27 de maig, 2009

i finalment...


Ja tenim data per marxar: demà al matí.

La besàvia ja té senyora de companyia, una senyora hondurenya. Sembla que s'entenen bé, totes dues i això és molt bo. Ja feien plans per anar a caminar per la sorra... tant de bo d'aquí a poc temps hi hagués sorra, a la nostra platja, perquè amb el temporal del dia de Sant Esteve...bé, tema resolt: àvia-besàvia contenta, tothom content! A mitjans de juliol vindrem a veure-la, llogarem un cotxe d'allà on siguem, i cap a Blanes hi falta gent! passarem una setmaneta amb ella i ens en tornarem.

Aquesta nit ja dormirem al Blauet, veurem el partit al club de vela (hi ha pantalla gran i ambientillo) Serà l'acomiadament i demà al matí - no m'atreveixo a dir cap hora perquè no anem pas sols, que el Taka, el vaixell amic, s'ha tornat a apuntar i fem el viatge junts! - suposo que anirem a comprar fruita a plaça, esmorzar... i així que es pugui, posar rumb a Roses, i, si no hi podem arribar, potser a L'Estartit. Ja us aniré informant per aquí, que aquest any no fem pàgina web, que sortia molt car i volia més feina que fer el blog! Així que, si voleu veure fotos, us aniré dirigint als nostres àlbums de Picassa i si voleu seguir el nostre viatge, només heu de continuar seguint aquest blog. Sempre que em sigui possible, l'aniré actualitzant. El que no us puc prometre és que sempre pugui respondre a tothom o que pugui comentar als vostres blogs (llegir, segur que si!)

Així doncs, aquest blog, i fins a nova ordre, serà el blog d'uns viatgers que intentaran arribar en veler fins a Estrasburg. De moment, s'intentarà.Si hi arribem, bé i si no, també, que ja sabem que l'important al viatge a Itaca és el propi viatge.

per poc que pugui també aniré actualitzant (d'una altra manera) el blog de l'àvia Diari d'una àvia primerenca. Si puc.

Una abraçada per tothom i a reveure...

I que guanyi el Barça, no? (posats a demanar...)


25 de maig, 2009

Per què les vaig escollir?

La primera cançó d'ahir, Blue sky, la vaig escollir després d'anar a cal Gatot, que havia penjat Good bye blue sky, de Pink Floyd. Res a veure: només em va recordar que tenia ganes d'escoltar la malograda Eva Cassidy , que m'agrada moltíssim, ja ho sabeu els que fa temps que em llegiu.


One day I'm flying away, una de les meves cançons de sempre, cantada per Randy Crawford. Res de versions ligth (com la de la Kidman, amb tots els meus respectes, perquè la noia canta força bé) a mi la que m'agrada és la Crawford, amb la seva veu esquerdada i potent. I trobar-me en Pere tocant el piano em va fer molta gràcia! (ei, Pere, que tu ets més guapo i més prim!)


[Exit Music (for a film) - Radiohead cover]. Brad Meldhau trio. Farà uns deu anys, una tarda de diumenge vaig sentir-lo a un programa de ràdio i em va fascinar. Tant és així, que, com que no havia sentit el nom, vaig trucar a Catalunya Ràdio (llavors encara no es podia escoltar per la xarxa i no es podia recuperar el programa) i vaig preguntar pel trio de jazz que tant m'havia agradat. Em vaig quedar amb el nom i em vaig comprar un parell de CD's. Al cap de molts anys, en un curs d'escriptura on line, vaig conèixer la Mati (frac) i vaig saber que el jazz formava part de la seva vida, encara més intensament que de la meva. Al cap d'un any i mig, aproximadament, vam anar a veure una actuació de Meldhau a l'Auditori, que recordo que ens va semblar massa freda. L'Auditori em sembla un escenari fred i distant, per molt que la música va ser impecable.

La versió de Fly me to de Moon només la vaig escollir per una raó: està interpretada amb oboe, l'instrument que toca l'Elèna (Ad libitum). No m'entusiasma - aquesta versió - havia trobat una magnífica peça de jazz on m'havia semblat que l'oboe era l'instrument principal, i després em vaig adonar que era clarinet! per això la vaig canviar.


