Una de barcos (para todos)

Pues eso: ¡un camarote!





No es el camarote del Blauet, pero todo se andará (en cuanto empiecen las visitas, vas a ver tú)

El circ

Mon Dieu! Com està el pati! Jo vinc d'allà on els partidaris de la Ségoléne "sont desolés" i Monsieru Sarcozy intenta arreglar les coses (a la seva manera, és clar, que no és la manera dels seus contraris) vinc pensant "torno a casa" encara que per pocs dies i em trobo amb un pollastre muntat amb la política de casa nostra que Déu n'hi do. de fet no sé per què m'estranyo, perquè ja m'ho conec. Però tenia la sensació que "tornar a casa" volia dir, d'alguna manera, trobar una pau espiritual, no sé com dir-ho. Però no. Allà els uns, aquí els altres, però en realitat, com era allò? " los mismos perros con distintos collares"!

Aquest matí sentia diverses tertúlies, que són el nostre pa de cada dia a totes les emissores i dins meu ha tornat a fer-se palès el sentiment que la única cosa que volen tots plegats és el poder. Punt. Després, no importa res. Però res de res. I faran servir qualsevol argument, per inverossímil que sigui, sense que els caigui la cara de vergonya -perquè no en tenen- ficant al sac qualsevol engruna del que faci falta, només els cal que els dóni la impressió que pot acabar en un vot. Quines penques!


I després, l'abstenció dels ciutadans, "tampoc" no els fa vergonya. Ells van al seu aire, i els ciutadans no els importem per a res. Només volen vots, vots vots. Obsessius compulsius.


A nivell polític, a nivell d'aquesta democràcia malalta que patim, ja fa tant temps que em sento tan estafada que no me'n puc sentir més.


Prefereixo barallar-me amb la fúria dels elements naturals, de veritat!

El deber me llama /El deure ciutadà i tot això...

Pues si: había que ir otra vez a casa, ésta era calculada, para la declaración de la renta y varias cosillas más...como ver a los hijos y a mi mamá... así pues, como que debido al mal tiempo no podíamos continuar y entrar en el Ródano... decidimos adelantar la fecha a ver si mientras se arregla el tiempo, que vaya mesecito de mayo nos está dando... (para más detalles, ver web)

Vamos a estar en casa un par de días, iremos de bólido, pero entraré un ratillo cada día, aunque sólo sea para saludar.

Doncs si: calia tornar a casa, aquesta tornada estava calculada, per la declaració de la renda i unes quantes cosetes més... com veure els fills i la meva mare... així doncs, com que degut al mal temps no podíem continuar i entrar al Rhône, vam decidir avançar la data de tornada a veure si mentrestant s'arregla aquest temps, que Déu n'hi do quin mes de maig ens està fent! (per a més detalls, veure web)

Serem a casa un parell de dies, anirem de bòlid, però entraré una estoneta cada dia, ni que sigui per saludar.

Hola hola desde la France (again)

Como ibamos diciendo... estos teclados no son iguales, todavia no he encontrado los acentos, pero os aseguro que con el tiempo los encontrare (nada me molesta tanto como escribir sin acentos, que yo soy de la vieja escuela)...
Pues aunque en este puerto hay wifi, parece ser aue unas veces "marche" y otras veces "ne marche pas". Y hoy "ne marche pas" y me sabe mal porque tanto el Capitan como yo hemos hecho los deberes y hemos puesto la web al dia, pero claro, para enviarla, necesitamos hacerlo con nuestro ordenador y... c'est domage, je suis desolee, mais nos quedamos sin subir la web.

