des de Viviers amb amor

Continuem baixant. Avui Viviers, amb paisatge de tardor i un mestral que tira d'esquena. Dema Avignon, dema passat Aigues Mortes, despres Frontignan, posar el pal i cap al mar. Amb una mica de sort, l'onze de setembre podrem anar a portar flors a... no, no cal. A casa. Per l'onze de setembre, si els deus i Murphy es posen d'acord, a casa.

L'ordinador no ha ressucitat. Els miracles no existeixen... i em sembla que l'altre dia vaig posar l'adreça de les fotos de Picassa malament... aqui va de nou, a veure si ho trobeu, que jo encara em faig un embolic.

fotos (o no)

Des d'aqui mateix: gracies a tots els que encara aneu llegint (no trobo el signe d'interjeccio,aixxx)

Comiat per culpa de Murphy i la calor...

Seurre. Des de Capitanerie. Amb teclat frances, sense accents i tot allo que sempre dic.
Se m'ha mort l'ordinador. La culpa es de la calor, li va caure un ventilador per sobre i el va esclafar _ pobret_ el que em sabria mes greu seria perdre les fotos, espero que no passi perque hi ha fotos realment boniques.
Be, boniques i bonics, aixo es un acomiadament _ momentani_ fins que practicament torni a casa, a no ser que pel cami de tornada trobi algun que altre cyber...
Je suis desolé!
Molts petons i fins aviat.

Wifi. Lent, però wifi al cap i a la fi.

Doncs això.
Saint Jean de Losne, de baixada, un munt de vaixells de lloguer que res tenen a veure amb el patró estandard del que us parlava l'altre dia (els vaixells de lloguer els lloguen sens títol. Vull dir que no cal que se sàpiga navegar perquè et lloguin un vaixell d'aquests. Nosaltres els anomenem "barcos de choque") hi ha moltes bases de lloguer, però solen estar en llocs en els quals no cal fer 35 rescloses al dia per fer camí... com per exemple, a la Saône, on les rescloses estan espaiades i els va molt bé. En una setmana "es fan" 100 km amb 4 o 5 rescloses i prou. També hi ha trossos d'alguns canals, com el de la Marne a la Saône, el de la Borgonya o el del Rhon al Rhin, on hi ha bases de lloguer. Però per trossos amb poques rescloses.

Hi ha pocs bojos com nosaltres, a Catalunya, a Espanya. Normalment els resclosers de canals d'aquests en què per navegar sembla que hagis de pujar una escala (una resclosa de 3 m cada mig quilòmetre, per exemple) ens diuen que de vaixells espanyols en veuen pocs. Més ben dit: no en veuen gairebé cap. Hi ha anglesos, alemanys i holandesos, bàsicament. Els francesos també, però aquests són molt de la vela.

Fora d'Espanya no es pensa que navegar sigui "cosa de rics". Hi ha molts molts moltíssims vaixells de vela (no gaires motores, encara que també n'hi ha, és clar). Els nens i nenes de pobles costers aprenen a navegar com qui aprèn a nedar. De la mateixa manera que hi ha qui es compra una autocaravana (a França n'hem vist a cents) hi ha qui es compra un veleret. En lloc de l'apartament a la platja. O, qui pot, a més a més (suposo). Però a França es navega. I a Holanda, no vegis!!!!

Us deixo: arriba el capità (han anat al súper amb el capità delTaka) i ara dirà les paraules màgiques:

- Va, que "desenxufo".

I em deixarà sense wifi. I em posaré els guants per no pelar-me les mans amb els caps (o les cordes) i "desamarraré" i sortirem en direcció "avall". Espero que avui arribem a Seurre (si hi ha lloc, no oblidem que a les altes nàutiques només hi caben 3 o 4 vaixells)... per arribar a un altre port-port, caldrà esperar a Chalon sur Saône. Ja ho coneixeu!

A veure si em deixa enviar una foto... a veureeeeeeeee... arggggggggg... "desenxufa"!!! un petó.

Estadístiques d'estar per casa

Foto: Colmar: La petite France.
________________________________________________
Som a Port sur Saône de nou.

Hem estat força dies sense accés a internet (ni falta que feia, per una altra banda, ep!)

Això s'acaba. Bé, acaba de començar a acabar-se, no sé si m'enteneu.

El patró del navegant de riu i canal (exceptuant el dels vaixells de lloguer) normalment sempre és el mateix:

- La modalitat més extesa és una parella de iaios hetero, amb un gos.

