografiar-los. Ho hem intentat, però a les fotos no es veia res.  

la Nura, amb aquestes condicions de mar i de vent, navega de conya. Ja a redors del Cap, la mar calma i el vent també. A les 12 entrem alport de L'Estartit, després d'haver driblat un munt de barquetes, caiacs, barques més grosses, i amb l'ai al cor (jo). Ens donen un dels amarradors nous que han fet a la part interior de la bocana. S'hi està bé, llevat que estem molt lluny del poble, a part d'estar allà on es noten tots els moviments —constants—d'entrada i sortida de barques i barquetes. Totes elles tenen pressa per sortir o entrar i la Nura es mou constantment.  El dia transcorre tranquil·lament, amb calor, però ja hi estem acostumats. Jo em vaig a fer un bany a la platja, que és just al costat del port. L'aigua és calenta com quan et fas un bany a la banyera i ja fa una estoneta que estàs en remull. Ja ho han dit, per la ràdio, que la temperatura de l'aigua del mar és massa elevada. I que d'aquí vindran problemes d'aiguats, calamarsades i no sé quantes coses més...

Dijous, 4 d'agost. De L'Estartit a Blanes. Sortim a les 7,45, després de passar la nit del lloro, a causa de la xafogor. Hi ha hagut gent, al veler del costat, que ha dormit a la intempèrie. Jo ho he pensat, però la humitat era tan alta, que hauria quedat xopa, a part que la temperatura a fora era més o menys la mateixa que a dintre. Ens trobem marejol i vent, que durarà tota la travessa. A mesura que passen les hores, augmenta el nombre de vaixells que naveguen (normal). A les 11,55 fondegem per fer un banyet i refrescar-nos. Ja som a Treumal. Només fem un suca-mulla, perquè, tot i el bonic color de l'aigua... hi ha un munt de meduses... En Joan salvador ha escrit borns. Diria que medusa també existeix, en català, però ara no ho buscaré...(al final ho he buscat: medusa, born, grumer, escolliu el que vulgueu).

Un cop refrescats,  seguim cap a Blanes, on arribem 20 minuts més tard. A les 12, 20 arribem a Blanes amb 1883,10 hores de motor.

Cal endreçar la Nura, fer una bona dutxa, anar a dinar al Club de vela... 

S'ha acabat el viatge, però ara, jo, necessito processar-ho tot. M'he d'ubicar. Tinc una barreja de sentiments, com en Joan Salvador, però ell, si no li pregunto, no en diu res... Ha estat una gratíssima experiència, un viatge fantàstic, una d'aquelles coses que, encara que es repetís, no s'assemblaria en res a cap altre viatge... Com ho podria dir? No ho sé. no em surt, ara com ara. però em sembla que, el que vull dir, s'entén.

Acabat el quadern de bitàcola, la tarda del 4 d'agost del 2022

JOAN SALVADOR I MONTSE

Epíleg: 

A la Taca ja se li han fet proves, estem esperant resultats de l'analítica, però, a través d'ecografia i les plaques, no s'ha observat cap cosa estranya. Ja dic, a falta de resultats, encara, el diagnòstic provisional del veterinari és "És una gosseta vella, que si fos una persona, tindria entre 90 i 105 anys, no se li pot demanar gaire més. Té les dolències típiques d'aquestes edats i la calor no les afavoreix". Veurem...

Fotos AQUÍ

MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE ENS HEU SEGUIT EN AQUEST VIATGE!

De Lyon a Aigues Mortes, passant per Les Roches de Condrieu, Valence, Cruas i Viviers i Avignon.

Dissabte 23 de juliol, viatgem des de Lyon fins a Les Roches de Condrieu. Les dues rescloses les fem la mar de bé, totes dues estaven a punt per nosaltres, en arribar-hi. A les 12,10 ja som a Les Roches. La Taca continua malalta, ja ho vam explicar.

Diumenge, 24 de juliol, sortim de Les Roches de Condrieu i arribem fins a Valence, port de L'Epervier. La Taca continua malament. Ens fa patir... Avui ha estat un mal dia per fer rescloses, hem hagut d'esperar que baixés un mercant que ja era dins la resclosa, després, teníem el semàfor vermell, tot i que ja n'havia sortit el mercant, i és que estàvem esperant un vaixell de passatgers, i encara, un altre mercant. Per sort, no era dels més enormes, i els cinc plaisanciers que ens hem trobat allà esperant (estem parlant d'una hora i mitja llarga d'espera), hem entrat tots al darrere. Sortint de la resclosa, per a més INRI, hem hagut d'anar al seu pas, que és molt lent! A L'Epervier fem gasoil, sota un sol de pel·lícula (de terror). Heu vist Lawrence d'Aràbia? A les 6 de la tarda, a la banyera de la Nura estem a 40 graus. L'aire condicionat, per petitet que sigui, va a tope i ens salva. Ens va salvant de cadascuna de les onades de calor. Beneït sigui! 

Estem al costat d'un veler habitat per un home sol, vell i malalt, que ja havíem vist a la pujada. Em fa basarda. Em pregunto com s'ho fa per sobreviure, tot sol (no està viatjant: hi viu!) Al veler hi ha un cartell que diu que està en venda. 5000 euros. Com deu estar, el veler, per dintre... des de fora és ben bé un veler "de penjats". Una mena de barraca flotant. 

Pobre home...  L'endemà al matí,  dilluns, 25 de juliol, des d'una veu d'ultratomba, quan trec la Taca, em diu un bon jour que no sé d'on surt...  El veig estirat en ua mena d'hamaca, a l'únic tros del veler que hi deu tocar una mica l'aire, quan en fa, que aquests dies no en fa gaire, per no dir gens.

Aquí, el súper és a un quilòmetre i mig, aproximadament. Primer hi va en Joan Salvador, per portar aigua, cerveses, llet, i com fem sempre, les coses que pesen més i que "fan bulto". Jo hi vaig una mica més tard, per comprr fruita, verdura i "coses per menjar". La calorada fins al súper la patim igualment, però la recompensa és passejar-se uns minutets entre els passadissos dels congelats! A la tarda es preveuen tempestes, però res. El cel s'ennuvola, però amb un únic núvol blanquinós, que fa una atmosfera digna de peli de ciència ficció. Heu vist "La carretera", amb Vigo Mortensen? Doncs... mireu-la. Una atmosfera que fa por. La Taca continua comme ci, comme ça.

Dimarts, 26 de juliol. De Valence a Cruas, un port que no coneixem. En Joan Salvador el qualifica com "un dia de merda". La previsió era de vent, però en fa molt més del que la méteo preveia. A la primera resclosa, més d'una hora d'espera. pujada i baixada de mercants, amb un vent cada vegada més fort: tramuntana, per nosaltres. Mestral, per ells. Però és el mateix vent cabronet. A la segona resclosa, altra vegada el numeret. Mercants amunt i avall. La resclosera ens ha tancat la porta pels morros. Una hora fent voltes davant la resclosa, amb massa vent com per anar al moll d'espera i amarrar-nos. Un desastre! Decidim quedar-nos al port de Cruas, perquè per arribar a Viviers cal fer una altra resclosa que no controlem. I potser, una altra hora o hora i mitja d'espera fent voltes, ja seria massa. Entrem a Cruas, doncs i veiem que estaria molt bé si no fos per les algues... No ho hem dit, però sí que he penjat fotos a facebook i a Instagram, de la gran quantitat d'algues del port de L'Epervier, a Valence. Allà decidim que els Evangelis estaven equivocats i que Jesucrist no caminava pas sobre les aigües, sinó sobre les algues! Doncs bé: a Cruas, està igual, o pitjor. Acabaran sense turisme fluvial... si no controlen les algues... O sí. Els de lloguer. I els particulars, que lloguin. O que no vinguin. Deu ser aquesta, la política. A nosaltres ja no ens afectarà. Hem fet el Rhône i alguns canals, amb aquesta, vuit vegades, entre anar i tornar. La primera vegada, vam arribar a París, on vam viure un mes i mig al Port de l'Arsenal. La segona vegada, vam anar fins a Estrasburg, però només en un mes, entre anar i tornar. Amb això vull dir que nosaltres ja no hi tornarem, a fer canals... 

La Taca segueix igual.  Dimecres, 27, ens quedem a Cruas, llegim, passegem (alta temperatura, però amb el vent, no es fa tan feixuc) i tornem a llegir i tornem a passejar, entenent per passejar, fer dos-cents metres amunt i avall, aprofitant la gespa (que ara no és gaire verda). No hi ha res. Una boulangerie, molt lluny, i on no hi ha quasi res, en Joan Salvador hi va i porta pa. Fa unes fotos espectaculars, perquè el poble (Cruas) és molt bonic i el sorprèn gratament. Jo em quedo amb la Taca, que no està per sortir a caminar. Com deia, el poble el tenen molt ben endreçat, no hi ha cap servei, però se suposa que la gent que hi viu té cotxe i poden accedir a tot arreu.

