16 de setembre, 2015

Barcelona

Aquesta tarda he estat a Barcelona. Anava a casa d'una amiga que viu al bell mig de Ciutat Vella.

M'ha sobtat veure tants guiris al meu voltant, fins i tot m'he aclaparat una mica. Em sentia estrangera, en certs moments.

Aquest estat ha durat poc. Fins que he arribat a casa d'ella, hem pres un cafetó, hem esperat les altres i hem treballat en un projecte comú durant un bon parell d'hores.

El cafè i la companyia, així com la feina que hem fet,  m'han ajudat a espabilar-me i a treure'm aquella sensació tan... estranya.

Vaig néixer a Barcelona! Hi vaig viure 34 anys! I tanmateix... l'he trobat distant.

Ja sóc de poble, jo!




7 comentaris:

... i escaig ha dit...

jo també, ;)
però a mi la ciutat no se'm fa estranya, tot i plena de turistes, la trobo alegre, vital, preciosa
apa, visca la feina!

xavier pujol ha dit...

Si vénen tants turistes és que s'hi torben bé.
Espero els barris més visitats no es despoblin de veïns, perquè aleshores seria una ciutat-parc-temàtic.

M. Roser ha dit...

Doncs imagineu-vos jo que no hi vaig néixer...Quan veig tant personal, hem venen ganes de sortir corrents...

Montse ha dit...

Mati, ja he dit que després, aquella sensació, m'ha anat passant, però d'entrada m'ha produit fins i tot una certa angoixa, com si estigués en un lloc al que no pertanyo...

Montse ha dit...

Xavier, jo també ho espero. De fet, la meva amiga viu en un pis allà al mig del merder, que és preciós(el pis)

Montse ha dit...

Noo, M.Roser, no surtis corrent! :)

Relatus ha dit...

Doncs jo vaig nèixer a un poble i m'encantaria viure en un pis, al mig del merder de Barcelona. Ara visc a una ciutat, petita però ciutat, i no em sento gens de poble, quines coses!