I per últim, em venia de gust compartir amb tothom un vals musette, aquell tipus de música amb la què hom tanca els ulls i es veu passejant per París. Perquè sempre ens quedarà París. (apa, quina originalitat, la meva, deumeu!)


Doncs això. Ja teniu l'explicació de cada música escollida ahir a la tarda. I ara me'n vaig a treure la Taca i després a... i a ... i a... i quan pugui, a ca l'àvia per escriure-descriure una tarda deliciosa que vaig passar amb en Martí i la resta de la família!

24 de maig, 2009

Sense paraules

Quan no hi ha paraules per dir, sempre ens queda la música.



Aquesta de sota va per al Pere Palau, que toca el piano, sota el fals nom de Joe Sample :D












Sabeu que totes són per tothom, però hi haurà qui es reconeixerà especialment en una música... o al menys així ho espero :)

Bona tarda de diumenge!

22 de maig, 2009

Naftalina i bèsties mortes

Jerseis, jaquetes, mitges, mitjons, vaig plegant-ho tot, acuradament, i guardant-ho a les bosses pensades especialment per guardar aquesta mena de peces: unes bosses de plàstic (diu que reciclable, esperem que sigui així) impregnades d'olor i suposadament anti-arnes, però sense olor de naftalina.

Fa uns quants anys, a la butaca del meu costat, al Liceu, hi havia una senyora molt gran. Potser és morta, ja, pobra senyora, doncs tenia ja tenia un aspecte mig fantasmagòric. Portava una faldilla llarga fins als peus - segurament era la única persona en tot el teatre, en una funció de tarda, ara que, per sort, s'ha democratitzat la manera de vestir per assistir a l'òpera, la qual cosa agraïm els que ens agrada l'òpera però no ens podem permetre un modelet per a cada ocasió - aquella senyora portava una faldilla llarga, de vellut negre, i una brusa de lamé daurat. A la falda hi tenia una estola de pell. No sé de quina bèstia era, aquella pell, però feia basarda per dues coses: perquè els seus ulls em van estar mirant durant tota la funció i perquè feia una pudor de naftalina que tirava d'esquena.



L'òpera en qüestió era Wozzeck, d'Alban Berg, amb una posta en escena de Calixto Bieito. Pobra senyora!!! La pobra dona no entenia res; em va dir en dues o tres ocasions que allò ja no era el que havia estat, que la música no era música, que el Liceu ja no era el Liceu i que ella ja no hi tornaria més, perquè això que hi anéssim vestits "de carrer" era més o menys com això de fer la comunió amb vestits "normals", que la societat s'havia tornat boja. Mentre em deia tot això, el cor del Liceu pul·lulava en pilotes per l'escenari i les bravades naftalíniques junt amb les mirades d'aquella bèstia se'm tiraven al damunt.


Crec que per sempre més associaré les arnes, la decrepitud i l'olor de naftalina. Però l'òpera em continuarà agradant, afirmo, malgrat les postes en escena estrafolàries.

Bé, a partir d'aquesta anècdota - real com la vida mateixa- he deixat de comprar boletes de naftalina per als meus armaris. Guardo la roba d'hivern en unes bosses especials, "con olor a cedro" i se suposa que les arnes hi passaran de llarg.

Avui he guardat tres bosses de peces de roba d'hivern de la besàvia, que - en un atac d'aquells d'humor negre que li agafen de tant en tant - m'ha dit "No cal que t'hi escarrassis gaire, potser ja no s'haurà d'utilitzar més, aquesta roba".

Visca l'optimisme i l'alegria de la huerta!

21 de maig, 2009

flors i musiqueta

Vaig descobrir aquest músic a través d'un amic a qui havia conegut pel xat (mIRC). Ell em va enviar un cd amb gravacions d'Ernesto Cortázar. Jo m'hi vaig posar en contacte (suposo que amb algun fill o nét perquè diria que ell és mort) i li vaig comprar, per 15 $, una partitura, que em va fer molta il·lusió rebre.