Variacions:

- Una parella de iaios homo, amb o sense gos. (N'hem comptat dues al llarg de tot el viatge)

- Una parella de iaies homo, amb o sense gos. (N'hem comptat una al llarg de tot el viatge. Sense gos)

- Un iaio -normalment vidu- amb o sense gos. (Força. Tant amb gos com sense)

- Un senyor (edat de iaio) sol, que la seva dona treballa. (N'hem comptat un)

- Una família sencera composta per:

iaio-iaia (els amos del vaixell) fill o filla amb parella i fills o filles, o sigfui, néts, nétes o néts i nétes del iaio i de la iaia. Aquests darrers solen anar amb peniches o vaixells especials de canal, normalment de entre 15 i 20 metres. Alguns semblen el barco del Popeye, d'altres semblen motores de mar, però amb diferències. Si se'ls acudeix anar a navegar pel mar amb aquestes motores, no crec que durin gaire. Al canal no hi ha vent i, si n'hi ha, és tan suau que "no passa res". Una altra cosa diferent és al riu, ep! (Rhône, Rin)... etc.

A nosaltres ens agradaria, això de poder tenir un gran vaixell de riu/canal per fer viatges amb la família, però molt em temo que amb els que som, necessitaríem una Transmediterrània o similar. No exagero, feu números, a saber:

Cinc nois, tots amb parella, cunyats amb els seus dos nois que també tenen parella. De moment, només hi ha tres vailets (en Martí, que és el nostre nét-nét i la Mar i en Roger, que són els nostres "nebonéts").

Només que als nostres "retoños" els dóni per "gatinar"... només que "gatinin" dos nens/nenes per parella, ens n'anem a 10 néts -néts (no compto pas els possibles altres nebonéts)... d'això -que jo sóc de lletres - ho he comptat bé?

No em feu gaire cas: l'aigua "Perrier" (una mena de vichy francesa) pot pujar al cap tant o més que la cervesa, hics!

Bé: la qüestió és que som a Port sur Saône, que tenim wifi i que ja em fa mal el cul després de llegir-me tot el correu, pujar fotos a picassa... per cert, doncs, si les voleu veure... espero que l'adreça estigui bé... doncs res, que ja "m'estic rallant" i que necessito sortir una estona. Ja tornaré, possiblement a la nit. Em vindrà de gust llegir-vos!

Salutacions des de Nancy

Si; es diu com la nina. Una ciutat preciosa.
Des d'un cyber.
Sense trobar els accents (com sempre) i amb un MAC! quina passada, gent! el meu proper ordinador sera un Mac. He dit.

Tornare quan pugui. El canal des Vosges ha estat una passada, ja us ho explicare.

Fins aviat!

Des del meu petit mar: continuem

I doncs, avui és un altre dia. I marxem i no sabem quan tornarem a tenir wifi o possibilitats de connexió, així que, fins aleshores, ho deixarem així.

El Blauet marxa de Port de Saône i es dirigeix a Corre. D'allà, al Canal des Vosges.

Una abraçada i fins aviat, espero!

p.d.- aquí queda un altre cigne (són tan bonics...)

Demà serà un altre dia

Ens desperta el cant d'una merla i dels ànecs que vénen a buscar el seu esmorzar. Van nedant de vaixell en vaixell, donant-los el bon dia com aquells nens que, molts Nadals enrere, anaven de casa en casa cantant nadales i demamant "l'aguinaldo".

La pluja no triga gaire a mostrar-nos "qui mana aquí", amb un rebombori de trons i llamps que fa que, després d'esmorzar, ens replantegem això de marxar avui cap a "Corre"... o deixar-ho per demà. Quedem que això és molt tranquil (potser massa, en certs moments) i que no ens ve d'un dia.Total, ja ho sabem, que no arribarem a Estrasburg (no pas navegant) així que decidim que, com fins ara, ens anirem demorant per tots aquells indrets que ens agradin.Demà serà un altre dia.

Imatges

He intentat recopilar unes quantes imatges i fer-ne un video,però, com sempre, em passen coses estranyes: aquesta vegada he pogut posar totes les fotos que jo volia excepte dues en les que estava amb en Martí. El problema era d'ubicació de les fotos, es veu, que eren a una altra carpeta i quan feia proves, anava bé, però quan ho he volgut fer "en sèrio" no podia guardar l'arxiu. Al final les he tret i tot ha funcionat. No em digueu que no sóc soca!!!sóc/soca.