Com anavem dient... aquests teclats no son iguals, encara no he trobat els accents pero us asseguro que amb el temps els trobare (que a mi em molesta molt escriure sense accents, que jo soc de la vella escola)...
Doncs encara que en aquest port hi ha wifi, sembla ser que uns dies "marche" i uns altres dies "ne marche pas" i avui es d'aquests darrers, aixi doncs ens quedem sense pujar la web i aixo que tant el Capita com jo haviem fet els deures; per pujar la web necessitem fer-ho amb el nostre pece i...
I ara surto, que hem de mirar la meteo i nomes hi ha un ordinador i cua per connectar (hehehe)
Molts petons.

Hola,hola, des de la France

Nomes dir a tothom que els teclats francesos son una kk, que les lletres estan en altres llocs i no les localitzo, aix... be, nomes saludar des de Cap d'Adge i dir que dema continuarem la ruta fins a La Grande Motte o potser Frontignan (per fi) i alla ja treurem el mastil i anirem a buscar els canals. Aquesta vida aventurera dona força per pensar, ja us ho anire explicant a la web, o aqui o a on pugui, o a on sigui. Petonets per tothom.

Solo decir a todo el mundo que los teclados franceses son una kk, que las letras no estan en su sitio y no las localizo y solo tengo un cuartro de hora y... solo saludar, decir que manyana nos vamos de Cap d'Agde hacia La Grande Motte o quizas a Frontignan (por fin) y alli ya sacaremos el palo e iremos a buscar los canales y ... Esta vida medio aventurera (solo medio) da para pensar mucho y para escribir todo. Eso es lo que hare desde la web, desde aqui o desde donde sea. Besos para todo el mundo.

Ja sóc aquí (again)

Estimats germans (ai no, que no era això)

Estimats bloggers, blogeros, amics virtuals, amics no virtuals, amic (i amigues, ep!) realment virtuals i virtualment reals, ja sóc aquí! altra vegada.

Si. Com deia algú de vosaltres, "lo" meu és greu. I molt greu, doctor!

Res, senzillament tinc l'oportunitat de "sortir a saludar" altra vegada, i així ho faig. Res més. Ara vaig a posarla web al dia i ja està. No dóna per gaire, tampoc, no us penseu. Ni falta que fa, de veritat.

I és que entre navegar, la intendència, escriure, llegir, amarrar vaixell, desamarrar vaixell, patir (si, una miqueta si, per què negr-ho? que una va néixer patidora i mira...), i també allò altre que tots sabem però que no diré, és que se m'acumula la feina!

Per cert: porto llegits dos llibres, ja: "El fil d'Ariadna" i "Abril en París". Ara li toca el torn a "Ruta de les llibertats", que, si llegiu la web (o el web) entendreu algunes coses més.

Per cert... veí, mil i pico de gràcies! :*********

Aps... a la web ja tenim FÒRUM!

Queridos hermanos (ay no, que eso no es), queridos amigos virtuales, queridos amigos no virtuales, queridos amigos (y a migas, ojo) reales, queridos amigos y amigas realmente virtuales o virtualmente reales, estoy aquí de nuevo.

Si. Como decía alguien, lo mío es grave. Muy grave, doctor.

Nada, sencillamente, tenía la oportunidad de "salir a saludar" otra vez, y así lo hago. Nada más. Ahora voy a poner la web al día y ya está, que tampoco da para mucho, pero ni falta que hace, de verdad, que entre navegar, la intendencia, leer, escribir, sufrir (un poco si, para qué negarlo, que una nació pa sufrí, aixx), y también aquello que todos sabemos y que no diré, es que ¡se me acumula el trabajo!

Por cierto, ya llevo dos libros leídos: "El fil d'Ariadna" y "Abril en París". Ahora le toca el turno a "Ruta de les llibertats". Si leéis la web (no, ahora todavía no, que la tengo que poner al día, dadme una horita o así) entenderéis algunas cosas más. Que contarlo todo por duplicado cansa, oigan!

Por cierto, vecino, ¡mil y pico de gracias! :*********

¡Aps! ¡En la web ya tenemos FORO!