Però no toco mai. Per què no toco mai? perquè potser no tinc la paciència necessària com per "repassar" tot el que havia sabut quan tocava, per fer exercicis de digitació i perquè crec que he perdut la capacitat d'aprendre peces noves al piano. Com també he perdut la capacitat de tocar les que sabia tocar... no és un lament, sinó una constatació de fets. La qüestió és que em venia de gust compartir una d'aquestes peces d'Ernesto Cortázar amb vosaltres. No són grans obres musicals, les d'aquest músic, en sóc molt conscient, però són peces boniques (acaramel·lades, si voleu) d'aquelles que serveixen per relaxar-se, en moments determinats.

Aquí us la deixo.





19 de maig, 2009

A menys roba més vendes?

Vendrà necessàriament més aquesta...

... que aquesta?
Per què?

He començat parlant d'eufemismes, però mestava embolicant de debò i he pensat "Arare, deixa-ho córrer, ja en parlaràs un altre dia, dels eufemismes". I ho he esborrat tot. I després de fer una passejada pels blogs, m'he decidit a comentar un tema del qual vaig sentir parlar ahir i que avui he vist que la Pepi també tracta. És el tema de la utilització del cos de la dona per atraure clients a l'hora de vendre un cotxe. Ella en diu "Las azafatas de salón". Jo en dic "el sexe tot ho mou", si m'ho permeteu, que és molt més exacte. Perquè, vejam, una hostessa (de stand, de fira, de saló), en principi, és una noia/senyora que ajuda a donar informació sobre un producte determinat, en aquest cas, sobre cotxes.

La pregunta és la següent:
Esteu segurs, que hem evolucionat? Voleu dir, que no hem anat cap enrere? Avui en dia, depèn de quin producte s'hagi de vendre, cal mostrar carn a dojo, que la discreció ja no ven.

Ep! Jo no dic que estigui bé ni malament, ni faig cap judici de valor: només dic que sembla que s'ha rebaixat la categoria d'algun tipus d' hosteses. O potser s'ha apujat, ep, no ens confonguem! cadascú deu tenir una visió diferent. La llàstima és que encara tinguem l'esquema del "pit-i-cuixa" per vendre...

Ahir van fer una enquesta - no recordo quina emissora tenia posada, potser Rac1, però no ho podria precisar, perquè de vegades, quan el tema no m'interessa, canvio - Bé, doncs, la majoria d'homes, deia que com més bona estigués la noia que "acompanyava" el cotxe (i com menys roba portés) més li interessava el cotxe.
Quin mal rollo, no?
Que els déus ens agafin confessats si ens hem de refiar de la senyoreta que acompanya el cotxe en lloc de refiar-nos de les prestacions i sistemes de seguretat!!

18 de maig, 2009

15 de maig, 2009

Urgent


És una urgència, per mi, fer un reciclatge de català. Si no recordo malament, el títol de reciclatge (amb tot inclòs) que em donava "dret" a fer classes de català a qualsevol nivell, me'l vaig treure l'any 1982, o sigui, quan el meu fill que ara ja és pare, tenia 2 anys. Des d'aleshores, mai no he donat classes específiques de català (per sort per als meus possibles alumnes) però si que n'he donat "en català". Des que escric el blog i, sobre tot, des que us llegeix a alguns de vosaltres, m'agafen ganes d'aprendre'n BÉ. Vull dir que hi ha molltes coses que tinc oblidades, cada vegada he d'anar més al diccionari, i ja sabeu tots com en sóc, de mandrosa, així que de vegades "passo" del tema i, aquí, al blog, "em deixo anar tal com raja". i això no està bé.

Per tant, és urgent que remeni pels armaris i busqui les fitxes Ruaix (algú se'n recorda?) i el "Signe" i/o qualsevol manual dels quan els meus fills feien batxillerat, perquè, com tots sabeu - i jo tinc clar- no sé accentuar els verbs (mal llamp!!!) jo, que no feia ni una sola falta, jo, que treia "deus" (que no déus) a les redaccions, jo, que em vanagloriava d'escriure correctament. Quina vergonya, Arare!

per tant, aquest any, a més a més de la llista de llibres per llegir - que ja són al Blauet - m'emportaré un parell de llibres que m'ajudin a escriure una mica millor la meva llengua. He dit.

Estirada d'orelles




Avui m'han estirat les orelles.



Qui ho ha fet té més raó que un sant.



