Entrades
Tímidament, em permeto venir a fer quatre ratlles, perquè ja fa dies que sento una nostàlgia raonable de blog. No m'havia atrevit a escriure-hi abans, perquè tot just el dia 10 va fer un mes de l'operació i encara escrivia amb la mà esquerra, en petites píndoles, al facebook.
Fer un post de blog és una mica diferent, ja ho sabeu.
Bé, comentar que l'operació va anar molt bé, però que el més complicat sempre sol ser el postoperatori.
En el meu cas, després d'una ruptura del manegot de rotadors, els tendons supraespinós i infraespinós i haver de practicar una acromioplàstia, el postoperatori ha consistit (i de fet, encara consisteix) a portar el braç enganxat al cos de dia i de nit, amb un cabestrell que només em podia treure per dutxar-me, i amb les àximes precaucions.
Vestir-me, les dues primeres setmanes, era una mica èpic i no diguem cordar-me les sabates, per posar un exemple.
Pentinar-me és tota una aventura, però per sort, existeixen les perruqueries i mira, per una temporadeta, anar una vegada a la setmana a que et rentin el cap i et pentinin, es pot fer, sense que el pressupost se'n ressenti excessivament.
Tot plegat resulta força frustrant, però, ja que - sempre parlo segons la meva experiència - sóc dretana i va ser precisament l'espatlla dreta, el que va petar.
Saber que tens força temps, perquè t'han de cuidar i, de fet, et porten entre cotons, saber, dic, que tens una bona colla d'hores pel davant i que no pots fer res... és el que dic: frustrant. Aguantar un llibre per llegir-lo, depèn de la mida i del pes del llibre en qüestió. M'he fet un tip de llegir poesia, lllibres d'aforismes, relats curts... i al cap de tres setmanes, em vaig atrevir a aguantar un llibrot (per mida i pes, ho dic) model bestseller. Me'l vaig empassar d'una tirada, i vaig decidir que no tots els bestsellers són "tan" dolents. Ja ho havia decidit abans, però ho vaig corroborar. Ara bé...
El llibrot en qüestió consta de dues parts més: és una trilogia. No diré de qui és, perquè és una opinió només meva i tampoc no em vull carregar ningú. No n'hi ha per tant. El segon llibrot, ja no em va interessar gens. Ni aguantant-lo més o menys a la falda, ni asseient-me a la taula, ni amb un faristol/coixí, o coixí/faristol. No hi he entrat, ho sento. Potser no estic feta per segons quines lectures: una mica sí, però no em demaneu gaire.
Quant a l'escriptura, buf,buf,buf! Amb prou feines fer missatges pel whatsapp amb l'esquerra, i el facebook, retuitar coses al TL... Molta mala bava acumulada, perquè és una impotència que no sóc capaç d'enfrontar (bé, ho he fet, l'he enfrontat, però la eva paciència és escassa!). Ara, com es pot veure, ja puc fer textos llargs i l'espatlla no se'n ressent, així doncs, estic en condicions de posar-me un parell d'horetes seguides a l'ordinador, que no crec que s'espatllin els anclatges que viuen a la meva espatlla! Ja és tota una altra cosa.
Dormir, que havia estat una odissea els primers dies, ja ha canviat, també. Malgrat tot, encara he de dormir una mica incorporada, amb un "llit"de coixins, literalment.
El tema rehabilitació dóna per molt: tres setmanes de rehabilitació passiva, de les quals només n'he acomplert una. Déu n'hi dó pel que dóna una rehabilitació passiva! Mentre em posen els corrents, llegeixo (llibret petitó, evidentment, o sigui, poesia, relat curt, aforismes, assaig...) mentre em masseguen per fer-me recuperar la musculatura, renego per dintre, perquè pel mal que em podrien fer, trobo que no me'n fan tant, que es pot aguanter força bé!... i estic esperant amb candeletes, el dia que em facin fer rehabilitació "activa", tot i que em diuen que renegaré molt més fort! Diuen que necessitaré mesos, sense especificar quants, perquè el meu braç es recuperi, com a mínim, per fer "vida normal". Ignoro si mai més podré fer el tipus de ioga que jo feia al gym... diuen que sí. Ja us ho explicaré.
