Dia de reflexió

La meva inspiració divina per fer el meu acte de reflexió.

Presentació del poemari llibertat

Ahir va ser un dia molt especial.

Vaig tenir el goig de presentar el poemari Llibertat, llibre núm.6 de la Col·lecció Relataires, que va posar en marxa l'Associació de Relataires en Català (ARC) de la qual, actualment, sóc presidenta.

La Sílvia Romero, la presidenta anterior, havia deixat el llistó molt alt i per això, tant jo mateixa com la Mercè Bagaria i en Sergi G. Oset, que formem el que nosaltres en diem l'Equip de Presidència, hem hagut de treballar dur per preparar aquesta presentació.

Estic contenta (estem contents) perquè la nostra feina es va veure recompensada per una més que esplèndida presència de relataires, poetes, rapsodes, amics, coneguts i lletraferits en general i la sala de la Biblioteca Vapor Vell feia goig de veure.

Vaig començar amb un nus de nervis a l'estómac, però a poc a poc vaig aconseguir desengrunar tot el "discurs" que ens havíem preparat i el recital de poesia va resultar tot un èxit.

Vam aprofitar l'acte per fer un homenatge al poeta Salvador Iborra, tristament desaparegut (assassinat al barri vell de Barcelona, on vivia) ara fa poc més d'un any.

Tant la presentació del llibre, com la "posta de llarg" del nou equip de presidència (Mercè, Sergi i jo mateixa) com l'homenatge a Salvador Iborra, van ser un veritable èxit.

Si voleu llegir una crònica realment esplèndida (tots els que em seguiu i em coneixeu sabeu que no sóc gens bona, comentant llibres, ni pel·lícules ni esdeveniments) podeu anar a veure què n'ha dit l'Anna Mª Villalonga. Us asseguro que ella sí que ho explica bé!

També podeu consultar Lo Cantich  o el blog de l'ARC.

Us deixo unes fotos.

EL LLIBRE

L'AMBIENT GENERAL

RECITANT UN POEMA

JA HE ACABAT... ARA PARLEN ELS POETES

ELIES VILLALONGA, EN L'HOMENATGE A SALVADOR IBORRA

FOTO DE FAMÍLIA

El blog se m'escapa...

El blog se m'escapa de les mans...

Porto uns dies - concretament des del 6 d'ooctubre- que no puc dedicar als blogs (ni als meus ni als altres) tota l'atenció que voldria. He acceptat un càrrec d'aquells que donen moltíssima feina,  feina que faig amb moltíssim gust, encara que no sigui una feina remunerada. D'alguna manera, sento que estic posant el meu granet de sorra per la nostra cultura, n'estic encantadíssima i deixem-ho aquí.

La qüestió és que no tinc temps per dedicar-me al blog, ni per escriure, ni per llegir-vos.

El que jo espero és familiaritzar-me amb la nova etapa començada i desitjo que arribi un moment en què pugui continuar compaginant la vida privada-familiar, la vida laboral, aquesta etapa que he començat i els  blogs. A fe dels déus que ho desitjo, però, com diuen els cambrers, "escolti, que només tinc dues mans".

I per tant, només puc portar dues safates (com a molt, tres!)

No us oblido, estic per aquí!

i també em moc pel facebook i el twitter  (m'és més fàcil, no em porta tanta estona com el blog)

aprofito per...

Va de cine: Lo imposible

Aquesta setmana he vist "Lo imposible".

Com que jo sóc molt dolenta fent crítica de llibres i pel·lícules, aquí us deixo una magnífica crònica, amb la qual  estic absolutament d'acord en tot excepte quan diu que no li acaba de convèncer l'actuació de Naomi Wats. A mi la Wats també em va encantar. (amb el teu permís, Bargalloneta)

Déu n'hi do! jo, per més que hi penso, no em puc arribar a imaginar - ni després de veure la pel·lícula- què devia representar aquella tragèdia per tantíssima gent. Quina sort va tenir la família protagonista, dintre del calvari que van viure!

Don't worry

Vaig a xiular i  a mirar cap a un altre cantó o pararé boja.

Aigua va!

Feia dies que no venia... és que vaig força de bòlit!

