NO EM CRIDEU!!!!!!!!!!!!- ¡¡¡NO ME GRITEN!!!!

Quan prohibiran que les ràdios i televisions emetin els anuncis EN UN TO ABSOLUTAMENT AGRESSIU I DESAGRADABLE per la salut auditiva del personal?

Ningú no se n'ha adonat? Només jo? us puc ben assegurar que això, a França no passa, que tu estàs escoltant un programa de ràdio o mirant la tele tranquil·lament i quan tallen (que tallen poc) per fer anuncis, el so continua tal com tu l'has programat, adequat al que vols sentir, i no adequat al que ells volen que sentis. Què es pensen, que així consumirem més? Hi ha algun estudi que en parli? Està demostrat, que la gent a qui li perforen les orelles amb la publicitat compra més?

Dels talls publicitaris entre programes en parlarem un altre dia.

¿Cuándo prohibirán que las radios y televisiones emitan los anuncios EN UN TONO ABSOLUTAMENTE AGRESIVO Y DESAGRADABLE para la salud auditiva del personal?

¿Nadie más que yo se ha dado cuenta? Os puedo asegurar que eso, en Francia, no es así, que tú estás escuchando un programa de radio o viendo la tele tranquilamente y cuando cortan (y cortan poco) para hacer anuncios, el sonido continúa teniendo la misma intensidad que tú le has programado, adecuado a la intensidad que tú quieres oír y no a la que ellos quieren que oigas. ¿Quié piensan, que así consumiremos más? ¿Hay algún estudio que hable de ello? ¿Está demostrado que a la gente, si le taladran los oídos con la publicidad compra más?

De los cortes publicitarios en los programas ya hablaremos otro día.

Imagen sacada de: www.fortunecity.com/.../290/images/gritos_1.jpg

La méteo

Aquest matí sentint en Bassas a "El matí de Catalunya Ràdio" - programa que escolto sempre que puc - m'he adonat per enèssima vegada que els de Barcelona es pensen que són el centre del món. Que consti que jo sóc nascuda a Barcelona i hi vaig viure 35 anys, però mai no m'hi havia fixat fins que no vaig ser-ne fora.

Deia que me n'he adonat perquè a les notícies i parlant del temps, ha dit que a la nit no havia plogut enlloc.

Si tenim en compte que la tempesta de llamps, trons, aigua i calamarsa que hi va haver al damunt de Blanes , que va començar cap a les 12,30 i va durar gairebé fins a les quatre de la matinada, va deixar Blanes blanc (de pedres com punys) com si hagués nevat, podem deduir fàcilment que a un raconet (petitet, però no tant) de la comarca de La Selva (que també és de Déu) va ploure. I no solament va ploure sinó que -al menys al meu barri- hem estat tota la nit sense llum.

Jo diria que si hagués passat el mateix a qualsevol barri de Barcelona, avui ho hauríem sabut del dret, del revés, per activa i per passiva.

A qui pugui interessar i perquè consti als efectes oportuns.

_____________________________________

psssssssssssssssst!!! Aaaaaaaaaaaaaara! Ara ho diuen: 72 litres, van caure a Blanes!!! (sort que no havia plogut, eh?) (21,45, TV3) El que no sé és si ho han dit al migdia, perquè no era a casa.