La Ventafocs/Cenicienta

Doncs res, que no hi ha hagut manera de pujar el video de la tramuntana dels coll.... piiiiiiiiiiiip! perquè us féssiu una idea del que bufa! Que jo no m'ho imaginava, no, però si!!! I que d'aquí a una hora i cinquanta-cinc minutets se m'acabarà la connexió, igual que a la Ventafocs se li acabà la màgia. Però jo faré com ella: us deixaré la meva sabata (no és de vidre ni tan bonica, no, però també mola) junt amb la promesa de tornar un dia d'aquests per seguir fent tertúlia.

D'això... no hem tingut temps de debatre això de Sarkozy, ni de parlar de la colla de rucades que va deixar anar l'Aznar l'altre dia, ni de... ni de... ni... però és igual, hi haurà temps per tot, si els déus ho volen.

Mil petons. A tothom!

Que digo que no ha habido forma de subir el video de la tramontana para que viérais cómo sopla, pero en fin... y también digo que me queda una hora y (ahora ya una hora y cuarenta minutos) para desconectarme totalmente, pero que voy a hacer como Cenicienta, os dejaré mi zapatito (no es tan mono, no es de cristal, pero mola). Y que volveré, no sé cuando, pero volveré.

Ah! y no me ha dado tiempo de debatir con vosotros eso de Sarkozy y las últimas borricadas (no sé si es correcto pero me parecen borricadas) que dijo Aznar el otro día acerca de lo de conducir con unas copas de más y noseque... en fin... pero habrá tiempo para todo, si los dioses así lo disponen.

Mil besos. ¡Para todos!

¡Aaaaaaaaaaiiiiii! La sabataaaaaaaaaa!

...plof!...

¡Aleluya! Al·leluia! (ara no sé si la geminada és una o l'altra)

Pues eso: Aleluya porque ahora mismo acabo de poder entrar a mi propio blog. No tengo ni idea del por qué ayer no me dejaba entrar. Misterios informáticos.

Ahora mismo parece que el Blauet se tenga que poner a volar, así sopla la tramontana. ¡Jesús, qué potencia!

Por cierto, quise poner un video que hicimos ayer (peccatta minuta, que hoy sopla mucho más fuerte) pero la historia es que no me deja ponerlo en la web, a la que os recomiendo que os conectéis si os apetece saber cómo nos va. Nos va bien, gracias: encallados en Roses, pero muy bien. Con mi rodilla hecha cisco, pero muy bien. Murphy cumple, como siempre, su ley.

Como tengo sueño y una tarjeta que caduca a las 24 horas (que se cuentan seguidas, ¿qué pensabais, eh?) no sé si me dará tiempo - mañana por la mañana- a intentar subirlo al youtube (nunca he subido un video mío al youtube, tendré que aprender o preguntarle a Xurri cómo se comprime el video para meterlo en la web, pero ahora eso se me antoja tan difícil como que ese viento que se me mete en la cabeza deje de soplar)

Supongo que mientras pueda, una vez a la semana o cada quince días (aprox) me iré conectando, porque todavía tengo un poco de mono. Después se me irá pasando, ¿no? :/

Ah, el álbum de fotos de nuestro "Viatge a Itaca", como complemento a la web, lo podréis ir viendo cuando queeráis. Poco a poco iremos subiendo fotos, ¿vale?

Os quiero.
Us estimo.

Hasta la vista, amigos /A reveure, amics!

¿Va a ser que no?

Bé, al final resulta que després d'haver fet mil i una consultes, les targes aquestes PCMIA (o com es diguin) són molt "bones" dins el territori "nasionà", però a la que surts d'Espanya, tururut violes. Per tant, és molt possible que m'hagi d'anar connectant de tant en tant en els cyber's que vagi trobant, i no sempre, que es tracta precisament de desconnectar! bé, la cosa és que jo pensava que em seria més fàcil anar posant la web al dia que el blog, però em dóna la sensació que serà al revés. Sigui com sigui, la connexió no me la pinten fàcil, precisament... així que... On vera!

