Un viatge il·lusionant-1

Dimecres vam marxar de casa ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, com deia aquell, i vam arribar a l'aeroport amb toooooot el temps del món.

Que us ho cregueu! Tu arribes a l'aeroport amb tot el temps del món, i amb la cua que hi ha per facturar els equipatges, et queda el temps justet per fer un cafè i comprar-te l'últim "Quiz", del qual, ja saps que només ompliràs quatre o cinc crucigramas (en castellà, el Quiz és en castellà, així que no són mots encreuats, sinó crucigramas) i que quan tornis a casa, anirà a parar a la pila dels altres "Quiz" de cada viatge que has fet amb avió, tots començats, cap d'acabat. Va bé tenir-los al bany...

Vàrem embarcar a l'hora prevista, ni un minut abans, ni un minut després, amb el cor encongit (jo) però "sense tranquimazín". Ho juro!!!. El viatge va ser molt tranquil, sense sobresalts, ni res ni res. Jo, al meu cap, ho tenia tot previst: què havia de fer si apareixien els segrestadors, què havia de dir si... res, pura fantasia. Ni segrestadors, ni tan sols "baches" d'aquells que hi ha a les autopistes del cel. Una meravella. Avorrit, això si, i arribada - després de vuit hores- amb les cames fent-me figa, perquè jo no sé vosaltres, però jo no hi cabo, en aquesta mena de seients. Bé, no m'hi caben les cames, que tinc encongides i que em molesten molt, perquè no em puc premetre el luxe ni de posar-ne una sota el cul de tant en tant, perquè molestaria la persona que tinc al costat (sigui la pròpia parella o el veí de l'altre costat).  Els que viatgen bé són els VIPS, la mare que els va d'allò... però la nostra economia només ens permet viatjar amb la plebs, que és el que som, ai!  (en una propera vida m'agenciaré un muuuultimilionari, com a les pel·lis!)

El meu fill petit ja m'havia dit "flipareu". I jo sí que vaig flipar. Nova York em va encantar, així, d'entrada, perquè "me l'imaginava més petit". Amb el microbús que ens portava a l'hotel la vista se me n'anava cap a un cantó i cap a l'altre, ja veus... semblava que no havia sortit mai de casa. Era veritat: no havia sortit mai d'Europa!

L'hotel, molt modern i que recomano a tothom (Yotel) complia allò que diem de la relació "qualitat-preu" i era dels pocs que - allà- et donaven l'esmorzar sense pagar extres. M'he posat fins a dalt de tot de "muffins" i cafès americans amb un nuvolet de llet! En això consistien els esmorzars cada dia: muffins (els que volguessis) de xocolata, d'ametlla, de blueberry (aranyons), i jo què sé de què més... eren taaaaaaaan bons!!! i cafè americà (aigüeta), però mira, tu... després ho cremàvem tot caminant amunt i avall, avall i amunt!

Ja continuaré per parts, perquè si no, això serà illegible!

Ah! Per sort, arribant a l'aeroport J.F.Kennedy, el senyor que ens portava en el microbús, ens va fer saber que "ja s'havien posat d'acord" els polítics, i que "totes les atraccions" funcionaven la mar de bé (la meva por era no poder anar al Museu d'Història Natural, al Moma, al Metropolitan... imagina't, que una vegada a la vida que hi vas... i et perds allò que més ganes tens de veure!)

Fotos: la Montse flipant davant d'un camió-grua (em fan por els camions europeus quan me'ls trobo a l'autopista, però no sé què donaria per conduir un camió de pel·lícula, d'aquells que van "De costa a costa" i fan "Mooooooooooooooooooc")... Freud potser hi trobaria explicació!

la Montse flipant a Times Square (allò és un gran rentat de cervell i una atabalamenta d'anuncis, però em va agradar veure-ho, de veritat!)

Us asseguro que en aquest viatge em vaig transformar en una nena petita. Era una il·lusió que tenia de feia molt de temps i, per fi, s'ha acomplert.


Una setmaneta a N.Y.  Tengui!!!