09 de juny, 2010

Del viatge 3. Frontignan (encore)

Doncs si. Continuem a Frontignan (i suposo que fins que passin les grosses tempêtes). Aquesta nit ha estat de vents del sud, però amb tanta contundència que hem dormit bressolats per les onades, tot i estar ben lligats al port. Sort, que estàvem ben lligats al port! si no, potser hauríem sortit volant!

Avui el dia no és tan gris com ahir. El sol surt tímidament i hi ha com una capa grisenca que ens envolta, però il·luminada per dintre, no sé si em sabré explicar, com si haguéssim agafat un vel i hi haguéssim embolicat una bombeta de molt baixa graduació, però que fa certa llum. És un bon auguri, tenint en compte el mal rollo que donava la grisor opaca d'ahir. Jo vaig tenir ganes de plorar. I feia molt temps que no em passava. Vaig plorar llàgrimes gruixudes que no portaven enlloc, però que em van alliberar una mica per dins.

Què surt, de dintre, quan una dona que aparentment ho té tot té la necessitat de plorar? algú m'ho hauria d'explicar. Segurament surten sentiments que havien quedat encallats algun dia i necessitaven ser alliberats. I

I va i  el sol i decideix no sortir.
I va el vent i es posa a bufar, sigui del nord o del sud.
I van els ulls i, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, decideixen deixar anar els sentiments encallats.
I va i et pregunten què et passa, si tot va bé.
I tu no saps què respondre, perquè no passa res, però passa tot.
I et dius que les hormones no poden ser... o no tant com fa un temps... o és que ens enganyen, amb la història de les hormones?

I llavors al dia següent et trobes aquesta bombeta embolicada en un vel gris i et sembla que encara no està tot perdut i tornes a agafar confiança en el que t'envolta, malgrat les notícies als diaris i a les televisions locals, que reflecteixen un estat molt semblant al de la teva terra: al cap i a la fi tots som Europa.

I si: seguim a Frontignan i segurament, per dos o tres dies més.

I ja porto dos tes i em sembla que toca marxar d'aquest bar... potser fins demà...

a veure si trobo una altra foto (ahir no en vaig fer cap, el dia nos'ho mereixia)

Ella sempre sembla tristona, i això que és la gossa més feliç de la capa de la terra! (si pogués parlar us ho explicaria)

ara em fa vergonya quedar-me més estona només amb elconsum dels dos tes, per això no em poso a respondre els comentaris d'ahir, només donar-vos les gràcies.

I continuarem escrivint!!!

17 comentaris:

barbollaire ha dit...

aquí plou, llampega, trona...
Fa més fresqueta...

Va! una abraçada infinita, Perla de Labuan
Un sac de petons de tots els colors

:¬)*

Anònim ha dit...

POTSER LA TEVA TRISTESSA NOMES ES UN ESCLAT DE SENSIBILITAT DAVANT EL ESPECTACLE EN GRIS.....
JUGANT...

Cafè amb lletres ha dit...

Dies humits, tan per fóra com per dins. Visca l'alliberació!

poesiaula ha dit...

Arare, poeta de dia gris!

Clidice ha dit...

doncs els que en saben diuen que les llàgrimes són la forma d'alliberar un excés d'hormones, però no és gaire poètic, la veritat :) no oblidis mai que el sol continua essent allí, al darrera de la boira :)

Josep Lluís ha dit...

Llàgrimes salades com el mar que uns envolta. Què faríem sense elles?...

Joana ha dit...

Jo a vegades també ploro i no sé per què. Tant se val.Com el cel necessitem descarregar-nos :)
Disfruta!

Albert ha dit...

EM sembla que els comentaristes predecessors ja han dit el que s'havia de dir les llàgrimes. Nosaltres et deixem, només, un petó mariner. Vaig a posar en marxa aquesta casa!

Arare ha dit...

Albert, ja heu posat en marxa la casa? això voldria dir que, al menys una part de la família ja està de vacances?

Arare ha dit...

Joana, deu ser el que tu dius: que necesitem descarregar-nos a base de deixar llast, encara que sigui en forma de llàgrimes.

Arare ha dit...

Josep Lluís, no podríem viure sense llàgrimes, els ulls semblarien de suro, hehehe...

Arare ha dit...

Si, Clidice, però queda ben amagadet, eh? :D

Arare ha dit...

Ja m'agradaria, IBM, però no passo de saber escriure allò que ja està escrit, com el quedeia aquell "un dia gris a Madris"

Arare ha dit...

Cafè amb lletres, em semblaves coneguda i, efectivament, ho eres. Un petonet des d'aquest juny d'hivern!

Arare ha dit...

Jugant, una mica de vermell no m'hianiriamalament, en aquest paisatge, però sembla que no vol arribar a sortir...

Arare ha dit...

és un consol, Barbollaire, però ja seria hora que parés de ploure, tronar i llampegar... m'agafo gairebé tot el sac, l'hauràs d'anar reomplint! petonet també per tu

A Equipe ha dit...

Mi blog tiene un contenido

Selección de los mejores blogs de Cultura de España!
http://meublogtemconteudo.blogspot.com/

Enhorabuena por tu blog!

Eres parte de mayores y mejores
Selección de los mejores blogs de Cultura de España!
Los premiados-Just Blog -
Seleccionados por nuestro personal, que se encuentran ahora entre
la mejor y más prestigioso blog cultural español!

"Tenemos más de 100 de Brasil y ahora estamos seleccionando con cuidado
Blogs de España, Portugal e Italia. "

Su enlace está aquí:

http://meublogtemconteudo.blogspot.com/


Tome nuestro sello en:
http://meublogtemconteudo.blogspot.com/


Atentamente,
Equipo del Mi blog tiene un contenido

http://meublogtemconteudo.blogspot.com/