24 de juliol, 2009

Des del meu petit mar: continuem


I doncs, avui és un altre dia. I marxem i no sabem quan tornarem a tenir wifi o possibilitats de connexió, així que, fins aleshores, ho deixarem així.

El Blauet marxa de Port de Saône i es dirigeix a Corre. D'allà, al Canal des Vosges.

Una abraçada i fins aviat, espero!

p.d.- aquí queda un altre cigne (són tan bonics...)

23 de juliol, 2009

Demà serà un altre dia

Ens desperta el cant d'una merla i dels ànecs que vénen a buscar el seu esmorzar. Van nedant de vaixell en vaixell, donant-los el bon dia com aquells nens que, molts Nadals enrere, anaven de casa en casa cantant nadales i demamant "l'aguinaldo".

La pluja no triga gaire a mostrar-nos "qui mana aquí", amb un rebombori de trons i llamps que fa que, després d'esmorzar, ens replantegem això de marxar avui cap a "Corre"... o deixar-ho per demà. Quedem que això és molt tranquil (potser massa, en certs moments) i que no ens ve d'un dia.Total, ja ho sabem, que no arribarem a Estrasburg (no pas navegant) així que decidim que, com fins ara, ens anirem demorant per tots aquells indrets que ens agradin.Demà serà un altre dia.


video

22 de juliol, 2009

Imatges

He intentat recopilar unes quantes imatges i fer-ne un video,però, com sempre, em passen coses estranyes: aquesta vegada he pogut posar totes les fotos que jo volia excepte dues en les que estava amb en Martí. El problema era d'ubicació de les fotos, es veu, que eren a una altra carpeta i quan feia proves, anava bé, però quan ho he volgut fer "en sèrio" no podia guardar l'arxiu. Al final les he tret i tot ha funcionat. No em digueu que no sóc soca!!!sóc/soca.

Bé, "això" és el que ha quedat. Un resumidíssim recull d'algunes imatges - més o menys ordenades - des que vam treure el màstil fins la setmana passada, aproximadament. N'hi ha una d'una mena de rata. És una rata. Una rata que viu a les aigües de riu i que és vegetariana. Es veu que hi ha qui se les menja. Nosaltres li vam donar pa i se'l repartia amb ànecs i cignes. Tot un model de bitxo simpàtic. Encara sort que no va pujar al Blauet, tot i que ho va intentar! sort que la Taca la va fer espantar i va girar cua!

Hi ha una altra foto, a Cluny, amb la Roser. A Cluny hi vam anar en cotxe, amb en Pep i la Roser, els cunyats. Suposo que no cal que expliqui que és on es va fundar l'orde cistercense. Es diu així, en català? Bé, l'orde del Císter. Un poble molt bonic. No vam entrar al monestir perquè hi havia un grup a dintre i calia esperar-se molta estona, estona queno teníem. Tot i que jo m'hauria quedat a fora amb la Taca. un altre dia serà, encara que a mi m'és bastant indiferent.

A la foto del fantasma a dins d'una capelleta, juro i perjuro que encara no m'havia pres la cervesa. Només que de vegades tinc cops amagats...

I les altres, doncs paisatges, el Blauet davant una resclosa del Rhôn, esperant que s'obri, rescloses per dintre... etc.

Si teniu paciència, potser ho veureu una mica bé i amb sort, sentireu fins i tot en Cat Stivens, esforçant-se perquè se'l senti una mica. Ah! aquesta vegada "tampoc" no he aconseguit fer que la música i el video coincidíssin.

Soca!!!!!!!!!!!!!!!!!



Des del meu mar: Auxone - Gray -Port sur Saône



Foto: Gray. Pont sobre la Petite Saône, a l'hora del crepuscle.


Si hi ha alguna cosa per la qual valia la pena "fer-se" tot el Rhône com si fos una autopista, seguit de la Saône i la Petite Saône, és el paisatge que vas trobant a mesura que vas "pujant".

