un dia parlava amb un senyor molt vell (més de cent) i li vaig preguntar:
- Com us ho heu fet, per arribar als 103?
- Amb molta paciència - em respongué.
Aquest any en complirà 104.
Un altre dia, un senyor també força vellet estava parlant amb el capità i aquest li explicava alguna cosa de feina. L'home no el va entendre i el capità li va dir:
- No pateixi, li ho repetiré. Ens fem grans i de vegades no acabem d'entendre les coses.
L'home li va replicar:
- No. No ens fem grans. Tu ja ho ets, de gran. i jo sóc vell!
No tenia pas intenció de parlar de grans ni de vells, o si, però en el sentit que com més gran em faig més em desborda i m'aclapara el cop de tuit, la notícia llampec, les declaracions de polítics, homes d'estat, esportistes, intel·lectuals i persones-normals que no callen, no callen, no callen (no callem)... els diaris, la ràdio, la tele... tot, tot, tot, supeditat a la rapidesa, a no poder parar mai, mai, mai!
PROU!
sisplau...
deixeu-me pensar, deixeu-me pair... deixeu-me viure lentament, jo que no he parat mai i que ara reivindico la meva pròpia lentitud i trobar la paciència en algun forat de l'espai vital...
sisplau!
- Com us ho heu fet, per arribar als 103?
- Amb molta paciència - em respongué.
Aquest any en complirà 104.
Un altre dia, un senyor també força vellet estava parlant amb el capità i aquest li explicava alguna cosa de feina. L'home no el va entendre i el capità li va dir:
- No pateixi, li ho repetiré. Ens fem grans i de vegades no acabem d'entendre les coses.
L'home li va replicar:
- No. No ens fem grans. Tu ja ho ets, de gran. i jo sóc vell!
No tenia pas intenció de parlar de grans ni de vells, o si, però en el sentit que com més gran em faig més em desborda i m'aclapara el cop de tuit, la notícia llampec, les declaracions de polítics, homes d'estat, esportistes, intel·lectuals i persones-normals que no callen, no callen, no callen (no callem)... els diaris, la ràdio, la tele... tot, tot, tot, supeditat a la rapidesa, a no poder parar mai, mai, mai!
PROU!
sisplau...
deixeu-me pensar, deixeu-me pair... deixeu-me viure lentament, jo que no he parat mai i que ara reivindico la meva pròpia lentitud i trobar la paciència en algun forat de l'espai vital...
sisplau!
6 comentaris:
Ostres 103 anys! no tinc twitter, encara, no és el tuit o piulada que va ràpid, és la realitat que de sobte ha agafat embranzida i s'ha posat veloç!....però si aquesta sensació de dir prou pareu aneu més a poc a poc moltes vegades també la sento
Ens costa als que reclamem lentitud viure aliens a la rapidesa en què es mou tot:el món, les persones, les notícies... és anra una mica a contracorrent per apaivagar tanta immediatesa per no poder assaborir-la.
Ja has tornat?
Tota la raó, Montse. Ara, també enso que, si volem, desconnectar és ben fàcil, el que passa és que... Uf, je estic desconnectat :-)
POC A POC? NOOOO QUE LA VIDA ES CURTA, I PASSA AMB UN SUSPIR.
JUGANT
Tampoc m'agrada el tuit, jo necessito molt més espai per poder-me expressar. Potser és un defecte meu que no sé ser breu i concís. Tampoc ho pretenc.
Com gairebé sempre, depèn de tu. Apaga la tv, la ràdio, treu el so del mòbil (o deixa'l a casa si surts), no busquis al pc. Desconnecta't tu del món, és senzill ;)
Publica un comentari a l'entrada