De puta mare

Vaig sentir aquesta expressió per primer cop fa molts i molts anys, quan en tenia vint-i-uns-quants i dos nens petits. El tercer encara no havia nascut. Una cosina meva em va donar aquesta resposta quan li vaig preguntar què li havia semblat una pel·li de Dustin Hoffman que havien estrenat feia poc.

- De puta mare - em va dir- i es va quedar tan ampla.

Jo em vaig estremir, vaig mirar al meu voltant i vaig veure que, per sort, ni la meva mare ni la seva, ni l'altra tieta, ni cap avi dels que rondaven per la casa en aquell moment l'havien sentit.

-I això... és bo o és dolent? vull dir, t'ha agradat o no t'ha agradat, me la recomanes o no me la recomanes?

- Nena, tu vius en un altre món! - em deixà anar.

I jo vaig pensar que potser si, potser jo estrava vivint en un altre món, el món en el qual havia de tenir molta cura amb el llenguatge emprat, perquè cada dia, quan entrava a classe, no podia, senzillament, començar a engegar paraulotes a tort i a dret per molt que estigués emprenyada amb la roba que no s'assecava, amb la rentadora que no funcionava, amb les farinetes que no volia el petit, amb l'horari  defeina horrorós  que portava el meu marit, amb el que fos... M'hauria hagut de passar el matí i la tarda renegant amb els meus alumnes de cinc anys que només desitjaven aprendre. Per aquesta raó, i potser  no només per aquesta, sinó  potser perquè a casa meva m'havien educat de manera que pogués canalitzar les meves emocions, tant les bones com les dolentes d'alguna manera que no molestés ningú, per aquestes dues raons, jo cada dia en entrar a l'aula depurava el meu llenguatge i intentava que no se m'escapés cap "buenu", cap "tenim que" i cap "merda", que era la paraulota preferida a l'hora dels renecs.

El temps va passar, com tot passa en aquesta vida, vaig tenir el petit, hi va haver molts motius per renegar més i més fort, però com que també hi havia motius per dir que tot anava bé, doncs anàvem fent. I el meu pitjor "taco" continuava sent "merda".

Va morir el pare delsmeus fills i em vaig quedar sola i amb tres nens petits. Llavors no vaig poder deixar de pensar que allò que m'havia fet la vida era una solemne cabronada i ja no m'acontentava amb dir que tot plegat era una merda. Però m'havia de depurar, igualment, quan entrava a la classe, tinguéssin l'edat que tinguéssin els meus alumnes (que llavors ja eren més grans i deien moltes més paraulotes que jo).

Quan els meus propis fills van ser adolescents, jo ja vivia amb el capità i us ho podeu imaginar: cinc galifardeus i un capità de vaixell, com anaven les paraulotes! Jo ja no només deia "merda". Havia après a dir tots els noms dels sants al revés i era capaç d'utilitzar el llenguatge d'un camioner com qui es pren una coca-cola. Malgrat tot, a la feina, em continuava depurant.

Un bon dia, a la feina, vaig sentir que un mestre li tornava un treball a una alumna i li deia queel treball estava "de puta mare" i que, per tant, no solament l'aprovava sinó que també li posava nota.

Em vaig aturar a pensar i vaig deduir que jo encara pertanyia a un altre món, malgrat el meu llenguatge de camioner a la intimitat.

Ara pots posar la tele i  sentir com qualsevol cantant famós o jugador de futbol, per posar un parell d'exemples, deixen anar davant del micròfon, impunement i sense cap vergonya, que el seu públic és "de puta mare".

I jo continuo sentint-me en un altre món.

De tota manera, si m'hi fixo bé, no em puc queixar. Hi ha tantes coses al món, que jo... amb el que sóc, amb el que tinc i amb el que em sembla quem'he guanyat, no em puc pas queixar. ben mirat, puc dir que tot em va de puta mare!!!!!

Però a la feina em continuaré depurant.

I ma mare mai no em sentirà aquesta expressió: li agafaria un cobriment de cor. I no deixa de ser ma mare!
_____________________________________
Després d'aquesta "anada d'olla", deixeu-me dir que som a Port Camargue (encara)) ( i lo que te rondaré morena), perquè la tramuntanada que bufa no ens deixa sortir (bé, si el capità anés ell sol, potser si que sortiria, aclarim-nos, però té una dona i una gossa que se li posarien histèriques només de sortir de port)... així que se suposa que a la que baixi una mica el vent sortirem per continuar "baixant".

Si la puc pujar, la foto que us poso aquí és una altra foto de flors entre pedres, feta a Frioul. Guapa, eh?