Entrades
Ahir, a 8TV, al programa d'en Cuní, sentia la Rahola, (que en general m'agrada molt) que parlava de ser mare i treballar (cosa que hem fet moltes mares, algunes perquè han/hem volgut, d'altres perquè no han/hem tingut més remei) i venia a dir que la Soraya S. de Santamaría era una espècie d'heroïna perquè a les dues setmanes escasses de tenir el seu nadó (que no sé si és nen o nena) ja estava ella al peu del canó.
Hi havia un parell de dones més que la secundaven i li donaven la raó, tal com jo mateixa hauria fet fa quatre o cinc anys i n'hi havia una altra que no hi estava d'acord, amb la pressumpta heroïcitat de l'anomenada senyora. També van parlar de l'heroïcitat d'aquella ministra francesa que fa uns quants anys (no gaires) va donar a llum i va anar a treballar com aquell que diu el dia després.
Jo, ara que sóc àvia, entenc que el millor que li pot passar a un nadó és estar amb la mare tot el temps que pugui, sempre que sigui possible! I dic això de "sempre que sigui possible" perquè, tal com està la vida, no es pot fer el que es vol i hi ha moltes dones que - per força- han de tornar a incorporar-se a la feina tot just acabada la baixa laboral (això, si en tenen, de feina!).
Hi ha altres mares, però, que podrien perfectament estar amb els seus nadons tot el temps que volguessin, perquè, gràcies a les seves circumstàncies personals, no els cal patir econòmicament parlant.
Després parlaríem de les que els surt de dintre i de les que no. De les que, encara que poguessin, prefereixen tornar a treballar de seguida, de les que no tenen feina i els representa un neguit (econòmicament parlant, però també personalment, perquè es senten frustrades per haver-se d'estar a casa). En fi, cada dona és un món i no ens hi podem ficar...
Del que ningú no va parlar, però, i m'hauria agradat sentir alguna de les veus que hi havia a la taula, és del pobret nadó.
Què diria, aquest bebé, si pogués parlar?
Ho deixo aquí... perquè el tema "té molta tela".
Aix, jo, és que des que sóc àvia he canviat moltes de les meves percepcions.
I deixeu-me dir, també, que si jo fos la sra. S.S. de S., en les circumstàncies en que deu poder viure (econòmicament parlant) em quedaria a casa cuidant del meu bebé i, quan passés un temps, intentaria conciliar la feina amb el fill.
Però això és el que jo faria.
Que en el seu dia, no ho vaig poder fer! (i que, com que encara no era àvia, no havia canviat moltes de les meves percepcions).
Hi havia un parell de dones més que la secundaven i li donaven la raó, tal com jo mateixa hauria fet fa quatre o cinc anys i n'hi havia una altra que no hi estava d'acord, amb la pressumpta heroïcitat de l'anomenada senyora. També van parlar de l'heroïcitat d'aquella ministra francesa que fa uns quants anys (no gaires) va donar a llum i va anar a treballar com aquell que diu el dia després.
Jo, ara que sóc àvia, entenc que el millor que li pot passar a un nadó és estar amb la mare tot el temps que pugui, sempre que sigui possible! I dic això de "sempre que sigui possible" perquè, tal com està la vida, no es pot fer el que es vol i hi ha moltes dones que - per força- han de tornar a incorporar-se a la feina tot just acabada la baixa laboral (això, si en tenen, de feina!).
Hi ha altres mares, però, que podrien perfectament estar amb els seus nadons tot el temps que volguessin, perquè, gràcies a les seves circumstàncies personals, no els cal patir econòmicament parlant.
Després parlaríem de les que els surt de dintre i de les que no. De les que, encara que poguessin, prefereixen tornar a treballar de seguida, de les que no tenen feina i els representa un neguit (econòmicament parlant, però també personalment, perquè es senten frustrades per haver-se d'estar a casa). En fi, cada dona és un món i no ens hi podem ficar...
Del que ningú no va parlar, però, i m'hauria agradat sentir alguna de les veus que hi havia a la taula, és del pobret nadó.
Què diria, aquest bebé, si pogués parlar?
Ho deixo aquí... perquè el tema "té molta tela".
Aix, jo, és que des que sóc àvia he canviat moltes de les meves percepcions.
I deixeu-me dir, també, que si jo fos la sra. S.S. de S., en les circumstàncies en que deu poder viure (econòmicament parlant) em quedaria a casa cuidant del meu bebé i, quan passés un temps, intentaria conciliar la feina amb el fill.
Però això és el que jo faria.
Que en el seu dia, no ho vaig poder fer! (i que, com que encara no era àvia, no havia canviat moltes de les meves percepcions).
Imatge treta d'internet.