Però ara, que sentia la ràdio (esport d'alt risc, en els dies que corren) he sentit, entre moltíssimes altres bestieses,aquesta. I no me n'he pogut estar: fins i tot ho he twitejat (si, ja tinc twitter, encara que només tincgui 11 seguidors i no piuli gaire).

La notícia en qüestió és que ahir, la periodista isabel San Sebastian,en una entrevista a Punto radio, entre altres bajanades, va dir que a Catalunya ni tan sols podem reciclar perquè els cartells dels contenidors són en català.

Ooooostres, que fort! no sé vosaltres, a casa meva les bosses ja surten soles, de dies que fa que no puc reciclar.

Ha arribat un moment que penso que visc en un còmic. Vosaltres no? La llàstima és que s'ho creuen i ho diuen seriosament.

ai,ai,ai...

Benvinguts/des al meu blog; avui podeu agafar un pastisset de colors i brindar a la meva salut!

(imatge de google)

help

Necessito savis informàtics:

per un error, he marcat un missatge com a "blocat" i el meu outlook m'ha bloquejat, efectivament, l'etnrada de missatges que provenien d'aquell remitent.

No veig de quina manera ho he de fer pequè m'ho desbloquegi...

Algú en té idea?

Gràciesssssssssss

Quins pebrots!

En una entrevista a Telemadrid, el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, ha dit aquest dimarts que hi ha "algunes evidències" que vinculen l'augment del sentiment independentista en algunes comunitats "amb la direcció que ha portat el sentit educatiu".

O sigui: jo, com a mestra des de l'any 1972, i més tard com a psicopedagoga, sóc "culpable" que hi hagi milers de catalans que es volen independitzar. Deu ser això, perquè no crec que sigui per una altra cosa...

Ara que hi penso, si, jo vaig contribuir a que els nens i nenes de Catalunya poguessin aprendre a llegir i escriure en la seva llengua materna. TAMBÉ en castellà! perquè els primers anys, al menys a la meva escola, es feia l'educació bilingüe.

Si, és veritat, Sr. Wert.Jo confesso. Mea culpa, mea culpa, mea grandísima culpa.

I ara què farem?

Wert ha negat que la seva reforma educativa tingui un objectiu recentralitzador.

Ah, de veritat s'ho creu, això?

Però, digui'm: A  qui vol enganyar?


tothom té dret a rebre l'educació en castellà i que aquesta sigui la llengua vehicular a l'escola.

Vejam: atenent-nos a la sagradíssima Constitució, la llei l'empara tant a vostè quan diu que vol que tothom rebi l'educació en castellà, com a mi quan dic que vull que tothom - a Catalunya- rebi l'educació en català.
Així doncs, estem en les mateixes circumstàncies. I si jo vaig a viure a qualsevol punt d'Espanya, tinc dret a que els meus fills - que són catalans i parlen una llengua que també és oficial dins l'estat espanyol- siguin educats en català. Ara citi'm, si li plau, quantes escoles catalanes puc trobar arreu de l'estat, que no siguin a Catalunya.

I paro aquí perquè he acabat les existències de til·la a casa meva.

Valor!

Es pot estar o no d'acord amb les seves idees, no m'hi fico, en aquest tema.

Però, independentment de tot això, Sr. Mas, avui estic al seu costat. Prengui's una til·la (o un red-bull)

Com diuen "ells"... Valor i al toro!

d'això... mai no he sabut per què es diu allò de "la caverna mediàtica" (digueu-me ignorant), però ahir, que - com que sóc massoquista- vaig posar una estona intereconomia, vaig entendre que potser deu ser que a dintre de l'esmentada caverna hi ha molt de cromanyó...

Què volem fer?

Bon cap de setmana passat per aigua!

Acabo de trobar-me aquesta foto al feisbuc. Ja l'he compartit allà i ara la comparteixo aquí.

Diu tantes, tantes coses!!!

Per pensar-hi...

Se m'acut que aquesta música podria anar bé al carrussel... què us sembla?

?¿?¿?¿

Ànimes caritatives que sabeu com funciona la nova modalitat de blogger:

Com es canvia la foto del títol del blog?

Va, Miquel, que tu la canvies molt sovint... explica-m'ho!

Gràciesssssssss

A cop de tuit

un dia parlava amb un senyor molt vell (més de cent) i li vaig preguntar:
- Com us ho heu fet, per arribar als 103?
- Amb molta paciència - em respongué.
Aquest any en complirà 104.

