Una mica de res, amanit amb sense.

Dissabte a la nit estàvem sopant en un xiringuito que tenim per aquí on es menja rebé, tot i que no sigui un lloc "de menjar fideus". Érem cinc persones, a la nostra taula. Hi havia totes les altres taules plenes i tothom menjava més o meys el mateix: amanides i morralla (peix barrejat, del que queda a les xarxes, de "poca categoria" però més bo que el millor caviar iraní del món, segons els meus ullls i el meu paladar). Qui més qui menys tenia feina a rosegar el pa amb tomàquet, el bocí d'amanida o les cuetes cruixents de les anxoves, dels burrets o de les pelaies. (Adverteixo que tot i que ja he esmorzat, m'està agafant gana)...

Es sentien diverses converses (perdó per la cacofonia), però tothom anava per feina. Nyam, nyam.

El partit del Barça- Atlètic de Madrid estava començant. Cada vegada que el Barça feia un gol, a la nostra taula hi havia certa manifestació d'alegria, encra que ningú dels que érem es pot considerar "futbolero" del tot, excepte - potser- el meu cunyat, que era el que manifestava l'alegria amb més intensitat. La meva cunyada i jo cada moment preguntàvem per què "allò" havia estat "fora de joc". El meu cunyat, fent servir les copes i els gots, amb el tovalló com a pilota, ens explicava, molt didàcticament, què volia dir "fora de joc". La topografia mai no ha estat el meu fort i aviat vaig centrar-me més a parar l'orella a veure de què parlaven a la taula del costat que a assabentar-me dels enrevessaments de "l'esport rei", com diuen els comentaristes de futbol.

Bé, tota aquesta faramalla que precedeix ve només per fer-vos saber que normalment no és que jo sigui una tafanera - que també, ep!- sinó que no m'interessa gens el futbol, encara que "el meu" equip marqui cinc gols. Van ser cinc, oi que si? Cinc gols, algun penal, algun fora de joc, algun Aaaaaaaaaaaiiiiiiiiiii! per part del meu cunyat, algun aplaudiment... i mentrestant, a la taula del costat, que eren de l'Atlètic, ens deixaven, allò que els castellans diuen "como hoja de perejil".

Van fer un poti-poti amb el futbol, el bàsquet (que dissabte no tocava, oi que no?) el Fernando Alonso (ja em direu què hi pintava), en Guardiola, la crisi, la bombolla de la construcció i el president Montilla, que rieu-vos-en vosaltres dels gags de Polònia. Van acabar dient que els barcelonistes eren uns eixelebrats "como todos los catalanes, al fin y al cabo".

Abans de les postres encara vaig tenir temps de sentir que, a la tele s'estan lluint, amb l'anunci dels romanesos. (Veus? en això penso que tenien raó)... de veritat caldria, fer un anunci perquè sapiguem que de romanesos n'hi ha de bons i de dolents i que ells ens ensenyen els bons, com a les pelis d'indis i cowboys?...

Ja fa un any que a casa tenim una noia romanesa que és un encant, que s'estima la meva mare com si fos la seva pròpia àvia i té cura d'ella com si li anés la vida. Ens l'estimem tots. No li agrada gens, aquest anunci. Diu que "el movimiento se demuestra andando" i crec que té tota la raó.

Si, ja ho sé, que aquest post no diu res. Però és que els posts han de dir alguna cosa? Hem re demoure consciències cada dia i cada punt i moment? Bé, es poden remoure consciències de moltes maneres i aquesta és la meva. A més, costa tan poc, sortir d'un bloc, oi que si? Encra no he acabat de decidir si li vull dir bloc o blog. Tinc un embolic lingüístic amb aquesta parauleta. Perquè al cap i a la fi, un bloc és una llibreta, i això podria molt ben ser una llibreta virtual, on els fulls no s'acaben mai. No cal que m'expliqueu que blog ve de la paraula "bitàcola" en anglès, que ja ho sé. Però a mi m'agrada més escriure en un bloc que en un blog, què voleu que us digui.

Dissabte - per acabar- vam acabar la sessió nocturna fent badalls davant una banda - que no sé com es diu- que eren els teloners de la banda que anàvem a sentir de veritat: la dels meus amics, The Fisherman Brothers, de Malgrat de Mar, que aquests si que ens van treure la son de les orelles (sobre tot pel volum de la música, ep!) Xapó, xavals!

Només una observació: per què no feu els concerts a les 8 de la tarda, eh? eh? eh? que els iaios ja no estem per aquests trotes (cof-cof)

Bona setmana!

p.d.- avui a la tarda posaré fotos, que ara no tinc temps.