Examen i tornada

El 4 de juny (dimarts) faré el meu examen escrit de francès.

Fins aleshores, no em permeto llegir res que no sigui en francès, ni veure cap pel·li ni escoltar cap música que no sigui francesa.

Digueu-me chauvinista.

L'examen s'ho val!

Estudiar a certes edats es fa més feixuc, però al mateix temps hi ha una espurna d'optimisme, de saber que "t'has fet gran però no tant com per no seguir ampliant coneixements"... i jo sóc de les de mitjana edat, a la classe... hi ha gent força més gran que jo! Chapeau per ells.

Ara que he tornat (més o menys) faig la ferma promesa de tornar encara més a partir del dia 4. Promis!

Aprofito per recomanar dos llibres, que jo estic llegint en francès, però que també els podeu trobar en castellà (i, buscant bé, potser fins i tot en català).

Daniel Pennac: "Chagrin d'école"

Anna Gavalda: "Je voudrais que quelqu'un m'attend quelque part".

I de pel·lis, a youtube n'hi ha un fotimer (en francès, vull dir); bé, n'hi ha en tots els idiomes, però el que m'interessa a mi ara és el francès. Diria que tinc el cul quadrat de "rester assisse" veient pel·lis, buf,buf... vaig a regar una mica les plantes, així aixecaré el cul de la cadira.

À bientôt!

Surrealista

Avui tinc ganes d'explicar una cosa que m'està passant sovint amb el servei de Movistar.
Resulta que hi ha números de telèfon que en lloc de tenir un servei de contestador automàtic tenen un altre tipus de servei: et surt una veu que et diu que deixis el teu missatge, que ells l'enviaran en forma de sms al seu abonat.

Jo, evidentment, deixo els meus missatges en català. Però el servei movistareru, molt llest, ell - o potser obeïnt ordres d'algun ministre, vagi vostè a saber quin- tradueix les meves paraules al castellà i envia el missatge "a la seva manera". no sé si em sé explicar, però el resultat sempre és surrealista. Que com ho sé? doncs perquè el servei, amablement, envia al remitent una còpia del missatge traduit i enviat al receptor, de manera que l'emissor sap exactament què li han acabat dient al receptor.

D'aquesta forma, et poden traduir un missatge com aquest:

"Hola Mercè, truca'm quan puguis, sóc la Montse. Truca'm quan puguis perquè no tinc clar alguna cosa referent al butlletí. Vinga, adéu."

d'aquesta manera:

"Hola Marce. trucan cuan pubis (?) soy la montse trucan cuan pubis porque no tengo claro de algo de ti. Venga adeu."

Mola, eh?

Doncs no és la primera vegada que em passa!

I ara us deixo amb l'himne de Ses Señories (suposo):

Sócrates? Séneca? Plató? qui ho ha dit?

No fa tants anys, quan ajudava nois i noies a estudiar (se li pot dir "tècniques d'estudi" - el clàssic- o "estratègies d'aprenentatge" - així és més guai)... quan els ajudava, deia, els explicava que com més estudiessin, més fàcil ho tindrien per trobar una feina, per ser lliures, per, etc,etc.

Ingènua!

I quan argumentaven que "com més estudio menys sé" els deia que això era impossible, home, dona, com vols que això que dius sigui cert?...

Quanta raó tenien!

Cada cop que he anat a França, m'he entès perfectíssimament amb els francesos (i amb les franceses), xerrant pels descosits i de tots els temes. Des que estudio francès, ai, las!

Només sé que no sé res... i que cada dia en sé menys.

Nois i noies que "heu passat per les meves mans", ho sento:

Estava equivocada!

Me'n vaig a  veure La Riera, a veure si se me'n van les cabòries i "m'entra" la ciència, perquè infusa, no la porto de sèrie, jo!

Una mica de relax per estudiar francès...

encara que canti en italià...

Doble homenatge

Avui fa 37 anys del meu primer casament.
Amb aquest video estic fent un doble homenatge.

En aquesta hora ja era una dona casada, per primera vegada.

Allà on siguis, Josep, per tu. Georges ha vingut a fer-te companyia!