Bé, "això" és el que ha quedat. Un resumidíssim recull d'algunes imatges - més o menys ordenades - des que vam treure el màstil fins la setmana passada, aproximadament. N'hi ha una d'una mena de rata. És una rata. Una rata que viu a les aigües de riu i que és vegetariana. Es veu que hi ha qui se les menja. Nosaltres li vam donar pa i se'l repartia amb ànecs i cignes. Tot un model de bitxo simpàtic. Encara sort que no va pujar al Blauet, tot i que ho va intentar! sort que la Taca la va fer espantar i va girar cua!

Hi ha una altra foto, a Cluny, amb la Roser. A Cluny hi vam anar en cotxe, amb en Pep i la Roser, els cunyats. Suposo que no cal que expliqui que és on es va fundar l'orde cistercense. Es diu així, en català? Bé, l'orde del Císter. Un poble molt bonic. No vam entrar al monestir perquè hi havia un grup a dintre i calia esperar-se molta estona, estona queno teníem. Tot i que jo m'hauria quedat a fora amb la Taca. un altre dia serà, encara que a mi m'és bastant indiferent.

A la foto del fantasma a dins d'una capelleta, juro i perjuro que encara no m'havia pres la cervesa. Només que de vegades tinc cops amagats...

I les altres, doncs paisatges, el Blauet davant una resclosa del Rhôn, esperant que s'obri, rescloses per dintre... etc.

Si teniu paciència, potser ho veureu una mica bé i amb sort, sentireu fins i tot en Cat Stivens, esforçant-se perquè se'l senti una mica. Ah! aquesta vegada "tampoc" no he aconseguit fer que la música i el video coincidíssin.

Soca!!!!!!!!!!!!!!!!!

Des del meu mar: Auxone - Gray -Port sur Saône

Foto: Gray. Pont sobre la Petite Saône, a l'hora del crepuscle.


Si hi ha alguna cosa per la qual valia la pena "fer-se" tot el Rhône com si fos una autopista, seguit de la Saône i la Petite Saône, és el paisatge que vas trobant a mesura que vas "pujant".

Torno a experimentar el mateix que l'altra vegada, tot i que fa dos anys ja feia quinze dies que érem a París. I el que sento és una cosa semblant a la que sentia quan caminàvem fent el Camí de Santiago. Una mena de pau interior que no sabria com definir, una fusió de mi mateixa amb els colors, les olors, el mateix aire, la mateixa terra... un sentiment, com dic, indefinible, que em porta records que segurament mai no he viscut, barrejats amb d'altres no solament viscuts, sinó recreats una i mil vegades, com aquella olor de terra molla, com la visió de l'herba en estat salvatge, com l'aigua del riu que baixa, aliena a qualsevol estímul que no sigui el mateix corrent que la porta i la natura que l'envolta. I com la pluja, que cau indiferent als sentiments de frustració d'aquells que volen veure el sol,que sap que ha d'alimentar l'herba perquè pugui continuar sent salvatge.
_______________________

Unes boniques paraules de la Carme, il·lustrant el dibuix dels cignes que teniu a la dreta del meu blog:


La nit enyora la tarda
i la claror que encega
i el lliscar plaent damunt les hores.


I encara, unes paraules de Noves Flors (precioses paraules)

I el dia xafogós
d'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.
__________________________________

Com m'agradaria ser poeta... com vosaltres! ja sé que sempre ho dic, però és que penso que poeta s'hi neix i no hi ha aprenentatge possible.

Gràcies, poetes.

Quotidianitat viatgera

Dos quarts de deu a Saint Jean de Losne. Des de les vuit que estic "rondant". les merles m'han despertat i també una fresqueta d'aquelles que s'agraeix. Tota la nit ha estat plovent i no sabeu com s'hi està de bé, sota els llençols, dins el llit petit i acollidor del Blauet.

Avui "toca" fer dissabte. Encara que sigui divendres. Tinc una pila de roba per rentar però fa tres pobles que no trobem cap "laverie" en condicions. Trobes tintoreries, on pots deixar la roba i te la tornen rentada i planxada, però jo no vull això: vull poder posar la rentadora jo mateixa. M'agrada ocupar-me de la roba de casa: posar la rentadora, classificant les peces per colors o per textures, mesurar el sabó, obrir la rentadora i sentir aquella flaire de net, posar tovalloles i draps a l'assecadora i estendre les peces que caldrà planxar, ben esteses perquè no s'arruguin massa... però tot això, viatjant, són cabòries. A les "laveries" t'has de conformar amb el què trobis. No pots classificar gaire la roba i has d'estar atent a que no se't passi el temps, perquè pot venir un altre usuari i treure't la roba de la màquina i deixar-te-la al damunt de la tapa (o a terra, en el pitjor dels casos, que hi ha gent per tot). Bé, avui buscarem una laverie. Perquè rentar petites peces a mà està moltbé, però rentar llençols és una mica més difícil. Com s'ho feien, abans, les senyores, per rentar llençols? els dilluns feien bugada! i es rentava la roba de tota la setmana. Jo ho recordo,quan era petita, a casa... però aquesta és una altra història.