18 comentaris:
Jo vaig poder fer-ho, no pas per rica, sinó perquè vam tenir la sort de poder ajustar despeses. I em vaig passar vuit anys cuidant els meus fills, havent d'acceptar que el meu retorn al món laboral comportaria començar de molt enrere (no sóc funcionària) i que m'ha costat molt arribar a tenir una "feinademerda" (imagína't d'on vaig reempendre el camí). Però els vuit anys passats a casa, amb els meus fills, no els canviaria per res del món, són el millor que he fet en la meva vida. Perquè la vida, per a mi, no és la feina, que la feina és una cosa que es fa per tenir diners per viure. Ah! i sóc feminista eh! :)
Olé per tu, Clidice!
ai, si es pogués anar enrere...
jo no sé si sóc feminista... en qualsevol cas, m'agrada ser dona i que els homes siguin els nostres complementaris. He tingut la grandíssima sort de tenir dos marits més bons que el pa amb tomàquet!
i els homes companys de feina han estat formidables (i cobrava el mateix que ells... al menys mentre vaig treballar a l'escola)
en fi, diguem que sóc... personista?
:D
repeteixo, Clidice: Xapó per tu!
viure la infantesa amb una mare que ha treballat sempre també fora de casa, que no ha sigut esta imatge "buscòlica" de la maternitat, aprendre que no per això t'ha estimat menos, sentir que igualment t'ha estimat, que no li ha sigut fàcil en molts moments haver de compaginar la vida familiar i la laboral, penso que d'alguna manera també és una forma de "conciliació" marefilial...
ja sigue per necessitat purament econòmica, per pròpia voluntat i ganes de treballar, per gust i sentiment de responsabilitat envers allò que fan, o per necessitat o desig de sortir de casa, de sentir-se realitzades amb la feina, també perquè senzillament consideren que es pot ser mare i alhora treballar fora de casa, i portar els menuts amb altres menuts a la llar d'infants o amb algú altre que saps que el pot cuidar i atendre mentre tu treballes, durant unes hores... penso que mos afecta més la qualitat que la quantitat, i em dol pensar que hi ha mares que puguen sentir-se malament o culpables pel fet de no estar més temps amb los fills, per això que et dic, que valoro més com estiguem mentre estem que quant de temps hi estem.
al post te preguntes què deu sentir el fill d'aquella dona política... potser ja li agradaria estar més temps amb sa mare. però potser també està feliç mentre està amb qui el cuida, i segurament l'alegria que tenen mare i fill quan tornen a veure's també el compensa. vés a saber, potser ja petit comprèn que sa mare té esta dèria :) i a la seua manera, també s'estan fent amics.
Cert que no és una decisió senzilla, mai ho es.
Però jo, tant moderna i avançada al meu temps, crec que el millor per un nadó és estar amb la mare.
Jo ho vaig poder fer, amb molta estretor econòmica, però creu Reina del Mar, que és el millor que he fet.
D'aquí, en part, els estrets lligams que tinc amb els fills.
De totes maneres, conec gent que es dedica a la política, ja ho saps, i no pas poca, per alguns/es és una malaltia, no pensen en res més i crec que aquesta senyora que menciones, és una.
No cal dir que és una opinió del tot personal.
Cada cas és diferent, depèn de les circumstàncies i possibilitats econòmiques però certament en aquests darrers anys s'ha estès gairebé l'obligatorietat de fer-ho tot.
Si algú predica el contrari serà titllat de carca, evidentment.
A les dones abans se les pressionava socialment per tal que estiguessin a casa, ara se les pressiona per tal que en surtin i s'espavilin, però tampoc no es deixa triar lliurement.
No es vol parlar del tema perquè sembla un discurs antic però en molts casos és la dona qui vol tenir fills, més que no pas l'home, i té també en general menys ambició competitiva per assolir llocs que farien minvar la seva dedicació a la família.
Crec que en tot plegat hi ha una certa base biològica que ens entestem en bandejar.
De tota manera s'ha de dir que sobre l'instint maternal també s'ha fet molta literatura i mitificació, molta de la gent benestant d'altres temps enviava els infants a dida i després a un internat.
Crec que costa que la gent deixi de dir-te què has de fer, avui si una dona vol tenir cinc fills i quedar-se a casa un temps se la miren de reüll, segur que és carca, de l'opus i de dretes.
Tot i que en el cas de la política en qüestió, la Soraya, els clixés no responen al tema. La Chacón també devia deixar el nen en algun lloc quan anava a passar revista als canons i no en parlaven tant.
Crec que sempre s'han de respectar les opcions, en tot cas aquestes dames de la política i dels negocis segur que tenen recursos i calerons per cercar assistència, més greu és el cas de les currantes que han de pagar la hipoteca, amb tantes iaies fent de mainadera a la força.