Dijous, 28 de juliol, anem de Cruas a Viviers. La Taca empitjora. En Jordi ens diu que hem de buscar una farmàcia i ens envia documentació via Whatsapp, per no tenir problemes. Li donarem Primperan, per parar els vòmits. El tema és que, diu, no estem davant d'un gosset jove, sinó d'una velleta que ves a saber què té. Tractarem els símptomes, però no sabem per què li passa el que li passa. Ho sabrem quan tornem a casa i li fem les proves que ens diran com està. Pot ser infecció d'orina, de ronyó, un tumor... quan ho sapiguem, també caldà veure com actuar i quin és el grau de patiment de la bestiola. Confiem en el nostre veterinari! Ara ja anem més de pressa, per baixar, degut a la calor, degut a les algues, i degut a la nostra gosseta. Tot i així, no és fàcil... encara hem d'arribar a mar.

Divendres, 29 de juliol- Viviers-Avignon. La nit, a Viviers, ha estat tranquil·la. Ens havien dit que hi havia trinxeraires que tiraven pedres als vaixells. Ens ho havia dit un francès amb un veler, que ens hem trobat a diversos llocs, que tira cap a Espanya, buscant el sol i la festa (?) Se'n va cap a Ayamonte i cada vegada ens ha dit que Espanya good, o que c'est bon. Nosaltres no li diem res. Potser, essent francès, tindrà menys problemes que si fos català, vet-ho aquí, però no estem per polititzar res. Si ell té la il·lusió, endavant les atxes. Ep, no és pas un jove "pimpollo". És més vell que nosaltres!

A Avignon hi ha un ambient molt maco, de teatre al carrer i molta gresca. També hi fa una calor important, però tot i així, ja que hi som, cap a les set del vespre, sortim amb la Taca, que està millor,  per fer una volteta. El centre de la ciutat bull. Hi ha cartells de teatre (del festival de teatre que han fet durant tot el mes) i encara hi ha grups que actuen per les cantonades. Les escorrialles d'un esdeveniment molt important, que ja fa molts anys que el fan. Veiem algun grupet que fa una mica de pena, però en canvi, veiem, pels cartells, que hi ha hagut "una moguda" molt bona. En concret, hi ha un grup, que, en la definició d'en Joan Salvador, "fan alguna cos que no sé què és". Jo tampoc!

30 de juliol, dissabte. Ens armem de valor , tenint en compte que la Taca va millorant, i decidim fer camí fins a Aigues Mortes. És una pallissa, però hi arribem. Només tenim una resclosa, al Rhône: Béaucaire. Després, al Petit Rône, la de Saint Gilles, que fa 30 cm, i ja som al Canal del Rhône a Sète, però de baixada. Parem un moment en un moll on no hi ha res, perquè la Taca pugui fer pipí, i continuem fins a Aigues Mortes. Aquí reposarem també diumenge, i dilluns, si tot ens va de cara, arribarem a mar!

Ens sap greu no poder penjar fotos, però és que a en Joan Salvador no li funciona "alguna cosa" i no li pugen les fotos a google. Si hi ha sort, les pujarem demà. Les posarem aquí, així que, qui hagi llegit el post, demà pot tornar a veure si s'han pogut pujar. Si no fos així, ho faríem demà passat...

Jo poso dues de les fotos que he fet jo, del festival de teatre (penseu que era l'últim dia i ja ho arrencaven tot) 

De Montmerlé a Lyon, passant per Trevoux. De tornada. "Especial Taca".

 17 de juliol, diumenge: Montmerlé. Hi ha mercat a la plaça del costat de l'Halte Nautique. Després de treure la Taca, comprem un pollastre rostit amb patates. Sembla a l'ast, però no és "el nostre pollastre a l'ast", tal i com el coneixem a Catalunya. D'entrada, no hi posen sal, la qual cosa deu ser més sana, però no vénen tantes ganes de menjar-se'l. N'hi afegim (això sí que no és sa).

Arribant a la Nura ens adonem que la Taca té una pota que li sagna. S'ha enganxat l'ungla amb la pasarel·la de baixada, que fa força pendent, i, estirant per alliberar-se, se l'ha trencada. Sembla que no li fa gaire mal, perquè no protesta, però és molt aparatós. Li netegem bé, parlem amb en Jordi (el meu fill veterinari) i ens diu que a veure com evoluciona... 

No ha marxat ningú, des del dia que vàrem arribar. Ni nosaltres. La parella d'avis que van avall, igual que nosaltres, ens diuen que al Canal de la Bourgogne, ara per ara, no s'hi pot entrar, degut a les algues,  i que part del Canal del Centre, l'han hagut de tancar perquè se'ls ha esquerdat un vief (tros del canal entre resclosa i resclosa). es veu que perd aigua i s'ha de reparar. Això és per allà a Montceau -les-mines, un lloc on nosaltres hi hem passat, anant i tornant! Hem fet sort, perquè van avisar la gent d'un costat i de l'altre, que, si tenien intenció de pujar o baixar, no ho podran fer. No pel Canal del Centre. Segons els avis en qüestió, si et queda el vaixell atrapat allà, o fas la volta i arribes gairebé fins a París, o allà et quedes... o s'hi queda el vaixell, fins que ho reparin (ves a saber quan) i se t'han acabat les vacances. Ens havíem encomanat a Santa Rita? No! Però a nosaltres ens va sortir prou bé!

18 de juliol, dilluns: Montmerlé. Es preveuen unes calors d'aquelles insuportables, que vivim en carn pròpia. Anem a comprar pa i al súper, a primeríssima hora, aprofitant, també, per treure la Taca. Ja es veu que el dia serà complicat. A partir d'aquí, només sortim de la Nura per treure la Taca, portant-la a coll per la pasarel·la, perquè continua amb l'ungla trencada. Diu en Jordi que o li caurà sola, o se li haurà d'arrencar. Tant de bo que li caigui sola... perquè nosaltres, això, no ho podem fer. S'hauria de dur al veterinari.  É curiós, perquè a l'anada, la gent a qui li agraden el gossos, ens preguntaven si era "agée". Sí, és velleta, pobreta. Ara, de baixada, i amb la calor, se la miren un parell de cops i, a més a més de la pregunta, mouen el cap a banda i banda, com dient "pobreta". Poc saben, aquesta gent, que la Taca, fa un parell de mesos encara era capaç de pujar al Turó de l'Home, a Les Agudes i al Matagalls! La veritat, és, però, que no crec que ho pugui tornar a fer amb el "garbo" amb què ho feia... Potser li haurem de restringir les excursions i adaptar-nos...

19 de juliol, dimarts. Montmerlé-Trevoux. Avui s'esperen 35 graus a l'ombra. Un dels dies més calorosos (que després veurem que encara ho poden ser més, degut a aquesta llarga onada de calor per tot arreu). Tot i així, decidim anar baixant. Avui arribarem a Trevoux. Abans de sortir, en JS va a buscar un pack d'aigua, perquè ens la bevem com si fos aigua! Les Haltes Nàutiques que ens trobem pel camí estan buides. No hi ha moviment de vaixells. Desconeixem aquest estat de coses. El més normal, pel que havíem vist les altres vegades que havíem passat, és que hi hagués bufetades per trobar un lloc. Doncs no.  Arribem a Trevoux a les 10,40. Hi ha lloc. Dues places lliures. Després de pagar al càmping que fa de Capitainerie, com aquell que diu, ens quedem tot el dia dintre la Nura. La calor és insuportable de veritat. L'aire que ens envolta és com si sortís de l'assecador de cabells. A la tarda, a la Nura hi ha 40 graus. La Taca està molt tocada. La instal·lem a la proa amb dos ventiladorets. Té un respirar feixuc. La mullem amb draps molls i reacciona. Surt a penes per fer les seves necessitats, i a coll. L'asfalt crema i les poques herbes, seques, que hi ha, també. I se li claven als coixinets. Com que menja i beu aigua, ens tranquil·litzem.

20 de juliol, dimecres. Trevoux-Lyon. Sortim a les 8,55 i el sol ja crema. La Taca l'hem treta a les 7,30h. Com que navegant s'hi està prou bé per l'airet que passa, anem ben a poc a poc. Ens creuem amb pocs vaixells, potser dos o tres. Un d'ells és un Menorquin 120. Ens saludem afectuosament! A les 11,40 arribem al port de la Confluence i, tal com ja ens imaginàvem, no hauria calgut reservar (ho vam fer per si de cas). Només hi ha dos vaixells. El nostre és el tercer. Un d'ells ens l'havíem trobat a Chalon sur Saône. Paguem dos dies, però decidim que, segons la calor, potser ens hi quedarem un dia més. També dependrà de l'evolució de la Taca, que continua amb l'ungla penjant. De cop, en JS veu que la té "a punt", i li treu. De seguida deixa de coixejar. Ens passem tot el dia fent el gos, anant al Centre Comercial de Confluence, primer ell, després, jo. La Taca l'hem de dur a coll per l'asfalt, degut a la temperatura. Per sort, fa les necessitats de pressa i torna al seu "cau", amb els ventiladorets. No pot estar més mimada!

21 de juliol, dijous. Lyon. Sortim a fer el cafè amb llet a l'Etienne, que havíem descobert de pujada, on fan un cafè molt bo, que, comparat amb el del bar de l'Ajuntament de Chalon sur Saône, i sempre segons en JS, no és tan bo. Jo sí, el continuo trobant boníssim!. La Taca ens ha seguit bé, al matí no fa tantíssima calor. És a partir de "midi", que tothom es tanca a casa, en el nostre cas, al vaixell, perquè sortir al carrer és ficar-se en un forn... 