Toca fer de maruja i per tant, toca no entretenir-se gaire "aquí". Un dia magnífic, quant a temperatura, quant a cantarella d'ocellets i que es presenta força domèstic i quotidià.

Des del meu mar: Saint Jean de Losne

Aquest indret el recordava com un racó de pau i cantarella d'ocells. I així continua sent. El silenci només l'interrompen les converses entre ocells. La Taca ho ha entès i s'ha ensopit al seu jaç, potser també per efecte de la calor. La calor ens ensopeix.

Aquí ens hi estarem un parell de dies. Hi ha tants vaixells que sembla impossible concentrar-ne tants i que facin tan poca remor. Es contagia, el silenci? també hi ha molt de hippie (i algun penjat que altre)... em pregunto a quina categoria incloure'm... hippie, segur que "ja" no. I penjada, puc assegurar que fa molt temps que ja no ho estic. Bé, depèn de què estiguem parlant!

Digueu-me per què em passo hores i hores llegint, sense sentir aquella necessitat d'escriure de no fa tant...

M'he baixat el firefox. Resulta que amb l'explorer no puc entrar a la meitat dels vostres blogs. El de la Zel, el del Veí, el de l'Striper, i una bona colla d'altres. A veure si ara... a més, aquí hi ha wifi.

Tinc un encàrrec que he d'enviar i encara no l'he escrit... digueu-me ... ensopida per la calor.

Tornaré.
________________________





Les fotos no són d'aquí, sinó de Seurres. Sóc molt dolenta, fent fotos, ho sé, però el paisatge i els personatges s'ho valien.

Des del meu mar: L'Ou de Chalon s/S

Heus ací l'Ou!

No em digueu queeee... res,res, no dic res. Per sort, no em vaig fer urbanista. Seria insuportable, jo, en un Ajuntament, regulant l'urbanisme!

Demà, 14 de juliol, veurem els focs artificials de Chalon sur Saône, fa dos anys els veiem des del Camp de Mart, sota la torre Eiffel.

Avui fa una calor que tira d'esquena, en canvi la setmana passada ens pelàvem de fred. Coses de la metereologia.

Sort que aquí, al McDonalds, on he berenat unes patates fregides i una cocacola (si em llegeix la meva dietista m'abandona, hehehe) hi fa una fresqueta artificial molt bona!

Apa, demà és festa i demà passat ja sortim cap a Saint Jean de Losne. Allà, si no recordo malament, hi havia wifi al port, així que no em caldran aquests berenars tan estranys.

Vive la France, no direm res del finançament a casa nostra, per no ficar-nos en camisad'onze vares. D'acord?

Des del meu mar: Chalon sur Saône + menjada de coco

Aquí a la foto, la madame, veient les coses clares, a la plaça de la catedral de Chalon, on, fa dos anys, hi havia uns que es casaven. Llàstima que la catedral comparteix plaça amb una merda (amb perdó) de font en forma d'ou que qui la va dissenyar es podria haver dedicat a tocar-se els... ja m'enteneu. Bé, tot són punts de vista, és clar...
un altre dia intentaré pujar la foto de l'ou.


De vegades tenim les paraules exactes per fer una descripció, sol ser quan coincideix amb un estat anímic diguem-ne "normal". No em pregunteu quin és, l'estat anímic normal, perquè no us ho podria dir. Feu un esforç i penseu-hi. Segur que no cal que us ho expliqui.





Aquest viatge és totalment diferent del primer que vam fer per aquestes terres, ara fa dos anys, i absolutament diferent, també, del que vam fer l'any passat cap a Andalusia.





Moltes circumstàncies han canviat, des del primer viatge i des del segon. Fer anys no vol dir necessàriament fer-se vell, veritat que no? i malgrat tot, cada any que fem ens deixa una mica de pàtina, de tal manera que, si comencéssim a gratar, potser podríem arribar a la persona que un dia vam ser i que ja no serem mai més i no em refereixo només a l'estat físic sinó també a l'estat mental.