Vaig començar el meu blog escrivint en català i traduint al castellà (sense traductor, ep!, a mà) i responia tots i cadascun dels comentaris que em deixaveu, de vegades, en català i en castellà. Una verdadera feinada, us ho juro.



Vaig passar - al cap de dos anys - a escriure només en català. Vaig penjar un traductor i vaig pensar "si em voleu llegir, sisplau, cliqueu el traductor, que la idea ja l'agafareu". Mal fet. He perdut molts lectors. Diria que he perdut tots els lectors castellans i sudamericans. Una llàstima, però no us podeu ni imaginar la feinada que representava per mi el fet de traduir-ho tot. Eren hores davant l'ordinador. Hores que em treia de dormir, evidentment. I resulta que tinc molta son, jo! i que diuen que una s'arruga una mica menys si dorm les hores que ha de dormir. llavors... què havia de fer, eh? eh? eh? (un tractament de bellesa contra les arrugues és molt més car que deixar de traduir, francament) (ignoro el preu d'un tractament contra les arrugues del cervell, però segurament em respondreu que el cervell "ha de tenir" arrugues. D'acord. Canviem de tema)



La cosa és que vaig passar de traduir a no traduir.



I en poc temps també vaig passar de respondre a tots els que em comentaveu, a respondre només de tant en tant... o a donar respostes comunes. No tinc perdó dels déus, jo, que vaig als vostres blogs a veure si m'heu contestat quan us deixo un comentari.



Doncs si: és totalment imperdonable, i això canviarà, perquè a partir d'ara faré fugir la mandra i us tornaré a respondre un per un. Us ho mereixeu. Al cap i a la fi, un blog es nodreix dels comentaris dels lectors.



Gràcies, Nadador, per obrir-me els ulls.



Gràcies a tots els que us entreteniu a deixar-me missatges, no sabeu com en són d'importants, per mi!



I ara ve allò que dic de tant en tant (i que és veritat) amb aquest senzill però emotiu acte, me'n vaig al gym, que avui toca Pilates... i que ningú se'n renti les mans.

14 de maig, 2009

Canvis

Si algú m'hagués dit - només fa uns mesos- que jo m'hauria "d'empassar" un partit de futbol sencer, li hauria dit que era ben boig.
Què m'ha passat, doncs? suposo que finalment, els culés de casa m'han acabat contagiant. I potser encara hi ha una altra raó: una sola raó, que ha fet que ahir a la nit jo em posés tan contenta que fins i tot busqués l'himne del Barça al youtube (quina beneiteria) i el pengés... una sola raó que fes que ahir, quan es va acabar el partit, rebés una trucada de la meva mare, ben emocionada, dient-me: És la primera vegada a la vida que veig un partit, nena. I m'ho he passat molt bé i a cada gol pensava en el teu pare.
O el meu fill Gerard, que em deia que se n'anirien a Canaletes a veure l'ambient, per afegir, tot seguit t'imagines com n'estaria de content, l'avi?

De vegades els sentiments cap a les persones estimades fan que canviem de punt de vista - que no d'idea - per unes hores.

Doncs això.

Papa, ho hem aconseguit!

12 de maig, 2009

El banc del "si no fos"


Res a dir.
Tot està correcte.
Res no pot fallar.

Si no fos...
perquè acabo de sentir José Mª Aznar dient, amb tota la barra que el caracteritza, que els estatuts autonòmics formen part dels factors culpables de la crisi econòmica espanyola. (Què s'ha begut, Sr. Aznar, tant d'hora?)

Si no fos...
perquè des d'ahir al matí que em van repetint a totes les emissores i a cada punt i moment, que la píndola dita "del dia després" es vendrà sense recepta i sense límit d'edat. O m'estic fent vella o sóc una intolerant, però sisplau, mares d'adolescents, ja cal que us afanyeu a educar sexualment els vostres fills... perquè sé que aquesta píndola no és un caramel. Si no em va enganyar el metge a qui una vegada vam recórrer per ajudar una adolescent que "ho havia fet" sense prendre precaucions, i no tenia per què enganyar-nos, resulta que aquesta píndola "també" té contraindicacions, no en va és un medicament. Això: m'he fet gran... suposo... perquè penso que hauria de ser així, però sempre que aquestes nenes (i nens, ep! i nens, que normalment "ho fan" a dos) comptessin amb el suport anímic i emocional de - al menys- un adult que hi entengués. Ja no dic el pre o la mare... que seria el millor. Bé, és la meva opinió, que, com sempre, pot estar esbiaixada i equivocada i que potser podria canviar si em fan veure el contrari amb arguments vàlids.