Torno a experimentar el mateix que l'altra vegada, tot i que fa dos anys ja feia quinze dies que érem a París. I el que sento és una cosa semblant a la que sentia quan caminàvem fent el Camí de Santiago. Una mena de pau interior que no sabria com definir, una fusió de mi mateixa amb els colors, les olors, el mateix aire, la mateixa terra... un sentiment, com dic, indefinible, que em porta records que segurament mai no he viscut, barrejats amb d'altres no solament viscuts, sinó recreats una i mil vegades, com aquella olor de terra molla, com la visió de l'herba en estat salvatge, com l'aigua del riu que baixa, aliena a qualsevol estímul que no sigui el mateix corrent que la porta i la natura que l'envolta. I com la pluja, que cau indiferent als sentiments de frustració d'aquells que volen veure el sol,que sap que ha d'alimentar l'herba perquè pugui continuar sent salvatge.
_______________________

Unes boniques paraules de la Carme, il·lustrant el dibuix dels cignes que teniu a la dreta del meu blog:


La nit enyora la tarda
i la claror que encega
i el lliscar plaent damunt les hores.


I encara, unes paraules de Noves Flors (precioses paraules)

I el dia xafogós
d'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.
__________________________________

Com m'agradaria ser poeta... com vosaltres! ja sé que sempre ho dic, però és que penso que poeta s'hi neix i no hi ha aprenentatge possible.

Gràcies, poetes.

17 de juliol, 2009

Quotidianitat viatgera


Dos quarts de deu a Saint Jean de Losne. Des de les vuit que estic "rondant". les merles m'han despertat i també una fresqueta d'aquelles que s'agraeix. Tota la nit ha estat plovent i no sabeu com s'hi està de bé, sota els llençols, dins el llit petit i acollidor del Blauet.

Avui "toca" fer dissabte. Encara que sigui divendres. Tinc una pila de roba per rentar però fa tres pobles que no trobem cap "laverie" en condicions. Trobes tintoreries, on pots deixar la roba i te la tornen rentada i planxada, però jo no vull això: vull poder posar la rentadora jo mateixa. M'agrada ocupar-me de la roba de casa: posar la rentadora, classificant les peces per colors o per textures, mesurar el sabó, obrir la rentadora i sentir aquella flaire de net, posar tovalloles i draps a l'assecadora i estendre les peces que caldrà planxar, ben esteses perquè no s'arruguin massa... però tot això, viatjant, són cabòries. A les "laveries" t'has de conformar amb el què trobis. No pots classificar gaire la roba i has d'estar atent a que no se't passi el temps, perquè pot venir un altre usuari i treure't la roba de la màquina i deixar-te-la al damunt de la tapa (o a terra, en el pitjor dels casos, que hi ha gent per tot). Bé, avui buscarem una laverie. Perquè rentar petites peces a mà està moltbé, però rentar llençols és una mica més difícil. Com s'ho feien, abans, les senyores, per rentar llençols? els dilluns feien bugada! i es rentava la roba de tota la setmana. Jo ho recordo,quan era petita, a casa... però aquesta és una altra història.

Toca fer de maruja i per tant, toca no entretenir-se gaire "aquí". Un dia magnífic, quant a temperatura, quant a cantarella d'ocellets i que es presenta força domèstic i quotidià.

16 de juliol, 2009

Des del meu mar: Saint Jean de Losne

Aquest indret el recordava com un racó de pau i cantarella d'ocells. I així continua sent. El silenci només l'interrompen les converses entre ocells. La Taca ho ha entès i s'ha ensopit al seu jaç, potser també per efecte de la calor. La calor ens ensopeix.

Aquí ens hi estarem un parell de dies. Hi ha tants vaixells que sembla impossible concentrar-ne tants i que facin tan poca remor. Es contagia, el silenci? també hi ha molt de hippie (i algun penjat que altre)... em pregunto a quina categoria incloure'm... hippie, segur que "ja" no. I penjada, puc assegurar que fa molt temps que ja no ho estic. Bé, depèn de què estiguem parlant!