Sobre l'estat físic, a part del genoll i les potes de gall, també nomenades d'estruç, pel tamany -que es van multiplicant per més que transformi les fotos a blanc i negre - (ostres, com se'm resisteix, el photoshop, he d'aprendre a fer liftings virtuals, coi, que no en sé!)





Sobre l'estat físic, doncs, res a dir: hi ha el que hi ha, a Blanes, a Andalusia o a la France. I encara és allò que et mires al mirall i penses "Déu n'hi dó, per l'edat que tens"...

És el "coco" el que em porta pel carrer de l'amargura... tant de bo el pogués controlar, aix... bé, ara no us penseu, tampoc, que estic com una regadora. No. Estic més bé que mai. Però ara veig clares moltes coses que, potser per falta de maduresa (hi ha qui tarda temps, en madurar, ep!) , no havia descobert o no havia volgut veure mai. C'est la vie. Un dia obrim els ulls i sabem que ens hem mantingut enganyats des que vam néixer. Probablement, perquè no volíem saber algunes veritats que, un dia o altre, acaben sortint a la llum.


Suposo que passa a les millors famílies. Comences a pensar en el passat, i moltes de les coses idíl·liques que tenies magnificades, prenen, de cop, la vessant de la realitat que han tingut sempre, només que tu no les havies vist, ocupada en protegir-te de qualsevol mena d'atemptat a la teva integritat.


Chalon sur Saône és preciós. Tota la França ho és (bé, no ens passem, hi ha excepcions, com a tot arreu). Aquí s'hi està bé. La temperatura és l'adequada, mengem bé i sa, reposem, llegim, sortim a passejar, fem el turista, fem el gos, traiem la gossa, escrivim (jo, aquest any, molt poc, deu ser cosa anímica) i tot va molt bé, Senyora Baronessa.

Des del meu mar:Chalon sur Saône

L'àvia i el nét, en plena performance. El nét, és lògic, interrogant-se sobre qualsevol cosa nova que sorgeix davant els seus ulls. L'àvia, sempre sorpresa de la capacitat d'interrogació del nét sobre qualsevol cosa nova que sorgeix davant dels seus ulls (dels del nét)
Foto en blanc i negre per matisar una mica les potes de gall, ehem! (una sempre serà coqueta, com la seva àvia. L'àvia d'una, vull dir)...

Vam arribar a Mâcon i ens hi vam estar un dia, amb els nostres cunyats. Dimarts vam sortir cap a Tournus i ens hi vam quedar un dia, també. Dimecres vam sortir cap a Chalon sur Saône, que és on encara som, i ahir, dijous, vam fer una excursió, aprofitant que teníem el cotxe "a mà" (el cotxe dels cunyats, evidentment), fins a Beaune i Dijon. Beaune, una bellesa al mig de la Bourgogne. Dijon ja ho coneixíem, per tant, no va ser cap sorpresa. Una bonica ciutat per visitar, però ja us en vaig parlar fa dos anys. A part de la mostassa, que és el que tothom coneix quan es parla de Dijon, hi ha uns bonics edificis, tant religiosos com civils, i val la pena passar-hi unes hores. Si fa dos anys ens hi vam rostir, ahir ens hi vam pelar de fred! Qui entengui aquest clima francès...
Intento, des del McDonalds, on m'he pres un cafè abominable, enviar una foto de l'estada a casa.
És curiós que en una ciutat com aquesta - petita però prou gran com per considerar que n'hi hauria d'haver - no hi hagi cap cyber! Potser no n'hi ha al centre i sí a la perifèria, on hi ha més immigrants, no ho sé. La qüestió és que per poder connectar he hagut de fer "gasto" a un dels llocs gastronòmicament més abominables per mi. Ja ho dic: per mi!

Avís al Veí (que em sembla que no em llegeix, ja...) però per si ho fes... pensa, Veí, que cada vegada que puc em connecto i miro correus i papereres, per si m'arriba la meva part de la HV6, però de moment, res de res! I jo sóc complidora, ep!

Com que aquí ens hi estarem uns dies més - hem d'esperar que vinguin els del Taka, que arribaran dilluns o dimarts - ja vindré algun altre dia a tornar a "fer gasto". Encara acabaré menjant-me un big mac (ecsss)
va, provo de pujar la foto!
doncs no pot ser... va massa lenta. Un altre dia serà, eh?

no les tinc totes, no...