Venen tres vaixells i se'n va un. Una mica més de moviment, sí que hi ha, però la calor frena tothom. A la Capitainerie hi ha una tauleta per si et vols connectar, és on hi ha la wi-fi. A la tauleta hi ha uns quants llibres, en anglès, en alemany i en francès. Li pregunto al capità si és per fer intercanvis i em diu que no cal, que puc agafar els que jo vulgui sense deixar-ne cap a canvi. Jo n'agafo un, de Marc Levy "Une fille comme elle" i el canvio per un altre que vaig comprar de pujada, a Chalon sur Saône, que es diu "Fille", de Camille Laurens, que m'havia llegit en un parell de tardes i que, la veritat sigui dita, no em va pas entusiasmar. Un llibre feminista, sí. Està bé. Sí. Ben escrit. Sí. Però repetitiu, molt repetitiu. De vegades penso que no cal omplir 100 pàgines per explicar una idea, si en tens prou amb 20. Però són maneres de veure les coses. Era un "livre de poche", em va costar 10 euros i vaig contribuir a què la petita biblioteca no es quedi sense cap llibre!

Escric això el dissabte, i ja sabeu que segueixo (una mica) el quadern de bitàcola, afegint-hi el que jo penso i com ho visc. Ja ho continuarem, però divendres també ens vam quedar a Lyon. 

La nit de divendres a dissabte, la Taca m'ha espantat molt. A les 4 de la matinada he despertat en JS, pensava que hauríem de buscar un veterinari d'urgència. Al final, l'he mullada amb el "seu drap", li he portat aigua perquè no s'aixecava, així dpncs, s'ha hidratat, i l'he deixat estirada al mig del pas, que, en aquell moment, era el lloc més fresc. També havia plogut una mica i havia refrescat. Avui al matí estava bé... I ara també. Ja som a Les Roches de Condrieu i la calor és més suportable, per sort!

Continuarem, és clar! Fotos AQUÍ

Ara, mentre escric això, aquí tinc la Taca, ben tranquil·la:

De Chalon sur Saône a Montmerlé, passant per Tournus i Mâcon. De baixada.

 Els dies que passem a Chalon sur Saône, divendres, dissabte i diumenge, 8,9 i 10 de juliol, fem coses que, a hores d'ara, ja ens són quotidianes, en aquest viatge. No ens llevem tant d'hora com quan hem de sortir, sinó cap a les 8, i després de treure la Taca, esmorzem, fem una mica de neteja a la Nura, sortim a fer el cafè crème, anem a comprar si cal... vida normal, amb tot el temps del món. Sempre ens sobra temps, cosa que no pasa mai quan som a casa! Si més no, curiós. El dia 8 en Joan Salvador se sorprèn perquè dina "Cassoulette de Toulouse". Caram!, diu. Fins que veu que jo no menjo pas el mateix. El meu dinar és "truite avec basmati", o alguna cosa semblant. De seguida dedueix que he comprat menjar preparat. De què, hauria d'haver-me posat a la cuina a fer menjar gourmet, jo, que el més sofisticat que sé fer, és l'escudella de Nadal i el pollastre (del meu nebot) amb prunes?  Cap al tard fem una volta i fem una tònica en un bar amb música en directe. De fet, estan assajant per la nit, perquè "només" canten un bolero, sempre el mateix. Ho fan molt bé, però sempre igual, durant els tres quarts d'hora que som allà. El grup es diu "Cuba libre". Ara, ni que m'estirin dels cabells, no em surt el nom del bolero. Ni a en JS. i això que ens el van repetir fins a la sacietat!

El dia 9, més del mateix, amb una variant: les botigues fan rebaixes i "cau" un vestidet d'estiu, que fa moltíssima falta!. En JS i la Taca se'n van cap a la Nura així que veuen que començo a parar-me a cada botiga! No ho entenc...Fa molta calor. Al vespre, res de pelis. Ens estem a la fresca de la banyera, prenent una infusió i xerrant. La tele fa més calor!

El dia 10 ens assabentem que ve una altra onada de calor, aquí i a tot arreu. Jo ja tremolo i la Taca no ho sap, però tremolarà...Ens acomiadem dels cafès crème i de Chalon sur Saône. Em sembla que aquesta vegada ja és per sempre, tot i que no es pot dir mai, això... Avui, al cafè "de sempre", quan vaig al lavabo, m'adono que no som al mateix bar "de sempre". Quan ens han servit els cafès crème, tots dos hem constatem que "avui" són diferents, i que el cafè no val res. Deu ser que és diumenge... Però no. El bar de sempre, avui està tancat, i ens hem assegut al del costat, que té el mateix tipus de cadires i taules, del mateix color. Som despistats, i fins que no entro i busco la toilette, no m'adono que allò no és el mateix espai de sempre!  De tornada a la Nura, l'aire condicionat comença a funcionar, i no pararà en tota la tarda, això  de l'onada de calor, tot just comença!

11 de juliol, dilluns. Sortim ben d'hora. Fa vent del nord, que ens refresca l'ambient. Fins i tot tenim fred! Ja el trobarem a faltar, aquest fred! Tots els vaixells plaisanciers, pugen. només baixem nosaltres i un veler, que ens trobem a la resclosa i que, com nosaltres, s'atura a Tournus. A les 12 ja hi som. Hi ha lloc. Comentem que hi ha molt poca circulació de vaixells, aquest any. L'home del veler va sol. Deu tenir la nostra mateixa edat (aquest tipus de turisme fluvial, fora dels que lloguen, és per a gent jubilada. Constatat i requeteconstatat. Molt poca gent jove. I fins i tot als de lloguer, et pots trobar alguna família, però qui porta el comandament, sempre és l'avi!. Els joves s'ho miren i, això sí, ajuden a les rescloses. Són minoria. La gent  molt jove, amb aquesta mena de navegació, s'avorreix força, almenys, aquesta és la nostra estadística (d'estar per casa). Una altra cosa, també, són les petites motores que té la gent que viu a la zona. Aquí sí: hi ha gent de totes les edats, que surten a pescar quan poden, i sobretot dissabtes i diumenges, surten a banyar-se (al riu no està prohibit). Quan els veus banyar-se, és en llocs habilitats, raconets amb petites platgetes on la Nura no hi té accés, és massa grossa. També n'hi ha que fan rem.

El senyor del veler, que me n'havia anat "por los cerros de Úbeda", és un belga que ens diu que va fins a Almuñécar però que abans voldria passar uns sis mesos. per la costa catalana si troba un port baratet. Ja s'ho trobarà. 

A la tarda anem al súper, un Auchan que hi ha a cinc minuts de l'alta nàutica. Comprem aigua per un tub, perquè amb la calor, bevem moltíssim!

El dimarts, dia 12, també el passem a Tournus. Fent la volteta, descobrim una botiga que ven coses velles (no pas antigues, no. Velles.) En JS està a punt de comprar-se un quinqué, molt xulo, però quan l'animo a què si li agrada, que ho faci, reflexiona: I on coll... el posarem? Si cada vegada tenim més llibres i més merd... que no sabem on posar? Com que té raó, callo. Havent dinat, la tempretura comença a pujar com una boja. Ai, ai, ai!

Dimecres, 13 de juliol. Sortim cap a Mâcon. Volem passar el 14, festa nacional francesa i que està tot tancat,  en un port, on tinguem aigua i llum, de fet, a les altes nàutiques també n'hi ha, però sempre "sembla" que en un port hi ha d'haver més serveis. Els únics serveis de més en un port, són les dutxes i la possibilitat que tinguin "laverie".  

A les 12, 15 ja som a Mâcon. Amb una calor del quinze! Tots els "draps" (pareos) que han estat guardats fins ara, surten a la llum, perquè ens cal protegir-nos del sol. La Nura sembla un campament de gitanos. La Nura i tots els vaixells que són allà de passada, com nosaltres. 

Els únics que sembla que no senten la calor són tots els (que jo anomeno) "pijos" que es passen el dia al bar (la guinguette del port, que té molt d'èxit perquè està de moda). Després en JS em fa saber que la guinguete són dues: una part, de restaurant. L'altra,  és un contenidor que fa de xiringuito (crec que en català també es diu guingueta) i envoltat, matí, tarda i nit, de gent jove (ara sí) immune a la calor, tota vestida para matar. Només els plaisanciers anem amb bermudes, samarreta de tirants i sandàlies. Els immunes, van vestits de vint-i-un botó, elles amb talons, tots bronzejats al més pur estil Instagram... Una enveja de posar-se verds! En JS em diu que "també porten bermudes i samarretes", però és que ell no veu el mateix que jo. C'est pas grave! Deixeu-me dir una obvietat, que, avui en dia, no es pot dir, perquè no és políticament correcta, encara que sigui una obvietat: les dones veiem "algunes coses" de manera diferent que els homes. Ja ho he dit. I no és crítica: és pura enveja, sobretot, perquè no passen calor (o ho fan veure)... A la nit fan focs artificials, però... els de Blanes sí que som immunes a qualsevol tipus de castell de focs artificials que no siguin els de Blanes. Això no sé si ho dic amb orgull o amb pedanteria. Fifty-fifty.