Digueu-me per què em passo hores i hores llegint, sense sentir aquella necessitat d'escriure de no fa tant...

M'he baixat el firefox. Resulta que amb l'explorer no puc entrar a la meitat dels vostres blogs. El de la Zel, el del Veí, el de l'Striper, i una bona colla d'altres. A veure si ara... a més, aquí hi ha wifi.

Tinc un encàrrec que he d'enviar i encara no l'he escrit... digueu-me ... ensopida per la calor.

Tornaré.
________________________





Les fotos no són d'aquí, sinó de Seurres. Sóc molt dolenta, fent fotos, ho sé, però el paisatge i els personatges s'ho valien.

13 de juliol, 2009

Des del meu mar: L'Ou de Chalon s/S


Heus ací l'Ou!

No em digueu queeee... res,res, no dic res. Per sort, no em vaig fer urbanista. Seria insuportable, jo, en un Ajuntament, regulant l'urbanisme!

Demà, 14 de juliol, veurem els focs artificials de Chalon sur Saône, fa dos anys els veiem des del Camp de Mart, sota la torre Eiffel.
Avui fa una calor que tira d'esquena, en canvi la setmana passada ens pelàvem de fred. Coses de la metereologia.
Sort que aquí, al McDonalds, on he berenat unes patates fregides i una cocacola (si em llegeix la meva dietista m'abandona, hehehe) hi fa una fresqueta artificial molt bona!
Apa, demà és festa i demà passat ja sortim cap a Saint Jean de Losne. Allà, si no recordo malament, hi havia wifi al port, així que no em caldran aquests berenars tan estranys.
Vive la France, no direm res del finançament a casa nostra, per no ficar-nos en camisad'onze vares. D'acord?

11 de juliol, 2009

Des del meu mar: Chalon sur Saône + menjada de coco

Aquí a la foto, la madame, veient les coses clares, a la plaça de la catedral de Chalon, on, fa dos anys, hi havia uns que es casaven. Llàstima que la catedral comparteix plaça amb una merda (amb perdó) de font en forma d'ou que qui la va dissenyar es podria haver dedicat a tocar-se els... ja m'enteneu. Bé, tot són punts de vista, és clar...
un altre dia intentaré pujar la foto de l'ou.


De vegades tenim les paraules exactes per fer una descripció, sol ser quan coincideix amb un estat anímic diguem-ne "normal". No em pregunteu quin és, l'estat anímic normal, perquè no us ho podria dir. Feu un esforç i penseu-hi. Segur que no cal que us ho expliqui.





Aquest viatge és totalment diferent del primer que vam fer per aquestes terres, ara fa dos anys, i absolutament diferent, també, del que vam fer l'any passat cap a Andalusia.





Moltes circumstàncies han canviat, des del primer viatge i des del segon. Fer anys no vol dir necessàriament fer-se vell, veritat que no? i malgrat tot, cada any que fem ens deixa una mica de pàtina, de tal manera que, si comencéssim a gratar, potser podríem arribar a la persona que un dia vam ser i que ja no serem mai més i no em refereixo només a l'estat físic sinó també a l'estat mental.





Sobre l'estat físic, a part del genoll i les potes de gall, també nomenades d'estruç, pel tamany -que es van multiplicant per més que transformi les fotos a blanc i negre - (ostres, com se'm resisteix, el photoshop, he d'aprendre a fer liftings virtuals, coi, que no en sé!)





Sobre l'estat físic, doncs, res a dir: hi ha el que hi ha, a Blanes, a Andalusia o a la France. I encara és allò que et mires al mirall i penses "Déu n'hi dó, per l'edat que tens"...