Si no fos... perquè ara no en teníem prou amb els problemes "de veritat", que ara ja ens maregen la perdiu amb el tema del Cat al cotxe. Quina bestiesa! Un tema tan baladí no hauria d'anar a parar al Parlament com si es tractés de fer una llei per a contractar emigrants... no? O és, altra vegada, que m'estic fent vella, si no és que ja ho sóc? Si jo vull posar-me al cotxe una enganxina amb un Cat, amb un ruc, o amb una aranya macaca, qui m'ho impedirà? eh? eh? eh?

Si no fos... ostres, senyores i senyors... crec que sóc una carca!

09 de maig, 2009

Vocatiu

No tinc més ganes de lluitar contra els elements, i molt menys, ganes de discutir. No m'agrada recordar-me de les males passades que m'han fet a la vida i prefereixo ignorar les persones que no em poden veure pel que sigui (enveges, rancúnies, mals rollos i ofenses passades).

Per això no puc acabar d'entendre que haguem d'estar permanentment amb la mirada trista, o amb uns morros de pam, mastegant venjances contra aquells que suposadament no s'han portat amb nosaltres com ens hauria agradat. T'has fixat, M, que potser és que no els ho has dit mai, el que pensaves? No pot ser que hagis viscut sempre de mals entesos i de paraules mai dites? quina llàstima, no trobes?

Arriba un moment en que no saps ben bé què hi fas, aquí. Que et sents lluny de tot i de tothom, que et molesta que els altres siguin feliços i que somriguin i siguin capaços de celebrar una altra primavera.

Em sap greu, que et passi això... però estic cansada, molt cansada. Són tants anys intentant donar solucions a problemes... però tu sempre et treus de la butxaca un nou problema que ningú no havia vist. Com aquell que treu conills d'un barret de copa. No vull jugar més a aquest joc.

Accepta, al menys, que jo vulgui veure-hi a través de vidres de colors, que vulgui viure feliç i celebrar que cada dia surten noves flors i que els ocells venen a donar-me el bon dia


06 de maig, 2009

Sola a casa

Res com sopar i tombar-me a la bartola a mirar la tele, disposant de "tots" els comandaments de la tele (encara que només sigui pel gust de disposar-ne)... mentre el col·lega se'n va amb un "amigote" a veure el partit al club de vela, que es veu que hi ha ambientillo.

tornaré...

Apaaaaaaaaa, al Puyal se li ha trencat la veu, com la vegada de Basilea, fa.... vint-i-escaig anys (potser 25?) Gol d'Iniesta a l'últim moment, apa, quina "potra" que han/hem? tingut!!!!

I ara què, eh? eh? eh? que jo volia veure "Bona nit i bona sort" i estan aquí "dalequetepego" parlant del futbol. Si ja està. Ara ja van/anem a Roma, ja són/som campions, no em podeu posar la peli, sisplau? grrrrrrrrrrr

Ja no estic sola a casa, ep!

04 de maig, 2009

Cançons

Ahir a la tarda, que continuava toveta, mentre "passava" feina "a net" (o el que és el mateix, mentre traspassava informació agafada a llapis, a Word) em va donar per escoltar músiques nostàlgiques. I en vaig fer un mini recull. Us deixo amb algunes de les que han estat banda sonora meva i de molts de vosaltres. Escolteu-les, si us ve de gust, i intenteu pensar en algun moment de la vostra vida en què escoltàveu alguna d'aquestes cançons: per què les escoltaveu? què estaveu fent? quina edat tenieu?

