Entrades
Avui fa quatre anys que va morir el meu pare. El temps passa molt de pressa. Ell sap, allà on sigui, que no solament no l'hem oblidat, sinó que gairebé parlem d'ell cada dia. I si no en parlem, el tenim en ment.
Al principi va ser l'avi. Jo tenia tres anys.Recordo que jo el buscava, obrint totes les portes de la casa, i em deien que ja no tornaria mai més, que s'havia mort. Jo no ho entenia, i ara mateix no sé si els records que tinc són meus o dels que em rodejaven, que m'ho van anar explicant.
Uns quants anys més tard va ser el tiet Rossend. No vaig plorar, no em sortia, i estava molt preocupada perquè tothom plorava menys jo, però el fet que no plorés no vol dir que no em recordés d'ell, quan m'ensenyava un peix de vidre horrorós, que a mi em semblava meravellós, que tenien al bufet de casa seva. M'ensenyava les escates, fetes de vidre bufat i jo em fascinava amb els matisos vermellosos i rosats d'aquell peix i una altra cosa que em tenia embadalida era l'olor de la botiga (una drogueria) allà al passeig de Maragall...
Més tard van anar morint persones de la família, més aviat llunyanes, que tampoc no em feien plorar.
La meva trobada directa i furiosa davant la mort va ser als quinze anys, quan va morir en Rafa, un noi de la colla, a qui vam anar a veure a l'hospital, que va morir de càncer d'estómac. Allò va ser una tragèdia. En Rafa tenia 18 anys i m'havi promès que em portaria a ballar, perquè a mi encara no em deixaven anar de discoteca...
prefereixo no dir res - no avui, no ara - de la mort d'en Josep... el pare dels meus fills. Tenia 35 anys i un limfoma fulminant.
la iaia, que va morir quan jo no hi era ni tenia manera d'anar a l'enterrament...
A partir d'aquí hi va haver una treva, a la meva vida, van passar uns quants anys sense morts que m'afectessin.
I després... el tiet Manolo, els pares d'en joan Salvador, el tiet Miquel...
... i no vull continuar parlant del tema, perquè demà es casa el meu fill gran i estic molt contenta.
Seria bonic que els meus morts poguessin ser a la festa...
hauria estat bé que de tot això en sortís un poema, però no sóc poeta. Papa, alegra-te'n: demà es casa el teu nét gran, el teu "Ferranicu".
20 comentaris:
Arare, enhorabona pel casament!
I pots estar-ne ben segura, els absents... d'una manera o altra sempre hi són!
Una abraçada
Arare, et volia dir pràcticament el mateix que la Carme i com que ella ja ho fet i tan bé...
Que sigueu molt feliços el dia del casament!!!
Petons!
Mariana carinyo... et deixo unes abraçades immenses pels que ja no hi són (si més no de forma "física")
I unes bosses interminables de petons dolços, riallers com conffetti, aromatitzats de somriures i alguna llagrimeta, de cafè (noir!), de bosc i sobretot, sobretot, de mar... pel casament!
Moltes felicitats, estimada, estimadíssima nina.
reina i senyora del harem d'aquest xerraire que, malgrat molts cops mut, t'estima
:¬)***********
Felicitats, malgrat tot, així és la vida, plena de moments de tots colors.
Les desgràcies, com les alegries, són inevitables, però no per això més fàcils de digerir. Que vagi bé el casament!
Tens, teniu, tindreu sempre un lloc
a les festes, als àpats brillants,
als esdeveniments quotidians,
a la taula de fusta, a un ombrívol racó.
Linkats a un aroma, a un record,
a una llum, a la ingravidesa d'un mot,
torneu. Torneu per brindar amb les copes més fràgils,
que el cristall interpreta aquell so
d'un record reposat al celler dels cors...
Pèrdues... Com és que sempre que girem la mirada enrera hi veiem pèrdues? En determinats moments, les pèrdues semblen ocupar més espai a la memòria que els encontres. Sort que només és en determinats moments.
És potser perquè has ballat tantes vegades amb la mort que estàs tan plena de vida, Arare. Continua somrient, bonica. I els meus millors desitjos per al casament :)
Moltes felicitats als nuvis, als parents, a la mama del nuvi i a tots aquells que l'acompanyen, ni que sigui en el record :) Petons guapa :)
És difícil dir alguna cosa més del que ja s'ha dit. I és difícil no dir res davant d'unes lletres com aquestes.
És bonic que ho comparteixis. Avui, segur, tots nosaltres ens sentim molt a prop teu.
Deixe'm apropar-me encara una mica més i estampar-te a la galta un fort petó.
La memòria, a vegades trista, és vida, què t'he de dir.
Que siguin feliços ells i vosaltres també des de la memòria.
Ànims!
Aviat farà 29 anys que va morir el meu...
No has fet un poema però has sabut unir d'una manera molt emotiva la veneració i els records dels que no estan amb l'alegria del que hi son.
Guapa!
hi ha absències que són sempre presències; diferents, però presències.
Al llevar-nos, a la feina, a la compra, mentre fullegem o llegim un llibre, davant d'un paisatge, una frase, un germà o un fill, un dels tants moments...
Demà es casa el "Ferranicu" i segur que ell és feliç, tu n'estàs contenta i el capità també, i el Lauro diu..."osti la que m'estic perdent!"
Però hi serà.
Felicitat, arare, per tots vosaltres!
PD: Em podies haver posat una paraula de comprovació més fàcil, eh? Semblava rus i un tou de lletres i jo sense ulleres...ÔÔ!
:)
Felicitats al Ferrancico, i ànims!
Forma part de la vida, del nostre dia a dia...
Felicitats per el casament!
Moltes gràcies a tots i a totes, anava a dir que sou genials (que ho sou) però he pensat que potser semblaria que us faig la pilota. I jo no faig la pilota!!!
de totes maneres... sou genials!
Un pató!
El que escrius és molt bonic. La vida i la mort ens acompanyen en un cicle que ens resulta llunyà i extrany quan som petits i es va fent proper a mesura que creixem. Tohtom tenim les nostres "trobades" amb la mort. Encontres que van moldejant la nostra visió de la vida.
Petons,
Albert
És bo que els recordis. Vol dir que eren bona gent.
Publica un comentari a l'entrada