És el "coco" el que em porta pel carrer de l'amargura... tant de bo el pogués controlar, aix... bé, ara no us penseu, tampoc, que estic com una regadora. No. Estic més bé que mai. Però ara veig clares moltes coses que, potser per falta de maduresa (hi ha qui tarda temps, en madurar, ep!) , no havia descobert o no havia volgut veure mai. C'est la vie. Un dia obrim els ulls i sabem que ens hem mantingut enganyats des que vam néixer. Probablement, perquè no volíem saber algunes veritats que, un dia o altre, acaben sortint a la llum.


Suposo que passa a les millors famílies. Comences a pensar en el passat, i moltes de les coses idíl·liques que tenies magnificades, prenen, de cop, la vessant de la realitat que han tingut sempre, només que tu no les havies vist, ocupada en protegir-te de qualsevol mena d'atemptat a la teva integritat.


Chalon sur Saône és preciós. Tota la França ho és (bé, no ens passem, hi ha excepcions, com a tot arreu). Aquí s'hi està bé. La temperatura és l'adequada, mengem bé i sa, reposem, llegim, sortim a passejar, fem el turista, fem el gos, traiem la gossa, escrivim (jo, aquest any, molt poc, deu ser cosa anímica) i tot va molt bé, Senyora Baronessa.

10 de juliol, 2009

Des del meu mar:Chalon sur Saône

L'àvia i el nét, en plena performance. El nét, és lògic, interrogant-se sobre qualsevol cosa nova que sorgeix davant els seus ulls. L'àvia, sempre sorpresa de la capacitat d'interrogació del nét sobre qualsevol cosa nova que sorgeix davant dels seus ulls (dels del nét)
Foto en blanc i negre per matisar una mica les potes de gall, ehem! (una sempre serà coqueta, com la seva àvia. L'àvia d'una, vull dir)...
Vam arribar a Mâcon i ens hi vam estar un dia, amb els nostres cunyats. Dimarts vam sortir cap a Tournus i ens hi vam quedar un dia, també. Dimecres vam sortir cap a Chalon sur Saône, que és on encara som, i ahir, dijous, vam fer una excursió, aprofitant que teníem el cotxe "a mà" (el cotxe dels cunyats, evidentment), fins a Beaune i Dijon. Beaune, una bellesa al mig de la Bourgogne. Dijon ja ho coneixíem, per tant, no va ser cap sorpresa. Una bonica ciutat per visitar, però ja us en vaig parlar fa dos anys. A part de la mostassa, que és el que tothom coneix quan es parla de Dijon, hi ha uns bonics edificis, tant religiosos com civils, i val la pena passar-hi unes hores. Si fa dos anys ens hi vam rostir, ahir ens hi vam pelar de fred! Qui entengui aquest clima francès...
Intento, des del McDonalds, on m'he pres un cafè abominable, enviar una foto de l'estada a casa.
És curiós que en una ciutat com aquesta - petita però prou gran com per considerar que n'hi hauria d'haver - no hi hagi cap cyber! Potser no n'hi ha al centre i sí a la perifèria, on hi ha més immigrants, no ho sé. La qüestió és que per poder connectar he hagut de fer "gasto" a un dels llocs gastronòmicament més abominables per mi. Ja ho dic: per mi!

Avís al Veí (que em sembla que no em llegeix, ja...) però per si ho fes... pensa, Veí, que cada vegada que puc em connecto i miro correus i papereres, per si m'arriba la meva part de la HV6, però de moment, res de res! I jo sóc complidora, ep!

Com que aquí ens hi estarem uns dies més - hem d'esperar que vinguin els del Taka, que arribaran dilluns o dimarts - ja vindré algun altre dia a tornar a "fer gasto". Encara acabaré menjant-me un big mac (ecsss)
va, provo de pujar la foto!
doncs no pot ser... va massa lenta. Un altre dia serà, eh?

04 de juliol, 2009

no les tinc totes, no...


