Puzzles

Sembla que ja no m'interessi el blog.

Ho sembla, però no és veritat: si que m'interessa. Només que no trobo força per entrar-hi, per llegir-vos, per comentar-vos, per escriure, per llegir els vostres comentaris, per respondre'ls.

Una època que passarà? No sé què dir, perquè ara, quan entro al blog, m'excuso perquè fa massa temps que no hi entrava i, "sembla" que ja no hi ha res a dir.

Però no és veritat: sí que n'hi ha, de coses a dir; però les paraules se'm queden a dintre i no volen sortir a través del teclat. Com aquell pianista a qui, al cap del temps, les tecles li fan mal als dits (li ha passat, això, a algun pianista?), crec que no acabo de trobar la metàfora.

Aquest any hi ha moltes coses diferents, a casa meva: un dels meus fills ha canviat de vida, i això m'ha marcat profundament. No sabria si dir bé o malament. Només dir que m'ha marcat. Els meus néts continuen sent els meus néts, el meu fill continua sent el meu fill, però tot és força diferent.

Quan, en un puzzle, una peça que quedava col·locada en el lloc  que semblava precís, la traslladem a un altre lloc, tot el puzzle canvia. I potse, el temps dirà que aquella peça, realment, no estava en el lloc que li tocava. Però no n'érem conscients. O sí. Però no la movíem. Doncs això.

Ara podria fer tota una disertació sobre la teoria sistèmica, però no la faré, perquè no en tinc ganes, però tot es redueix a això: un canvi, petit o gran, en un sistema, redistribueix les peces i res ja no és de la mateixa manera que era abans. Per bé o per mal. Per diferent. Et voilà.

El 16 de juny tindré, finalment, l'examen de francès que determinarà que aquests darrers estudis que vaig entossudir-me a fer, acabin bé o malament, però que acabin. Si aprovo, perfecte. Si suspenc, segurament no continuaré. No necessito el títol per a res; tant és així, que ara no estudio: llegeixo i veig pel·lícules en francès. Aprenc més que estudiant; la meva memòria ja no té ni 20, ni 30, ni 40, ni tan sols 50 anys. Llegeixo novel·les, "romans". No sóc capaç de llegir res més, ara; novel·letes en francès, que fan que vagi aprenent, mentre m'entretinc. La tauleta de nit desborda de llibres que vull llegir i el meu cap, d'històries que vull escriure. Però jo només llegeixo novel·letes en francès. C'est tout, et tout arrivera.

 Totes les altres peces del puzzle se sostenen prou bé. La meva mare està passant una etapa força bona, encara que ella no en sigui del tot conscient; dissabte passat vam anar de shopping (em sembla que en francès també en diuen així), i va estar prou bé. Feia temps, que amb ella no anàvem de shopping! Arribant a casa hi havia dos dels néts, amb els seus pares, muntant un trenet d'aquests de fusta que tenim dins una capsa de sabates (bastant grossa; de fet, era una capsa per unes botes de muntanya, així que el trenet hi cap sencer). Sabeu aquests trenets que venen a l'Ikea? Doncs això. Als néts els agrada i s'hi entretenen bastant.

Per Sant Jordi vaig vendre dos llibres, entre tres paradetes, a Barcelona. Voleu que us digui la veritat? em pensava que no en vendria cap. L'any que ve, a les paradetes de Barcelona hi anirà Rita la cantaora! Ja s'ho faran! Jo em passejaré pel poble, contemplant llibres, roses i badant.

Una de les famílies és a Argentina, perquè la família d'ella conegui els bessonets. S'hi estaran gairebé un mes, em fan enveja. Tinc moltes ganes, de conèixer Argentina, però em temo que m'hauré d'esperar molt, encara, per poder-hi anar... encara hi ha massa obligacions.

Obligacions! Estem envoltats d'obligacions! Si tornés a néixer voldria ser una fulla d'arbre, o un ocell, una ploma... alguna cosa que es pogués desplaçar sense lligams... potser l'ocell és el que s'assembla més al que jo seria. Volar i volar, descansar a estonetes...

Fa mesos que tinc una obsessió (sempre he dit que amb mi, Freud, encara hauria fet més fortuna). Jo i les meves obsessions, hahaha! Em fa l'efecte que, quan em mori, passaré molt de fred! Li tinc dit a tota la família (encara que no m'escolten, perquè ho troben ben absurd) que la nit o les nits que hagi de passar a la morgue, que, a part de ficar-me en aquella horrorosa bossa de plàstic que surt a les pel·lícules, abans d'entaforar-me en aquell calaix del refrigerador encarregat de suprimir les males olors dels morts, em posin una manteta per sobre... us imagineu, quin fred, el pobre mort, allà, despullat, embolicat "només" amb la bossa de plàstic? Només de pensar-hi em ve basarda!

Com que no vull continuar parlant de morts i d'obsessions, podria tornar a parlar de política, hahaha! Gran part de la política de casa nostra és ben morta: potser que li poséssim una manteta! (deu tenir fred!) Es veu que avui, la Sànchez Camacho es passejava tota cofoia per Blanes ( us ho he dit, ja, que em fa vergonya, que aquesta dona sigui de Blanes?) envoltada pels seus guardaespatlles (com es diu, guardaespatlles, en francès? espero que no em surti a l'examen). Jo no l'he vista. M'ho han explicat. Millor, que no l'hagi vista. Potser li hauria deixat anar algun improperi (no, no en sóc capaç)... ja m'hi tornaré a les urnes, si és que les posen...

Ui, se m'ha fet l'hora d'anar a fer el sopar! En voleu?

Us deixo una de les cançons que escolto darrerament, que m'agrada molt.