M'he llevat a les set - ja sabeu, allò de la Taca - m'he menjat un préssec ben sucós i després he pres un cafè amb llet i unes llesques de pa de cereals i, com que no tinc xocolata i per quatre dies no en compraré - a la nevera del Blauet si que n'hi ha - doncs m'hi he posat una mica de mel. Necessitava alguna cosa dolceta. Penso que l'esmorzar és el millor àpat del dia. I vosaltres?

D'entrada he pensat: Arare, podries anar-te'n a la platja, no hi ha ningú a la sorra i això durarà poc, que de seguida començarà a omplir-se, que avui és dissabte! Però m'ha fet més peça asseure'm a l'ordinador a llegir-vos als que no us puc llegir des dels cybers de la France, que van amb taxímetre.

Ahir vaig tenir mig diagnòstic sobre el meu genoll: una bursitis, jo, que no jugo a la Borsa. Una bursitis complicada amb un pinçament de menisc que vaig fer la nit del crock! suposo que perquè durant la meva vida m'he dedicat a castigar impunement les meves extremitats inferiors (aix)... i jo que estava tan ufana d'haver-me passat la vida saltant, corrent, brincant, ballant!

El genollaire em va dir que fent "bondat" deumeu, què deu ser, això de fer bondat? per què em fan fer bondat, ara que necessito l'activitat encara més que quan era jove? fent bondat i un tractament amb anti inflamatoris, la cosa pot no anar a més. Tampoc no sé què deu voler dir "pot no anar a més". Pasar a mayores, dirien els castellans. I tanmateix, ara ja no em fa mal un genoll, sinó tots dos, que aquests dies he anat forçant l'altre! suposo que quan tornem tocarà fer ressonància a veure com està . No les tinc totes, em sento com si em faltéssin les cames (que és exactament el que em passa, que ara me'n falla una, ara l'altra... i això en un vaixell és "tremendo")...

Total, que el meu estat anímic és una mica baixet. Si em queixés, seria una desagraïda de la vida. No em puc queixar, de cap manera!

Estic contenta d'haver vingut a casa. M'ha fet il·lusió veure la meva mare i em fa il·lusió que avui vingui a dinar una part important de la prole... Martí inclòs, evidentment! però - per què sempre he de tenir peròs, al meu cap? - no les tinc totes.


Demà recollirem altra vegada els "tracals" i cap a Mâcon altra vegada, a continuar viatge. Però com pujaré les rescloses? ÔÔ

Un parèntesi

S'ha imposat avançar aquella tornada que sempre fem per l'equador de les vacances, per tal de veure mare, fills i nét i arreglar assumptes que normalment cal arreglar abans de continuar. El meu genoll n'ha estat el culpable, a veure què dirà el traumatòleg.

Arribar a casa després de tant temps vivint en un vaixell de nou metres (quasi deu) és trobar-se amb un palau de 80 metres quadrats. Una meraveeeeeeeella! La llàstima és que a la casa no li puguem posar unes potes - com aquella historieta del TBO, algú la recordarà - i no la puguem fer caminar amb nosaltres... és clar que llavors, tot l'encant de la navegació se n'aniria en orris.

jo sempre li dic al capità, que el proper veler de la nostra vida hauria de ser una enorme motora. Però em mira malament, quan li dic això. Per què deu ser? ÔÔ

Estava buscant una música adient i m'he trobat escoltant "youtubes" per un tub. Com que se m'ha fet tard i he de fer unes quantes coses, acabo deixant una versió de "Eye in the sky", de Allan Parsons Project, versionat per Noa.
Res, res en absolut, a veure amb el que us estava dient. Només és una música que he trobat i que em ve bé de compartir amb vosaltres. Ni tan sols sé si m'agrada més aquesta versió de la Noa o l'original, però diria que em quedo amb l'original...



apa, seré aquí per uns dies (els mínims possibles perquè em diguin què he de fer amb el genoll, si és que m'ho poden dir...)

des del meu mar: Sant Joan

Demà és festa, Sant Joan la fa...
Recordo la meva infantesa, més o menys com tothom, com els de la meva edat, al menys, recollint trastos vells per cremar aquesta nit, al mig del carrer, i celebrar després la revetlla al pati de casa amb tota la família i amics... la Fina cada any embarassada, la tieta i el tiet disfressant-se, els meus pares preparant el telefunken i fent piles de discos ballables, anant a buscar la coca i les meves cosines i jo, nervioses, sabent que aquesta nit ningú ens controlaria la quantitat de cocacoles o fantes que ens beguéssim i veient ballar els grans... però això està dit tantes vegades i per tantes plomes il·lustres, que no sé per què caic en el mateix tòpic de parlar-ne. Aix...