Us vull agrair tots els comentaris que m'heu deixat en les dues entrades anteriors i que no he pogut comentar una per una com a mi m'agrada, però és que, de veritat, vaig de cul. He intentat arreglar la plantilla, em sembla que més o menys ho he aconseguit. Em falten algunes adreces que tenia a la plantilla immediatament anterior a la que se m'ha perdut del tot (o era immediatament posterior?) per tant, alguns de vosaltres, que potser hi éreu i ara no hi sou, sisplau, envieu-me les vostres dades, o deixeu-me un comment, que us hi tornaré a afegir. D'acord?

Abans de marxar del tot encara comentaré alguna cosa de llibres i pelis (el post dels vostres somnis quedarà per ser tractat a l'octubre, espero que encara hi sigueu, que no us hagueu cansat de blog)

Apa, vaig a veure això del cor de la ciutat, que em queda poc. Igual per la France fan "Le coeur de la cité" !!! maremeva, quin enganxe que porto, amb lo dolent que és! però ja us vaig dir en el seu dia: ningún no és perfecte, i jo tampoc, glups!!

Que digo que después de haber hecho mil y una consultas, resulta que eso de la tarjeta PCMIA (ocomosellame) va muy bien dentro del "territorio nacional", pero a la que sales de España, tararí que te vi (que el roaming es más que caro, para muchimillonarios) y que yo pensaba que sería más fácil poner la web al día que el blog, pero no me extrañaría que vaya a acabar siendo al révés. Bueno, ya os enteraréis.

Y digo también que agradezco vuestros comentarios en los dos posts anteriores, que no me he podido entretener en responder a cada uno como me gusta hacer, porque sencillamente, voy de culo (podría decir de bólido, que es más fino, pero así se me entiende mejor). En cuanto a la plantilla de mi blog, he estado intentando arreglarla - como habréis observado- y me doy cuenta de que hay algunas direcciones de blogs que tenía en la última versión y que se me han perdido para siempre, pues la plantilla que guardé (por suerte) era anterior a la que se ha perdido. No sé si me habéis entendido, seguro que me explico como un libro cerrado.

Y que antes de irme definitivamente quizá comente algo sobre libros y películas y que el post prometido sobre vuestros sueños va a tener que ser pospuesto hasta octubre, porque ese si que ya no me da tiempo. Y que espero que cuando vuelva, todavía estéis, que no os hayáis cansado del mundo de los blogs.

Y por último, me voy a ver "El cor de la ciutat", ese requetemalísimo culebrón que me tiene enganchada como una idiota. Con un poco de suerte, en la France darán "Le coeur de la cité"... y bueno, que ya dije en su día que nadie es perfecto y yo tampoco (glups)

Un petó, fin i s'acaba!/ ¡Un beso, fin y se acabó!

Doncs això: que moltíssimes gràcies a tots i a totes per llegir-me tot aquest temps (jugant, jugant, porteu llegint-me un parell d'anys, entre l'espai msn i aquest, eh?)

Uns se n'han anat, uns altres han vingut... com la vida mateixa, perquè... això és la vida.

Companys, companyes, potser encara escriuré algun altre post, però molt em temo que no gaires més, per la feinada que em queda fer abans de marxar (s'ha de posar el Blauet "a son de mar", que gairebé ja està fet, però cal fer una pila de preparatius de darrera hora, paperots i històries)

Bé, no em vull enrollar, segurament em veureu per aquí fins unes hores abans de marxar, però per si de cas, per si l'últim dia no puc dir res, per si... per si... per si...

Una forta abraçada a tothom i ... si m'hi voleu, quan arribi de nou, "tornaré".

Us deixo la foto promesa ahir, amb uns testimonis d'excepció: els nostres fills.

Gràcies!!!!