A les cinc de la tarda del 14 de juliol festa nacional francesa,  la guingueta plena (es veia des de la Nura) el termòmetre marcava 39 graus. Ahí lo dejo.

No ho he dit, potser sí que ho havia dit de pujada, però hi ha una plaga de conills que viuen al port, que, si no hi posen mà, potser se'ls triplicarà en no gaire temps. Són moníssims, això si! I se'ls veu acostumats a conviure amb la gent, que no els fa ni cas. 

Divendres, 15 de juliol, sortim de Mâcon, cap a Montmerlé. Hi ha una petita anècdota i és que ens parem per fer gasoil i resulta que la màquina no funciona. En JS se'n torna a Capitanerie i li expliquen "com va". Torna. La màquina no va. Torna a Capitanerie. Ve acompanyat d'un dels treballadors, que fa cara de savi. La màquina no va. 

Tot plegat, fet tal com manen els cànons:

Posa la tarja. Marca el pin. Quin sortidor vols. Quants litres vols. Vols o no vols rebut?... Tres vegades, ho fa. Dues tot sol, i l'altra, amb les sàvies indicacions del treballador, que acaba dient allò que ja sabem: "Ne marche pas".

En fi.

Marxem, havent omplert només una part d'un dels dipòsits, i amb en JS decidit a anar observant que al compte no ens cobrin tot el que ha marcat amb la tarja. Esperem que no!

A Montmerlé trobem lloc (pocs plaisanciers amunt i avall)... i a la tarda puja la temperatura alarmantment. La taca està mig desmaiada, jo em vaig passant la manguera (ja sé que es diu mànega) i també anem remullant la Taca amb aigua tèbia, perquè tenim la impressió que si no ho fem, agafarà un cop de calor (quan jo era petita en dèiem una insolació, però està clar que no estem pas al sol)...

Dissabte, 16 de juliol. Ara estic escrivint això, són les 17,25, estem amb l'aire condicionat posat, les previsions són poc afalagadores, respecte a l'onada de calor, hi ha moments en què voldríem fer petar els dits i teletransportar-nos a casa, hi ha d'altres moments en què pensem "no n'hi ha per tant". Potser és que el cos se'ns va acostumant a poc a poc... com allò de bullir una granota de mica en mica, que quan se n'adona ja està bullida del tot. Esperem que no. Esperem que passi de pressa, que diuen que en tenim per uns quants dies, aquí i a tot arreu. Veiem el mapa de Catalunya, en vermell i granat. Que no ens passi res...No dic a nosaltres, no, que, a última hora, estem de vacances... Que no ens passi res, amb el nostre planeta, que tant hem maltractat. Tant de bo encara hi siguem a temps!

Per cert, després del passeig matinal amb la Taca (la calor intensa és a partir de les 12, fins cap a les 19 ) en JS ha abocat els dos bidons de gasoil que portem des de Blanes "per si de cas". Aprofitem per descongelar la nevera... i poca cosa més. 

Continuarà.

Fotos AQUÍ 

De Dole a Chalon sur Saône (altra vegada) passant per Seurre i per Verdun sur le Doubs

Dilluns, 4 de juliol, sortim de Dole a les 8,45 i molt aviat passem la primera resclosa. Ara ens trobarem totes les rescloses de baixada! A la tercera, coincidim amb un altre plaisancier que no era a Dole, sinó que estava atracat en una de les vores del riu.  Són una gent que d'Estrasburg i que volen arribar fins a la Seille. 

A les 12,20 sortim del canal i entrem a la Saône. La intenció és veure si hi ha lloc davant de Saint Jean de Losne, no pas entrar al port, que, com ja vàrem dir, està plagat d'algues. Les algues ens estan fent la punyeta, en aquest viatge. Una llàstima! En passar per davant del poble només hi ha plaça per un vaixell i, com que el que ens ha acompanyat fins aleshores anava davant nostre, està clar que la plaça és per ell. Nosaltres continuem baixant, farem el pla B, tornar a Seurre. Comença a ploure. Preguem perquè hi hagi lloc i no hauria calgut, perquè hi ha tot el lloc del món.

A mitja tarda escampa la mica de pluja que hi havia i surt el sol, però no fa gens de calor, així que anem a fer una volta. Si no estés tan lluny, m'agradaria tenir-hi una caseta. N'hi ha de precioses, només que són velles. N'hi ha una amb un jardí que no es veu del tot, però s'endevina perfecte, entre salvatge i cuidat. L'equivalent a un "casual" en moda! Ja ens entenem.... No? Descobrim que a la capitanerie hi ha màquines de rentar roba i assecadores, així que ens hi quedarem un dia més, no tenim pressa. 

Dimarts, 5 de juliol, Seurre. Al matí agafem el carretó de la compra i ens arribem fins a un súper que hi ha a la sortida del poble, a uns 2 km. El carretó va bé per carregar aquelles coses pesades, com és l'aigua, les cerveses (que no en faltin), la llet, algunes llaunes, etc. Sempre diem que "no necessitem res" i acabem fent unes compres que semblen per a una família nombrosa...A priori sembla que tinguem birres per a un regiment, però em sembla que s'evaporen...

De tornada a la Nura, jo vaig a la capitanerie a posar la roba a la màquina de rentar. La noia és molt amable i em fica tovalloles, llençols i draps de cuina a la màquina de 8 kg. Caram, si que pesen, tres tovalloles i quatre draps de cuina... i els llençols (jo no hauria dit que es necessités la de 8 kg, i tanmateix... ha calgut!) Com que els francesos fan la parada per dinar, ja sé que no tindré temps d'anar a posar l'assecadora fins a la tarda, i quedem així. No fa ni 10 minuts que sóc a la Nura, que ve corrents la noia que m'ha ajudat amb la rentadora. Està molt alterada. Penso que potser la rentadora s'ha empassat alguna tovallola, com si fossin uns mitjons qualsevol (dels mitjons desapareguts en rentadores, hi ha fins i tot, literatura!) i tenen la capitanerie inundada o poc menys. Però no. La dona em ve a dir que se'ls ha posat malalta una persona (???? en 10 minuts?) i tanquen ara mateix. I que ja no obriran fins demà a les 9 del matí.

—Però i jo què faig, amb "le linge"? Vostè creu que la meva roba s'ha de quedar tota la resta del dia (encara no és ni la una del migdia) i tota la nit, amb la pudor d'humitat que farà demà? i llavors, què? Nosaltres volem marxar a les 8, i haurem d'esperar a les 9, posar l'assecadora (o emportar-nos la roba molla)...  

—Ne vous inquietez pas — em diu. Trobarem una solució.

En Joan Salvador no fa cara d'estar gaire content, amb aquella "mauvaise nouvelle" que m'ha vingut a dur la noia... i gairebé decidim que es poden quedar les tovalloles, els llençols i els draps de cuina, que tenen els seus anyets... i que se'ls poden posar on els càpiga... però esperem "la solució".

De veritat, en un indret on hi treballen quatre persones, pel cap baix, perquè n'hi ha més, quan una persona es posa malalta, tanquen fins a l'endemà i deixen la gent amb el cul a l'aire? No entenem res! Són funcionaris, dic jo. Ep! Que jo he estat funcionari i no fèiem aquestes coses tan rares!, em diu en JS... Decidim que l'endemà ens emportarem la roba molla i que ja ens espabilarem, i que amb els vuit euros que ens han cobrat per rentar i assecar, tampoc no ens vindrà per aquí la ruïna. Qui no es conforma és perquè no vol!

Però a mitja tarda, mentre llegim i fem el gos a la banyera, perquè s'hi està bé i no fa calor, veiem la dona, tota suada, que ens ve a donar una "bonne nouvelle". En JS no diu res i jo tampoc.

—Expliqui.

—He parlat amb la dona que ens fa el ménage (la dona de fer feines. No penseu coses que no són. No va dir res de ménage a trois) i diu que ella vindrà a les 6 del matí. Llavors ella posarà l'assecadora, i a les 7,30 podreu anar a recollir la roba seca.

—Gràcies!— Això ja no sembla tan surrealista.

 I, efectivament, a les 7,30 del dimecres, la bona dona (la del ménage) em té la roba preparada, ben plegada i ben endreçada. Final feliz!

A tot això, la nit del dimarts, descobrim una bèstia que semblava una rata (una mega rata), que ja coneixem d'altres vegades de navegar pel Rhône i la Saône, que és una varietat de castor, amb dues dents grogues molt grosses. Un rosegador. Jo, primer, especulava amb si era una llúdriga, però està clar que és "la rata". La fauna és variada, al riu, amb abundància d'aus.  Orenetes, amb els seus xisclets característics, tórtores, pardals, corbs, agrons, ànecs, cignes, bernats pescaires, polles d'aigua, peixos de totes les mides possibles, alguns de gegantins, d'altres mitjanets i alguns de moooolt petits. Un zoo!

Entre nosaltres, crec que des que vam arribar a França, el que menys he vist són gats. Glups! 