No em faran callar

No sé si ja us ho vaig penjar (ara no tinc ganes de buscar-ho).
Ho vaig manifestar el dia que vàrem fer la presentació del llibre "Les estrelles" i és així com ho penso:

El meu manifest

"Les llengües són el suport del pensament, fan possible el diàleg interior i a més, ens permeten acompanyar els altres i són el lligam privilegiat de la comunitat; per sobre de tot, però, ens ordenen el món i ens moblen la matèria grisa". (Jesús Tusón)

El curs 1972-73 vaig començar a treballar en una escola. Jo havia fet tots els meus estudis en castellà, però a casa meva s'havien preocupat que aprengués a llegir en català, a base d'uns còmics que es deien "Patufet" i fent-me subscriptora del Cavall Fort. 

A finals dels anys 70 es va obrir una escletxa per on començava a entrar un raig de llum: recordo que allà on jo treballava en aquell moment, una escola majoritàriament castellanoparlant, ensenyàvem  a llegir i escriure als nens i nenes castellans, en castellà i als catalans, en català. Era difícil, força difícil, però no pas impossible. Encara recordo el material "A poc a poc" i "Lletra per lletra", "Poquito a poco" y "Letra por letra", de l'editorial  La Galera, que ens facilitava enormement la feina. I funcionava! 

Ho recordo amb nostàlgia i amb agraïment. També em ve al cap un llibre de català per a castellanoparlants, que fèiem servir a primer, o a segon d'EGB, que es deia "El castell d'iràs i no tornaràs" i que era una delícia!

Poc després, a principis dels anys 80, se'ns va demanar a tots els mestres que treballàvem a Catalunya - els catalans i els no catalans- que curséssim  allò que se'n deia Reciclatge, que consistia a fer tres cursos de català (Català I, Català II i Català III, equivalents, més o menys als nivells A,B,C, i D actuals) més una assignatura anomenada Coneixement de Catalunya, que englobava una mica d'Història, una mica de geografia i una mica de cultura popular i una altra assignatura, Literatura catalana, on podíem estudiar els autors catalans de tots els temps, que mai no havíem tingut oportunitat de conèixer (no des de l'escola ni des de l'institut)...

Un dels millors professors que mai he tingut, Jesús Tuson, al seu llibre "Una imatge no val més que mil paraules", afirma que en certes societats es donen estereotips i clixés que acaben sent una mena de catecisme social, que van passant de generació en generació. Algunes d'aquestes afirmacions, sosté Tuson, es poden atribuir a franctiradors concrets i influents i són escampades per determinats mitjans de comunicació. Són afirmacions de l'estil de "Un estat plurilingüe és molt car de mantenir" o "Les llengües amb més parlants són més útils".

Quan algú, des de les altures, ens diu "Deixa la teva llengua i vine a la meva", ens està dient "oblida la teva identitat i pren la meva", això és una perversió. I contra aquesta perversió ens hi hem de rebel·lar!

I afegeixo, avui (per als que es pensen que nosaltres vam voler fer el que ells volen fer ara): Nosaltres, durant 30 anys, hem fet allò que s'anomena "immersió lingüística", que no té res a veure amb oblidar-se de la seva llengua, sinó, conservar, mimar i cuidar la seva, sigui la que sigui, tant si és el castellà, l'àrab o el mandinga, i aprendre la nostra, essent acollits al nostre país (si, PAÍS) amb els braços oberts.

"Ells" no. "Ells" volen, definitivament, que enterrem la nostra llengua i que l'oblidem.

Jo, al menys, no ho penso fer!

ASES

Veig que tenim uns governants molt més BURROS del que em pensava!

No et fot, que ara diuen que al Parlament haurien acabat amb "pinganitlles", si no hagués estat per la llei de llengües?

Au va, va, que feu riure, cretins!

imatge trobada a la xarxa.

Píndola de poesia, rapsodes, llibres, estrés i relax.

A les 7,00 sona el despertador.  La Taca s'espolsa les orelles, com dient-me "espavila't" i jo salto del llit, perquè avui se celebra la Gala final de rapsodes del II Concurs de rapsodes convocat per l'ARC i Lo Cantich més la presentació d'un recull de poemes, proses poètiques i textos, sota el títol "L'estimem perquè és la nostra".

L'estimem perquè és la nostra llengua! ( EL CATALÀ), dit així, amb força!

Bé doncs, deia...