Perdonad que hasta ahora no haya podido traducir, es que estoy ultimando detalles para el viaje y ando bastante liada. Aquí va la traducción:

Dije que muchísimas gracias a todos y a todas los y las que me habéis leído todo este tiempo, que sin darme cuenta llevais haciéndolo, entre el blog del msn y éste, un par de años.

UNos llegaron, otros se fueron, algunos pasaron de largo, algunos se quedaron... es la vida misma, porque esto no es más que el reflejo de la vida.

Puede que antes del día 1 todavía escriba algún otro post, pero no me queda claro, ya que, como os digo, ando liadísima de aquí para allá. Y por si acaso no pudiera daros el último abrazo (que espero que sí), os doy uno bien grande ahora mismo...

La foto que os colgué ahí es el momento de la ceremonia de la boda en que salieron los testigos (¿testigos? ¿testimonios? hay que ver qué lapsus lingüísticos tengo a estas alturas, madremía) en fin, que, como dicen algunos por ahí en los comentarios, más que testigos parecen guardaespaldas (el sentido del humor es lo primero, en ésta, vuestra casa) (qué bien me ha quedado eso, ¿verdad?)...

En fin, que si no pudiera despedirme , vaya este post como despedida. Que volveré y que muchísimas gracias a todos.

Oichs!

Lo siento, ayer no os dije nada, pero había una razón de peso...
Ho sento, ahir no us vaig dir res, però hi havia una raó de pes...

¡tenía una cita!
tenia una cita!

Au va, feliciteu-me!!!!

¡Vaaaaa, felicitadme!

¿Vosotros "me" veis?

Yo no tengo acceso a mi blog "principal", o estoy más tonta de lo habitual o no sé qué pasa...

Lo que y veo cuando publico mi propio blog "httpp://elmeumar.blogspot.com" es una página de color azul y unas palabras en lenguaje html.

He accedido a través de "Arare al diari" y a través de "Mi camino de Santiago" y cap problema, pero "el meu mar" aparece como os digo.

Como voy de bólido y no tengo tiempo para mirar de qué se trata... lo dejo como está y si sale con barba San Antón y si no, la Purísima Cocepción.

Si veis esto es que yo estoy tonta o mi oerdenador está tonto o... que la informática se me ha rebotado de nuevo.

Apocalipsi

Ja ho sé, que s'està escalfant el planeta, que a partir del 2050 no s'hi podrà viure, que estem fatal, que som molt dolents, que no tindrem aigua, que no podrem menjar que...

JA HO SÉ!!!!

però coi... no m'ho estigueu recordant cada cinc minuts des de tot arreu.

MISERICÒRDIA!!!

Arare Caótica

Se m'ha desconfigurat tot, tot i tot! No trobo la plantilla "vella", però si que he trobat una plantilla molt més "vella" encara. Així doncs, agraïria que aquells que no us veieu a la dreta del meu blog em deixéssiu un comentari per arribar de nou als vostres blogs i poder-vos tornar a afegir.

La informàtica i jo som així, senyors, I'm sorry!

Se me ha desconfigurado todo, todo, todo. No encuentro la plantilla "vieja" pero si que he encontrado una plantilla todavía más "vieja". Así pues, os agradecería que, cuando entréis, si no os veis a la derecha, me dejéis un comentario para llegar de nuevo a vuestras páginas y volver, poco a poco, a tenerlas añadidas.

La informática y yo somos así, señores. ¡I'm sorry!

