Petits fragments del que escric

LES MITGES 

(fragment d'un relat de Dones de vidre)

Obre les portes de l’armari de bat a bat. Mira per la finestra un moment, com si encara no s’hagués adonat del dia clar, del sol que peta amb força a la paret de la casa del davant i que il·lumina les joguines del marrec de tres o quatre anys que hi ronda

Sembla que és un nen adoptat, perquè és ben negre i els seus pares són ben blancs...

Constata, doncs, que fa bon dia i creu que es pot posar aquell vestit jaqueta tan mono que es va comprar tot just iniciada la temporada, quan encara no se’l podia posar perquè, per dur-lo, ha de ser amb mitges i està clar que en el seu país no hi ha primavera ni tardor, així doncs, allò dels vestits d’entretemps no quadra. Ha d’anar ala ciutat, però. Allà, quan és primavera perquè ho marca el calendari, la majoria de la gent s’hi vesteix. Reflexiona una mica sobre el pronom feble que correspon a la frase que acaba de formar-se al seu cap.

La gent s’hi vesteix o se’n vesteix, de primavera?

----------
CONCERT PER A QUATRE VEUS

(fragment d'un relat de Dones de vidre)

Andantino

La matinada de dilluns la Laura es despertà sobresaltada, amb una sensació de buit al seu interior, tremolant, les mans suades i bullint-li al cap un cúmul de pensaments borrosos en forma de danses inacabades, piruetes interrompudes i arabesques desdibuixats en l'aire. S’aixecà del llit i es dirigí al bany per refrescar-se la cara amb aigua freda. La sensació de buit i de mareig persistia i sense pensar, mecànicament, va dirigir les seves passes cap a la cuina. Damunt del marbre reposaven, freds, els plats amb les restes del sopar. En mig del seu somni, la Laura  especulà que segurament sa mare havia delegat en l'àvia la feina de recollir els plats i l'àvia, al seu torn, tenia pensat que ho fes la filla. Els uns pels altres i la cuina feta una merda, va pensar. En aquell moment  caigué pesadament a terra.

Quan va obrir els ulls es va trobar amb els de l'àvia Teresa, que la miraven fixament, preocupats. En un moment va recompondre la situació. Es trobava al sofà de la sala, tapada amb la bata de l'àvia. Recordava vagament que havia caigut, però no acabava de  saber com ni per quina raó.

—Què ha passat, Laura?— demanà l'àvia, amb veu greu.

—Passar?  Jo... no ho sé. Què passa? Què hi fas, aquí? I jo, què hi faig?

—Laura— la Teresa la renyà dolçament però amb fermesa—no sé què t'ha passat i seràs tu mateixa qui m'ho expliqui. Des de dissabte a la nit no t'he vist fer altra cosa que pul·lular per la casa com una ànima en pena. Això quan t'he vist, que ha estat més aviat poc.

------------

DONES DE VIDRE

(fragment del relat Dones de vidre, del llibre del mateix nom)

«Estimada,

Ets una dona de vidre. Una dona de vidre, resistent, que et mantens  a la superfície a qualsevol preu excepte el de trair-te a tu mateixa, però a la vegada ets tan fràgil que pots trencar-te a bocins. Si això ocorregués, igual que l’au fènix, reviuries. I jo voldria estar al teu costat per somriure’t i per acariciar-te, perquè no et trenquessis.

Quan tot just ens havíem vist un parell de vegades, tot i que havíem parlat molt per telèfon,  em vas dir que ja feia molt de temps que ens coneixíem, que érem aquí en un racó de món, cadascuna de nosaltres al seu, encongides, esperant el moment oportú per tornar-nos a trobar, esperant el moment adequat per estimar-nos sense traves i enamorar-nos sense remei. Si això fos una quimera jo et diria que si les quimeres es viuen amb aquesta  intensitat, deixen de ser-ho per convertir-se en simfonies que vibren a l’uníson.  Això és el que vaig pensar, mentre els meus ulls s’enfonsaven en els teus i creien en les teves paraules.

Em vas dir que en nosaltres hi ha paisatges que mai no s’han trepitjat, i camins de tardor plens de fulles que mai no hem caminat, agafades de la mà, tu i jo, dona de vidre.