M'he llevat a les set - ja sabeu, allò de la Taca - m'he menjat un préssec ben sucós i després he pres un cafè amb llet i unes llesques de pa de cereals i, com que no tinc xocolata i per quatre dies no en compraré - a la nevera del Blauet si que n'hi ha - doncs m'hi he posat una mica de mel. Necessitava alguna cosa dolceta. Penso que l'esmorzar és el millor àpat del dia. I vosaltres?

D'entrada he pensat: Arare, podries anar-te'n a la platja, no hi ha ningú a la sorra i això durarà poc, que de seguida començarà a omplir-se, que avui és dissabte! Però m'ha fet més peça asseure'm a l'ordinador a llegir-vos als que no us puc llegir des dels cybers de la France, que van amb taxímetre.

Ahir vaig tenir mig diagnòstic sobre el meu genoll: una bursitis, jo, que no jugo a la Borsa. Una bursitis complicada amb un pinçament de menisc que vaig fer la nit del crock! suposo que perquè durant la meva vida m'he dedicat a castigar impunement les meves extremitats inferiors (aix)... i jo que estava tan ufana d'haver-me passat la vida saltant, corrent, brincant, ballant!

El genollaire em va dir que fent "bondat" deumeu, què deu ser, això de fer bondat? per què em fan fer bondat, ara que necessito l'activitat encara més que quan era jove? fent bondat i un tractament amb anti inflamatoris, la cosa pot no anar a més. Tampoc no sé què deu voler dir "pot no anar a més". Pasar a mayores, dirien els castellans. I tanmateix, ara ja no em fa mal un genoll, sinó tots dos, que aquests dies he anat forçant l'altre! suposo que quan tornem tocarà fer ressonància a veure com està . No les tinc totes, em sento com si em faltéssin les cames (que és exactament el que em passa, que ara me'n falla una, ara l'altra... i això en un vaixell és "tremendo")...

Total, que el meu estat anímic és una mica baixet. Si em queixés, seria una desagraïda de la vida. No em puc queixar, de cap manera!

Estic contenta d'haver vingut a casa. M'ha fet il·lusió veure la meva mare i em fa il·lusió que avui vingui a dinar una part important de la prole... Martí inclòs, evidentment! però - per què sempre he de tenir peròs, al meu cap? - no les tinc totes.


Demà recollirem altra vegada els "tracals" i cap a Mâcon altra vegada, a continuar viatge. Però com pujaré les rescloses? ÔÔ

02 de juliol, 2009

Un parèntesi

S'ha imposat avançar aquella tornada que sempre fem per l'equador de les vacances, per tal de veure mare, fills i nét i arreglar assumptes que normalment cal arreglar abans de continuar. El meu genoll n'ha estat el culpable, a veure què dirà el traumatòleg.

Arribar a casa després de tant temps vivint en un vaixell de nou metres (quasi deu) és trobar-se amb un palau de 80 metres quadrats. Una meraveeeeeeeella! La llàstima és que a la casa no li puguem posar unes potes - com aquella historieta del TBO, algú la recordarà - i no la puguem fer caminar amb nosaltres... és clar que llavors, tot l'encant de la navegació se n'aniria en orris.

jo sempre li dic al capità, que el proper veler de la nostra vida hauria de ser una enorme motora. Però em mira malament, quan li dic això. Per què deu ser? ÔÔ

Estava buscant una música adient i m'he trobat escoltant "youtubes" per un tub. Com que se m'ha fet tard i he de fer unes quantes coses, acabo deixant una versió de "Eye in the sky", de Allan Parsons Project, versionat per Noa.
Res, res en absolut, a veure amb el que us estava dient. Només és una música que he trobat i que em ve bé de compartir amb vosaltres. Ni tan sols sé si m'agrada més aquesta versió de la Noa o l'original, però diria que em quedo amb l'original...



apa, seré aquí per uns dies (els mínims possibles perquè em diguin què he de fer amb el genoll, si és que m'ho poden dir...)