22 de juliol, 2009

Des del meu mar: Auxone - Gray -Port sur Saône



Foto: Gray. Pont sobre la Petite Saône, a l'hora del crepuscle.


Si hi ha alguna cosa per la qual valia la pena "fer-se" tot el Rhône com si fos una autopista, seguit de la Saône i la Petite Saône, és el paisatge que vas trobant a mesura que vas "pujant".

Torno a experimentar el mateix que l'altra vegada, tot i que fa dos anys ja feia quinze dies que érem a París. I el que sento és una cosa semblant a la que sentia quan caminàvem fent el Camí de Santiago. Una mena de pau interior que no sabria com definir, una fusió de mi mateixa amb els colors, les olors, el mateix aire, la mateixa terra... un sentiment, com dic, indefinible, que em porta records que segurament mai no he viscut, barrejats amb d'altres no solament viscuts, sinó recreats una i mil vegades, com aquella olor de terra molla, com la visió de l'herba en estat salvatge, com l'aigua del riu que baixa, aliena a qualsevol estímul que no sigui el mateix corrent que la porta i la natura que l'envolta. I com la pluja, que cau indiferent als sentiments de frustració d'aquells que volen veure el sol,que sap que ha d'alimentar l'herba perquè pugui continuar sent salvatge.
_______________________

Unes boniques paraules de la Carme, il·lustrant el dibuix dels cignes que teniu a la dreta del meu blog:


La nit enyora la tarda
i la claror que encega
i el lliscar plaent damunt les hores.


I encara, unes paraules de Noves Flors (precioses paraules)

I el dia xafogós
d'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.
__________________________________

Com m'agradaria ser poeta... com vosaltres! ja sé que sempre ho dic, però és que penso que poeta s'hi neix i no hi ha aprenentatge possible.

Gràcies, poetes.

14 comentaris:

Joana ha dit...

Ets poeta, ja ho crec, les teves paraules sempre m'arriben molt a dins...
Els poemes, també.
Tenim pendent una cerveceta no?.
Ptonet

Isabel Barriel ha dit...

Enhorabona!
mots + paisatge + tu = 1

Clidice ha dit...

Ara ja no fas el viatge, ara ets el viatge i aquesta, és de les millors sensacions que es poden tenir :D

Anònim ha dit...

Magnífic post! Magnífica imatge!

Anònim ha dit...

TOTES LES TEVES PARAULES SON POESIA.FRANCA ES MOLT BONICA,TENS RAO,
JUGANT ......

fractal ha dit...

Aquest sentiment indefinible que t'apropa a l'entorn i et fa ser natura, jo en diria harmonia.
I l'harmonia té molt a vuere amb la poesia, o això diuen els poetes, alguns.

Una abraçada!

Eli ha dit...

Doncs jo en tinc prou en llegir aquest capítol teu de pau interior...
M'agrada llegir-ho... ( a veure si se m'encomana... ) que porto uns dies...!
Vaig a rellegir la teva descripció!!!
Quina envejaaaaaaa!!! (sana eh???!)
Petons

novesflors ha dit...

Boniques sensacions les que descrius sobre el paisatge que vas absorbint...

assumpta ha dit...

Doncs jo en aquest post hi he trobat pura poesia!
M'has transmet totes i cadascuna d'aquestes sensacions. Magnífic!
Petons.
;)

Anònim ha dit...

Una abraçada companya. Perfectes paraules per transmetre les teues sensaciones.

Carme Rosanas ha dit...

Enveja... de què? Escrius paraules precioses ... poèticament precioses.

Donar aquesta sensació que "ets" el viatge, que "ets" el paisatge, que "ets" el moment... és un 10.

el paseante ha dit...

Aquest post és prosa poètica. Tu sí que fas enveja.

Violeta ha dit...

Aquesta fusió amb la natura que t'envolta crec que se sent quan un passa temps enmig i amb la natura.
A mi em va passar a l'Amazonia. Em sentia riu, selva, posta de sol, corrent d'aigua i dofí rosa. És màgic.

ángel ha dit...

Lamento no hablar catalán, pero su música verbal es muy tersa.


Saludos...