14 de novembre, 2011

Una abraçada real

Allò que la vida dóna moltes voltes no és cap tòpic. I de vegades hi ha casualitats que semblen preparades per alguna mà (blanca) per fer que dues persones es trobin, gairebé sense adonar-se'n.

Ahir vaig tenir el goig de conèixer la Zel, la Roser. Ara mateix penso que una d'aquestes giragonses de la vida m'estava portant, imperceptiblement, cap a ella.

Benvinguda a la meva vida real, Zel!

7 comentaris:

fanal blau ha dit...

Vaya par de dos!!! :)
Què bé, oi?

Una abraçadeta, Montse-Arare-anònima algunes vegades...jejejejjj

Anònim ha dit...

Hi ha tantes persones amb qui m'agradaria desvirtualitzar-me... felicitats! Ves per on, gràcies a la Joana, tu i jo ens vam veure, je je je.
Veig que no només em surts a mi com anònima...

Carme Rosanas ha dit...

Que bé! Quina sort! les desvirtualitzacions són molt emocionants!

zel ha dit...

Estic tan contenta, però tant d'haver-te conegut de pell a pell...i creu-me que de cor dic que el darrer i potser l'únic tresor que esn queda és el de les bones relacions amb persones que s'ho valen.

Molts petons, la propera serà aviat, segur!

el paseante ha dit...

Qui ho deia allò de "el meu país és tan petit..."?

Joana ha dit...

Quina ilu!!
Trencar aquest espai i passar al real..
La Zel ha de ser una canya, com va ser conèixer la Montse :)

Joana ha dit...

Un duet dinàmic! Quin parell!!!