Els peus a terra perquè sóc capaç de fer mitja volta, adormir-me de nou i que ni les espolsades d'orelles de la Taca em facin fora del llit. Au, va, si, sortim a fer un pipí (ella, eh?, jo el faig a casa). Au va, prenem un cafetó (jo, eh? ella no!)... dutxa, l'etern mirar-se l'armari per comprovar una vegada més que el tinc ple de res per posar-me, però finalment, em decideixo. Cal anar de primavera, perquè es primavera, però fot un fred que pela... i si canvio? Va, no. Ja s'aixecarà el dia. Au va, prepara't les coses, no t'oblidis el guió de l'acte, (seria dona morta si me l'oblidés).

A les 9,00 ja ho tinc tot preparat. No he de ser a la biblioteca de la Sagrada Família fins a les 11 i l'acte és a les 12, però a mi m'han ensenyat que cal anar amb temps, pel que pugui passar... i encara més si hi he d'anar jo sola i conduint!!! (ai, el trankimazin, que fa més petits els camions...) no, avui no cal perquè és dissabte i no hi ha (tants) camions. Un quart de deu: surto de casa i cap a l'autopista!

A les 10, 25 ja sóc davant la biblioteca, mirant-me a mi mateixa i pensant "podries haver sortit mitja horeta més tard", però ara ja hi sóc!. Decideixo tornar a esmorzar: entrepà i suc de préssec (un altre cafè seria mortal de necessitat, els tremolins els tinc des que hem tornat a entrar a casa després del pipí de la Taca).

A les 11 entro a la biblioteca. A partir d'aquí, nervis, nervis i nervis fins que acaba l'acte. Avui, que no havia de fer de pallassa com a la darrera presentació, que vàrem fer una mena d'obreta de teatre, avui que no m'havia de disfressar perquè l'acte era seriós, poètic i se'm necessitava serena... avui era el dia d'haver-me pres una truita de trankimazins!

L'acte ha estat molt i molt bé. Jo he anat de bòlid intentant no oblidar-me del guió. L'he oblidat. He fet el que he pogut, però ni trobava on era cada cosa, tan assenyaladet que ho tenia tot, marcadet amb fluorescent groc... deumeu!  Segons m'ha dit la IBM (que m'ha encantat que vingués) "des de baix" no s'ha notat que jo estigués... com estava! Suposo que han estat paraules de consol, aix!

Els deu finalistes han recitat amb tota la seva força, deixant la poesia allà dalt de tot, on ha de ser! M'alegro de no haver hagut de ser jurat: ho hauria tingut dificilíssim! Després de la primera votació han quedat només tres finalistes, que ho tenien mooooolt difícil. La guanyadora,  Alexandra Morera i Fargas, realment s'ho mereixia. Sé que des d'aquí no em llegirà, però la felicito igualment (ja ho he fet de viva veu, però ho repeteixo).

En el temps que ha durat la primera deliberació del jurat, hem fet la presentació del llibre (on també hi ha un text meu). Aquest tema, que domino una mica més, m'ha relaxat una mica, però després he tornat a recuperar els nervis i els tremolins (aix...)

Avui m'ha passat una cosa que no m'havia passat maaaaaaaaaaaaai de la vida: quan, en sortir de la biblioteca, he pujat al cotxe per tornar a casa... m'he relaxat! Jo, conduint, relaxada, per l'autopista! Insòlit!

Ser Presidenta de l'Associació de Relataires en Català és un honor, però estressa que no vegis!

Suposo que sortirà alguna foto al facebook (per sort, a les dues fotos que ha fet la IBM, se'm veu de lluuuuuuuuuny... per sort!)

La mirada del poeta

En plena celebració de la Setmana de la poesia, ahir, després d'un matí una mica mogudet per part de les meves neurones, vaig tenir  una alegria.

Vaig saber, perquè m'ho va dir ella mateixa, que una de les meves escriptores favorites, Olga Xirinacs, havia de protagonitzar un acte de presentació de la seva obra poètica en general. En realitat, més que presentació d'obra, que l'obra d'O.X. ja és més que reconeguda, era un acte sota el títol que he posat en aquest post.

La mirada del poeta  és un projecte que recorre a través de diverses disciplines l'obra d'un poeta. Aquest és el tercer any que se celebra i enguany l'han dedicat  a l'obra d'Olga Xirinacs.

L'obra escollida pels organitzadors, la Biblioteca de Tordera i el teatre Clavé,  fou "La taronja a terra" (Barcelona: Òmicron, 2011).

