Llibres i llibres

Imatge trobada a google. Ell és el meu admirat professor, Jesús Tuson.

Mentre esperava resultats d'una prova mèdica vaig entrar a una coneguda llibreria catalana on els socis tenim un 5% de descompte, ens donen punts per anar acumulant (com al Caprabo) i on mai han après a ser gaire simpàtics amb els que hi comprem. Mentiria, però, si digués que la caixera va ser antipàtica, perquè, molt amablement, em va explicar tot el que li vaig prguntar, així que per una vegada i sense que això senti precedent, aquella noia va ser molt amable.

Tenia una hora per endavant i ja m'havia pres dos cafès - que són els permesos al dia- i no sé quantes infusions. Ja no em podia permetre el luxe de prendre res més, sota pena de passar-me la resta del dia fent pipins, així que allà em vig ficar. Una hora en una llibreria! Un dels plaers més intensos que conec.

Evidentment, malgrat que l'economia no la tenim gaire pròspera, tot i que en pitjors places hem torejat, que diria aquell, vaig sortir amb el cistellet (quin cistellet, si ara que hi penso, no n'hi havien?) vaig sortir amb cinc llibres als braços. Tot seguit us els comento:

Jaume Cabré: El sentit de la ficció.- Aquest llibre me l'havia deixat la Mati fa un parell d'anys i em va agradar molt. Volia "tenir-lo". No us ha passat mai, això? Hi ha llibres que llegeixes i prou. N'hi ha d'altres que els voleu "tenir". Doncs això.

Jesús Tusón: Una imatge no val més que mil paraules (contra els tòpics). Aquest és un llibre que s'assembla força (bastant) a un altre del què ja us vaig parlar quan me'l vaig comprar també deu fer un o dos anys (o tres, perquè el temps passa volant), Mal de llengües. Recordeu??? Tusón va ser el meu profe de lingüística quan estudiava Magisteri allà pel Pleistocè. Sempre dic que el seu suspens al meu primer examen amb ell em va fer reaccionar i estudiar com una boja, més que res, perquè m'encantava com feia les classes i com s'explicava, vaig acabar mig enamorada (no, d'ell no, què us penseu?) de Jacobson, de Chomski i "aquests"...

Haruki Murakami: Tòquio Blues i del mateix autor, Kafka a la platja. Aquest estiu havia llegit El salze i la dona adormida (dic el títol de memòria, era una cosa així). Mentre era de viatge us en vaig parlar. Vaig trobar-lo d'una lectura gens fàcil, però cada història, cada conte, m'atreia profundament i no podia parar de llegir-lo. Tal com dic, estrany, força estrany, però ben escrit, molt ben escrit. Paraules que es desfan a dintre i que diuen coses, malgrat la seva estranyesa.

I finalment, per fer callar la meva consciència, que em deia que a veure si era una mica considerada amb el capità, vaig escollir, de Frank Schätzing: El quinto día, un llibre de 969 planes, que van recomanar al grup ·stella, que hem revifat gràcies a un invent que es diu Facebook i que encara no domino, entre altres coses, perquè no em sobra el temps.

Tots ells, a excepció dels de no ficció, són edicions de butxaca. (No està el horno para bollos).

Ah! I felicitats, Jean Le Clézio ,Premi Nobel de literatura d'aquest any: no li he llegit res de res (mea culpa)...

i per últim, com tots sabeu, avui es compleixen cent anys del naixement de Mercè Rodoreda, la "meva ". Felicitats, mestra!