Un altre dia, un senyor també força vellet estava parlant amb el capità i aquest li explicava alguna cosa de feina. L'home no el va entendre i el capità li va dir:
- No pateixi, li ho repetiré. Ens fem grans i de vegades no acabem d'entendre les coses.
L'home li va replicar:
- No. No ens fem grans.  Tu ja ho ets, de gran. i jo sóc vell!

No tenia pas intenció de parlar de grans ni de vells, o si, però en el sentit que com més gran em faig més em desborda i m'aclapara el cop de tuit, la notícia llampec, les declaracions de polítics, homes d'estat, esportistes, intel·lectuals i persones-normals que no callen, no callen, no callen (no callem)... els diaris, la ràdio, la tele... tot, tot, tot, supeditat a la rapidesa, a no poder parar mai, mai, mai!

PROU!

sisplau...
deixeu-me pensar, deixeu-me pair... deixeu-me viure lentament, jo que no he parat mai i que ara reivindico la meva pròpia lentitud i trobar la paciència en algun forat de l'espai vital...

sisplau!

Canvio de xip, perquè si no ho faig acabaré malament del cap, que és del pitjor lloc que es pot acabar malament (veges tu, que diria la meva amiga valenciana, ara em sortia < el pitjor "puestu" >. Estar malament del cap és del pitjor "puestu" que pots estar malament!)

El dia que va venir el mecànic amb la peça pel Blauet, allà a Valence, que jo comentava: "ja ha arribat la peça, eureka!" (o una cosa semblant)... ai las! un cop muntada la peça nova, en uns minuts es va tornar a trencar, així que el Blauet no va poder sortir de Valence perquè no li funcionava el motor. L'A. ens va venir a buscar amb el cotxe i així va acabar un viatge que hauria estat perfecte (ho havia estat fins aleshores).

Una vegada a casa, jo m'hi vaig endinsar amb els cinc sentits, però el capità tenia la ment "allà". Dues setmanes llargues, ha tardat el "mécanicien" (ara no sé si hi ha alguna h intercalada a la paraula mécanicien, ja ho esbrinaré quan comenci a l'escola d'idiomes). Dues setmanes, gairebé tres. Finalment, motor arreglat. Entremig, manifestació, lectura de la constitució, matrícula a l'EOI, afers per Barcelona (que no han acabat), controls varis de la besàvia (que encara no han acabat), començament de curs, apuntar-me a un curs virtual de formació permanent del professorat (un dia empaperaré una habitació amb els títols, titolets i certificats col·leccionats al llarg de la vida, pot ser divertit) etc,etc,etc. Rutineta de tardor, amanida per un estat "especial" respecte a la meva estimada Catalunya. Em sembla que per mi és temps de "no escoltar ningú més que el meu propi cor" (queda molt ridícul, dit així, però és que n'estic farta, dels discursos, d'una i altra banda).

El capità, en aquests moments, està "baixant" des de Valence, amb el seu fill A. (que s'avorreix com una ostra, perquè no és el mateix navegar per rius i canals que enfrontar-se a reptes increïbles pel mar)... amb una mica de sort, tres o quatre dies i a casa. A no ser que a Frontignan es trobin amb una tramuntanada d'aquelles que... però no cridem el mal temps, que ja vindrà tot solet.

Des de dijous visc amb la taca i el Xat (i no puc pas dir que estigui malament, ep!, però es troba a faltar,  la companyia de qui fa vint-i-quatre anys que és al teu costat i de qui t'has separat a penes dues nits en tots aquests anys). Ahir em van portar l'Apu perquè la família feia una excursió on no admeten gossos. Així doncs, des d'ahir a la tarda visc amb la taca, el Xat i l'Apu. Aquest matí quan he sortit amb tots dos gossos, un a cada banda, em donava la sensació que estava esquiant. Quina força fan, els dos a l'hora, maremeva! avui ja no caldria anar a fer fitness (en el cas que hi anés) perquè els he hagut d'aguantar  a pols fins que els he pogut deixar "sueltos" al bosquet.

I ara toca preparar el dinar i anar a buscar la besàvia; potser a la tarda me n'aniré de botigues (a mirar, només a mirar, que l'economia no està per romanços)...

