Des del meu mar: Chalon sur Saône + menjada de coco

Aquí a la foto, la madame, veient les coses clares, a la plaça de la catedral de Chalon, on, fa dos anys, hi havia uns que es casaven. Llàstima que la catedral comparteix plaça amb una merda (amb perdó) de font en forma d'ou que qui la va dissenyar es podria haver dedicat a tocar-se els... ja m'enteneu. Bé, tot són punts de vista, és clar...
un altre dia intentaré pujar la foto de l'ou.


De vegades tenim les paraules exactes per fer una descripció, sol ser quan coincideix amb un estat anímic diguem-ne "normal". No em pregunteu quin és, l'estat anímic normal, perquè no us ho podria dir. Feu un esforç i penseu-hi. Segur que no cal que us ho expliqui.





Aquest viatge és totalment diferent del primer que vam fer per aquestes terres, ara fa dos anys, i absolutament diferent, també, del que vam fer l'any passat cap a Andalusia.





Moltes circumstàncies han canviat, des del primer viatge i des del segon. Fer anys no vol dir necessàriament fer-se vell, veritat que no? i malgrat tot, cada any que fem ens deixa una mica de pàtina, de tal manera que, si comencéssim a gratar, potser podríem arribar a la persona que un dia vam ser i que ja no serem mai més i no em refereixo només a l'estat físic sinó també a l'estat mental.





Sobre l'estat físic, a part del genoll i les potes de gall, també nomenades d'estruç, pel tamany -que es van multiplicant per més que transformi les fotos a blanc i negre - (ostres, com se'm resisteix, el photoshop, he d'aprendre a fer liftings virtuals, coi, que no en sé!)





Sobre l'estat físic, doncs, res a dir: hi ha el que hi ha, a Blanes, a Andalusia o a la France. I encara és allò que et mires al mirall i penses "Déu n'hi dó, per l'edat que tens"...

És el "coco" el que em porta pel carrer de l'amargura... tant de bo el pogués controlar, aix... bé, ara no us penseu, tampoc, que estic com una regadora. No. Estic més bé que mai. Però ara veig clares moltes coses que, potser per falta de maduresa (hi ha qui tarda temps, en madurar, ep!) , no havia descobert o no havia volgut veure mai. C'est la vie. Un dia obrim els ulls i sabem que ens hem mantingut enganyats des que vam néixer. Probablement, perquè no volíem saber algunes veritats que, un dia o altre, acaben sortint a la llum.


Suposo que passa a les millors famílies. Comences a pensar en el passat, i moltes de les coses idíl·liques que tenies magnificades, prenen, de cop, la vessant de la realitat que han tingut sempre, només que tu no les havies vist, ocupada en protegir-te de qualsevol mena d'atemptat a la teva integritat.


Chalon sur Saône és preciós. Tota la França ho és (bé, no ens passem, hi ha excepcions, com a tot arreu). Aquí s'hi està bé. La temperatura és l'adequada, mengem bé i sa, reposem, llegim, sortim a passejar, fem el turista, fem el gos, traiem la gossa, escrivim (jo, aquest any, molt poc, deu ser cosa anímica) i tot va molt bé, Senyora Baronessa.