El dimecres, 6 de juliol, doncs, amb la roba neta i seca, ben esmorzats, la Taca treta i tot, sortim cap a Verdun sur le Doubs. L'anècdota d'avui és que, en arribar a la resclosa, en Joan Salvador, en lloc de dir-li al rescloser que som "un bateau avalant", li diu "montand". Tenim la resclosa a favor, i, de cop, veiem que ens tanca la porta... llavors reaccionem! és clar! Si hem dit que érem montands, i en realitat som avalants! El tornem a trucar, ens excusem per haver-nos equivocat i, per sort, no era massa tard. Torna a obrir les portes i ens fa baixar. D'entrada, ja havíem posat el canal de ràdio equivocat, i també hem hagut de reaccionar sobre la marxa, per adonar-nos que estàvem parlant amb la resclosera d'una resclosa que ja havíem fet feia dos dies. Tenim el dia girat!

Cap més entrebanc, però. Arribem a Verdun sur le Doubs a l'hora del cafè amb llet de mig matí. Ens posem al costat d'un veler holandès, amb el qual ja havíem coincidit a Seurre. La capitanerie sembla una nau espacial. En realitat és un bar, situat a dalt del poble. El riu queda bastant avall, per pujar, cal passar per una rampa molt inclinada, més i tot que la de Chalon sur Saône, que té una inclinació del 30% i costa tant de pujar com de baixar. La Taca hi té algun problema. Les seves potes ja no són el que havien estat.

Passem el dia entre fer el gos, llegir, sortir a fer una volta... fent fotos del poble, que és molt bonic (més pintoresc que una altra cosa) i ja està.

Dijous, 7 de juliol (San Fermín). Ens llevem d'hora i anem al mercat. La taca fa les seves feines, i marxem de seguida. Som els primers de marxar, però és que tenim por que, si arribem tard a Chalon sur Saône, no hi trobem lloc. Al cap de pocs minuts passem del Doubs a la Saône, altra vegada. A les 10,40 arribem a Chalon i només hi ha dues places! i una és tant petita que no hi cabem. Un cop ubicats, anem a fer el cafè amb llet al nostre bar preferit de Chalon (un cafè crème boníssim!) I bé, ja tornem a ser-hi, aquest cop ja, de baixada cap a casa.

Seguim!

Fotos AQUÍ.

Fragnes-Seurre-Auxonne-Dole

Dilluns havia plogut fins al migdia. Després, com ja estava anunciat, va sortir el sol.

Dimarts, 28 de juny, sortim a les 8,50 i anem cap a la resclosa. El rescloser ens fica a la resclosa junt amb una péniche (de plaisanciers) i surt prou bé, tot i que hi cabem justet. La peniche, quasi toca la porta del davant, i nosaltres quasi toquem la porta del darrere, però "c'est pas grave". Entrem a la Saône i enfilem "cap amunt". Quan arribem a la resclosa d'Écueilles ens trobem la Dulcinea (un vaixell de passatgers) que ens fa la santíssima. Hem d'esperar. Sortim de la resclosa a les 13,15 i al cap d'una hora arribem a Seurre. Hi ha força lloc i ens instal·lem abarloats en un pantalà. El poble ens sembla molt ben endreçat, com tants pobles de França, però no hi ha cap botiga a prop tret d'una boulangerie. Com que tenim de tot, no ens preocupa.

Dimecres, 29 de juny sortim de Seurre en direcció Auxonne, però pensant que ens quedarem a Saint Jean de Losne. Resulta que no ho podem fer, perquè, tot i que arribem al port H2O, que ja coneixem, de Saint Jean de Losne, veiem, astorats, que les algues s'estan menjant literalment el port. No volem entrar allà! i anem a veure si als pontons del davant del poble hi ha lloc. no n'hi ha. Per tant, seguim fins a Auxonne, perquè jo li demano a en Joan Salvador. Ja hi hem estat quatre vegades en altres ocasions, i m'ho conec. A mi tot el que és desconegut em fa basarda, així, d'entrada. Però sé que l'endemà farem el Canal del Rhône al Rhin, que desconeixem totalment...

Aquest tram de la Saône es diu "La Petite Saône". Des de Saint Jean de Losne.  Per arribar a Auxonne fem  una altra resclosa, de mida de canal, i no pas de riu. Ens instal·lem al pantalà, davant d'un grup de cases que la meva iaia hauria anomenat "cases barates" o "cases del Governador"... A mi em sembla mentida que un poble tan bonic com Auxonne hagi deixat construir aquest tipus de blocs, que semblen dels anys 50 i lletjos a més no poder. Ep, és la meva opinió! Ell, que és més optimista que jo, em diu que "des de dintre, les cases no es veuen". I té raó. La vista que tenen sobre el canal, els deu compensar la lletjor. Ves a saber... Al mati, abans de sortir de Seurre, la Taca ens ha caigut a l'aigua, per fer-se la xula. Ha volgut saltar per on no tocava i xoffff! El resultat ha estat que feia una pudor inaguantable, així que una de les tasques a fer a Auxonne, abans de fer res més, ha estat dutxar-la. Almenys, la pudor que ha passat a fer, ha estat la de "gos moll", però rentat amb el seu xampú! A mitja tarda ens armem de valor i anem a fer una volta pel poble, que, a part dels pisos del nostre davant, és preciós. Fa molta calor. Aprofitem per fer dos-cents metres més del que faríem, i ens arribem a l'Aldi, perquè ens queden pocs queviures pel "dia a dia". Comprem i tornem a la Nura.

El campanar de l'Església de Notre Dame d'Auxonne és una preciositat. De fet, gairebé tots els edificis del centre-centre ho són. Però el campanar és ben tort, ja li diuen "Le clocher torçu". A les fotos el veureu.

Dijous, 30 de juny, sortim de l'amarre a les 8,30 h, amb la intenió d'anar fins a Dole. No sabem per què li diuen Canal du Rhône au Rhin", perquè en realitat va de la Saône al Rhin, però...

A la primera resclosa, el rescloser ens dona un maletí amb un comandament antic, però que ens permetrà pujar o baixar les rescloses de manera automàtica.  Comencem força bé, però a partir de la tercera resclosa ens trobem una grande péniche comercial que va a 3/4 km/h, a part d'estar-se molt estona per fer cada resclosa. Gairebé desesperats (caminant hauríem arribat abans), arribem a Dole, pensàvem que hi dinaríem, cap a les 13 h, i en realitat hi arribem a les 15,50, l'hora de berenar! Just quan acabem d'atracar, es posa a ploure. Hem fet just!

Dole és una petita meravella (ja sé que fins ara només parlem de petites meravelles, troballes de pobles encantadors, però... és que és així). La preciositat de Dole ens treu la mala llet d'haver estat tantes hores per arribar-hi.

1 de juliol, divendres. Ha plogut tota la nit, però el dia es lleva amb un sol esplèndid, i amb una temperatura perfecta (en tot el dia no passem dels 20 graus). Al matí i al vespre, "rebequeta". Un gust! Descobrim la petita ciutat admirant-nos com uns badocs amb tot el que ens envolta. Hi ha un passatge que passa per sota del canal, la mar de curiós. Dole és la ciutat natal de Louis Pasteur. Hi ha un tros, rodejant la casa de Pasteur, que li diuen "La pétite Venice". Crec que a totes les ciutats on hi ha aigua, t'hi trobes una "Pétite Vénice".  Ens agenciem una capseta de 12 macarons (l'altra vegada vaig escriure maquerons, i després vaig veure que no. Macarons!). A euro vint el macaró, poc més gran que una hòstia de les que combregàvem, esdevé un "manjar de dioses". No n'hi ha per tant. Eren més bons els de Trevoux. A la nit, pel·lícula que no veiem, perquè estem cansats de no fer gaire res... paradoxal!

Dissabte, 2 de juliol. Avui. Per unanimitat hem decidit que marxarem dilluns. Avui ha fet molta més calor, la qual cosa ja ens esperàvem. No podia ser, allò d'ahir! Malgrat tot, hem passat un dia molt agradable. Ara, "a s'hora baixa", decidim posar al dia el blog i enviar-vos (moltes) fotos!!! AQUÍ

Fragnes- Chalon sur Saône- Fragnes

La nit del diumenge, 19 de juny va ser dura, per la calorada. La de diumenge a dilluns, molt millor. Després d'esmorzar i de recollir-ho tot, vam sortir i vam fer la resclosa que ens separava de Chalon. 

Després de tants dies navegant per canals, tornar a fer-ho per la Saône és curiós. Que ample! Ens vam col·locar a l'únic lloc lliure que vam trobar al port de Chalon. En Joan Salvador va anar al Carrefour a carregar d'aigua, llet, cerveses (begudes, en general) i jo hi vaig anar després, per comprar "coses per menjar de veritat".

La nit del dissabte, a Fragnes,  havíem dexidit veure, per enèssima vegada, la saga de El padrino, completa. Entre dissabte i diumenge, ens vam passar la primera. Ja a Chalon, ens vam passar la segona i la tercera, cosa que ens va servir per recordar com n'és de bona, aquesta trilogia! El que deia, quan es pot, s'ha de revisar els clàssics! 