Vaja, uns dies sense entrar i m'han canviat la configuració del blog! (ja m'ho anaven advertint, però jo no en feia ni cas) tchts,tchts...

Bé, com que es passen pel forro el que diu la Constitució, perquè sembla que només cal que la compleixin uns quants (els altres poden fer el que els roti) passo de seguir analitzant-la. Consti a les actes que me l'he llegit tota; cadascú la deu interpretar segons la seva manera de pensar. Deu ser això.

Estic trista, políticament parlant.

I sé - segur- que les coses no quedaran així.

Prefereixo no aprofundir-hi, ara per ara.

Necessito, també, uns dies de reflexió (no tan sols políticament parlant)...

però ja sabeu que no marxo. Només estic en stand bye (es diu així, oi?)

Núvols a l'ambient de casa nostra.
No tots tan bells com aquests...

La Constitució (1)

Sra. Soraya, prengui nota:

Preàmbul:

La Nació espanyola, amb el desig d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:
  Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.
  Consolidar un Estat de Dret que asseguri l'imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.
  Protegir a TOTS els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, LES SEVES CULTURES I TRADICIONS, LLENGÜES I INSTITUCIONS.
  Promoure el progrés de la cultura i de l'economia per tal d'assegurar a tothom una qualitat de vida digna.
  Establir una societat DEMOCRÀTICA avançada, i
  Col·laborar a l'enfortiment d'unes RELACIONS PACÍFIQUES i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.
  En conseqüència, les Corts aproven i el poble espanyol ratifica la següent

                                                            CONSTITUCIÓ

(continuarà)

sense voler desmerèixer ningú, a mi aquesta versió encara m'agrada més...

Alea jacta est.

Podria penjar les fotos si el meu fill me les enviés... crec que en corren algunes pel feisbuc, però és igual. Vaig sentir-m'hi molt bé, vaig fer un recorregut estàtic, però va ser preciós. Estàtic perquè no ens podíem moure; senyal de la gran quantitat de persones /metre quadrat que trepitjàvem el Passeig de Gràcia i que s'allargava cap als voltants... no em vaig poder trobar amb gent amb qui havia mig "quedat", però en canvi vaig veure'n d'altra a qui no esperava veure. Genial! Vaig sentir la mateixa emoció que quan, fa tants anys, demanàvem Amnistia, llibertat i estatut d'autonomia.

Al costat nostre hi havia un grup de castellers de Vic que ens van fer posar la pell de gallina quan van aixecar el seu castell... m'agafaven ganes de sumar-me al seu esforç. Crec que amb les mirades dels que  érem al seu voltant ja ho van notar. El meu fill té un vídeo i espero que me'l passi... m'agradaria penjar-lo (els vam demanar permís per fer-ho)...

Veurem en què acaba, tot plegat, vistes les respostes/no respostes dels que no ens volen, però tampoc ens volen deixar anar.

He preferit deixar un dia entremig i parlar-ne des del refredament de les emocions; és més segur (per la meva estabilitat psíquica, si més no).

Alea jacta est.

i demà em vaig a matricular de francès a l'escola oficial d'idiomes. M'han fet passar directament a tercer, estic contenta.

Ens veiem a Barcelona!

Marxem!

Marxem!

Notícies fresquetes (i plou)

Mentre esperem que arribi la peça (sembla que avui arriba) que el mecànic la instal·li i sortir d'una punyetera vegada de Valence per continuar tirant avall... hores d'ara ja hauríem de ser a casa, però Murphy és important! vaig enviar un escrit a l'Associació de relataires en català, ja sabeu que en formo part i sempre que organitzen concursos en els quals hi pugui participar (o sigui: que no siguin de poesia) ho faig. Aquest cop, a Paris vaig escriure aquest relat, que presento al concurs "L'estimem perquè és la nostra", referint-se a la nostra llengua.
Com que quants més la llegiu i opineu, molt millor per ser escollida per a formar part del llibre col·lectiu, aquí us deixo l'adreça, perquè hi pugueu anar, llegir i, si voleu i us ve de gust, opinar (o no!)

Uix, acaba d'arribar el mecànic amb la peça! que guai!
aquí el relat:  Cada terra fa sa guerra

Recullo trastets, que em posaran el Blauet de potes enlaire en un moment!

Au revoire...