Mil posts i un desastre (retocat a l'hora del desastre)

Com podeu observar, a poc a poc vaig tornant a afegir els gadgets i les adreces "perdudes", però paciència, que no es va conquerir Zamora en una hora, eh? i les coses de Palasio van a poc a poc!
________________________________________________

El desastre és que he "perdut" tots els enllaços dels blogs que tenia enllaçats, però "que no cunda el pánico" perquè estic fent provatures i entre aquesta nit i demà ho arreglaré (o ho acabaré d'espatllar, que tot podria ser)

I ara he de sortir, així que no puc espatllar res més... no us preocupeu, us tornaré a enllaçar!
_________________________________________________

Miro de fer-me un regal. Un regal de blog. Aquest és el post número mil. Esperava una alegria més gran.
Al cap i a la fi, només es tracta d'un nombre; de vegades, esperem que inutilitats com aquesta ens facin una mica més feliços, però potser és que anem perdent la capacitat de ser feliços amb coses tan banals.
Em faré un regal. Un regal de blog. Vaig començar  a l'espai msn pel juny del 2005, quan a casa fèiem obres. El meu pare encara vivia, el meu fill mitjà encara no s'havia casast, el meu nét encara no havia nascut, tenia ganes d'escriure una novel·la. Fa mil anys que tinc ganes d'escriure una novel·la i fa mil anys que no ho faig. Tinc tantes coses a dir que no m'hi poso. Per això vaig començar un blog; per escriure la novel·la de la meva vida quotidiana. Llavors vaig veure que la gent em llegia i em deixaven comentaris, jo pensava que només es tractava d'escriure per mi... i així va començar tot.
Pel novembre em vaig passar a blogger. Trobava l'espai de messenger poc seriós, malgrat que jo no sóc gens seriosa. però necessitava una mica menys de coloraina i una mica més de seriositat; seriositat que ben aviat em vaig saltar a la torera.
Vaig estar tres anys escrivint en català i traduint-ho tot al castellà, perquè tenia lectors de tota la península i alguns del continent sudamerìcà, però va arribar un dia en què em vaig cansar. Llavors vaig decidir tornar als orígens i escriure només en català. Automàticament vaig deixar de rebre visites de la resta d'Espanya -excepte uns quants amics lleials que es molesten a fer servir els traductors. Em consta i sé qui són; els ho agraeixo molt! - a poc a poc els sudamericans que em llegien van anar deixant de fer-ho.
He tingut lectors amb els quals m'he trobat físicament. D'altres, amb qui no m'he vist mai; alguns que no m'han volgut veure a mi, d'altres a qui jo no he pogut veure.
En tots aquests anys he tingut etapes on em llegia i comentava molta gent i etapes més tranquil·les, com l'actual. Hi ha hagut canvis. Hi ha hagut blogaires que han desaparegut de la xarxa; en algun cas, m'ha sabut molt greu (és el cas de l'Onix, per exemple, o de la Williams)... en d'altres casos ni me n'he adonat fins que per algun motiu de convocatòria blogaire he vist que ja no hi era...
Estimo molts blogaires que no he conegut i d'altres que he conegut. Em són indiferents alguns altres, de la mateixa manera que jo els en sóc a ells.
Em sembla que no dic res que no faci referència a la vida mateixa, amb tots els seus conjunts de relacions, amb amors i desamors (no pas en el sentit de parella)...
M'he enamorat de blogs i he abominat d'alguns altres blogs... més o menys, com tothom.

I bé: arribant al post - digueu-n'hi apunt - número 1.000, continuo aquí i aquí continuaré fins que me'n facin fora. o fins que a algú se li acudeixi la brillant idea que per escriure haguem de pagar... espero que això no passi mai, seria una llàstima perdre un món com aquest, una altra cara de la literatura. O potser una altra cara de la vida. Segurament no té res a veure amb la literatura. o si. Jo no ho sé. Només sé que continuaré.

Ara m'he de buscar un regal per al blog, però aquesta és una tasca que requereix una mica més de temps del que tinc ara mateix.