El dimarts, 21 de juny, encara feia una calor del dimoni. Però es va posar a ploure i, per sort, va refrescar una mica l'ambient. A la nit, no només ens acompanyava la pluja, sinó una bona tempesta de trons i llamps. Molt bonica, des de la protecció de la nura! El port era ple, no hi cabia ni un vaixell més.

Dimecres, 22 de juny, després de la pluja, ja estàvem més tranquils. La calor aixafa tothom, grans, petits, homes, dones, fins i tot als animals... La Taca, velleta com és, ho nota tant o més que nosaltres. Es va revifar completament, i vam sortir, amb el paraigua, per si de cas, a fer una volta "en vile". Vam tenir el temps just, en arribar de nou a la Nura, perquè es va tornar a posar a ploure, amb moltes ganes. La temperatura va baixar considerablement, cosa d'agrair!

---

Dijous, 23 de juny, quan a Catalunya tothom pensa en la revetlla, nosaltres... també. Trobem a faltar la coca! Però sabem que divendres arribarà en Jordi amb els nens i ens portaran una coca...

Divendres, 24 de juny. S'aixeca un dia gris, com si hagués de ploure en qualsevol moment. Aprofitem per anar al Carrefour (com sempre, primer l'un, després, l'altra). És el que té tenir un gos vell. La Taca, de jove, es quedava al vaixell rondinant una mica al principi, però després es tranquil·litzava. Ara no se la pot deixar sola, perquè és sorda, ja fa temps que no sent res, però tampoc se sent a ella mateixa i si la deixes sola fa uns udols que sembla un llop... Semba que l'estiguin martiritzant! Total, que aquest haurà estat l'any en què la Taca no s'haurà pogut quedar sola en cap moment.

En Jordi, amb els nens, arriben al voltant de les sis. Ens fa molta il·lusió, i, tenint en compte que han fet 700 km per venir a vure'ns, que hauran de fer, altra vegada, diumenge... és d'agrair! Com que arriben relativament d'hora, sortim a fer una volta per la "vile". Sopem hamburgueses "Charolais", fetes a la barbacoa,  a bord. A l'hora d'anar a dormir, l'interior de la Nura sembla una discoteca en hora punta, o, si voleu, el camarot dels Gemans Marx. Criatures, bosses, andròmines, la Taca, buf... Els nens i jo demanem connectar la tele a través del wifi, per veure un "Especial Eufòria". Ho passem molt bé, dormim "d'aquella manera"...

Dissabte, 25 de juny. Sortim de Chalon per fer, primer, la volta a l'illa del port de Chalon, i enfilar altra vegada la resclosa que ens separa de Fragnes, que no ho he dit, es diu Crissey. Arribant a Fragnes, mentre avis i nets "fem coses", en Jordi agafa la bicicleta i se'n torna a Chalon (9km) per portar el cotxe, que havia quedat allà. La capitana del port ens diu que a "l'après midi" ha de ploure, i que, sota el gran porxo del davant de la capitanerie, a la nit hi ha una festa a la qual ens podem sumar: una mena de karaoke per la gent del poble, piza i begudes (molt bé de preu, sobretot pels petits). Decidim fer la barbacoa per dinar,  que la teníem pensada per al vespre, però entre la pluja que s'anuncia i la festa, que ens fa gràcia... canviem els plans.

Passem un dia molt agradable, i, efectivament, la méteo no falla i cap a les cinc es posa a ploure. Primer, un xim-xim. Després, la cosa es desmadra una mica, però no el suficient com perquè, cap a dos quarts de nou, no es pugui anar a la festa! Les pizzes són de primera qualitat. Les pannacota per postrets, també. Les begudes dels nens estan incloses amb el tiquet. Els adults les paguem a part. Tot i així, el sopar resulta deliciós i l'ambient és molt bonic. No vull parlar de la música. Elss karaokes els carrega el diable! No crec que ningú, de la gent que cantava, hagués pogut arribar a la final d'Eufòria, ni tan sols passar el càsting, però ens ho passem tan bé, que valia la pena ser-hi! No. Nosaltres no cantem!!! (hauria plogut encara més). La Taca ens acompanya a sota la taula durant tot el sopar, i no es queixa per res... bona minyona! A la Nura ja hi ha l'entrenament del dia anterior per dormir, i dormim molt millor que la nit anterior.

Diumenge, 26 de juny, ens llevem, ens posem en marxa, esmorzem, preparen bosses i motxilles, entrepans per a la tornada, l'avi i els nets van a veure un vaixell-hotel (el "Finezze",el mateix que fa dies ens va col·lapsar les rescloses), van a veure com passa per la resclosa que hi ha una mica més amunt, perquè el vaixell és tan gran, que l'ocupa tota ell sol. Un espectacle. Cap a les 11, ells marxen i la Nura es queda buida. Ha estat bé, però s'ha acabat... "Zafarrancho" a la Nura. Al cap d'una estona, ja no sembla que hagi passat l'exèrcit i tot queda al seu lloc. Els trobarem a faltar!

Tot el diumenge plou, des de l'après midi, fins que ens n'anem a dormir. I continua plovent tota la nit... dilluns (quan escric això) serà igual. Exactament: plou i no para. Bona temperatura... Demà marxarem, Saône amunt, cap a Seurre.

Unes quantes fotos AQUÍ.

...I de tornada, abans del previst (No, no, el viatge continua, si no ens desfem tots de calor)

Dissabte 11 de juny — avui fa una setmana— vam tornar a Paray le Monial. Copio (i tunejo a la meva manera) del quadern de bitàcola:

Estem sols a l'Haute Nautique. Comença a fer calor i ens mullem amb la dutxa de popa, que, si no t'esperes una mica, surt calenta i encara és pitjor... Després de dinar, fem una mica el mandra i ens armem de valor per anar a comprar al Carrefour Express. Cal tornar a omplir la nevera. Visitem la basílica, primer l'un i després l'altre, perquè a la Taca, ni la deixen entrar, ni se li ha perdut res, a l'església. És bonica. Un romànic d'aquells que t'hi estaries una bona estona. Ens sorprèn la quantitat de gent que hi ha resant, dintre i fora de l'església. Quan sortim, anem a l'oficina de turisme i preguntem què és tota la parada que estan fent al costat de l'alta nàutica. Es tracta d'unes estructures tipus envelat (unes carpes enormes) i n'hi ha moltíssimes. Quan anàvem de pujada, tot just les començaven a muntar, però no sabíem què era. A l'oficina ens diuen que no es tracta de cap fira de mostres, d'entitats o semblant, sinó que és "per als pelegrins". No ho sabíem, però es veu que a Paray le Monial hi va haver aparicions, de la mare de Déu i del Sagrat Cor. Ho mirarem a casa, si ens recordem de fer-ho. Degut a aquestes aparicions, cada any hi ha pelegrins que hi van, per resar, de la mateixa manera que poden anar a Lourdes, a Fàtima o fins i tot a Santiago de Compostel·la. L'explicació de la quantitat de carpes d'aquest any, és perquè sembla que pel juliol i l'agost, se n'esperen moltíssims i han d'habilitar la zona. Paray le Monial té 9200 habitants i hi ha vuit congregacions religioses. Déu n'hi dó!

També anem a fer una Pérrier en un bar i ens obsequien amb un tros de pastís de cireres (clafoutis), però ells n'hi diuen d'una altra manera, que no recordo en aquest moment.

El dia 12 ens quedem allà mateix (la calor es va intensificant). En JS no entén que jo em posi a rentar algunes peces de roba, quan —diu— tenim els dos armaris plens. Jo li repeteixo per enèssima vegada que les peces que rento són absolutament necessàries, perquè els armaris, els de casa també, sempre estan plens de "res per posar-se". No hi ha manera humana que ho entengui. Tampoc entén que, mentre rento roba, em vaig remullant i em passa (una mica) la calor!

El dilluns, 13, seguim cap a Genelard. Una alta nàutica molt xula, envoltada de cireres, amb unes cireres molt petites i jo me'n menjo unes quantes de grogues (que són verdes) i que l'endemà em serviran per anar sense problemes al lavabo. Les que no són verdes, que són de color granat, a mi no m 'agraden, són massa dolces. A mi m'agrada la fruita mig verda, tingui el color que tingui.  Aquí sopem amb els últims raigs de sol, encara... i quan ens fiquem al llit, es podria llegir amb llum natural. Sembla mentida, però fer rescloses cansa! (I repeteixo, com sempre, que no és una queixa, de cap manera. Només ho explico).

El dimarts tornem a anar a parar a Montceau les mines. Aquesta vegada no ens sembla tan lleig, perquè, en ser dia laborable, hi ha vida. Els diumenges, per mi, són horrorosos a qualsevol lloc. Ens hi quedem dues nits.

Dijous, 16, fem el trajecte fins a Saint Leger sur Dheune. Dur. És el dia de les 28 rescloses. Per sort, aquest cop, en fem 9 de pujada i les 19 que queden, són de baixada. La feina és similar, però és menys feixuc baixar-les que pujar-les. A Saint Leger la calor és tan intensa, que a les 18h, la banyera de la Nura marca 37 graus. Estem a punt del col·lapse i donem gràcies d'haver-nos comprat un petit aparell d'aire condicionat. Ens salva la vida a tots tres. La Taca sembla morta, quan fa tantíssima calor. I nosaltres també. Suposo que tothom, a tot arreu!

