23 de febrer, 2017

12 de febrer, 2017

Plou, però qualsevol nit pot sortir el sol

Plou, tot és gris, més o menys com l'ambient general.

Diuen que als països on no veuen mai el sol hi ha un índex molt més alt de suïcidis. No m'estranya.

Ahir a la nit vaig veure tot sencer el concert solidari  "Casa nostra és casa vostra".

"Volem acollir" era el crit general.

L'emoció a flor de pell en tots els actes que s'hi van fer, cançons i parlaments inclosos. No vaig poder evitar pensar en els meus tiets, els que van haver de fugir a França, en totes les vicissituds per les què van haver de passar, penes, treballs, estades en camps de refugiats... i com els van acollir, sense grans explosions d'entusiasme, però sí donant-los aixopluc i l'oportunitat de viure dignament. Això, els que es van salvar... el tiet Amadeu vés a saber on va anar a parar, allà, a l'Ebre... pobret, que només tenia 17 anys! El meu pare, que es va salvar de la lleva del biberó perquè era el petit de la família, m'ho explicava, sempre emocionat.

Avui, al facebook, twitter i altres xarxes socials, a més de a la ràdio, n'he llegit de tots colors. A mi també em va semblar que Jordi Èvole es va passar molt, anant contra els polítics catalans que, justament, eren allà. I jo dic: si eren allà, per què era, només per fer-se la foto? Digueu-me ingènua, però no ho vull creure.

Massa ganes de polèmiques que ara no vénen a tomb. El que ens cal és conscienciar-nos. Doncs estic segura que, la consciència, ahir, va ser prou remoguda. Per què sempre, sempre, s'han d'anar a buscar els tres peus als gats?

Per què no deixem de barallar-nos i de criticar-nos per què no deixem de parlamentar absurdament i ens posem tots mans a l'obra, com fan els voluntaris que, sense tanta faramalla, agafen els estris i van a fer feina?


En fi, com altres vegades he dit, sort n'hi ha, dels voluntaris, i dels homes i dones de bona fe que activen les consciències de la societat. Jo els en dono les gràcies, humilment.