DES DEL MEU MAR

Canvio de xip, perquè si no ho faig acabaré malament del cap, que és del pitjor lloc que es pot acabar malament (veges tu, que diria la meva amiga valenciana, ara em sortia < el pitjor "puestu" >. Estar malament del cap és del pitjor "puestu" que pots estar malament!)

El dia que va venir el mecànic amb la peça pel Blauet, allà a Valence, que jo comentava: "ja ha arribat la peça, eureka!" (o una cosa semblant)... ai las! un cop muntada la peça nova, en uns minuts es va tornar a trencar, així que el Blauet no va poder sortir de Valence perquè no li funcionava el motor. L'A. ens va venir a buscar amb el cotxe i així va acabar un viatge que hauria estat perfecte (ho havia estat fins aleshores).

Una vegada a casa, jo m'hi vaig endinsar amb els cinc sentits, però el capità tenia la ment "allà". Dues setmanes llargues, ha tardat el "mécanicien" (ara no sé si hi ha alguna h intercalada a la paraula mécanicien, ja ho esbrinaré quan comenci a l'escola d'idiomes). Dues setmanes, gairebé tres. Finalment, motor arreglat. Entremig, manifestació, lectura de la constitució, matrícula a l'EOI, afers per Barcelona (que no han acabat), controls varis de la besàvia (que encara no han acabat), començament de curs, apuntar-me a un curs virtual de formació permanent del professorat (un dia empaperaré una habitació amb els títols, titolets i certificats col·leccionats al llarg de la vida, pot ser divertit) etc,etc,etc. Rutineta de tardor, amanida per un estat "especial" respecte a la meva estimada Catalunya. Em sembla que per mi és temps de "no escoltar ningú més que el meu propi cor" (queda molt ridícul, dit així, però és que n'estic farta, dels discursos, d'una i altra banda).

El capità, en aquests moments, està "baixant" des de Valence, amb el seu fill A. (que s'avorreix com una ostra, perquè no és el mateix navegar per rius i canals que enfrontar-se a reptes increïbles pel mar)... amb una mica de sort, tres o quatre dies i a casa. A no ser que a Frontignan es trobin amb una tramuntanada d'aquelles que... però no cridem el mal temps, que ja vindrà tot solet.

Des de dijous visc amb la taca i el Xat (i no puc pas dir que estigui malament, ep!, però es troba a faltar,  la companyia de qui fa vint-i-quatre anys que és al teu costat i de qui t'has separat a penes dues nits en tots aquests anys). Ahir em van portar l'Apu perquè la família feia una excursió on no admeten gossos. Així doncs, des d'ahir a la tarda visc amb la taca, el Xat i l'Apu. Aquest matí quan he sortit amb tots dos gossos, un a cada banda, em donava la sensació que estava esquiant. Quina força fan, els dos a l'hora, maremeva! avui ja no caldria anar a fer fitness (en el cas que hi anés) perquè els he hagut d'aguantar  a pols fins que els he pogut deixar "sueltos" al bosquet.

I ara toca preparar el dinar i anar a buscar la besàvia; potser a la tarda me n'aniré de botigues (a mirar, només a mirar, que l'economia no està per romanços)...