Divendres, 17: la intenció és tornar a Chalon sur Saône, però el dia es torça perquè un vaixell de passatgers (quatre: un, dos,tres,quatre. I almenys deu persones de la tripulació), col·lapsa totalment les rescloses. Tenen preferència sobre tots els plaisanciers, com nosaltres, els avis del Lautrec, els altres avis holandesos, els altres que també són holandesos... vuit o deu vaixells esperant a què els senyors (ep! que aquests paguen!) (Nosaltres també, ehhh?!) Bé... la cosa acaba sent així: el rescloser s'excusa i ens diu que potser, quan arribarem a Chalon, "il n'y aura pas des places". Ens parem tots a Fragnes. El dia "de merde", s'acaba convertint en una descoberta perfecta: una alta nàutica que no coneixíem, preciosa, amb arbres que fan ombra (Ohhh!) gespa, un parc al costat, "laverie", podrem rentar llençols i tovalloles!, aigua, electricitat, un preu magnífic... una autèntica descoberta, a quatre o cinc quilòmetres de Chalon. 

Dissabte, 18: de bon matí visitem una granja familiar on comprem uns formatges de cabra i uns iogurs que fan molt bona pinta... i la resta del dia anem entomant la calor com podem. Ara mateix, les 19 h, la Nura encara marca 36 graus. En JS s'està dutxant amb la mànega... diu que està gelada (que bé, ara vinc jo!). Demà ens hi quedarem i no anirem a Chalon fins dilluns, si tot va bé. 

Anem amb retard, amb les fotos, però els que ns seguiu per altres xarxes, jan aneu veient el que hi vig penjant. Fotos  AQUÍ

Digoin-Pierrefite sur Loire

 El divendres, 10 de juny, és un dia de bojos. Sortim de Digoin a les 8,55, amb la intenció de parar en una Alta nàutica entre Digoin i Dézice, on arribaríem dissabte. Passem el pont-canal entre Digoin i entrem al Canal lateral à la Loire, on ja ens trobem des de la primera resclosa. D'ara endavant, les rescloses són manuals i es necessita el rescloser. No pots fer tu mateix el que ells en diuen "l'éclusage". Això vol dir, entre altres coses, que entre les 12 i les 13,30, haurem de parar en algun lloc, perquè els resclosers estan dinant. I nosaltres també ho farem.

Amb aquests pensaments, tots positius, al cap, anem fent. A les 12,09 parem davant la resclosa amb el pintoresc nom de Putay. Ens hem d'esperar, com ja sabíem. Mentre esperem, doncs, nosaltres també dinem. Per postres ens mengem unes cireres d'un cirerer que és a tocar, tot i que les cireres de més avall, a les quals hi hauria accés, ja no hi son (normal), però en fem caure unes quantes amb la gafa (el bitxero). A les 13,30, arriba el rescloser, ens fa passar i li comentem una cosa que ens ha preocupat, que ens havia dit una resclosera: Hi ha una gran quantitat d'algues, diguem-ne "desenfrenades", als canals Nivernais i de la Bourgogne. Ell diu que sí, que la senyora que ens ho ha dit té raó, però que ja ho van netejant i que "pas de problèmes". Seguim. 

Quan arribem a l'última resclosa que havíem de fer, no hi ha ningú, és tancada, el semàfor en vermell, l'aigua és "a baix" i decidim esperar-nos, no fos cas que hi hagués un vaixell que ve per l'altra banda. I espera i aguarda, espera i aguarda... Comencem a parlar de les algues i que tots dos hem entès que aquell "pas de problèmes", aquell senyor ho ha dit amb la boca petita... perquè la resclosera que havíem trobat abans, ens havia preguntat si el nostre motor refrigera amb la mateixa aigua del canal, i la resposta  a la pregunta és afirmativa. Ens ha dit, només, que, abans d'entrar als canals que preteníem fer,  ens informéssim bé. Mentre dinàvem, en Joan Salvador havia consultat per internet i havia trobat molts articles, on es parlava precisament d'aquest problema (perquè és un veritable problema)...

Quan portàvem gairebé mitja hora esperant el rescloser i no hi havia ni una ànima vivent (cap vaixell) que pugés ni baixès, per unanimitat, hem decidit recular i canviar l'itinerari. Així doncs, hem fet la volta i hem tornat a la resclosa del nom pintoresc. Com volíem que hi hagués el rescloser, si allà hi havia quatre o cinc resclosers fent la cerveseta, i celebrant ves a saber què?

S'han estranyat una miqueta, en veure'ns tornar, i ens han preguntat "Què us fa por?" "Les algues", hem dit. I ens han mirat com si fóssim extraterrestres. "Pas d'algues", anaven dient... però, com ja he dit, amb la boca mooooolt petita. Ells devien pensar que les algues que ens feien por eren les del Canal lateral à la Loire, on, n'hi ha (perquè n'hi ha, i moltes) però no arribes a tenir la sensació que puguin col·lapsar els motors.

Finalment ens hem parat a l'Haute Nautique de Pierrefite sur Loire, molt gran, hi caben força vaixells, només que no hi ha ni aigua ni llum. Bé, sí: hi ha una font, que és on jo he aprofitat per rentar quatre cosetes. Per una altra banda, calma total, paisatge preciós i la constatació que a França cuiden la gent. Hi ha uns parcs enormes, per petit que sigui el poble i, en general, tot és molt net i endreçat. Caldria veure "la lletra petita", però a priori, sembla que és així. 

Aquestes algues de què parlàvem, son plantes invasores que, segons ha llegit en Joan Salvador, provenen d'aquaris, inicialment, i es van propagant, pel tema de la globalització, de la qual també formem part nosaltres, evidentment, com el tema dels cargols-poma, i espècies d'animals i plantes que acaben en llocs llunyans als seus propis origens.

Els vaixells com la Nura, refrigeren el motor a través de la mateixa aigua del canal. Si tens la mala sort que aquestes algues se't fiquin al motor i el taponin, pot passar que el motor es reescalfi i el pugui arribar a fer malbé. Que se'l carreguin directament, vaja. No passa això amb alguns dels vaixells destinats a lloguer, perquè refrigeren d'una altra manera, per això, a ells no els preocupa gaire, almenys, en apariència.

Per atracar a Pierrefite-sur Loire, hem passat per damunt/costat/a tocar, d'un bon gruix d'aquestes algues, que anaven fregant el casc i feia molta angúnia. Dues o tres vegades, navegant, n'hem "agafat" amb l'hèlix, i calia fer marxa enrere bruscament perquè es desenganxessin. És així com, encara que no ho vulguis, pots formar part de l'expansió d'aquesta "bèstia", i distribuir-la pels diferents canals.

Continuarem quan tinguem les fotos d'aquesta etapa de tornada cap a Paray-le-Monial, on ens trobem ara, mentre escric aquesta crònica. No ens volem allargar o serà un totxo que no hi haurà qui l'aguanti!

 De moment, us en deixem una, per il·lustrar les ditxoses algues.

Ep! Que la imatge no es carrega, ho tornarem a intentar... o ja la veureu a la propera! Els que ens seguiu al meu Instagram (mmontsem1) o al meu facebook (Montse Medalla) ja deveu haver vist videos que hem enviat, amb imatges de les algues. De tota manera, la que anava a posar aquí, ara la penjaré altra vegada.

Chalon sur Saône- Digoin

 El 3 de juny tampoc no marxem, perquè la meteo encara és més xunga del que era. Hi ha d'haver pluges i tempestes amb grops... la prudència fa que continuem a Chalon, doncs. El capità aprofita per arreglar una pèrdua d'aigua que hi ha, que fa que es dispari la bomba cada dos per tres.  En teoria, la cosa queda arreglada. Després d'un dia de pluges, a les sis de la tarda fa un sol que crema... però cap a les set, es tapa tot, així, de cop, i fa una pedregada considerable, amb pedregots de la mida de pilotes de ping-pong! Patim perquè no se'ns foradi el bimini (el tendal). Llamps, trons i pluja, tota la nit.

El 4 de juny, dissabte, sortim a fer una volta per la ciutat, que ara ja ens coneixem bé, fem un cafè crème (una mica més gros que el café olé). A la tarda fa moltíssima calor, jo aprofito per fer una rentadora i assecadora, en Joan Salvador s'arriba al Carrefour per comprar quatre coses i...

Per fi, el diumenge, 5, sortim de Chalon, i arribarem fins a St. Leger sur Dheume. A dos quarts de nou sortim de l'amarre, amb 1728,5 hores de motor, a les 9,10 entrem a la resclosa de Grissey, que ens porta al Canal du centre. Per fi hem deixat el riu i ja som, efectivament, als canals de França! Arribem al nostre destí a les 16,30 i amarrem al port municipal. Aquí tenim electricitat, però no tenim aigua. Com que la Nura porta el dipòsit ple, cap. problema. 