Jo, ara, podria fer una ressenya  "comme il faut", i quedaria com una senyora. Però no ho faré, perquè em limitaré a descriure què vaig sentir.

Així que vaig saber que l'Olga aniria a Tordera -que és a cinc quilòmetres de Blanes i on hi ha l'escola on jo treballo- vaig saber que havia de fer una cosa: anul·lar un compromís que tenia a Malgrat, que podia perfectament esperar; així doncs, vaig anul·lar el compromís i em vaig delectar una estoneta amb aquella sensació que ens agafa a tots (o a gairebé tots) quan sabem que al cap de poques hores tindrem l'oportunitat de tornar a veure algú que ens estimem, d'una manera o d'una altra.

I llavors vaig rebre una trucada: una de les germanes de la congregació Vedruna - la meva escola hi pertany- havia mort feia dos dies; jo ja ho sabia, però encara no se sabia quan seria el funeral. Bé, doncs, era ahir, a les sis de la tarda. Vaja!  Com que l'església és relativament a prop de la biblioteca, em vaig escapar del funeral allò que en diuen "justet, justet", quan el capellà beneïa el fèretre (o sigui que vaig complir gairebé fins al final) i llavors vaig fer una correguda fins a la biblioteca. Vaig arribar a temps!

Més que tot l'acte en sí mateix, que va ser entranyable, el que més em va omplir va ser l'alegria amb què vaig ser rebuda per part de l'Olga. Un somriure d'orella a orella, una càlida abraçada i un obsequi que no m'esperava i que em va omplir de satisfacció.

Els que em coneixeu bé sabeu que no sóc donada a fer escarafalls ni a fer la pilota a ningú, per tant, puc dir amb la cara ben alta, sabent que no és "sabó", que l'O.X. va aportar-me, ahir, una petita/gran dosi de felicitat d'aquelles... d'aquelles felicitats petites/grans, que et fan oblidar per una bona estona la part amarga de la vida.

Com molt bé m'heu dit alguns en els comentaris d'ahir, complementant la meva conclusió, la família (i els amics) sí que valen la pena!

Gràcies, Olga: per tot! (no poso la foto perquè aquest ordinador se m'està morint i no accepta les targes... i com que te la vaig fer amb el mòbil, et veus petiiiiiiiita, petiiiiiiita i no val la pena posar-la, perquè tu ets graaaaaan, graaaaaan! - i saps que no em refereixo a l'edat). per cert... Per molts anys (per demà).

Per què o per què no?

La situació del nostre país és feble, molt feble.

La conducta de les persones varia al llarg del temps; la conducta de les persones té a veure amb la seva personalitat. Sempre he sostingut que la personalitat de cadascú no canvia, el que si que canvia són, precisament, les conductes.

Com a persona, estic indignada, trista i profundament ressentida contra un Estat que em vol tallar les ales davant la meva cultura i això m'enerva, em produeix aquesta tristesa i aquest ressentiment que fan que les meves ganes de tirar endavant es repleguin en elles mateixes.

Escriure un blog des de la il·lusió és una cosa; escriure un blog des de la tristor, la indignació per tot el que està passant i des de la perspectiva d'un futur incert que no saps on anirà a parar (des de la por, potser, també) és una cosa completament diferent. A mi, al menys, se'm fa tan difícil com inassumible.

Fa més de quaranta anys que vaig començar a treballar i ara no sé quin futur m'espera com a possible pensionista un dia no gaire llunyà. Obtindré els fruits de la meva contribució a la societat? Obtindré alguna satisfacció després de la feina feta?

Al final, queda poca cosa: la parella que t'estima, els fills, els néts, el futur dels quals penja d'un fil... en una paraula: la família. No, no estic dient que la família sigui poca cosa, sinó que és l'únic que ens queda. L'únic pel que val la pena continuar lluitant, continuar il·lusionant-se.

I en això estic.

Aquest matí, escoltant les notícies a primera hora, he deduit que l'estat espanyol es pensa que, com que (de moment) Catalunya en forma part, ja el pot manipular, enfonsar, trepitjar i, si li convé, destruir. Una cosa semblant a allò de "La maté porque era mía". Això és honest, lleial, lícit, honorable i... constitucional? Si és així, que baixi Déu (si existeix) i  que ho veigi.

 Avui, una persona que no és de la família però no per això és menys estimada, m'ha demanat una continnuïtat en aquest blog. Això és una satisfacció, per què ens hauríem d'enganyar?

