Entrades
Les vacances van anar molt bé, fins que van deixar d'anar-hi...
Una lessió important com és el trencament de dos tendons de l'espatlla dreta - que no vaig saber fins que vaig tornar, perquè jo em pensava que m'havia fet un esguinç - fa que el dia 10 d'octubre, un dia abans del meu aniversari (quin regalet, eh?), hagi d'entrar al quiròfan perquè em reparin com puguin la destrossa.
Ara no em fa mal, i em vénen ganes de dir "doncs no m'opero", perquè, com sabeu tots els que em coneixeu bé, no hi ha ningú al món més covard que jo. Els que no em coneixeu tant, a través del que escric, potser penseu que sóc una heroïna. Ja passa, això, a través de les xarxes socials, que sempre ens venem una mica millors del que som.
Però jo sóc covarda fins a dir prou!
El traumatòleg, que ja em va operar el genoll ara fa uns quants anys, és molt bromista, però aquest cop el vaig veure molt seriós. "El que hem de fer, és important", em va dir. "I la recuperació serà llarga, pesada i dolorosa, no et vull enganyar".
Li vaig agrair molt la sinceritat i que no em digués allò de "Reeees, dona, res, això ho fem en un momentet i després, a córrer". Però vaig haver-li de dir, quasi suplicar, que no m'expliqués cap detall del que m'ha de fer, perquè la meva imaginació és tortuosa i visualitzo coses surrealistes. Això pot anar molt bé per inventar històries, i, si en sapigués, fins i tot m'aniria bé per pintar, però no és el cas.
Així que li vaig dir que s'estalviés qualsevol detallet perquè a mi només em produeix angoixa, molta angoixa, i pensaments negatius. Tan negatius com pensar que, després de signar l'autorització, havent-ne llegit el contingut sencer, estic donant el meu consentiment a
"i si no em desperto de l'anestèsia"?
"i si sóc al·lèrgica a alguna substància que no sé i els faig un - com es diu allò- un no-sé-què anafilàctic? (és això, o és la meva imaginació debordant?)"
El dia que em van fer la resonància magnètica les vaig passar "canutes". Això de ficar-me en una mena de sarcòfag, no em veni gaire de gust. Però com que tinc cops amagats, el noi que em va atendre (el radiòleg, suposo, o com es digui el que utilitza la màquina), em va dir "Apa, anem cap al dònut!"
I em va salvar la vida. Perquè durant els 20 minutets que vaig ser allà dintre, fins i tot em vaig dedicar a coreografiar mentalment els sorollets i sorollassos que feia "el dònut". Com una criatura, ja veieu, tchts,tchts...
Tant de bo, mentre m'estan operant, pugui coreografiar alguna cosa que no sigui la por!
I després, i això ho dic sobretot per tu, tieta, que m'estàs llegint... sapigueu que no podré escriure en unes sis setmanes, com a mínim, perquè, estalviant-me els detalls més "gore", tampoc no és el cas que amb una estravadeta, per minsa que sigui, m'arrenqui tot el sistema de cablejat que em posaran dintre el braç (uixxxxxx, que m'agafa!)
Així doncs...
Fins ben aviat! perquè us asseguro queara no em va gens bé, morir-me, o sigui que espero despertar-me de l'anestèssia i continuar donant guerra força temps!
Abraçades, blogaires!
I un tastet de les vacances, que, mentre van anar bé, van ser fantàstiques!
La Nura, a Narbonne
Navegant pel Canal
El Canal du Midi, en un tros on els arbres que l'envolten (plàtans) encara no han estat tallats.
Sapigueu que els plàtans del Canal du Midi, tenen una malaltia que els mata. Els estan tallant i substituïnt per arbres que, quan creixin i arribin a ser com aquests que veieu en aquesta foto, potser els meus néts en podran gaudir. Una llàstima, però és el que hi ha.
Què li passa, al nostre planeta? Hauríem de tenir-ne cura, que ens l'estem carregant!
12 comentaris:
T'entenc, perquè jo també tinc problemes de tendinitis, però mentre pugui aguantaré el mal...I no em parlis de les ressonàncies magnètiques que me n'han fet dues i surto amb un mal de cap de por de la tensió nerviosa i això que sempre demano la de l'entrepà, que està oberta pels dos costats, però el soroll és angoixant!
Que et vagi molt bé l'operació.
Vinga dona!! Tu pots amb això i amb més!
Jo no sóc tant patidora, potser perque estic "multi operada", entro, deixo que m'adormin i ?, a partir d'aquí ja no pots controlar no?, doncs no pateixis tant.
Que vagi molt bé Reina del Mar!
Ànims, Montse, paciència i endavant!
Fas bé d'escriure la por, això sempre la desmotiva una mica, a ella, no pas a tu.
Jo jo sóc experta en operacions, però si en ressonàncies. Els sorollets i jo ja dom com de la família. L'última que m'han fet aquest any (precisament a l'espatlla, també) em van donar uns auriculars per esmorteir els sorolls. No m'ho havien fet mai, però és cert que s'hi està una mica més còmode amb un so més allunyat.
Una abraçada.
Ànims, Montse. Llàstima que les ressonàncies no es puguin fer triant la música i compartint el dònut amb algú. Endavant i sense por, estem amb tu. Digues dia i hora.
Vaja, dona, ves quina tardor que ens anuncies...cablejats, etc.
Ara bé, de por, gens ni mica. T'ho diu una que es mor d'angúnia davant de les intervencions. Anestèsia i ben adormideta a somiar angelets o angelots, que potser són més divertits.
Fes com jo: em compro un peluixet fi però bastant real, els que tinc són de Taüll, un isardet amb les dues banyetes, una ovelleta blanca (no de llana, que és repelosa, sinó de pell de conill), un senglar amb els seus dos ullals i la cueta, o una marmota. El meu home i jo els hem convertit en mascotes i ens els posem davant quan juguem a l'Scrabble, perquè ens donin sort. Ja veuràs com et consolarà l'animaló que triïs.
Molt bona sort, i no deixis el blog tants dies, dona...
TRANQUILA BONICA,ELS METGES FAN MOLT BE LA SEVA FEINA I A MES A MES,ES MOLT EVIDENT QUE TENS MOLT BONA CARNADURA,TOT ANIRA DE "PENICULA",FINS AVIAT.
Oliva, em va molt bé sentir que els metges fan la seva feina. I que la fan molt bé. Gràcies!
Olga,
M'ha encantat la idea del peluixet. Et faré cas, tinc un peluix que és aquella mena d'esquirol de la pel·li "Ice age", que és moníssim. Me'l posaré a prop perquè em faci companyia :)
Intentaré somiar amb coses bones, bones, bones!
gràcies, Olga!
Miquel, del que hem de posar data i hora és d'una trobada blogaire, que fa massa temps que estem tots desconnectats, i això no pot ser. Gràcies per estar per aqií, tot i la meva inconstància blogaire.Petonets.
Carme, a mi també em van donar uns auriculars per esmorteir el soroll, llàstima que no hi hagués música (tot i que potser no l'hauria sentit)... gràcies, també a tu, per ser "aquí"
Joana: deixar el control a les mans de l'equip mèdic, és el que s'ha de fer... pel que veig. Ho intentaré! Un petó, Reina del Maresme!
M.Roser, si em diguessin que només patiria tendinitis... però em diuen que si no m'opero, el braç em quedarà inútil, aix...o sigui que em toca passar per l'edreçador! Gràcies per ser-hi!
Publica un comentari a l'entrada