Tevetres, l'experiència

A les sis trenta em vaig plantar davant l'armari aquell ple de res per posar-se i va ser el drama: QUÈ EM POSO? vaig dubtar entre el color o la discreció i vaig optar per la discreció, digueu-me discreta. Faldilla negra, top negre, camisa negra, mitges negres i botes negres. Si aquí hi posava la bufanda vermella quedava molt bonic però la discreció se n'anava a fer punyetes, així que vaig agafar una bufanda de color de gos quan fuig, que continuava fent de mi una persona discretetea i modoseta (l'Arare no va poder imposar-se a la Montse)...

A les set de la tarda, en Xavi, el taxista que TV3 m'havia adjudicat, em va trucar per dir-me que s'havia perdut, malgrat el GPS. I és que arribar a casa nostra és certament difícil, per molt gepeessa que portis, perquè ... no sé ben bé per què, però la maquineta es perd. Li vaig indicar com venir i a partir d'aquí, cap problema. Només portàvem cinc minuts de retard respecte a l'hora acordada. Vam passar per Arenys a buscar en Jordi, que a les tardes hi treballa. D'Arenys ja vam anar directament a les dependències de tevetres, la nostra.

Realment és força funcional i molt maco, tot allò. La primera impressió va ser bona. Hi havia dos autocars i uns quants taxis més, apart de la gent que venia amb el seu propi cotxe, tots arribàvem a l'hora i ens vam acumular una mica al vestíbul, on ens van donar una tarja de seguretat i ens van fer signar allò dels drets d'imatge. M'ho vaig llegir dues vegades i vaig pensar Ara si que l'hem feta bona. Si se t'escapa una bestiesa, sortiràs al'APM, com aquell del ho haveu vist, la mare que em  va parir! però com que hi havia qui s'esperava darrere nostre, vam signar ràpid tots dos i cap a dins! Vam passar per sota un arc d'aquells model aeroport i ens van conduir a una sala amb bones vistes i ben amoblada, on vam poder sopar uns entrepans boníssims, unes truites de patates que em sembla que van volar i unes pastes seques, regat amb aigua o refresc. Em sembla que no hi havia cap mena de beguda alcohòlica, suposo que no deuen voler que se'ls coli algun borratxo al plató.

Després de sopar van passar llista i ens van presentar els uns als altres. Em va fer gràcia veure-hi la Mireia Canalda, la Rosa Andreu, dos dels avis del Casal Rock i el Carlos Navarro, conegut per la cèlebre frase"te doy un par de yoyas" en un Gran Hermano. Conegut, conegut, que jo recordi, no hi havia ningú més, però potser m'equivoco. Val a dir que en Xavi, el taxista, em va dir qui era qui era, pequè jo no en tenia ni idea ni del nano de G.H. ni de la Canalda. Els altres si que em sonaven. De moment tot era molt distès.

A un quart i mig de deu ens van fer anar cap al plató. Soooooooooort que abans ens van deixar anar a fer pipí!!!! (tot cristo hi va anar, no us penseu que només era jo, la que ja patia)... i abans d'entrar al plató ens van fer deixar tot el que portàvem.Merda. Jo pensava que entre anunci i anunci em podria pintar els llavis, o donar-me algun retocper restaurar-me  abans que em veiessiu els blogaires, però m'estaven deixant al natural, com la tonyina!

Em vaig colar amb un kleenex arrugat a la mà  per si tenia mocs - hauria fet lleig, oi, anar arronsant?-  i amb la bufanda de color de gos quan fuig, per si tenia fred, per allò del termostat intermitent que tenim a certes edats... ara tinc fred, ara tinc calor, ara fred, ara calor, i així tot el dia. La temperatura era molt adequada, no hi vaig passar ni fred ni calor: zero graus, que deia aquell!

La Laura Vila Kremer em va saludar, em va fer gràcia, jo l'escoltava sempre a RAC1, quan sortia del cole per tornar cap a casa amb el cotxe i em feia uns farts de riure amb tot el seu equip... de vegades pensava si et veuen els altres conductors pensaran que ets boja   i no s'haurien equivocat gaire! Res, que em va encantar que em cridés pel meu nom i es donés a conèixer. Un petonet ràpid i cap dins! Llavors els presentadors ens van tornar a explicar com funcionaven els micros i coses així una mica tècniques i no ens en vam adonar, que ja va començar el programa.

Em consta que jo era de les que havia de parlar perquè el meu nom, seguit d'una pregunta, va sortir al monitor, però hi havia algú que s'havia apropiat del micro i com que a la tele les coses van molt de pressa i hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa va entaforada en un temps... vaig veure que el meu nom i la pregunta desapareixien del monitor per passar a la següent. Jo ja estava tremolant, però se'm va passar el torn. Coses del directe, ves!

Quan va arribar "l'hora del pati" vam poder anar a fer un altre pipí i ens van repartir aigua (sort, perquè estàvem ben secs, tots plegats). Cinc minuts escassos, que des de casa es fan llarguíssims perquè ens encolomen els anuncis, i que al plató agraïries que fossin uns quants més per beure't l'aigua tranquil·lament, aixecar-te a estirar les cames un momentet i fer un pipí com déu mana i no pensant ai que em tanquen aquí!

imatge: google

La camera voladora és molt divertida. Té un nom, eh? però m'agrada més dir-li càmera voladora, perquè vola pel plató amunt i avall i és molt divertit. Bé, al final t'acostumes i ja ni la veus. Aquesta és la culpable dels plans generals en moments donats i de tots els primer plans (ep, suposo, perquè podria estar dient la gran bestiesa).

La qüestió és que en Jordi va demanar la paraula tres vegades i res, i el noi del meu costat va demanar la paraula com sis vegades i res. Que allà parlava el "yoyas" quan li donava la gana i que hi havia molta gent que en lloc d'estar-se un minut, comptant que érem 90, xupava micro mentre el deixaven. Suposo que això deu passar a tots els programes i de vegades els presentadors es mouen segons el guió, però donen molta corda a la improvisació, també, que és el que en definitiva fa viu un programa, perquè si està tot programat (valgui la redundància)...

Total que jo quan vaig parlar no havia demanat la paraula, però em van encendre el micro, suposo que devien pensar pobra, l'hem fet venir i al final no tindrà el seu minutet de glòria. I els vaig fer peneta i quan vaig veure el micro encès vaig pensar aimaremevaiaraquedic! i vaig decidir que com que la paraula BLOG no havia sortit en cap moment, jo reivindicaria la comunitat blogaire. Però em van deixar dir justet, justet, perquè hi havia com vint intervencions més demanades.

Conclusió:La conclusió més divertida en aquests programes és que NO HI HA CONCLUSIÓ.

Resultat: m'ho vaig passar molt bé, va ser una experiència molt grata i el fet que en Jordi - el meu fill mitjà i pare del meu nét - m'acompanyés, em va fer molt feliç. Potser feia vint anys que no fèiem una activitat tots dos sols, sense pare ni mare ni dona ni fill ni esperit sant, amén.

I ara ja puc dir que he sortit a la tele. Només em falta plantar l'arbre i escriure el llibre, perquè en qüestió de fills ja he complert, jo!
___________________________

No sé per què, els comentaris, que abans sortien a baix, avui surten a dalt. Juro que no he tocat res, jo!!!!