Votar per correu

Sempre he pensat que com a bona ciutadana, cal anar a votar quan hi ha eleccions. Sovint m'equivoco - diria que potser no l'he encertat mai, el meu vot- perquè, senyors, l'he canviat unes quantes vegades. Perquè - em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada- jo sóc de les que llegeixen els programes electorals. I si més no, recordo o intento recordar què m'havien promès aquells a qui he votat en les anteriors eleccions i què és el que han complert després. I actuo en conseqüència. He rebut molts cops, a la vida. Polítics i dels altres. Els altres, formen part del guió que hi ha escrit per al transcurs de la meva vida, malgrat que pel mig s'hi entortolligui allò que en diem llibertat personal, que et fa anar escollint el camí cada vegada que et trobes un encreuament i fins i tot, s'hi entortolliga allò que anomenem atzar, o sort. Però això darrer, va fortament lligat amb la llibertat d'escollir, que deiem. Però ara no volia filosofar sobre això.

Deixeu-me acabar de dir que els cops polítics són els que més m'han dolgut, perquè m'han fet anar desconfiant, a poc a poc, els que m'han anat decebent de tot allò amb què jo creia fermament, de totes aquelles idees sobre la justícia que m'havien inculcat des de menuda. Ja m'ho va dir una vegada, el meu pare, que en pau descansi:

- Nena, no es pot confiar ni en la justícia. No et pensis pas que anant amb la veritat pel davant en sortiràs sempre ben parada. Malgrat tot, tu ves sempre amb la veritat pel davant.-

Jo hi veia una contradicció, en les paraules del meu pare, però mai li vaig discutir. Ara veig que tenia molta raó.

Però jo us volia parlar, avui, del vot per correu. De com resulta, de complicat, el fer-ho!Nosaltres, com ja sabeu tots els que em llegiu, el dia 1 de maig - si res no ho impedeix, ep!- marxarem. Avui hem anat a Correus on ens han informat, molt amablement, de tot el que hem de fer. Resulta que, després d'haver fet la sol·licitut (avui) ens hem d'esperar a què ens arribin les paperetes a casa. Jo em pregunto si ens enviaran una papereta de cada partit, suposo que si! perquè puguem escollir la que vulguem. Llavors haurem d'anar personalment a Correus altra vegada (malgrat que avui ja ens hem identificat i tot això) i enviar les paperetes definitives.


Jo em pregunto si tindrem temps... amb tanta trava, sembla ben bé que no vulguin que votem! En fi... i si no votem, doncs... "ja s'ho faran". Els mecanismes són ben rebuscats, ja us ho diré ben clar. Malgrat tot, per intentar-ho, que no quedi!

Traduzco por la tarde.

Que quede constancia

Que quede constancia que Gades me encanta. Que no dije que no me hubiera gustado "Carmen", ni mucho menos. Pero que yo esperaba toda la música de la ópera de carmen y no es así. Os dejo "Farruca", juzgad vosotros mismos. Una grabación del año 1969 con un Gades jovencísimo. Me encanta y espero que a vosotros también. Que la disfrutéis.

Carmen

Us deixo un video de la peli "Carmen", d'Antonio Gades. Aquesta tarda, al Liceu, actuava la Companyia d'Antonio Gades,evidentment, sense Gades (quin ensurt, si hagués actuat ell!)... una actuació impecable per un ballet que mescla la música de Bizet amb flamenc pur. Un magnífic espectacle, una magnífica tarda.
Al blog de l'Herald de l'Eixample podeu trobar més informació. Jo no sóc prou objectiva per analitzar aquesta obra, perquè, tot i que, com us dic, m'ha encantat, no m'ha arribat a l'ànima, com m'hi arriben, per exemple, les coreografies de Maurice Béjart (que no és en absolut comparable)... i no m'enrollo més, va. Us deixo un fragment de l'òpera, també, au!

Olors, aromes , fragàncies, essències...

Llegint el Gatot he pensat... i per què no?

Encara estic "processant" allò dels somnis (que ho faré, ho faré, però no encara, que tindré una setmana molt atrafegada, com feia... hmmmm .. deixeu-me pensar... potser feia trenta-un anys que no tenia una setmana tan atrafegada, ja us explicaré per què) doncs estic processant els vostres somnis, però se m'acut fer-vos una altra pregunta de no res, va, no sigueu tímids:

Atenció, pregunta:

Quina és la fragància que més us agrada? quina us agrada per vosaltres mateixos/mateixes i quina per la vostra parella?