Posar en marxa allò que ja ho està- Fin de la historia

Avui al matí he sortit escopetejada, com sempre surto, jo, perquè no hi puc fer més, que una neix com neix i a certes edats ja no es pot canviar per molt que es facin esforços - i si no se'n fan, encara es pot canviar menys- he sortit disparada i he pujat al cotxe. Engego i em poso el cinturó de seguretat. Deixo la bossa al darrere i veig que passa un altre cotxe, per tant, he d'esperar uns segons abans de sortir fent marxa enrere. Tot això ho he fet ben mecànicament, sense pensar. És després, que ho he analitzat. En el temps de posar-me el cinturó, girar-me per deixar la bossa al darrere i esperar a que passés l'altre cotxe, sense adonar-me'n, he tornat a engegar el cotxe. Ha fet rrrrrrrrrrrnnnnnnn i s'ha parat. Llavors m'he adonat que l'havia engegat "sobre l'engegat", no sé si m'explico. Bé, com que el meu cotxe és automàtic (dels cotxets de la gamma barateta - un C3- però automàtic, que ho té tot, tot,tot) resulta que això que l'engeguin dues vegades en tan pocs segons no li ha agradat gens i després de la rondinada, s'ha parat del tot i no hi ha hagut forma de tornar-lo a posar en marxa. Conseqüència (lògica): demà al matí vindrà la grua (Sant Racc) i se l'emportaran al taller (Sant Citroen). I la "nena" haurà d'anar a peu a fer tots els encàrrecs!!! La part positiva per demà és que no em caldrà anar a caminar!

Mañana os lo cuento en castellano, que ahora no puedo.

Bueno, resulta que ayer le di dos veces seguidas a la llave para arrancar el coche y éste no se puso en marcha. Me dijeron que me había cargado el demarré (o comosellame) y yo ya estaba pensando en mi inutilidad absoluta en temas de automóviles (que a mi, mientras tengan cuatro ruedas y me sirvan de ascensor para subir la cuesta de mi casa ya me valen, que NO me gusta conducir, así que abstenerse anuncios con la preguntita de marras). Decía que ya andaba pensando que esto de los coches nunca ha sido lo mío y que vaya gafe que tengo y bla bla bla, que a ver lo que me iba a costar la bromita... cuando ahora mismo, que acaba de llegar el chico de la grúa (guapo, oigan!!!) y resulta que lo único que tenía mi pobre C3 era que se ha visto abandonado durante tantos meses que ha decidido hacerme la pirula descargando la batería. ¡Toma ya! Ni demarré ni nada. La batería y tira que te vas! A Aquellos/as que me habían acusado impunemente de haberme cargado el demarré les he mirado por encima del hombro (y a fe de los dioses que mi hombro es poderoso)... y me he quedado algo más tranquila: no es lo mismo pagar una batería que la avería por cargarse el sistema de arranque.

Home, sweet home

Arribo a casa i em rep el Xat amb bombos i platerets (després diran que els gats no es recorden dels seus amos)... Arribo a casa i em trobo la casa neta (per primera vegada a la vida, ja que sembla ser que els fills "han crescut" i ja no es deixen les olles d'espaghetti a la pica esperant que les renti un altre, que acaben per sortir-hi xampinyons) Arribo a casa i em trobo els meus llibres estimats, la meva post de planxar estimada (al Blauet es planxa damunt d'una tovallola amb una petita planxa de viatge i jo sóc de les que planxen fins i tot els calçotets, digueu-me exagerada). Arribo a casa i em trobo el meu estimadíssim ordinador, un ordinador de sobre taula, comme il faut, amb el meu teclat!!! (teclat al què se li han esborrat la E, la S, la C, la M, la N i la L, però que jo situo meravellosament bé perquè sóc així de xula). Arribo a casa i em trobo tooooooooooooooooooooota la feina "aparcada". Si, perquè abandonada no seria la paraula, que consti.

Arribo a casa i torno a veure - amb cert neguit- com l'especulació urbanística ha malmès el nostre poble, jo que ara m'havia acostumat als pobles francesos, que des de molts anys ençà han tingut lleis acurades que han procurat no fer especulació perquè se'ls mantingués la mateixa fesomia que devien tenir en segles anteriors, tot i adequant-se als nous temps. Ep! hi hauria una excepció: els pobles costaners, que aquests són igual de lletjos a tot arreu, diria que del món.

Arribo a casa i em trobo... em trobo tantes coses i de tantes coses voldria parlar, que m'és absolutament impossible de fer en una sola sessió. Jo crec que necessitaré tot l'hivern per explicar el que em bull per dins. I en definitiva, per això serveixen els blogs, no? doncs això. Ja podeu començar a tremolar!

