27 de març, 2012

interaccions

Demà tinc una sessió amb una mare angoixada.

He fullejat un llibre de capçalera des de fa pocs anys- entre altres llibres de capçalera, també recents:

 Laura Gutman
Crianza
Violencias invisibles y adicciones
Del nuevo extremo- Integral

Arran d'un altre llibre sobre criança que anava més dirigit a mares amb nadons que no pas a mares amb fills que, al seu torn, ja tenen fills, vaig descobrir Laura Gutman i me'n vaig enamorar. Llavors vaig buscar altres llibres més adients per mi (per edat, per temes i per tot plegat) i vaig veure que en realitat no hi ha tanta distància emocional entre les edats. Bé, si que n'hi ha, evidentment, però "no tanta". En fi, jo m'entenc. El que vull dir és que no cal ser "mare-jove" per llegir allò que et pot servir, si més no, per pensar.

Al capítol "Escolaridad, soledad y adicción" he trobat algunes frases que em serviran de punt de partida per parlar amb la mare que he de veure demà . Una mare que ha d'aprendre a confiar en el seu nen...

En deixo un parell, a mode de reflexió:

"Para acompañar a un niño en el reconocimiento y exploración de su propio deseo, es necesaria gran madurez emocional por parte del adulto maternante. Porque ese niño, al desear algo por sí mismo, deja de pertenecernos."

I encara...

"Lo que los niños ya no hacen es quedarse en casa, jugar en la habitación, invitar a amigos con suficiente vitalidad para divertirse.(...) Y miran la televisión porque no hay nadie disponible para mirarlos a ellos."

Per pensar-hi, no?

7 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Doncs si fa pensar....no conec aquesta autora però sembla interessant....m'ha impactant això del desig del nen....és com la primera mostra del seu esser separat, independent...

el paseante ha dit...

Les frases són bones, però discrepo de la segona. Quan faig de cangur dels meus mebots estic per ells, intento fer-los jugar, els explico històries... però ells s'estimen més la tele. Catxis.

Anònim ha dit...

Segur que aquesta mare angoixada treurà profit de la xerrada amb tu.

Olga Xirinacs ha dit...

Tinc una néta, mare jove amb blog, que sembla haver descobert el Mediterrani, les sopes d'all i tot el que hi ha per descobrir: ho escriu amb convicció, fa proselitisme i, amb les seves "noves" teories, ens deixa tot ben pentinats... Sembla ser que si actuem com actuem, les següents generacions a la nostra ja serien totes mortes. Com a mínim som explotadores, racistes, consumistes i quatre penjaments més. ¡¡Bufa!!

El porquet ha dit...

Osti, la primera reflexió me l'he llegida tres cops i encara em deixa en fora de joc... quan un nen desitja una cosa deixa de ser nostre?... no ho veig molt clar... els nens desitgen coses a tota hora... potser és que estic espès!

Pel que fa al tema de la TV. A veure, entenc que hi deu haver casos extrems que sí, però jo de petit també mirava la TV (molt més que ara) i no és perquè no em sentís estimadíssim pels meus pares! Vull dir que tot amb mesura, no?

A_ca_dia ha dit...

Què difícil deu ser això de ser pare/mare...

Gerònima ha dit...

Doncs justament vaig conèixer aquesta dona ahir! en aquest blog:
http://elpresentsunregal.blogspot.com.es/2012/03/revolucio-pacifica.html

I sí, em va agradar el què diu.