Todavía estoy "procesando" aquello de los sueños de los bloggers, y prometo acabar de hacerlo, sólo pido una semana más, porque esta semana que empezará el lunes va a ser una semana muy atareada para mi. Y comentaba que hace 31 años que no tenía una semana tan atareada, ya os contaré. Pero mientras, para que no os aburráis en el fin de semana, se me ha ocurrido, leyendo el post del Gatot, la siguiente pregunta:

¿Cual es la fragancia que más os gusta? Cual os gusta más para vosotros mismos/mismas y cual es la que os gusta para vuestra pareja?

Matizando, que es gerundio

Ahir vaig fer unes afirmacions una mica "imprudents", perquè les reaccions han estat diverses. M'explicaré una mica millor.

Jo m'estava referint, una mica crípticament, a les relacions pares-fills i no pas a la relació de parella, que, segurament, en el cas que jo parlava ahir, no seria tan "dràstica" perquè precisament volem la parella per estar acompanyats, perquè ens estimem, perquè bla bla bla bla. No vaig per aquí.

Vaig per un altre cantó. Què faríeu si un fill vostre us anunciés que se'n va a viure a mils de quilòmetres de vosaltres? Segurament, us sabria molt de greu perquè el veuríeu poc. Segurament, intentaríeu que trobés una feina més a prop de casa perquè... però si veiéssiu que el que ell desitja realment és anar a viure al Canadà o a Austràlia (o allà on sigui)... li tallaríeu les ales, dient-li que us està abandonant?

- Ves, fill meu, i viu la teva vida- això és el que li diria jo a un fill meu. I em guardaria la pena que em pugués fer el fet que - egoïstament- jo el veiés menys del que estigués acostumada a veure'l.

Perquè no es pot dir: - Fill meu, ves i viu la teva vida però pensa que jo em quedaré aquí mortificada pensant que no hi ets i ja m'explicaràs què faré jo i...

L'amor materno i paterno filial no ha de ser un "amor ablatiu", que busca el "no patiment" dels pares, en detriment de l'aplicació de la llibertat per part dels fills.

Deixa'ls volar. Si se la foten, ja s'aixecaran. Que sàpiguen que et tenen al costat (o a mils de quilòmetres) però que els faràs costat en el que puguis. Que ho sàpiguen. Però no els aclaparis. L'únic que aconseguràs fent-ho, és que marxin amb un sentit de culpa que potser farà que no siguin feliços.

Vale, traduzco, que hoy es más complicado.

Digo que ayer levanté polémica porque dije que "amar es dejar libre al amado". Y explico que, con la propia pareja, es mucho más difícil de asumir, aunque sea igualmente cierta mi afirmación, que he meditado durante media vida. Difícil, aunque no imposible. Pero un poco utópico si, por la propia naturaleza humana.

Pero ahora vamos a proceder a situar el tema de otra manera: en el amor materno y paterno filial.

Creo que hay que dejar volar sin ataduras a los hijos. Que ellos deben saber que nos tienen a su lado (aunque sea a miles de quilómetros de distancia), pero que nos tengan a favor con todas las consecuencias. Incluso si se nos alejan, para siempre o por un tiempo determinado.

Que no se le puede decir a un hijo:

-Sé feliz, vive tu vida, pero acuérdate de que yo me quedo aquí hecho polvo porque tú te vas.

Que a eso le llamo yo "chantaje emocional".

En fin, en castellano me ha salido mejor.

Y eso que, según tele Madrid, los catalanes creemos que este idioma es un idioma de segunda. Yo me pregunto de segunda qué.

Ayyyyy, que no quería decirloooooooooooooo (pero lo dije). ¿Chantaje emocional?

Qué mala eres, Arareeeeeeeeeee!!!!