Llego a casa y me encuentro tantas y tantas cosas, nuevas y viejas, algunas tal como las dejé (como mi gato, que ha estado bien cuidado pero se ha echado literalmente en mis brazos) la casa limpia (porque cuando han estado los hijos ya han sido conscientes de que si cocinan una olla de spaghetti, ésta se debe limpiar en lugar de dejar que lo haga el que venga después, logrando consiguientemente, que crezcan champiñones en ella) me encuentro mi querida plancha (en el Blauet se plancha encima de una toalla y con una birria de plancha de viaje, teniendo en cuenta que yo lo plancho todo, incluidos los calzoncillos, llamadme exagerada) me encuentro mi querido ordenador de sobremesa (comme il faut) con sus letras borradas, a saber: E,S,C,L, N y M (que tengo perfectamente controladas, ojo, porque pa chula yo) y con su teclado en español, con eñe incluída, con la W en su sitio y no abajo, con la Q arriba y la A abajo, y no al revés... en fin...

Llego a casa y me encuentro toooooooooooooooooodo el trabajo "aparcado", que no abandonado, ojo!

También me doy de narices con la especulación urbanística que ha hecho de mi pueblo un pueblo feo, feo, feo, comparándolo con los preciosos pueblos franceses que he cruzado, porque ellos ya llevan muchísimos años cuidándolos para que sigan manteniendo su belleza, aunque adecuándolos a los tiempos en que nos toca vivir... bueno, debemos exceptuar los pueblos de la costa. Ésos están igual en todas partes.

En fin, llego a casa y tengo mucho que contar. Tanto, que ´casi vale la pena irlo contando a lo largo del invierno, porque un post no da para mucho. Así que ya podéis empezar a temblar. Voy a ser un rollazo de muchísimo cuidado.

La web està actualitzada (consti a les actes)... el que falta és enviar més fotos a Picassa, però "todo se andará".

les històries del nostre veí

Una molt bona idea del nostre veí:
Una muy buena idea de nuestro vecino:

Benvinguts, passeu, passeu

Vaja, quan he tingut una mica més de cobertura informàtica he pogut passejar pels blogs amics i m'he trobat algunes sorpreses desagradable. Algunes persones que per mi havien resultat entranyables han tancat els seus blogs o prefereixen que només s'hi pugui entrar per invitació o bé han suprimit la possibilitat de posar-hi comentaris. He de dir, francament, que són decisions molt respectables però que em saben greu, perquè em priven - egoïstament parlant- del plaer de poder-los llegir. Per una altra banda, jo mateixa, ara que he vist que encara que quan no tinc connexió a internet "no passa res", sé que aquesta tardor-hivern "faré més feina" sense aquella dependència que m'havia creat. No sé què faré, però tinc tanta feina per fer que no crec que pugui, encara que vulgui, portar el ritme que portava abans de marxar de viatge. Ja veurem. M'he promès a mi mateixa... m'he promès tantes coses que gairebé és preferible no explicar-les en públic, perquè així, si no les compleixo no em podreu dir "però no havies dit que..." Avui ja no sóc a L'Estartit sinó a Palamós. Ben aviat escriuré des de casa. Benvinguts de nou al meu blog. A tots i a totes.

Vaya, cuando he tenido un poco más de cobertura informática he podido pasear por algunos blogs amigos y me he llevado alguna que otra sorpresa desagradable, desde los que han cerrado su blog, a los que han decidido que sólo se pueda entrar en ellos por invitación o a quienes han creído oportuno que en sus blogs no se puedan dejar cometnarios. Todas las opciones me parecen respetables, pero ello no es obstáculo para que sienta que los voy a echar de menos. Por mi parte, en todo este tiempo me he dado cuenta (aunque era algo que ya sabía, pero que no había tenido tiempo de experimentar porque no tenía la voluntad suficiente como para experimentarlo) de que si no me puedo conectar "no pasa nada" y puedo hacer muchísimas otras cosas. Este otoño-invierno tengo tantas cosas que hacer que voy a intentar que esto no me tome tanto tiempo como hasta antes de irme. Quisiera no verme desbordada. Y es por ello que no voy a comentaros todo lo que tengo que hacer, porque así no me diréis "¿pero no decías que..."? Ya no estamos en L'Estartit sino en Palamós. Bienvenidos y bienvenidas de nuevo a mi blog.