Total: estic bé, empipada com una mona per haver d'estar passant per aquesta experiència, que només em serveix per adonar-me d'unes quantes coses:
El temps no passa en va i hem d'anar-nos fent a la idea que envellir és el natural i anar contra el temps és l'antinatural. I, com deia el torero, "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més, és impossible"!
Cal valorar molt bé les petites grans prestacions que ens dóna el nostre cos quan està sa, que sembla que no, però són importantíssimes!
I cal solidaritzar-se amb aquelles persones que ho passen tan malament (en tots els sentits) i que, en el nostre dia a dia, de vegades només hi pensem d'esquitllentes i amb les orelles i la boca petits.
Aquí estic, doncs. Amb massa coses per dir, però sense voler cansar.
A més... ens espien! Per tant... il faut faire attention, com diuen els francesos.
La semana que viene hablaremos del gobierno. O no.
Fer un post de blog és una mica diferent, ja ho sabeu.
Bé, comentar que l'operació va anar molt bé, però que el més complicat sempre sol ser el postoperatori.
En el meu cas, després d'una ruptura del manegot de rotadors, els tendons supraespinós i infraespinós i haver de practicar una acromioplàstia, el postoperatori ha consistit (i de fet, encara consisteix) a portar el braç enganxat al cos de dia i de nit, amb un cabestrell que només em podia treure per dutxar-me, i amb les àximes precaucions.
Vestir-me, les dues primeres setmanes, era una mica èpic i no diguem cordar-me les sabates, per posar un exemple.
Pentinar-me és tota una aventura, però per sort, existeixen les perruqueries i mira, per una temporadeta, anar una vegada a la setmana a que et rentin el cap i et pentinin, es pot fer, sense que el pressupost se'n ressenti excessivament.
Tot plegat resulta força frustrant, però, ja que - sempre parlo segons la meva experiència - sóc dretana i va ser precisament l'espatlla dreta, el que va petar.
Saber que tens força temps, perquè t'han de cuidar i, de fet, et porten entre cotons, saber, dic, que tens una bona colla d'hores pel davant i que no pots fer res... és el que dic: frustrant. Aguantar un llibre per llegir-lo, depèn de la mida i del pes del llibre en qüestió. M'he fet un tip de llegir poesia, lllibres d'aforismes, relats curts... i al cap de tres setmanes, em vaig atrevir a aguantar un llibrot (per mida i pes, ho dic) model bestseller. Me'l vaig empassar d'una tirada, i vaig decidir que no tots els bestsellers són "tan" dolents. Ja ho havia decidit abans, però ho vaig corroborar. Ara bé...
El llibrot en qüestió consta de dues parts més: és una trilogia. No diré de qui és, perquè és una opinió només meva i tampoc no em vull carregar ningú. No n'hi ha per tant. El segon llibrot, ja no em va interessar gens. Ni aguantant-lo més o menys a la falda, ni asseient-me a la taula, ni amb un faristol/coixí, o coixí/faristol. No hi he entrat, ho sento. Potser no estic feta per segons quines lectures: una mica sí, però no em demaneu gaire.
Quant a l'escriptura, buf,buf,buf! Amb prou feines fer missatges pel whatsapp amb l'esquerra, i el facebook, retuitar coses al TL... Molta mala bava acumulada, perquè és una impotència que no sóc capaç d'enfrontar (bé, ho he fet, l'he enfrontat, però la eva paciència és escassa!). Ara, com es pot veure, ja puc fer textos llargs i l'espatlla no se'n ressent, així doncs, estic en condicions de posar-me un parell d'horetes seguides a l'ordinador, que no crec que s'espatllin els anclatges que viuen a la meva espatlla! Ja és tota una altra cosa.
Dormir, que havia estat una odissea els primers dies, ja ha canviat, també. Malgrat tot, encara he de dormir una mica incorporada, amb un "llit"de coixins, literalment.