També s'ha generat un discurs oportunista, crec que en part orientat a oferir llocs de treball, sobre les escoles bressol, abans era 'dolent pedagògticament' portar els nens a guarderies i maternals, ara sembla que sigui indiscutible que 'els va bé'. En fi, ens fan beure a galet per totes bandes.
Jo he de dir que els vaig dur a la guarderia i avui opino com l'Arare, em quedaria a casa un temps com Clídice, tot i que no estan traumatitzats, la veritat. No es pot tornar enrera i s'aprèn poc dels errors passats.
Quan vam fer la tria, i dic "vam" perquè va ser una qüestió de seure i fer números, fou amb la consciència de molts dels problemes que ha esmentat la Júlia. D'una banda, la iaia més jove vivia fora, de l'altra el salari d'ambdós no donava per pagar cangurs. En el meu cas reconec que els fills els vaig voler jo, d'entrada, els "necessitava", imagino que era cosa de les hormones, o ves a saber! Però un cop tinguts, dos de ben seguidets, vam descobrir que era el que més ens interessava del món, tant a la meva parella com a mi.
No sé si ells s'han criat millor o pitjor, no dubto en cap instant que les criatures de les mares, i els pares, que treballen, poden ser perfectament felices, però els que vam sortir guanyant, en aquest cas -i no en cap altre, que consti-, vam ser nosaltres, els adults.
El que sí que em va semblar terrible fou el menyspreu que existia en una certa casta de mestres d'escola sobre les mares que "no" treballaven ... fora de casa. Com si les que havíem optat per quedar-nos fóssim una pedra a la sabata d'un suposat feminisme. Recordo un dia, en una reunió de curs, quan el meu fill gran tenia cinc anys, que la mestra va demanar: "les mares que treballin que aixequin la mà", no recordo perquè era exactament. Li vaig preguntar si considerava que les que no teníem una nòmina no treballàvem -ganes de tocar el potet, ja m'enteneu-, la resposta de la senyoreta fou: "dona, no aniràs a comparar!". Jo li vaig fer notar que si jo fos una mare que treballés fora de casa cuidant els nens d'una altra això es consideraria treballar, ergo, si jo cuidava els meus estava treballant també.
El feminisme que nega el fet biològic de la maternitat és masclisme encobert. I voler fer que la dona s'assembli a l'home en quant a horaris laborals i fites a aconseguir, vulgui o no vulgui, sense tenir en compte aquest període, també és masclisme. Ah! i no vaig alletar els meus fills, no m'agradava. I, per això, també m'ho vaig haver de sentir dir tot. El cas és que sempre hi ha algú disposat a fer-te sentir culpable d'allò que triïs, sobretot si fas servir l'instint.
Ups, perdoneu pel rotllo.
JO VAIG DEIXAR LA FEINA AL TERCER FILL,UNA NENA MALALTISA,AMB LA MARE RECIEN MORTA,NO HAN VAIG FIAR DE CAP MES FAMILIAR,POTSER PERQUE JO VAIG SER UNA CRIATURA CRIADA PER TRES O QUATRE PARENTS, I NO VAIG VOLER QUE LA MEVA NENA PASSES PER LA MATEIXA EXPERIENCIA. VAIG TORNAR A TREBALLAR QUAN LA CUARTA TENIA CINC ANYS.....VA SER MOLT DUR,TOT ERA DIFERENT,PERO VA VALDRE LA PENA.
ARA EL DIA QUINCE HAN FARE CARREC DEL MEU TERCER NET,AN MIQUEL,LA MEVA JOVE ES REINCORPORA,I MALGRAT SER JO MATEIXA QUI S'HAN FA CARREC SENTO PENETA,TAN PETITET¡¡¡¡
JUGANT AMB BARCELONA
Iruna, et segueixo i sé que ets una gran mare! els teus fills tenen tanta sort!!! de tota manera, jo, si fos ara, faria números, com la Clidice, perquè gran part del meu sou (per no dir tot) anava a parar en mans d'una persona que havia de venir a casa a cuidar els meus nens mentre jo anava a cuidar els nens dels altres. Paradxal, oi? però així ens havien mentalitzat i potser els nostres instints maternals (al menys els meus) no estaven tan desenvolupats.Érem filles de la postguerra, les primeres que d'alguna manera, podíem disposar del nostre cos (teòricament, ep!) les primeres a utilitzar la píndola anticonceptiva, la primera generació que preferia treballar abans que quedar-se a casa... o la segona, que ara no vull ser més papista que el Papa!
una abraçada, iruneta!
Montse (que ja no puc tornar a entrar a través de cte de google, argggggggg)
Per suposat, Joana, que les opinions que jo dono aquí, també són personals, intransferibles i no volen semblar - per a res- dogmes de fe! Em limito a explicar, després de l'experiència que tinc (l'única que tinc com a mare i l'única que de moment tinc com a àvia) que si pogués tornar enrere, ara hi hauria moltes coses que canviaria.
