09 de maig, 2013

Per què o per què no?

La situació del nostre país és feble, molt feble.

La conducta de les persones varia al llarg del temps; la conducta de les persones té a veure amb la seva personalitat. Sempre he sostingut que la personalitat de cadascú no canvia, el que si que canvia són, precisament, les conductes.

Com a persona, estic indignada, trista i profundament ressentida contra un Estat que em vol tallar les ales davant la meva cultura i això m'enerva, em produeix aquesta tristesa i aquest ressentiment que fan que les meves ganes de tirar endavant es repleguin en elles mateixes.

Escriure un blog des de la il·lusió és una cosa; escriure un blog des de la tristor, la indignació per tot el que està passant i des de la perspectiva d'un futur incert que no saps on anirà a parar (des de la por, potser, també) és una cosa completament diferent. A mi, al menys, se'm fa tan difícil com inassumible.

Fa més de quaranta anys que vaig començar a treballar i ara no sé quin futur m'espera com a possible pensionista un dia no gaire llunyà. Obtindré els fruits de la meva contribució a la societat? Obtindré alguna satisfacció després de la feina feta?

Al final, queda poca cosa: la parella que t'estima, els fills, els néts, el futur dels quals penja d'un fil... en una paraula: la família. No, no estic dient que la família sigui poca cosa, sinó que és l'únic que ens queda. L'únic pel que val la pena continuar lluitant, continuar il·lusionant-se.

I en això estic.

Aquest matí, escoltant les notícies a primera hora, he deduit que l'estat espanyol es pensa que, com que (de moment) Catalunya en forma part, ja el pot manipular, enfonsar, trepitjar i, si li convé, destruir. Una cosa semblant a allò de "La maté porque era mía". Això és honest, lleial, lícit, honorable i... constitucional? Si és així, que baixi Déu (si existeix) i  que ho veigi.

 Avui, una persona que no és de la família però no per això és menys estimada, m'ha demanat una continnuïtat en aquest blog. Això és una satisfacció, per què ens hauríem d'enganyar?

Escric tot això d'una tirada i no penso rectificar ni rellegir. Tal com raja.

En fi, d'aquella "Arare" que va començar il·lusionada, en queda la Montse real, aquesta sóc jo, i aquí estic.

Ens anirem llegint (si ens deixen!)

8 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

En els moments difícils és quan més s'ha de lluitar, dona! Fins que fallin les forces. Jo no sóc familia però espero també continuïtat al blog! :)

Montse ha dit...

Jo també t'estimo :D

Carles Tomàs ha dit...

I a mi també m'enerva veure com és tractat des del centralisme el sentiment nacional que s'hi puga tindre. No suporte escoltar una i altra vegada que el destí d'un poble estiga determinat per la voluntat de la resta de components de l'estat. Com molt bé dius, "la maté porque era mia". Aiiii, que paren aquesta Espanya que vull baixar-me'n !!!

El porquet ha dit...

Els blogs passen per etapes, les mateixes que els seus autors (per sort). Així que si toca una època de menys assiduïtat i més tristor, doncs toca. Esperant sempre, però, la revifada!

Carme ha dit...

M'alegro de llegir-te malgrat tot.

Ens queda la família, però també els amics, i la gent amb qui ens agrada comunicar-nos, encara que no siguem íntims...

Fins aviat, Montse!!!

Glòria ha dit...

Estem molts així, desinflats, desil·lusionats, frustrats... En què quedarà? No ho sé, Montse.
Gaudeix de la família :-)

Joana ha dit...

Però la Montse real, que per mi ho has estat sempre, també pot mantenir la i·llusió per moltes coses.
Entre elles, escriure.
Una abraçada reina del mar...

el paseante ha dit...

Per això mateix has de continuar amb el blog: perquè no ens callin, perquè el que tu dius ho compartim molts de nosaltres i es bo llegir en les teves paraules els nostres pensaments. Jo tampoc sóc el vell passejador i ara sóc més el Joan. Un petonet.