(he de repassar-me les normes d'accentuació del català. Amb els verbs sóc una autèntica catastrophe)





Tantes i tantes vegades havíem cantat aquesta cançó, que per mi encara és tan actual!!!! (diguem que era adolescent)



Aquesta me la cantaven a cau d'orella :)



Vaig anar a veure "Nit de Sant Joan" quan era molt jove. Sempre m'ha agradat la música, tinc el disc, en vinil, i em vaig fer fan dels Dagoll Dagom (de Sisa ja ho era)



I bé, com que de Sisa ja ho era, tenia uns quants dels seus discs, hi va haver un temps en què em sabia les seves cançons de memòria. Estava buscant "El fill del mestre", però no la vaig trobar al youtube. Aquesta ja fa temps que l'havia posat, però la versió que he trobat és molt més nova que la que vaig posar l'altra vegada, que pertanyia a un Canet Rock... és una altra de les meves cançons de Sisa preferides.

Avui fa un dia de primavera que cal aprofitar.

02 de maig, 2009

Avui estic "toveta"

Permeteu-me - avui, que estic "toveta" - que us dediqui, a tots plegats, un video que he trobat a youtube, tot buscant una versió del poema d'Espriu. Per mi, és "la versió" definitiva. Raimon hi va posar una música que fa posar la pell de gallina. Vaig sentir la versió de la Coral Sant Jordi - no fa massa, fins i tot en vaig parlar, em sembla- i em va encantar, però aquesta em transporta. I veient les imatges de Joansegon, l'autor del video, he pensat que era un bon poema i una bona música per dedicar-vos avui "que estic toveta".

01 de maig, 2009

Una dona difícil i derivats

Ahir vaig "pillar", així, com qui no vol la cosa, una pel·lícula que em va fer deixar de veure Polònia i Infidels, que m'agrada bastant. A 8TV feien "Una dona difícil", adaptació força digna, pel treball dels actors, del llibre del mateix títol, de John Irving. Deu fer tres o quatre anys que la vaig llegir (o potser menys, que ara no sé quin any la varen publicar, però diria que després del 2000)


La pel·lícula no em va decebre, tot i que ja m'esperava que un llibre tan llarg no podia ser resumit en el temps d'una peli normal. Tal com ja m'esperava, la peli acaba quan encara queden una pila d'esdeveniments per passar. Malgrat tot, repeteixo, em va enganxar i em vaig quedar a veure-la. Heu llegit res, d'Irving? A mi em van venir ganes de rellegir "El mundo según Garp", però tinc una pila tan llarga de llibres damunt la tauleta de nit, que no sé si aquest estiu tindré temps...


Ara estic amb "Cometas en el cielo". Me la vaig comprar al Caprabo - ja veieu, fins i tot en els llocs més inverossímils pots trobar alguna perleta , i per cert, Dèric, que també hi ha el teu llibre, "L'aniversari robat"... ja veus, noi, ets a tot arreu, d'això se'n diu ser famós!!!


M'he llevat una hora més tard que de costum - la Taca ha aguantat com una jabata fins a les 8 - i m'he trobat amb la desagradable sorpresa que plou. Ja m'agrada, la pluja, ja, però avui m'imaginava un dia d'aquells assolellat i tranquil, sortir a caminar, que ja sé que es pot fer igual, però la pluja m'està recordant, des que m'he llevat, que tinc ossos. Sense accent, ep! I que els meus ossos, quan plou, se'n ressenten més de l'habitual. Per tant, sortir a caminar amb pluja i mal d'ossos, no seria el que em ve més de gust. Tampoc és que em vingui de gust anar al Blauet a preparar-lo per al proper viatge - del que encara no us he parlat- però és el que hi ha. Així que no em faran mal els ossos per sortir a córrer o a caminar, però me'n faran perquè em passaré el dia fent acrobàcies per deixar el Blauet net com una patena. No,no,no, de cap manera, ELL també. Què us pensaveu? eh? eh? eh? tots dos!!! aquí o juguem tots o rebentem la pilota!!!


Aquest any tornarem a fer rius i canals... però anirem venint a passar dies amb la besàvia, que ja es fa gran... així que si tot va bé, potser podrem arribar a Estrasburg i tornar... ja us n'aniré fent cinc cèntims, o sis, a través del blog, perquè està clar que la pàgina web és massa difícil per a esperits inquiets com nosaltres, que quan estem més d'una hora asseguts necessitem aixecar el cul de la cadira i fer estiraments...

però me n'he anat de tema. Au, us convido a un Espidifen (es diu així?), que va molt bé pel mal d'ossos.