27 de setembre, 2013

Dos dies

Dos dies, només, he pogut gaudir de la companyia de la cosina de Córdova.

Ella és catalana, va viure a Barcelona durant molts anys, però un bon dia se'n va anar, amb el seu home i els seus fills, cap a Andalusia, al poble d'ell, Hinojosa del Duque.

Només dos dies per gaudir de prendre el sol juntes, d'ensenyar-nos les fotos dels néts i d'explicar-nos mil i una anècdotes. Dos dies de riure'ns de nosaltres mateixes, de riure amb els records que, ja de jovenetes ens feien riure tant...

Només dos dies, però intensíssims. Gràcies, Manolita.

Cigüeña camino de Hinojosa.


Foto de google. Concretament, d'aquí.



25 de setembre, 2013

“Piulades conjuntes a Twitter #03SE”


Us he d'explicar una experiència diferent i divertida que ha tingut lloc al meu Twitter (que amb prou feines domino, encara) des de finals d'agost fins al passat cap de setmana.

Es tracta de muntar una història conjunta (semblant a les Històries veïnals, a la novel·la col·lectiva en la que vaig participar, semblant, també, a Relats conjunts o a Itineràncies poètiques). Però, en lloc de ser a través del blog, és a través del compte de Twitter.

Tal com dic, una experiència que m'ha ensenyat força. De totes les experiències noves se n'aprèn, i no importa l'edat que tinguis: o t'adaptes o et quedes obsolet! i amb això no vull dir que si no tens twitter no ets ningú, eh? sinó que quan et fiques en un merder com jo he fet, o balles o et fan ballar! Com ha de ser! I si no, no t'hi fiquis.

Totes aquestes persones (perquè darrere d'un compte de twitter, com darrere un nick, darrere un blog, darrere un facebook... hi ha persones. Fins aquí hi arribem, no?) doncs bé, totes aquestes persones hem participat en la invenció d'una història - totalment surrealista- a partir d'una frase d'Espriu.

I aquesta història surrealista, la podeu llegir sencera aquí


Només us poso dos llocs, per no embolicar la troca. I jo no he fet el recull perquè és una feinada de xinos. O no, però jo no sabria com posar-m'hi. o si, però no tinc massa temps per fer-ho. 

Sigui com sigui, agraeixo de tot cor a en Sergi, que, coneixent-me, va suposar que jo, que m'apunto a un bombardeig, m'hi apuntaria de seguida. No es va equivocar!

Vaig intentar posar una mica de "seny" en algun moment, a l'hora de participar, però em vaig rendir a l'evidència: la ficció és la ficció, sigui científica o no i, el que deia: si t'apuntes al ball, a ballar s'ha dit!

M'ho he passat molt bé i espero tornar-hi a participar!

Moltes gràcies a tots i a totes: Sergi,Alícia, Edgar, Ferran, Hugo, Mark, Miriquatre, Glòria i Setècel!!

 
Aquí els comptes dels "culpables":

 Sergi G. Oset
Ferran Armengol
Edgar Cotes i Argelich
Mark Olsson
Miri Quatre



23 de setembre, 2013

La tardor

Per començar la tardor... i reprendre les classes de francès.





Oh je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois je n'ai pas oublié
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emportet
Dans la nuit froide de l'oubli
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais

C'est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m'aimais, et je t'aimais
Et nous vivions tout les deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis

C'est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions, tous deux ensemble
Toi qui m'aimait, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aime
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis.

14 de setembre, 2013

Cansament

Estic físicament i mentalment cansada.

Canvio de tema radicalment,  i desitjo a tothom que tingui una molt bona entrada de curs (ja sé que el curs va començar abans d'ahir).

Així ho veia el gran Francesco Tonucci

Bon cap de setmana agarbinat...

12 de setembre, 2013

# Croquetes

 Ahir vaig treure la Taca, com sempre, vaig arribar a casa, vaig treballar una estona i em vaig dedicar a preparar-me per a la tarda, amb molta il·lusió.

Vàrem dinar d'hora, a la una ja érem a les postres, perquè volíem arribar al tram que ens tocava - el 529- entre Tordera i Palafolls, sense entrebancs. Veure l'ambient, fer un cafè, xerrar amb la gent...

Abans de marxar de casa vaig endollar l'ipad perquè el tenia gairebé sense bateries. El mòbil me'l vaig endur per fer fotos, no pas per connectar-me (tot i que algun whatsApp vaig fer amb amics i familiars), així que no vaig veure ni un sol twett en tota la llarga tarda de la diada.

Puc dir que ho vaig viure en viu, en directe i sense cap mena de virtualitat; l'única concessió va ser la ràdio, el capità havia portat els auriculars i en alguns moments concrets ens vàrem connectar amb RAC1, però va ser això: moments puntuals.

A l'hora de cantar Els segadors vaig descobrir que havia estat un encert emportar-me'n la lletra, perquè ràpidament em van envoltar tres o quatre persones que tampoc no se la sabien sencera (confesso que només em sabia la primera estrofa)...

Després de l'èxit, vàrem tornar tot passejant entre un mar d'estelades i samarretes grogues, entre les cares somrients i els crits d'Independència o de Catalunya lliure.

Confesso que a mi se m'havia posat molt més la pell de gallina l'any passat, però suposo que és que era molt diferent: l'any passat em va sorprendre, perquè no m'ho esperava. Aquest any no em va sorprendre, prequè ja m'ho esperava.

Del que no tenia cap mena de dubte, és de que la cosa sortiria brodada, que no hi hauria incidents, que la gent seria cívica i ben educada, que tot transcorreria sense cap mea de problema ni incidència. I així va ser!
 
Al vespre, quan vaig arribar a casa, vaig obrir l'ipad i em vaig connectar al twitter. Llavors vaig començar a veure missatges amb el hadstag (ara no sé si s'escriu així) #croquetes. Croquetes per aquí, croquetes per allà, croquetes de pernil, de pollastre, de cap i pota, de camagrocs, croquetes de l'àvia, de la mare, de la tieta... no sabia pas què volia dir, aquella allau de missatges parlant de croquetes i vaig fer - ingènuament- la pregunta a l'Albert (un estimat blogaire), que no se'n sabia avenir que jo no sapigués el que estava passant.

I el que estava passant és que - segons diuen- sota l'etiqueta #Via Catalana, Twitter havia deixat d'emetre els missatges (no sé si ho explico bé, perquè de twitter encara no domino gran cosa), es diu que era una espècie de censura, d'altres diuen que no, que és que les etiquetes "s'esgoten" al cap d'us dies de fer-se servir, però jo no en vaig treure l'entrellat.

I com que tinc uns quants anys i he viscut l'època de "L'estaca", "La gallineta", "Al vent", "Diguem no", etc,etc,etc... tendeixo a pensar que els que diuen això de la censura, tenen més raó que els altres.

Total: en lloc de fer els missatges posant l'etiqueta # Via catalana, la gent va començar a fer servir l'etiqueta #croquetes. 

I és que hi ha coses que no canvien!

I és que és per això, perquè hi ha coses que no canvien, que nosaltres VOLEM MARXAR!

TENIM PRESSA!

#Moltes croquetes, ahir, moltíssimes. Un milió i mig de croquetes, o moltes més, tan bones, tan dolces i tan emotives, que són indescriptibles!


07 de setembre, 2013

Pecadors!!!

Lliurament de Premis III Concurs ARC a la Ràdio i presentació del llibre "Pecats Capitals 7+1" 

 

Ara me n'hi vaig...

 

quins nervis!

 

Encara hi sou a temps, eh?

Tothom hi està convidat, faltaria més!