La Ràdio, la tele (xorradeta)

Quan he tornat a casa m'he adonat que a Catalunya Ràdio ja no hi ha l'Antoni Bassas. Em sap greu. La noia que hi ha ara no ho fa pas malament, al contrari, només que el format que li han donat al programa és, dintre de ser el mateix, diferent.
Potser m'hi hauria d'acostumar. Però com que l'home i la dona som animals estranys, a casa "ens hem passat" a RAC 1 i escoltem "El món". No és que en Basté ens agradi més - tot i que ho fa molt bé- només és una qüestió d'aquelles que no saps ben bé com ha anat. Estaves acostumat a uhna cosa i de cop, te la canvien. Llavors tu també canvies. Així de senzill.

Sigui com sigui, mentre llegia el correu i feia el cafè amb llet matinal, he sentit una pregunta que ha fet en Basté als seus oients. Pregunta que jo no podré respondre, entre altres coses perquè rarament truco a la ràdio i perquè no hi seré, que vaig a treballar. Participava a l'Enigmàrius. Que em sembla que encara es fa, però el fet d'haver canviat el dial de la ràdio... fa que no hi pensi. Ja us ho dic: costums i rareses de l'ésser humà quan li canvien els esquemes.

Bé, que encara no he dit quina pregunta ha fet en Basté. Li prenc la paraula - amb el teu permís, noi- i us ho pregunto a vosaltres:

- Quina és la sèrie o programa de la teva vida adolescent? aquella sèrie que us ha marcat, pel que sigui?

Jo confesso que no en tinc una de sola. Quan a casa meva encara no hi havia tele i l'havia de veure a cals oncles o a ca la veïna, veiem un programa que bé podria considerar-se una sèrie. Es deia "Y al final, esperanza". Evidentment, en castellà. No hi havia - encara- ni l'UHF. Només un canal i cap comandament. Si volies, podies desconnectar la tele, però t'havies d'aixecar de la cadira i prémer el botonet. Cap mena de guerra de comandaments.

Recordo que d'aquesta sèrie que us dic, el que m'agradava era que sempre et plantejaven una història que començava i acabava; és a dir, no calia que la seguíssis, si no volies. Per tant, els entesos, potser em diran que "això no és una sèrie". Bé. Potser no. M'agradava molt la música, la sintonia. Encara la tinc al cap, la llàstima és que no l'he trobat mai ni amb l'emule ni a sant Google ni res. No té cap mena d'importància, només és un caprici.

I si parlem de sèries enteses com a tals, doncs diria que no n'hi ha només una, que m'hagi "marcat". Home, marcar el que se'n diu marcar, tampoc seria la paraula, però que les recordo amb certa melangia, sobre tot perquè el record sempre vol dir que fa molt temps que es va donar, allò que recordes, i això sempre pot produir cert desencís, en veure com passa el temps...

Va, us en diré dues.

"Fama" - La veia quan anàvem a dinar a casa els sogres els diumenges a l'hora del cafè, en F. era molt petitet i a mi m'encantava veure com es delien per ballar una colla de nois i noies, quan jo portava quinze o setze anys anant al "Timbal" a fer Gym Jazz i erem quatre gats! Llavors es van disparar les matrícules! quines coses...

Bé, jo a l'adolescència no mirava la tele, perquè no tenia ni temps per fer-ho... m'encantava "Cesta y puntos", els dissabtes a la tarda, però crec que ni tan sols era adolescent, encara... no ho sé, se'm confonen els temps...

L'altra sèrie que em va "marcar" - no us en rieu, sisplau- va ser aquell bunyolet ensucrat anomenat "La casita de la pradera". Uix...mira, ja ho he dit, apa!

I quan els meus nens eren petits... "Mazinger Z" "Los mosqueperros" "Dr. Slump i l'illa del pingüí" (d'on va sortir el meu nick Arare) etc...

I ara ja callo. Ja em direu. Avui, un post ben senzill.