La nit passada ha estat xunga, per mi. A les cinc del matí - dormint- m'he regirat el genoll i he vist la padrina. Crec que se'm sentia més a mi que al vent! Pobre capità,no sabia què fer, em sembla que dec tenir els lligaments (o alguna cosa semblant) fotuts, perquè he estat més de mitja hora ul·lulant, fent-me massatge amb Voltarén, al final hem sentitun CLOC que ha resultat ser alguna cosa que es posava a lloc. Que malament ho he /hem passat! La Taca mirava, esporuguida, a veure què passava... total, que m'he pres un espidifen o com es digui, i com que feia moltes hores que no havia menjat (des de l'hora de sopar) diguem que he fet un esmorzar extra, un esmorzar d'urgència (posar-se un espidifen a l'estómac en dejú no pot ser bo)...

En fi, ara ho explico i me'n ric, però ha canviat la meva visió d'aquells futbolistes que cauen per terra amb cara de que els estiguin matant. Ara sé quin mal fa, així que mai més tornaré a dir que exageren!!!
Avui no podré ballar! (ostres,ostres,ostres, no podré anar a la revetlla del veí?) la revetlla virtual del veí promet ser moltbona! (potser que hi vagi en plan Ironside)
Us deixo: anem a comprar (si,si, puc caminar, quan he sentit el CLOC m'han passat tots els mals)

Potser encara tornaré... i si veieu que no torno en un s dies, és que el mestral ha afluixat i per fi hem pogut marxar riu amunt!

Des del meu mar: El mestral

A la foto veiem un visitant al Blauet.

El mestral és un vent del nord com la nostra tramuntana. Em sembla queja us ho havia dit, oi que si? Bé, hi ha qui paga per un apartament a Valence - també hi ha qui paga per un apartament o un hotel a Blanes, ben mirat - i nosaltres hi som perquè no podem seguir avançant pel Rhône. Què hi farem? Ens hem de conformar. En el viatge anterior vam haver de passar una setmana a Roses i quinze dies a Saint Cyprien, per culpa de la tramuntana. En aquest anàvem tenint molta sort, fins que s'ha acabat: la mestralada ens ha fet aturar aquí, a Valence. El vent bufa tant que si ens poséssim a navegar seria com si caminéssim deu passes i en retrocedíssim set; més que res, perquè ara anem cap al nord, o sigui, que tenim "morral", com gairebé sempre! (Murphy, again)

Què es fa en un veler desarbolat al mig del Rhône?

Llevar-se, treure les gosses a passejar (no ens hem d'oblidar que anem amb el Taka i que els tripulants del Taka tenen la Mel) traiem la Taca i la Mel, esmorzem, l'Àngels i jo fem de "marujes", o sigui, traiem la pols i adecentem el Taka i el Blauet respectivament i quan acabem la feina, tenim tot el sant dia per llegir, passejar per un paratge preciós, verd com la gespa del camp del Barça, amb el riu al costat, anar amb bicicleta, si volguéssim, que no volem (jo no puc pel genoll), cuinem, xerrem, brodem (bé,jo ho faig, que és una de les meves aficions gens secretes) vaig agafar unes quantes idees de les botiguetes de la Provence i estic fent alguna "labor" pròpia de les àvies (tot i que sempre m'ha agradat fer-ne: fins i tot quan encara no tenia nét)... juguem al scrabble (ara faltaria jugar-hi en francès, però encara no el dominem tant com per això)... en fi... l'única cosa que no fem aquests dies que estem aquí "parats" és banyar-nos (al riu fa iuiu) ni navegar.

Esperem passar la revetlla encara aquí, ja que fins dimecres no escampa la mestralada. I llavors, podrem continuar endavant.

De lectures: he llegit vàries coses. La darrera que vaig llegir va ser la novel·la del Chufo Llorens "Te daré la tierra". Em va agradar "psè". O sigui, més o menys em va agradar com "La catedral del mar". Psè. I prou.

Ara estic llegint "La lladre de llibres". No em desagrada, però no m'entusiasma, no sé com dir-ho. Algú de vosaltres l'ha llegit? Quèn'opineu? Tinc "La dona habitada" com a llibre següent per quan acabi aquest. No em feu dir l'autor de la lladre de llibres, que de memòria no me'n recordo. Si que puc dir que "La dona habitada" és de la Gioconda Belli, de la qual només he llegit poemes i "El infinito en la palma de la mano". M'agrada bastant, la Belli, sense exagerar!