Amb això no vol dir que em penedeixi del que vaig fer... perquè ho vaig fer pensant que era el millor... no sé si m'explico.
en fi... ja m'entens ;)
montse
Júlia, en aquesta frase que dius
"Crec que en tot plegat hi ha una certa base biològica que ens entestem en bandejar"
hi ha una veritat com un temple.
Al cap i a la fi, no deixem de ser mamífers.
De tota manera, entenc que hi ha un nombre ben gran de dones que no tenen cap interès en ser mares i això - evidentment- no és ni bo ni dolent, només és la seva opció, faltaria més!
Tu i jo som de la mateixa generació, ja ho saps tu bé (any més, any menys) així que ho hem viscut en pròpia pell, tot plegat!
montse
Clidice, en cert sentit, quan jo feia de mestra a Les Corts, fa una pila d'anys, en tancar la porta de l'aula, per una banda estava a la glòria (la meva vocació era/és total) però sempre havia sentit una certa enveja (que intentava amagar com podia perquè em feia vergonya només de pensar-hi) per les mares que deixaven "el gran" al cole i se n'anaven amb "el petit" cap a casa, mentre jo tenia una cangur a casa meva cuidant-me el meu petit...
ara en sóc plenament conscient, llavors potser no ho volia veure. O potser, senzillament, com que era el que tocava, ho feia i punt.
aix...
Jugant, segur que el teu nét, amb tu, estarà a la glòria divina ;)
llàstima que no es pugui conciliar "de veritat" la feina amb la vida privada, eh?
abraçada!
montse
Que en són de valentes aquestes dones del PP.
Estic completament d'acord amb algunes de les dones que heu opinat per aquí.
Les dones del PP són tan valentes com les del PSOE, que la Sra.Chacón va regalar mitja baixa maternal al seu home i se'n va anar a dirigir l'exèrcit!
En aquest país no està prevista la conciliació, ja que si partim de la base que les recomenacions de la OMS i Unicef són alletar exclusivament fins els 6 mesos, és impossible complir-ho si la baixa maternal s'acaba a les 16 setmanes. Això per una banda.
L'altra és la impossibilitat d'endur-se els bebés a la feina (que a moltes feines, adaptant una mica els espais, podrien ser-hi). L'altre tema són les ganes de la mami de connectar-se amb el seu bebé o amb el món exterior. N'hi ha que necessiten estar in, n'hi ha que necessiten estar out. Les que necessiten estar out, la veritat, crec que no han valorat bé l'opció de ser mares, i potser haurien d'haver triat no ser-ho.
La senyora del PP podria fer com la ministra italiana que va comparèixer amb el seu bebé tendrament adormidet al foulard. Ho va fer com a acte de reclamar els seus drets, però ho va fer.
Si aquestes dones, amb càrrecs "tan importants" o "tan apassionades per la seva feina que no poden faltar-hi" es plantegessin fer-ho sense desvincular-se del seu bebé, otro gallo cantaria.
Que sí, que els bebés poden estar ben atesos per cangurs i iaies, però som mamífers per alguna cosa i la cosa és que ens gestem a una panxa, no a un ou, no ens desplacem a la primera sinó que necessitem que ens desplacin, i no mengem pel nostre compte ni estem preparats per fer-ho, i la nostra panxeta de bebé només està feta per menjar llet de mare (que la resta són còpies barates). I les dones estem fetes per parir i alletar. I les hormones així ho demanen.
El fals feminisme que mana treballar a les dones com un home, aixecar pesos com un home, i escupir com un home, és una barbaritat. Per sort, els homes i les dones som diferents, i cada un serveix pel què servix.
Si la mare necessita aire lliure per estar bé amb el seu bebé (parlem sempre de bebés), potser és que s'hauria d'haver decantat, d'entrada per l'aire, i no per un bebé.
Alguns dels pares joves de la meva família han demanat la baixa paternal quan els han nascut criatures. I, encara, alguna excedència i tot, per tenir cura dels nadons. Conec altres parelles ara encara més joves que fan el mateix.
¿No és més equitatiu?
Per si algú està interessat a escoltar un debat sobre aquest tema a la ràdio de Galícia, aquí teniu l'enllaç...
http://soundcloud.com/radiovoz/2011-11-29-debate-baja?utm_source=soundcloud&utm_campaign=share&utm_medium=facebook&utm_content=http%3A%2F%2Fsoundcloud.com%2Fradiovoz%2F2011-11-29-debate-baja
Olga Xirinacs,
el bebé necessita la mare, no el pare. O primer la mare i després el pare.
Tot depèn de si tenim en compte les necessitats de la mare o del bebé (que segueixo sense entendre com és que no coincideixen). Els pares, els primers mesos, tenen un altre paper, el de mare ja el farà la mare, no?
Publica un comentari a l'entrada