El tema rehabilitació dóna per molt: tres setmanes de rehabilitació passiva, de les quals només n'he acomplert una. Déu n'hi dó pel que dóna una rehabilitació passiva! Mentre em posen els corrents, llegeixo (llibret petitó, evidentment, o sigui, poesia, relat curt, aforismes, assaig...) mentre em masseguen per fer-me recuperar la musculatura, renego per dintre, perquè pel mal que em podrien fer, trobo que no me'n fan tant, que es pot aguanter força bé!... i estic esperant amb candeletes, el dia que em facin fer rehabilitació "activa", tot i que em diuen que renegaré molt més fort! Diuen que necessitaré mesos, sense especificar quants, perquè el meu braç es recuperi, com a mínim, per fer "vida normal". Ignoro si mai més podré fer el tipus de ioga que jo feia al gym... diuen que sí. Ja us ho explicaré.
Total: estic bé, empipada com una mona per haver d'estar passant per aquesta experiència, que només em serveix per adonar-me d'unes quantes coses:
El temps no passa en va i hem d'anar-nos fent a la idea que envellir és el natural i anar contra el temps és l'antinatural. I, com deia el torero, "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més, és impossible"!
Cal valorar molt bé les petites grans prestacions que ens dóna el nostre cos quan està sa, que sembla que no, però són importantíssimes!
I cal solidaritzar-se amb aquelles persones que ho passen tan malament (en tots els sentits) i que, en el nostre dia a dia, de vegades només hi pensem d'esquitllentes i amb les orelles i la boca petits.
Aquí estic, doncs. Amb massa coses per dir, però sense voler cansar.
A més... ens espien! Per tant... il faut faire attention, com diuen els francesos.
La semana que viene hablaremos del gobierno. O no.
10 comentaris:
clar, ara ho entenc, la culpa es teva, et deixes operar i Trump guanya les eleccions als EUA. Bona recuperació.....
DE MICA EN MICA,TU FES BONDAT I VEURAS QUINA MILLORIA,TU DIU UNA POLI-TRAUMATICA.
Francesc, això vol dir que sóc una mica culpable d'això de Trump? :D Crec que no anem pas bé, però també penso que al cap i a la fi, qui vota és la gent. No crec que tots entenguem el mateix, per democràcia, quina llàstima que els conceptes acabin tenint tantes accepcions i tan diverses! Gràcies, em recuperaré bé, n'estic segura!
Gràcies OLIVA, no et podria haver entès millor (això dels pilitraumatismes), però ara crec que estic en condicions d'entendre-ho! Una abraçada.
Dona, m'alegro del teu retorn al món dels vius (és un dir). Per tot el que expliques, procuraré no caure. No obstant, l meu genoll també me les va fer passar. Si no caus també es fan malbé solets. Ves què hi farem, si som fets d'ossos... Ja saps que tinc un personatge que és l'esquelt viu d'Horaci Vergés. Ell sap prou què molesta més els esquelets. I si no els tractes bé, es revengen d'una manera ferotge, tu mateixa ho acabes de dir.
Petonets i millora.
Quan passes per un tràngol com aquest, tothom et recomana, amb raó i assenyadament, tenir molta paciència.
És el millor que es pot fer.... però les nits són molt llargues!
La salut i la mobilitat tornaran.
Pel que llegeixo entre línies, el pitjor ja ha passsat.
Endavant
Deu ni do amb les 4 ratlles, més aviat són 40.
M’alegro que la operació hagi anat bé malgrat el temps de recuperació.
Olga, la revenja dels esquelets és terrible! I això que, quan penses en els ossos, "sembla" que no haguessin de tenir vida pròpia :)
Hola Xavier, efectivament, el pitjor ha passat i sembla que la ferralla s'ha integrat bé als meus ossos. Ara ve la part de rehabilitació... ja us diré.
Gràcies, pons! sempre m'enrotllo massa, jo! :)
Publica un comentari a l'entrada