Del viatge 3. Frontignan (encore)

Doncs si. Continuem a Frontignan (i suposo que fins que passin les grosses tempêtes). Aquesta nit ha estat de vents del sud, però amb tanta contundència que hem dormit bressolats per les onades, tot i estar ben lligats al port. Sort, que estàvem ben lligats al port! si no, potser hauríem sortit volant!

Avui el dia no és tan gris com ahir. El sol surt tímidament i hi ha com una capa grisenca que ens envolta, però il·luminada per dintre, no sé si em sabré explicar, com si haguéssim agafat un vel i hi haguéssim embolicat una bombeta de molt baixa graduació, però que fa certa llum. És un bon auguri, tenint en compte el mal rollo que donava la grisor opaca d'ahir. Jo vaig tenir ganes de plorar. I feia molt temps que no em passava. Vaig plorar llàgrimes gruixudes que no portaven enlloc, però que em van alliberar una mica per dins.

Què surt, de dintre, quan una dona que aparentment ho té tot té la necessitat de plorar? algú m'ho hauria d'explicar. Segurament surten sentiments que havien quedat encallats algun dia i necessitaven ser alliberats. I

I va i  el sol i decideix no sortir.
I va el vent i es posa a bufar, sigui del nord o del sud.
I van els ulls i, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, decideixen deixar anar els sentiments encallats.
I va i et pregunten què et passa, si tot va bé.
I tu no saps què respondre, perquè no passa res, però passa tot.
I et dius que les hormones no poden ser... o no tant com fa un temps... o és que ens enganyen, amb la història de les hormones?

I llavors al dia següent et trobes aquesta bombeta embolicada en un vel gris i et sembla que encara no està tot perdut i tornes a agafar confiança en el que t'envolta, malgrat les notícies als diaris i a les televisions locals, que reflecteixen un estat molt semblant al de la teva terra: al cap i a la fi tots som Europa.

I si: seguim a Frontignan i segurament, per dos o tres dies més.

I ja porto dos tes i em sembla que toca marxar d'aquest bar... potser fins demà...

a veure si trobo una altra foto (ahir no en vaig fer cap, el dia nos'ho mereixia)

Ella sempre sembla tristona, i això que és la gossa més feliç de la capa de la terra! (si pogués parlar us ho explicaria)

ara em fa vergonya quedar-me més estona només amb elconsum dels dos tes, per això no em poso a respondre els comentaris d'ahir, només donar-vos les gràcies.

I continuarem escrivint!!!