31 de desembre, 2012

Bon Any a les persones de bona voluntat!

Aquesta nit aixecaré la meva copa per brindar per aquelles persones de bona voluntat, per les persones bones, per les persones treballadores, per aquells que s'ho mereixen!

I per a les males persones, algunes de les quals les tenim als diversos governs, per aquells malvats malparits que ens han dut a la ruïna i que ara viuen a cos de rei, per aquells que ens insulten i ens vexen, per aquells que només ens volen per una sola cosa... a aquests, els desijto, com a mínim, una bona grip, o, com diu la meva amiga Elèna, una bona diarrea. Que la diarrea verbal ja la porten posada.


La foto és d'uns camps de Joinville, que volen representar, d'alguna manera, la bellesa que pot comportar l'austeritat dels rostolls dels camps segats...com segada està la nostra economia...


Amics, amigues, MOLT BON ANY!

29 de desembre, 2012

Balanç

Fer balanç del blog, després que l'has començat l'any 2004, no és una tasca fàcil, però potser ho intento.

Vaig començar escrivint-lo en català i traduint-lo al castellà perquè tenia molts lectors i lectores amics, més enllà de la Sènia.Fins i tot més enllà de l'Atlàntic! Tenia, efectivament, molta gent que em llegia i que em comentava, gent coneguda i desconeguda, gent amb qui vaig arribar a establir una espècie de contacte epistolar-blogaire. O diguem-li com vulguem. Gent que estava a favor del que jo deia i gent que m'ho discutia. Gent que m'estimava i gent que no m'estimava tant; entenguem, aquí, el verb estimar amb el seu veritable significat.

Al cap d'uns anys - ara no recordo quants- van sortir els traductors. Alguns amics catalans em deien: "per què et molestes a traduir, si ja hi ha el traductor?" però jo continuava traduint "a mà". Em semblava que era més personal, més entranyable. Els traductors capten paraules, però no conceptes.I encara vaig estar uns anys traduint; potser un parell d'anys. Fins que un bon dia em vaig adonar de la quantitat d'hores que hi cremava, en mantenir el blog! Aquell dia vaig pensar que potser no calia cremar-n'hi tantes, que, qui volgués, ja em llegiria amb el traductor. Sé que continuo tenint alguns lectors fidels, que el fan servir; si alguna vegada no entenen algun concepte, o m'ho pregunten privadament o callen. Ara ja no pregunten, només callen, però sóc conscient que em continuen llegint. A tots ells, a totes elles (són pocs, però ignorar-los és molt lleig) gràcies. Gràcies infinites per seguir llegint un blog que, amb els anys, ha evolucionat molt; ha passat de ser un diari on hi explicava penes i alegries, a ser un quadern de bitàcola en el sentit ben literal de la paraula. Ha passat, després, de quadern de bitàcola a tauler d'anuncis, a espai per abocar-hi algunes idees que em passaven pel cap i, sobre tot, els dos darrers anys, ha passat a ser un espai per abocar-hi, bàsicament, frustracions de la vida quotidiana: queixes, greuges... amb alguna petita interrupció musical o poètica (els poemes mai no són meus, ja sabeu que no en sóc, de poeta - o poetessa, que mai no he sabut com ho he de dir). Alguna que altra recomanació de llibre o de pel·lícula, sumar-me als homenatges col·lectius per algun autor (músic, escriptor, poeta) mort...

Ha servit per abocar-hi tota la il·lusió de publicar un llibre que mai no es publicarà (l'editor va jugar amb els meus sentiments, amb la meva il·lusió i amb la d'unes quantes persones més, abans d'anar-se'n amb els calés de drets d'autor d'una de les obres col·lectives on vaig col·laborar, "Un riu de crims")... i abans de tancar l'editorial, havent-me promès, jurat i perjurat, que el proper llibre ja era el meu. Suposo que als altres els va dir el mateix! Ara, el relat que porta per títol el títol que havia de tenir el llibre, "Dones de vidre", me l'ha publicat la revista "La lluna en un cove", així que "Dones de vidre" ja no serà mai un llibre de relats i els meus relats es quedaran per sempre més al calaix de l'oblit. Com tants i tants autors i autores anònims com jo.

El blog ha servit, també i sobretot, per conèixer persones meravelloses que d'altra manera no hauria sabut mai que existien. Aquest fet pot semblar poc important, però això no és cert: és molt, molt important!

Quan, el passat 6 d'octubre vaig arribar a l'assemblea de l'Associació de Relataires en Català, poc sabia jo que en sortiria com a presidenta. Una presidència que m'està enriquint com a relataire i com a persona, on estic aprenent tant que me'n faig creus de tot el que ignorava, una presidència que ha acabat sent, per  mi, un voluntariat per tenir cura - des del meu modestíssim lloc al món- de l'estrella més brillant que tenim a casa nostra: la llengua catalana.

En aquest balanç no faré esment de tot el que em tortura a nivell polític i social (si: heu llegit bé; és una tortura. fa mal "físic", no sabria com explicar-vos-ho). Mai de la vida no m'hauria imaginat aquesta involució en un país que jo també tenia com a meu i que pensava que m'estimava (genèricament). Per això, a la presentació de "Les Estrelles", un llibre on no hi ha cap conte meu, però sí que hi ha un conte que es va inventar el meu nét, quan encara tenia 4 anys acabats de fer i que m'omple d'orgull, per això, deia, a la presentació, vaig fer un manifest que, al proper post, us posaré, perquè si el poso aquí us cansarà tant que tornareu a trigar a venir a llegir-me... uns quants mesos!

I, de fet, el que voldria fer, és reprendre aquest blog mig oblidat, que una vegada vaig estar a punt de tancar i que ara penso "sort que no ho vaig fer". Obrir-ne un altre no tindria cap sentit. Perquè aquest és el meu blog, des del meu mar.

Que tingueu una bona entrada d'Any Nou i que NO s'acompleixin els mals auguris que ja porta al damunt, just abans de néixer!

28 de desembre, 2012

Les coses comencen a rutllar: m'han contractat per fer logopèdia a l'Ajuntament de Barcelona!  no diré per què. És secret professional!

04 de desembre, 2012

Vomitada

Un país es pot querellar contra algú que li vol destruir la seva identitat?

Contra qui ens hem de querellar?

On cal fer-ho, al T.C. o a la Unió Europea?

El Sr. Wert m'ha provocat avui una migranya que, de tenir-la tots els catalans, col·lapsaríem les consultes mèdiques.

Sr. Wert, quan vomiti, faci-ho al wàter, sisplau!
_____________________________________________

Quanta raó tenies, Ovidi!