Escric tot això d'una tirada i no penso rectificar ni rellegir. Tal com raja.

En fi, d'aquella "Arare" que va començar il·lusionada, en queda la Montse real, aquesta sóc jo, i aquí estic.

Ens anirem llegint (si ens deixen!)

No fos cas...

Novetats

Fa menys de quinze dies que va néixer la Nit (la germana d'en Martí i d'en Caïm). L'Èlia i en Nil han complert els sis mesos.

Fa cinc dies que tenim en Nil a casa "per exigències del guió", així que estem fent d'avis a temps complert. És una passada, però és molt cansat (una ja no té la mateixa edat que tenia quan el seu fill/els seus fills tenia/tenien sis mesos) i això es nota! Consti a les actes: no és una queixa sinó una constatació de fets.

Ara posaria fotos, però, francament, fa temps que no m'atreveixo a posar fotos dels néts (només en poso al facebook, suposant que els seus pares les hagin penjat abans)... digueu-me desconfiada. o digueu-me el que vulgueu...

Dissabte que ve,  dia 13, tenim la presentació del llibre de l'ARC "Segona oportunitat", a la Biblioteca de la Sagrada Família de Barcelona, a les 12 del migdia. Només una pisteta: 24 relats sobre segones oportunitats, que ens portaran a un univers literari força entretingut, en ocasions entranyable, en ocasions divertit, en ocasions diferent...

Us el perdreu? El dia de la presentació, a més de presidenta de l'ARC, "em fan fer teatre", així que pot ser molt divertit, també!

A veure si algú de vosaltres (sé que seguiu per aquí, ho sé, ho sé! i us ho agraeixo de tot cor) a veure si algú s'anima i ve...

Quant a les decepcions, a la manca d'adjectius per qualificar l'actualitat... val més no pensar-hi o, com la Mafalda, baixaria a la propera estació!

Continuarem endavant, doncs... qui en dóna més?

Gràcies a tots els que continueu "aquí"... motles gràcies!

No trobo els adjectius...

Aquest blog està indignat i deprimit. Potser algun dia - espero que no gaire llunyà- tornarà a estar en actiu.

De moment, gràcies a tots i a totes els que, fins ara, l'heu anat seguint.

potser tornare...

L'ARC amb l'Any Espriu- Paraula d'Espriu

Si us agrada escriure, animeu-vos a participar:

Paraula d'Espriu

Ànims i endavant!

Nit d'Òscars

Em sembla que he sentit que aquesta nit es concedeixen els Oscars... i jo m'he dit "altra vegada?"

Ja ha passat un any?

I ara no em posaré a filosofar. Però que fins i tot el meu nét em comenti que el temps passa molt de pressa, em fa reflexionar (una mica).

Ahir, calçotada enmig de la neu. Aquesta calçotada la recordarem, la meva família i jo, perquè normalment, fa fred, però és que ahir, a més mentre els grans vigilaven els calçots, els petits feien ninots de neu.

A la meva família hi ha grans cuiners: pastissos de verduretes diverses, "mandanguetes" per l'aperitiu fetes artesanalment i, per postres, pastissos casolans per endolcir una mica aquesta passa de frisança que vivim tots plegats: un dia per fer família. Un dia per recordar!

A veure a qui li donen l'Oscar a la millor pel·lícula, aquesta nit...

IRA

Vols llegir un microrelat que he escrit a Relats en català i que envio al concurs de microrelats organitzat per l'ARC (i que va dels pecats capitals?)

... si el vols llegir, aquí te l'enllaço (espero que funcioni l'enllaç, que ara fa molt temps que no ho faig, això i la meva memòria ja comença a ser de peix).

si t'agrada, el pots valorar. O comentar. O no. Tu mateix/a.

El pecat capital que toca ara és la ira.

Trobo que s'escau. Jo, que mai no faig microrelats, m'hi he trobat com peix a l'aigua...

Bon el que queda del diumenge (tres minuts escassos)

Pa chulo yo!

.. això deuen dir tots els membres del govern central...(i alguns que no en formen part, però que tampoc no es queden curts en xuleria, dels d'aquí, dels d'allà, dels del nord, dels del sud, dels de l'est, de l'oest...)

però havíem dit que havíem de salvar el blog i que no havíem de parlar de... ja callo, doncs!

però això dels toros...

aix, perdó!

