Reflexions d'estar per casa

Arriba un moment a la vida en què et preguntes cada dia les mateixes coses, que cada punt i moment estàs pensant en allò que des de sempre t'ha fet dubtar dels valors que t'han inculcat.

Arriba un moment a la vida en què et planteges com és que sempre fas voltes als mateixos temes, que et sents impotent, després d'haver passat l'etapa aquella de la jovenívola sensació que tens la força suficient per canviar tot allò que no t'agrada per alguna cosa que s'adigui amb les teves idees, que penses que encara que no siguin les millors, potser són millors que les que imperen.

I uns anys després d'aquest moment, anys que a tu et semblen pocs però que en realitat són molts, tires la tovallola i et dius a tu mateixa que no. Que no hi pots fer res - o res més del que ja has fet o has intentat fer- i que les coses potser no estan tan malament . O sí, però tu no tens la força física ni moral per canviar-les. I llavors, el que deia: tires la tovallola i comences a escombrar cap a casa.

Escombrar cap a casa en un sentit metafòric, és clar!

I et dius: els meus fills tenen tots un projecte de vida i prou feina tindran per tirar endavant, però tenen - encara, i que duri- la força suficient, tant física com moral, per lluitar per les seves idees i per dur a terme els seus projectes, llargament somniats.

I et proposes ajudar-los - si es deixen- amb allò que puguis; amb la poca força física que et quedi, amb la poca força moral que t'han deixat les escorrialles de la teva lluita. Si t'és possible, també intentaràs ajudar-los econòmicament en petites coses que els puguin fer més feliços... sempre en coses que les teves pròpies creences et fan pensar que no són inútils. Equivocació? potser si. Conscienciació desmesurada? potser també. Però mira, els vicis, que se'ls paguin!- per altra banda, veus, amb satisfacció, que de vicis no es poden permetre el luxe de tenir-ne.

Fas una ullada al teu voltant i veus que més o menys, la gent amb qui et fas, aquells amb qui et sents més identificada, va tirant endavant igual que tu. I et tranquil·litzes. I et dius: potser, al capdavall, això és la vida.

I llavors entens per què els teus pares, fa un munt d'anys, quan els deies allò de " no et preocupis per mi, tu viu la teva vida i no pateixis", et responien que ells, veient-te a tu i als seus néts feliços ja en tenien prou.

I llavors comences a pensar i et dius: no canviaré el món. Seré feliç si veig que els meus fills i els meus néts són feliços. I no demanes res més, i la consciència comença a endormiscar-se i t'adones que no és dolent que sentis benestar, que potser el pecat original no et toca només a tu, que està molt repertit. I la culpa comença a esvaïr-se. O no.