La mirada del poeta

En plena celebració de la Setmana de la poesia, ahir, després d'un matí una mica mogudet per part de les meves neurones, vaig tenir  una alegria.

Vaig saber, perquè m'ho va dir ella mateixa, que una de les meves escriptores favorites, Olga Xirinacs, havia de protagonitzar un acte de presentació de la seva obra poètica en general. En realitat, més que presentació d'obra, que l'obra d'O.X. ja és més que reconeguda, era un acte sota el títol que he posat en aquest post.

La mirada del poeta  és un projecte que recorre a través de diverses disciplines l'obra d'un poeta. Aquest és el tercer any que se celebra i enguany l'han dedicat  a l'obra d'Olga Xirinacs.

L'obra escollida pels organitzadors, la Biblioteca de Tordera i el teatre Clavé,  fou "La taronja a terra" (Barcelona: Òmicron, 2011).

Jo, ara, podria fer una ressenya  "comme il faut", i quedaria com una senyora. Però no ho faré, perquè em limitaré a descriure què vaig sentir.

Així que vaig saber que l'Olga aniria a Tordera -que és a cinc quilòmetres de Blanes i on hi ha l'escola on jo treballo- vaig saber que havia de fer una cosa: anul·lar un compromís que tenia a Malgrat, que podia perfectament esperar; així doncs, vaig anul·lar el compromís i em vaig delectar una estoneta amb aquella sensació que ens agafa a tots (o a gairebé tots) quan sabem que al cap de poques hores tindrem l'oportunitat de tornar a veure algú que ens estimem, d'una manera o d'una altra.

I llavors vaig rebre una trucada: una de les germanes de la congregació Vedruna - la meva escola hi pertany- havia mort feia dos dies; jo ja ho sabia, però encara no se sabia quan seria el funeral. Bé, doncs, era ahir, a les sis de la tarda. Vaja!  Com que l'església és relativament a prop de la biblioteca, em vaig escapar del funeral allò que en diuen "justet, justet", quan el capellà beneïa el fèretre (o sigui que vaig complir gairebé fins al final) i llavors vaig fer una correguda fins a la biblioteca. Vaig arribar a temps!

Més que tot l'acte en sí mateix, que va ser entranyable, el que més em va omplir va ser l'alegria amb què vaig ser rebuda per part de l'Olga. Un somriure d'orella a orella, una càlida abraçada i un obsequi que no m'esperava i que em va omplir de satisfacció.

Els que em coneixeu bé sabeu que no sóc donada a fer escarafalls ni a fer la pilota a ningú, per tant, puc dir amb la cara ben alta, sabent que no és "sabó", que l'O.X. va aportar-me, ahir, una petita/gran dosi de felicitat d'aquelles... d'aquelles felicitats petites/grans, que et fan oblidar per una bona estona la part amarga de la vida.

Com molt bé m'heu dit alguns en els comentaris d'ahir, complementant la meva conclusió, la família (i els amics) sí que valen la pena!

Gràcies, Olga: per tot! (no poso la foto perquè aquest ordinador se m'està morint i no accepta les targes... i com que te la vaig fer amb el mòbil, et veus petiiiiiiiita, petiiiiiiita i no val la pena posar-la, perquè tu ets graaaaaan, graaaaaan! - i saps que no em refereixo a l'edat). per cert... Per molts anys (per demà).