Però és que el culebrot de l'Alícia no té desperdici, ehhh?

que si, que ja callo, que ja callo!

... però jo no vull ser com ells, no vull ser així, no vull ser representada per ells, no vull ser governada per ells!!!!

per qui?

Per CAP d'ells!

sisisi, callo, ho prometo!

Com diu el meu nét de dos anys... marededeusenyor, quin jaleo! me'n vaig! Adéu, Andreu!

Salvar el blog de la crisi?

va, que avui no he llegit el diari ni he escotlat les notícies ni res... i ara transmeten el Barça, i això que encara no ha començat!

potser vaig pel bon camí, a l'hora de salvar el blog!

... i continuo espriuejant, això si!

i jugant a l'scrabble; la meva estoneta diària de posar paraules no me la treu ningú, vade retro els sudokus, visca les paraules! malgrat que diuen que ja no s'ha de distingir entre ciències i lletres, jo... jo... jo sempre "em pensaré" que sóc de lletres!

i demà tindré festa de l'escola i els nens unes quantes hores... Biennnnnnnnnnnnnn! (perdoneu, però, malgrat la meva defensa absoluta de la nostra llengua, una és filla del que és filla: mai no abandonaré el castellà, forma part de la meva vida... així que... Biennnnnnnnnnnnnnnn!)

Darrerament no em ve de gust posar fotos baixades de la xarxa i el meu maquinari està tan obsolet que no accepta la tarja de la màquina fotogràfica (hauré d'anar fent un pensament, em sembla que al meu pecé li queden pocs telenotícies)

Bon diumenge de Carnaval a tohom. Jo continuo de maruja, la disfressa més fàcil i la que es porta més!

Per Carnaval, tot blog val!

He estat absent de blog durant una setmaneta. Tenia virus! si, si, tenia uns virus diguem-ne "legals". El Babylon i un altre que ara no recordo què. La qüestió és que no podia entrar al meu propi blog. Cosetes de les que em passen a mi de tant en tant... si em llegeix la Pilar, somriurà ;)

Fa dies que tinc ganes de participar en aquest joc dels refranys blogaires, però com que no sé on anar a veure els que ja hi ha, de moment en poso alguns que m'he empescat (tampoc no maten).  En cas que ja hagués sortit per alguna banda, que ningú es pensi que és plagiat. Qualsevol semblança amb un altre refrany que hagi aportat un altre blogaire és pura casualitat (juro solemnement, creuant els dits a l'estil gitano. Si voleu, també escupo a terra). I bé, alguna ànima caritativa blogaire ja em dirà on puc veure el recull de refranys, que (torno a jurar) no tinc temps d'entrar a tots els blogs... buf,buf, vaig de cul, com sempre darrerament. Aquestes presidències fan estralls en les iaies, hahaha!

I aquí va:

Per l'abril, de bolgs, mil! (per l'abril, aigües mil)

Si vols que a la xarxa et facin un lloc, fes-te tu mateix el blog! (si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit)

No és bon català qui no blogueja quan veu bloguejar. (no és bon català qui no pixa quan veu pixar)

On en bloguegen dos, en bloguegen tres. (On en mengen dos, en mengen tres)

Molts, del blog es queixen, però no el deixen! (Molts del món es queixen, però no el deixen)

A blog mut ningú no hi comenta (A boca tancada, mosca no hi entra)

Blog i meló, surti com surti! (Casament i meló, surti com surti)

I, finalment, tenint en compte que avui és dissabte de Carnaval,

Per Carnaval, tot blog val.  (Per Carnaval tot s'hi val)

De què us disfresseu? (jo avui m'he disfressat de maruja, que tocava fer dissabte de paperots i rollos d'aquests...)

Lladres!

No tinc res més a dir que el que ja he dit al títol...

O si?

Va, provem-ho.

Avui he entrat en uns quants dels vostres blogs i m'adono que hi ha temes que ni els toqueu... afortunats, que podeu fer que aquests temes us rellisquin... com es fa?

Fa una estona li deia a un bon amic al seu blog, que és molt millor llegir poesia com fa ell, que veure telenotícies i llegir el diari. Com diu ell, parafrasejant (o parapoetitzant?) Maria Mercè Marçal, mosseguem la vida!

però haurem d'anar amb compte, no sigui que la vida ens mossegui a nosaltres, ai...

Me'n torno a espriuejar; li he agafat el gustet!