Tinc altres llibres a punt de ser llegits, però com que no els puc llegir tots a l'hora, anirem fent pas a pas.

Se m'oblidava: avui, a l'hora d'esmorzar, ens han visitat "els gossos". Pels que ens van seguir en l'altre viatge, els "gossos" són els cignes. Avui eren una parella amb sis aneguets lletjos (els cignes jovenets són grisos i horribles, pobrets). El que m'ha agradat (i m'ha recordat la Violeta) és que de moment només hi havia pare-mare i cinc aneguets. I de cop i volta, quan els hem començat a tirar pa sec, la mare ha aixecat l'ala i s'ha tret un jovenet de sota. un pobret que potser dormia o potser no podia nedar com els altres, qui sap, potser estava malalt... però la mare el portava sota l'ala! Era tendre, com a mínim.

S'han cruspit tot el pa i la Taca protestava perquè devia pensar "a mi només em donen pinso i a aquests els donen pa, com pot ser, aquesta discriminació?"

Bé, si no ens llegim, us desitjo unabona revetllade Sant joan, mengeu molta coca, beveu un bon cava (nosaltres ho celebrarem amb alguna classe de coca francesa i amb champagne, ep, no enshiposarem per poc!)i trobarem a faltar els petards i les fogueres!

Felicitats a tots els Joans i Joanes!!!!

Des del meu mar: Valence

Aquí tenim el Blauet esperant per entrar a la darrera resclosa abans de Valence. Ens vam haver d'esperar perquè tene prioritat els vaixells de passatgers, els de càrrega i els petrolers, per damunt dels plaissanciers, com som nosaltres. Vaig sortir amb la taca perquè pogués fer un pipi (vam navegar més de vuit hores i aquesta paradeta li va anar molt bé -si us fixeu bé en la foto, veureu una mena de passarel·la- doncs bé. Tot va ser trepitjar la passarel·la i tocar la tanca per obrir-la i deixar la Taca lliure per córrer per l'herba mentre esperàvem, que em vaig fumbre una enrampada que ni us explico! (jo m'enrampava fins i tot quan raspallava el Truc, un collie que vam tenir, amb el pèl molt llarg, i també m'enrampo amb les portes del cotxe, quan menys m'ho espero) però a part d'això, el pipi va progressar i la Taca va quedar tranquil·la fins a Valence.
Continuarem informant. Si tot va bé, aviat sortirem cap a La Roche du Condrieu, però això ja us ho explicaré a la propera.

Una abraçada per tothom.
Avui no puc contestar-vos a tots, espero poder-ho fer a la propera, d'acord?

DES DEL MEU MAR: Viviers

Des del complexe papal (que bé vivien, aquella gent!)... Avignon.

"Treballant" en una resclosa del Rhône. Estic "lessionada", el meu genoll em va dir que a veure si no el sotmetia a aquestes tortures de nena de quinze anys, que ja no està per aquests "trotes"!
D'Avignon a Viviers.

Una bonica vista de Viviers, ens hi quedem fins demà al matí perquè han vingut a veure'ns uns amics que, per qüestions de salut han d'estar a prop d'Avignon, que hi ha un gran hospital. Demà ells ja marxen i nosaltres continuem cap a Valence.

Anècdota viscuda a Viviers: hem conegut els tripulants d'un veler holandès: una parella d'uns 40 anys, amb un nen de 3 anys. Fins aquí, tot normal. La "cosa" és que van decidir anar a fer la volta al món - no com altres que ees conformen amb navegar pels canals - i l'han feta en uns quatre anys. Ara ja tornen cap a Holanda, però el nen no ha trepitjat mai "terra ferma"; bé, simbòlicament: vull dir que encara no ha estat mai "a casa seva" perquè va néixer mentre eren fent la volta al món. És un nen preciós a qui diuen "Marino", perquè va néixer al mar! Estic segura que hi hauria algun dels nostres fills a qui també li faria gràcia, una aventura semblant...encara que no és gens fàcil, deixar-ho tot i embarcar-se! no és gens fàcil! Un dia en parlarem llargament, de la filosofia dels veritables navegants...

I ara us deixo una darrera foto, la Taca passejant, feliç com una "perdiç", per un paisatge magnífic, aquí a Viviers, també. I bé...fins a la propera!