Foto: camino desde Saint Mammes hacia Nemours.

L'Estartit

Ja som a L'Estartit. Mentre navegàvem de Frontignan a Roses vam tenir vent del sud est, que ens venia de cara, força 5-6 (rondant entre 20 i 25 nusos). Quan els vents venen de "morro" nosaltres els anomenem "morral". A conseqüència de la força que van fer, però, per sort, quan ja érem a port, se'ns va trencar un obenc, cosa que enlenteix la nostra tornada, ja que per anar anant cap a Blanes ho hem de fer sense veles i un veler sense veles (però amb màstil i navegant per mar) branda molt i hem d'esperar que no faci un vent gaire fort o anar fent de port en port. Per això, vam sortir de Roses ahir al matí, vam navegar dues hores com si ho fessim en una coctelera (a mi quan naveguem així us asseguro que se me'n fot tot, tot i tot, perquè no sé en quin món estic) i vam venir a L'Estartit. Avui vindrà en Jaume (capità del Zeta) a passar el cap de setmana amb nosaltres, així que avui serem quatre: el Capità, en Ferran, en Jaume i jo. Diumenge, que procurarem haver navegat fins a Sant Feliu, vindran a dinar en Jordi i la Violeta. Això ja va semblant "casa" però ara de veritat. Amb una mica de sort, dilluns o dimarts el Blauet serà a Blanes i tot tornarà a la normalitqt. Haureu d'aguantar, però, les meves "plàtiques blogaires" de cada dia, altre cop. Bé, això, qui ho vulgui aguantar! Intento pujar - amb la poca cobertura que tenim en aquest port- una foto dels canals (en veureu moltes, perquè m'agradarà compartir amb vosaltres algunes de les meravelles que he vist aquests mesos). I sense més preàmbuls... Bon dia!

Frontignan i anar-hi anant

Ja som a Frontignan, again. Dema al mati ens posen el mastil, diumenge sortirem en direccio Canet Plage o St. Cipryen. On vera i dependra de la tramuntana (s'ha acabat el mestral)

No funciona wi-fi, per no variar. C'est domage, es una llastima... Encara no m'he apres on son els accents, ni falta que em fa. Fins ben aviat.


Ya estamos otra vez en Frontignan. Manana por la manana nos ponen el mastil, el domingo saldremos en direccion Canet Plage o St. Cipryen si no hay tramontana (el mistral se ha terminado).
No funciona wi-fi para no variar. C'est domage, es una pena. Todavia no se donde estan los acentos franceses ni falta que hace. Hasta pronto...

Tramuntana o Mistral?

Des de Viviers, un record per tots els amics. Be, si, tambe per les amigues, per que no?
El Mistral ( vent del Nord) ens te crucificats igual que quan vam marxar, que ens vam haver d'estar a Roses 10 dies i despres a St. Cyprien una setmana ( o al reves)... Es el nostre sino, aixi que... anem tornant, a poc a poc, no perque no hi hagi ganes de tornar, que n'hi ha, sino perque no podem fer-ho tot lo rapid que ens agradaria, en aquestes altures. Records, doncs, i fins ben aviat.

Desde Viviers, un recuerdo para todos los amigos. Vale, si, tambien para las amigas, por que no?
El Mistral, viento del Norte, nos tiene crucificados igual que cuando salimos para efectuar este viaje. Mas o menos. Pero vamos volviendo. Recuerdos, pues, para todos y hasta pronto.

La web la pondremos al dia en cuanto encontremos un sitio donde podamos hacerlo, seguramente ya sera en Espana y quiza en casa. Es lo que hay.