Des del meu mar: Auxone - Gray -Port sur Saône

Foto: Gray. Pont sobre la Petite Saône, a l'hora del crepuscle.


Si hi ha alguna cosa per la qual valia la pena "fer-se" tot el Rhône com si fos una autopista, seguit de la Saône i la Petite Saône, és el paisatge que vas trobant a mesura que vas "pujant".

Torno a experimentar el mateix que l'altra vegada, tot i que fa dos anys ja feia quinze dies que érem a París. I el que sento és una cosa semblant a la que sentia quan caminàvem fent el Camí de Santiago. Una mena de pau interior que no sabria com definir, una fusió de mi mateixa amb els colors, les olors, el mateix aire, la mateixa terra... un sentiment, com dic, indefinible, que em porta records que segurament mai no he viscut, barrejats amb d'altres no solament viscuts, sinó recreats una i mil vegades, com aquella olor de terra molla, com la visió de l'herba en estat salvatge, com l'aigua del riu que baixa, aliena a qualsevol estímul que no sigui el mateix corrent que la porta i la natura que l'envolta. I com la pluja, que cau indiferent als sentiments de frustració d'aquells que volen veure el sol,que sap que ha d'alimentar l'herba perquè pugui continuar sent salvatge.
_______________________

Unes boniques paraules de la Carme, il·lustrant el dibuix dels cignes que teniu a la dreta del meu blog:


La nit enyora la tarda
i la claror que encega
i el lliscar plaent damunt les hores.


I encara, unes paraules de Noves Flors (precioses paraules)

I el dia xafogós
d'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.
__________________________________

Com m'agradaria ser poeta... com vosaltres! ja sé que sempre ho dic, però és que penso que poeta s'hi neix i no hi ha aprenentatge possible.

Gràcies, poetes.