No em faran callar

No sé si ja us ho vaig penjar (ara no tinc ganes de buscar-ho).
Ho vaig manifestar el dia que vàrem fer la presentació del llibre "Les estrelles" i és així com ho penso:

El meu manifest

"Les llengües són el suport del pensament, fan possible el diàleg interior i a més, ens permeten acompanyar els altres i són el lligam privilegiat de la comunitat; per sobre de tot, però, ens ordenen el món i ens moblen la matèria grisa". (Jesús Tusón)

El curs 1972-73 vaig començar a treballar en una escola. Jo havia fet tots els meus estudis en castellà, però a casa meva s'havien preocupat que aprengués a llegir en català, a base d'uns còmics que es deien "Patufet" i fent-me subscriptora del Cavall Fort. 

A finals dels anys 70 es va obrir una escletxa per on començava a entrar un raig de llum: recordo que allà on jo treballava en aquell moment, una escola majoritàriament castellanoparlant, ensenyàvem  a llegir i escriure als nens i nenes castellans, en castellà i als catalans, en català. Era difícil, força difícil, però no pas impossible. Encara recordo el material "A poc a poc" i "Lletra per lletra", "Poquito a poco" y "Letra por letra", de l'editorial  La Galera, que ens facilitava enormement la feina. I funcionava! 

Ho recordo amb nostàlgia i amb agraïment. També em ve al cap un llibre de català per a castellanoparlants, que fèiem servir a primer, o a segon d'EGB, que es deia "El castell d'iràs i no tornaràs" i que era una delícia!

Poc després, a principis dels anys 80, se'ns va demanar a tots els mestres que treballàvem a Catalunya - els catalans i els no catalans- que curséssim  allò que se'n deia Reciclatge, que consistia a fer tres cursos de català (Català I, Català II i Català III, equivalents, més o menys als nivells A,B,C, i D actuals) més una assignatura anomenada Coneixement de Catalunya, que englobava una mica d'Història, una mica de geografia i una mica de cultura popular i una altra assignatura, Literatura catalana, on podíem estudiar els autors catalans de tots els temps, que mai no havíem tingut oportunitat de conèixer (no des de l'escola ni des de l'institut)...

Un dels millors professors que mai he tingut, Jesús Tuson, al seu llibre "Una imatge no val més que mil paraules", afirma que en certes societats es donen estereotips i clixés que acaben sent una mena de catecisme social, que van passant de generació en generació. Algunes d'aquestes afirmacions, sosté Tuson, es poden atribuir a franctiradors concrets i influents i són escampades per determinats mitjans de comunicació. Són afirmacions de l'estil de "Un estat plurilingüe és molt car de mantenir" o "Les llengües amb més parlants són més útils".

Quan algú, des de les altures, ens diu "Deixa la teva llengua i vine a la meva", ens està dient "oblida la teva identitat i pren la meva", això és una perversió. I contra aquesta perversió ens hi hem de rebel·lar!

I afegeixo, avui (per als que es pensen que nosaltres vam voler fer el que ells volen fer ara): Nosaltres, durant 30 anys, hem fet allò que s'anomena "immersió lingüística", que no té res a veure amb oblidar-se de la seva llengua, sinó, conservar, mimar i cuidar la seva, sigui la que sigui, tant si és el castellà, l'àrab o el mandinga, i aprendre la nostra, essent acollits al nostre país (si, PAÍS) amb els braços oberts.

"Ells" no. "Ells" volen, definitivament, que enterrem la nostra llengua i que l'oblidem.

Jo, al menys, no ho penso fer!