El dia 6, dilluns, sortim cap a Montceau les mines, mentalitzats que serà un dia molt dur, ja que tenim 19 rescloses de pujada i 13 de baixada. Les de baixada, rai! Les de pujada són difícils, perquè estan pensades per vaixells grans, i qui ha de posar en marxa el mecanisme de la resclosa sóc jo. És a dir: les portes s'obren, el vaixell entra, i a mi em toca estirar la corda del mecanisme, que està situada en un lloc bastant inaccessible per als mortals model "jo", que hem de fer equilibris per arribar a la citada corda. Un cop t'agafes a la corda, s'ha d'estirar amb força (que no tinc). Acabaré el dia amb els bíceps, els tríceps i tot el que tenim als braços, fet caldo. Per què? Perquè m'he de "penjar" de les cordes de sa p... mare! I algú ha de portar el vaixell. Vull dir que en Joan Salvador porta el vaixell. I jo faig tot "lo" altre, i no ens és fàcil. Ep! Tot això ja ho sabem, de cada vegada. No és una queixa, sinó una constatació de fets. Dos fets: ho sabíem, i ara som 10 anys més vells (glups!). Malgrat tot, és una passada... En un moment donat, se'ns "enganxa" un iaio que va sol i, com que és gat vell, se'ns col·loca al darrere. D'aquesta manera, ell no ha de fer res de res, perquè de la corda m'hi penjo jo, que vaig al vaixell del seu davant. No està malament (per ell)... Després de l'última resclosa de pujada, parem a dinar i a treure la taca a fer pipí (és una jabata, pobreta, el que aguanta, amb lo iaieta que és) i després continuem, sabent  que, a partir d'aleshores, les rescloses seran de baixada, molt més còmodes de fer. Arribem a Montceau les mines a les 17,14 (bona xifra). Dutxa a bord, sortida per la ciutat (que, amb tots els meus respectes, és lletja, però endreçada) i llavors es posa a ploure, per sort, un ruixadet i prou.

7 de juny, dimarts. Montceau les mines- Paray-le-Monial. Al matí avisem a capitanerie que marxem, anem a fer un café crème, comprem fruita i verdura al mercat i decidim marxar, perquè la meteo diu que hi haurà pluges durant dos dies i no ens volem quedar en aquesta ciutat polida i endreçada, però que a nosaltres no ens agrada gens (molt d'asfalt, acostumats com estem al verd, el cel i l'aigua)... Marxem, doncs, cap a les 11,30. Tenim 14 rescloses (de baixada) per davant. Arribem a Paray-le Monial a les 18,10, amb 1750 hores de motor. El paisatge d'avui ha estat tan reconfortant, tan preciós, que ens reafirmem amb la nostra decisió, presa una mica a contracorrent, pensant que potser ens trobaríem la pluja pel camí (no ha estat així). Al vespre ens regalem una copa de cava, per celebrar la decisió. I per celebrar que avui fa 42 anys que va néixer el meu fill mitjà, en Jordi!

La diferència entre l'asfalt de Montceau les mines i  el paisatge verd de Paray-le-Monial, és considerable. Fem unes fotos, algunes les pengem a Instagram (recordeu, mmontsem1), de vegades les compartim a facebook (Montse Medalla) , i la selecció  des de Chalon sur Saône fins a Digoin, des d'on actualitzo aquest blog, les podeu veure AQUÍ.

A risc de resultar sacrílega i potser pedant, he de dir que, mentre fem el sopar primer, o mentre freguem plats després, el paisatge sembla una pintura de Hope. Les cases, reflectides a l'aigua, són precoises (com a paisatge), les formes dels núvols són increïbles, la posta de sol meravellosa... En fi, és allò que estàs contentíssim, de ser aquí i ara. No es pot desitjar res més, en un viatge!  Plou tota la nit, però sense vent ni tempestes. Aquell xim-xim que acompanya el son! En Siscu diria "On estaríem millor que aquí?"

Finalment, avui, 9 de juny, dijous, sortim a les 11,30 de Paray-le-Monial, després d'haver anat a fer un cafè crème al centre i fer unes fotos, no tan maques com les del capvespre, però  també molt maques. Fins a Digoin tenim només tres rescloses de baixada. Festa Major! Dinant fem la segona copa de cava, i encara ens en queda mitja per cadascú, pel vespre. Cal celebrar les coses, que la vida està feta de petits plaers que cal encadenar!

Pels navegants, avui, sortint del port, portàvem 1750,8 hores de motor (no sé per a què serveix, aquesta dada, però en Joan Salvador la va apuntant, deu ser important, doncs! A l'arribada a Digoin, són 1752,7 hores). Després de dinar, anem a visitar el poble. Ara ja no som al Canal del Centre, sinó al Canal lateral del Loire, amb el seu pont-canal, pel qual passarem demà i que hem vist avui, "des de fora". 

Esmento, per a qui li pugui interessar (no pas a gaire gent, però a mi m'ha resultat curiós) al carrer principal de Digoin hem comptat unes 13 perruqueries (Tretze!) No sé pas com es poden guanyar la vida... Però ells s'ho deuen saber! Des que ha deixat de fer aquella calor horrorosa, a mi m'ha passat la fal·lera per anar a tallar-me els cabells... Fins a la propera onada de calor! On vera!

Macôn -Tournus-Chalon sur Saône

 El diumenge, 29 de maig, sortim de Macôn i comencem a fer un dels trams més bonics del que anomenen "Grand Saône". Ribes planes, vaques pasturant, platgetes naturals, que encara són verges de gent, en aquests dies. Cap a les 10,25 passem per davant la desembocadura de la Seille, que ens havíem mirat si ho fèiem o no... al final decidim seguir fins a Tournous. Com que per tornar hem de passar altra vegada per aquí, llavors decidirem. Tournus ens torna a agradar molt. Ja hi havíem estat. La primera vegada, l'any 2007, fins i tot vam assistir a un concert de la coral del poble, en una nau romànica preciosa. Les botigues de la zona de l'Abadia són les úniques que estan obertes (turístiques), tot i ser diumenge. N'hi ha una d'especialment gran, on venen uns cistells caríssims (i molt bonics). Nosaltres encara en tenim dos. Un, a la Nura, que fa servei per guardar-hi "de tot" i un altre, que li vaig regalar a la meva mare, i que vaig heretar, doncs,  que de moment tenim a casa, buit. Ja li trobarem alguna utilitat. El cafè amb llet davant l'Abadia és caríssim, com els cafès amb llet o les cerveses davant de qualsevol monument de qualsevol poble o ciutat turística.

Dilluns, 30 de maig, sortim de Tournus i arribem a Chalon sur Saône. Un dia molt maco, vent en calma una sola resclosa, que ens trobem oberta... a les 11h ja som al port de Chalon. Fem gasoil i anem cap a l'amarre que ens adjudiquen. Deixem la Nura endreçada i sortim a fer una volta. Ens adonem que tot és tancat. Com a tants llocs en què les botigues treballen els diumenges. Dilluns, no pots comprar-hi res, excepte pa, queviures i coses de farmàcia. Demà serà un altre dia, pensem.

Dimarts, 31 de maig. Repetim l'operació del dilluns, i aquesta vegada, tot és obert i a la ciutat hi ha vida. Ens prenem un cafè amb llet al Bar de l'Hotel de Ville, davant de l'Ajuntament. Per dinar ens fem uns entrecots que havíem comprat al Carrefour que tenim a 100 metres del port, a la barbacoa. És la tercera vegada que fem servir la barbacoa... Els entrecots surten molt millor que les pizzes (encara no hem perfeccionat el mètode, per les pizzes, però tot arribarà). A l'InterSport del costat del Carrefour fan unes rebaixes extraordinàries, perquè es veu que han de fer obres i ho liquiden tot. En Joan Salvador s'hi compra unes botes de muntanya excel·lents, per un preu molt raonable. També va a una botiga de bricolatge (a cadascú li tira el que li tira!) i en surt amb unes peces que "necessita", diu, per millorar el desguàs de la dutxa (pels canals, el més probable és que trobem poques altes nàutiques on les dutxes siguin mínimament potables, i llavors ens haurem de dutxar tant sí com no, a la Nura. Fins ara, quan ho hem fet, hem notat que l'aigua no acaba de marxar prou ràpid i prou bé). Sopm veient TV3, que agafem a través del wifi del port. La veritat és que les notícies, hi ha dies que val més no saber-les...

Dimecres, 1 de juny. El dia és similar al d'ahir. Al port hi ha molt moviment de vaixells. Nosaltres ja teníem decidit quedar-nos-hi uns quants dies, aprofitant que no anem amb presses. Aquesta ciutat és molt bonica i sabem que potser no hi tornarem mai més... no se sap mai, però. M'hi compro dos llibres més... Aquest any faré més lectures en francès, que nopas en català o en castellà.

Dijous, 2 de juny, despés de sortir a fer el cafè amb llet al mateix bar "de sempre", on fan un cafè excel·lent (si en un lloc s'hi està bé, per què canviar-lo, no?) i de passejar una bona estona per la ciutat, decidim que demà, divendres, marxarem per entrar, ja, d'una vegada, als canals. Així doncs, la propera actualització del blog ja la farem, segurament, des del Canal del Centre.

Si voleu continuar veient fotos, cliqueu AQUÍ.

Deixo foto del dibuix, encara sense pintar, que va fer en Joan Salvador, de l'Abadia de Tournus: